Amata dalle tenebre, així és com els responsables de màrqueting de la DG han titulat el darrer treball discogràfic d’Anna Netrebko, un CD de 67 minuts de durada que amb l’orquestra de la Scala sota la direcció de Riccardo Chailly es va gravar en dues tandes, a l’octubre del 2020 i l’abril del 2021 al Teatro alla Scala de Milà.

El disc deu pretendre mostrar-nos l’amplíssima adequació de la soprano russa als repertoris i compositors més diversos i la selecció abraça des del  lament de Dido a l’obra de Purcell al lament d’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss i entre mig queden altres laments cabdals com el “Liebestod” de Isolde, el de Lisa a la Pikovaia Dama, el de la Manon Lescaut pucciniana, el d’Adriana Lecouvreur a les violetes maltractades i letalment emmetzinades i altres àries que si bé no són pròpiament laments, són àries de retrets alguns falsament esperançadors com el “Un bel dí vedremo” o el “Eisam in truben tagen” d’Elsa, el “Ritorna vincitor” d’Aida o el “Tu che la vanità” de l’Elisabetta verdiana. Què hi pinta en tot això l’exultant “Dich teure Halle” de la Elisabeth wagneriana em costa més d’encaixar, però està clar que la intenció de Netrebko i els productors del disc és dir “sóc la millor i aquí us deixo el testimoni”. Si era aquesta la intenció el resultat és decididament decebedor i tret de la Lisa, i les heroïnes líriques wagnerianes, on la veu es projecta més natural i lírica, la resta és un reguitzell de despropòsits, ja sigui vocals, interpretatius o conceptuals.

Malaguanyada Netrebko, tot i que ella deu estar molt satisfeta i els consumidors poc exigents de les seves gosadies també, què tenint un potencial vocal tan gran, es conforme en fer parodies de tot el que canta i de la manera de cantar-ho.

Bàsicament el problema i el retret principal que faig després d’haver escoltat el disc amb deteniment després d’una primera audició que em va deixar perplex, és la immensa falsedat d’emissió d’una veu molt dotada, però eminentment lírica i suficientment apte per cantar tots o quasi,  els rols que presenta en aquest disc sense necessitat de caure en exageracions, sobretot en la zona greu, com per demostrar que és més dramàtica que Milanov o Cerquetti, i que fa que l’audició esdevingui tan decebedora com grollera.

Després d’un esperançador “Es gibtein Reich“, que no és gaire colpidor emocionalment, ni té la qualitat straussiana de les grans dives que van conrear aquest compositor, però pel que fa a l’emissió resulta més lliure, radiant i natural, i denota una certa disciplina, fent front al temut per a totes les líriques “Totenreich” amb encertada contenció per enlairar-se amb radiant projecció a “Hermes heiβen sie ihn”, vaig creure que el disc podia prometre, perquè semblava que hi havia una voluntat de fer les coses a consciència. La veu quasi sempre situada en la part més brillant i sense els engolaments i els sons de pit que tant enlletgeixen la seva emissió en els darrers anys, només mostra una certa tendència incipient a l’oscil·lació en els aguts, encara ferms i esclatants.

Tot l’encís d’aquest primer track se’n va a norris en el “Ritorna vincitor”. Hem escoltat moltes Aides cantades per sopranos líriques, des de Caballé a Freni o Dessí i la Cedolins dels bells temps, no cal fer una emissió exagerada de greus per demostrar davant del món el que no és. La pretesa “soprano assoluta” és un bluf. Si cantés com a lírica situant la veu en la zona que li correspon no li passaria el que li passa i no donaria aquesta sensació de parodia caricaturesca de Leontyne Price. De moments bonics, ben emesos i correctament apianats passa a sons descontrolats i la veu ara si evidència una oscil·lació que ha deixat de ser incipient. Veu engolada, tramposament fosca, emmascarada per semblar el que no és. Una Aida per oblidar que dona pas a més del mateix en una Elisabetta de Don Carlo, amb els mateixos vicis i tics més propers al gran guinyol que a una acurada interpretació d’intensitat verdiana, que necessita una elegant línia d’emissió en l’ampli fraseig  que s’hauria de fonamentar en el control del fiato i el legato, que tenint-los, són capriciosament adulterats a conveniència o per necessitat.

No sé si es receptiva als consells, potser Chailly ho va intentar, però l’empremta verdiana deixada en el disc és calamitosa, potser per la manca d’homogeneïtat i de control en l’emissió. No cal dir que la preocupació per fer gaire entenedor el seu italià tampoc és del tot òptima i no ajuda gaire. Per què després d’un bonic piano a “pianto sul mio dolore” acaba l’ària amb un tremebund “e porta il pianto mio al trono del Signor” que sembla una aproximació a “fra le tenebre” de La Gioconda? Misteris insoldables de gust inexistent.

La primera aproximació wagneriana del disc és l’Elisabet de Tannhäuser, per a mi és la millor de les tres que fa en aquest CD. L’ària tendeix a l’expansió i no li cal fer enfosquiments ni sons adulterats, el rol és per una lírica wagneriana i a ella, amb una veu ample i generosa no li representa cap esforç. Altra cosa serà el fraseig o la fascinació que pugui motivar la seva audició, però al menys la veu no arriba artificial i adulterada.

En una combinació no gaire coherent, a l’Elisabeth wagneriana la segueix el “Poveri fiori” de l’Adriana Lecouvreur.. El verisme refinat de Cilea li podria anar bé, sobretot en aquesta ària on podria fer ostentació de mitjans i de tècnica. La interpretació ni fascina, ni s’apropa a les grans sopranos que han interpretat aquest rol. Nio produeix emoció.

En un altre sal estilístic que desconcentra a l’oient, ara fa front a la Lisa de La Dama de Piques de Txaikovski. ´És el seu terreny i està convincent, tant per la col·locació de la veu com pel control de l’emissió i òbviament l’estil. és un rol que hauria d’estar fent a tots els teatres en lloc de tant Macbeth, Turandot i altres temeritats que té en la llista de propers rols i que han fet malbé allò més preuat que tenia aquesta senyora a nivell artistic.

Després d’un respir arriba una altra sotragada amb el “Bel dí vedremo” de la Madama Butterfly. Cap subtilesa, cap emoció, cap refinament d’un personatge que és tot cristall i porcellana. Ho canta pel broc gros i el resultat és groller. Per acabar-ho d’adobar el seu “l’aspetta” final és sorprenentment curt i tractant-se d’un recital podia ser més generosa i transgressora. Ho és en altres aspectes i aquí es mostra gasiva  de recursos.

El perquè després de Butterfly anem altre cop a Wagner és una altra incoherència d’un disc que a aquestes alçades d’audició ja em tenia menys que interessat. El somni d’Elsa (rol que ha fet en escena) passa sense deixar petjada. No hi ha excessos ni exageracions, el relat és “fàcil” però no hi ha matisos en la interpretació, no es crea cap atmosfera especial, ni el cant et transporta. És una lectura sense intenció dramàtica, quelcom que passa en els fragments wagnerians retallats del seu context, si bé altres grans han deixat testimoni molt més interessant que ella.

L’opulència i l’exageració tornen amb “Sola perduta, abbandonata” de Manon Lescaut que potser en el teatre tindria els seus adeptes, però en el saló de casa esdevé caricaturesc i fa una mica de riure i tot..

Un salt entre l’estripada verista i el comiat de la Didon de Purcell és un atemptat difícil d’assimilar, un cop dolorós al sota-ventre. Netrebko passa per aquesta meravellosa joia “When I am Laid in earth” sense oferir res, una autentica desolació, un autèntic i brutal no res..

Potser van creure que era un preludi idoni al liebestod d’Isolde, en un arravatament tardà de coherència estètica i artística en un cd on precisament brilla per la seva absència, però si el catàrtic preludi barroc l’ignora d’aquesta manera, en el sublim instant del traspàs wagnerià ella es queda ja definitivament en la més desoladora superfície, surant sense rumb en la més desoladora esterilitat artística..

Un disc inútil que difícilment tornaré a escoltar perquè en totes les àries que interpreta hi ha munió de sopranos que ho fan infinitament millor. En cap esdevé referència, aleshores em podeu dir vosaltres on rau l’interès per tornar a escoltar aquest disc?

Chailly acompanya amb correcció i detalls interessants de gust que la veu s’encarrega de passar a segon terme o definitivament a oblidar.

Al CD l’acompanya el llibret amb un text de presentació a càrrec de Kenneth Chalmers poc interessant i els texts en tres idiomes de les àries triades, quelcom d’agrair quan la cantant no és gaire precisa en fer entenedor el que canta, segurament agreujat per trucs i artificis per posar foscor a la llum. Pel que fa al material gràfic, les rocambolesques fotografies escollides de la diva s’entenen més una vegada escoltat el contingut que tot just al primer visionat. Al menys una cosa coherent encara que sigui per confirmar la buidor d’un producte que no deixa cap petjada..