IN FERNEM LAND

PALAU: BALTHASAR NEUMANN CHOR & ENSEMBLE THOMASS HENGELBROCK – MISSA EN SI MENOR DE J.S.BACH


Balthasar Neumenn Chor & Ensemble amb Thomas Hengelbrock al capdavant. Foto IFL

Calia triar entre anar al Liceu a veure el Partenope de Handel amb William Christie, les seves Arts Florissants i un estol de veuetes discretes i de ben segur correctes però insuficients per vestir les àries virtuosístiques i endimoniades o anar al Palau per assistir a la Missa en Si menor de Bach concelebrada per Thomas Hengelbrock i el Balthasar Chor & Ensemble. Cap dubte al respecte, davant d’una obra tan immensa i una òpera de Handel per a mi desconeguda, d’aquelles i ja em perdonareu, que escoltada una, escoltades totes, lluny dels grans títols, vaig triar Bach.

Una experiència sensacional, de trasbals absolut per la senzillesa del plantejament de Thomas Hengelbrock, amb un conjunt orquestral i coral d’una solidesa extraordinària, i uns solistes del mateix cor que en cap cas eren excepcionals, com a molt dignes, com de ben segur ho eren els que en temps de Bach cantaven les seves obres a Leipzig, Només i no és poc, calia sensibilitat musical i expressiva, ells i elles malgrat les àries i duets, no són els i les protagonistes,  són una part necessària en un entramat complex i van complir la seva tasca, alguns amb especial encert sense ser grans veus per cantar sobre un escenari perquè m’entengueu, però per l’Agnus Dei tampoc cal la fantàstica Christa Ludwig, el contratenor que ho va cantar ahir al Palau amb poca veu i sensibilitat a dojo, va aconseguir gràcies principalment a Bach i a una sensibilitat exquisida crear un moment inoblidable, justament celebrat al final quann va saludar i el Palau es va ensorrar.

Ara bé el que si cal és un gran cor capaç de fer tot el que Bach li demana i això és molt, de fet li demana tot el que es pot demanar a un cor i és clar, una vegada més el Balthasar Neumann Chor, sortosament cantant sense mascareta que impedís copsar tots els meravellosos matisos, va fer el miracle d’aixecar aquesta immensa catedral sonora amb una  perfecció, claredat i virtuosisme absolutament aclaparadors, la fama que té de ser un dels millors cors del món, no és gratuïta. Tant li fa les exigències de les fugues explosives, farcides de passatges amb notes en vertiginós “staccato” o aquells cors molt més introspectius, contemplatius que ens aproximen a l’èxtasi des dels sons flotants en pianíssims xiuxiuejats que queden retinguts de manera catàrtica en la sala produint moments místics absolutament senzills i sincers. . La gamma de matisos, de dinàmiques, de projeccions i d’equilibri entre les diferents cordes és admirable.

El Balthasar Neumann Ensemble està a l’alçada també, tot i que com acostuma a ser habitual en les formacions historicistes, hi ha instruments d’època que juguen males passades al músics que els toquen, com va ser el cas en l’ària del baix “Quoniam tu solus sanctus”, amb l’obligat del “corno di caccia” que ens va fer patir una mica, per ser magnànims. Ara bé, el conjunt és esplèndid, flexible i de sons càlids, sota la magnífica direcció de Thomas Hengelbrock, que fa una versió preciosa, d’exposició claríssima i dotant sempre al conjunt una notabilíssima espiritualitat amb recursos sorprenents com el gloriós acompanyament de l’Agnus Dei, d’una senzillesa que sens dubte ens apropa a Déu, fins i tot als més agnòstics. La direcció d’aquest concert és de les no s’oblidden.

Ahir en un Palau que feia goig es van aconseguir moments de veritable recolliment. Hengelbrock defuig qualsevol dramatització del text, no hi ha recursos de cara a la galeria ni efectes gratuïts. Tot està pensat per apropar-nos a una espiritualitat sicera i assequible, sense artificis i veritablement ecumènica que abraci a tothom, és impossible resistir-se a la proposta i per això en tants moments el Palau levitava.

Després del gran entre el grans moments de la Missa, el irresistible Agnus Dei que semblava cantat per un franciscà per la senzillesa i veritat que transmetia el contratenor, va arribar el gloriós crescendo del cor final, el “Dona nobis pacem” va  provocar uns llars i gratificants segons de silenci d’aquells que s’agraeixen tant.

No és fàcil tornar a la terra i els aplaudiments que es van anar  incrementant fins la catarsi van motivar una innecessària propina, que en qualsevol cas es va agrair moltíssim, per l’excel·lència de la interpretació, ni més ni menys que l’exultant Al·leluia del Messies de Handel, que ves per on ens apropava al Liceu, en aquesta nit d’excel·lència barroca que va tenir lloc ahir a Barcelona. 

 

Un comentari

  2. Retroenllaç: Enlaces de enero de 2022 | Beckmesser

  3. Ricard

    Molt apreciat , Joaquim. Fa molts anys que en silenci et segueixo i t’he agraït el teu immens treball I dedicació en el teu blog que a tantes persones ens il. lumina. Dit això, permet que opini sobre els teus comentaris d’ahir, que trobo innecessaris. No cal que per justificar una tria , sàbia, com la que vas fer en anar al Palau en lloc del Liceu, qualifiquis de veuetes discretes i insuficients , els joves que ahir varen cantar Partenope al Liceu. Unes veus que van rebre, per si no t’ha arribat encara, uns aplaudiments molt entusiastes del públic per no sols la seva qualitat, com per l’entusiasme que hi van posar. Va ser una nit deliciosa. Tots sabem ademes que l’enorme espai liceistic no s’escau a representacions haendelianes, que necessiten de dimensions mes reduïdes. Per altre banda, Bach es a Haendel com un elefant a una formiga. Però jo adoro tots els animals. I si ahir vaig anar a la formiga, era perquè entrava en el meu torn C. Tant de bo, hagués tingut el do de la ubiquitat, per ser-hi arreu. T’agraeixo de tot cor la teva tasca i les sempre interessantíssim es i escaients opinions. Gràcies per haver-me ensenyat tant, Joaquim.

    M'agrada

    Respon
    • Toni

      Completament d’acord amb el Ricard. També admiro el que fas Joaquim i et segueixo amb interes, pero el teu comentaris sobre les “veuetes discretes i insuficients” esta completament fora de lloc com ho estava la dels critics resabiats del Broadway dels anys 40. La representacio va ser fresca i engrescadora amb uns moments vocals realment notables. Joves cantants que tenen un gran cami per endevant que, a més de fer una gran feina des d’una perspectiva artistica mereixen el nostre respecte i anim. (disculpeu. missatge sense accents per la confirguracio de l’ordinador).

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Hola Ricard, gràcies en a tu per les teves paraules i per la teva aportació.
      Fa ja molt de temps que em vaig prometre no deixar de dir el que penso i si els meus lectors no hi estan d’acord és quelcom que accepto amb normalitat i esportivitat, les opinions han de ser plurals i respectables.
      Ahir calia triar i aquest fet és important per a mi. Que una ciutat com Barcelona tingui dos esdeveniments de relleu internacional el mateix dia i quasi hora, però en tot cas que fa impossible l’assistència als dos, és allò que envegem de les grans ciutats a les que ens volem emmirallar i que encara estem lluny d’arribar-hi. També caldria afegir altres propostes musicals a la mateixa hora i de gran interès com el concert de l’OBC a l’Auditori amb obres de Txaikovski, Casablancas i Rimski-Korsakov sota la direcció de Lina González-Granados i la participació de la mezzosoprano Allison Cook. També hi havia un Rigoletto des del MET als cinemes i segurament moltes altres propostes de no tanta volada però amb musics de talent, que de ben segur mereixen la nostra assitència i als que potser no els donem la mateixa importància que si venen de la ma d’un director tan rellevant com William Christie. Calia triar i crec que era important dir-ho, tant de bo tinguéssim que triar més sovint propostes tan engrescadores.
      Vaig triar Bach perquè la Missa és una obra cabdal, cosa que crec que no és el Partenope de Handel, si bé és cert que sense la coincidència hagués anat a veure. Però entre la Missa en Si i el Partenope per a mi no hi ha color, com tampoc hi és si el mateix dia i hora es programés Tristan und Isolde i Il Trovatore, Le Nozze di Figaro o la Sonnambula o Die Frau ohne schatten i Madama Butterfly. Cadascú tria segons moltes coses i per a mi l’obra sempre és el motiu principal, i òbviament qui la fa, però l’obra és el primer que em crida.
      Tampoc si el Partenope hagués tingut un cas estel·lar hagués tingut dubtes, insisteixo, però per a mi les òperes de Handel en una temporada com la del Liceu i a uns preus considerables, calia de cantants de primer nivell i potser també de joves promeses, com sempre ha estat, però no amb l’únic protagonisme de joves per fer amb el gran reclam de William Christie.
      Els cantants joves necessiten plataformes, obvi i oportunitats amb directors de relleu, més obvi encara, però tot un cast, amb les exigències de Handel per a mi no és prou temptador. .
      Al Palau la Missa va tenir solistes del cor, però no és el mateix una missa que una òpera on el protagonisme és dels solistes i a la Missa tot i les àries i duets bellíssims, el gran protagonisme és pel cor i aquest era excels.
      Res més, ja sé que els meus comentaris i aportacions no agraden a tothom, ho lamento, però el que vaig escoltar per radio abans d’entrar al Palau em van semblar veuetes, entusiastes i joves, fantàstic, però a Handel com amb Wagner, Verdi, Mozart o qualsevol compositor quan es tracta de temporades que pretenen ser de primer nivell, vull que siguin de primer nivell, no només el director i l’orquestra, perquè a l’òpera els cantants són molt importants, és una obvietat i a vegades el director ho vol concentrar tot i darrerament en aquestes gires barroques de les grans formacions dels grans especialistes, és massa habitual.

      M'agrada

      Respon
  6. Pere

    Torn C. Liceu.
    Malgrat que es podia tractar de veus “discretes” que procedien de l’escola del Mestre Christie, aquest sempre ofereix qualitat. I ahir la “Partenope” que ens van servir Les Arts Florissants, els joves cantants i el mestratge de William Christie van fer el miracle. Un segon acte amb moments, pertmet-me que faci servir el teu llenguatge, de “reclinatori”. Quina direcció!! Quin so!! I haig de dir que hi havia algunes veus molt més que interessants i així ho varem reconèixer la majoria del públic que fa ovacionar els artistes. Gran vetllada i un Haendel veritablement deliciós.

    Per cert, la meva darrera Missa en Sim fou al Palau, precisament amb el Mestre Christie i les seva colla. Inoblidable.

    Crec que el moment pel que travessa la interpretació barroca és de luxe, amb formacions que són garantia de rigor i qualitat. La Passió segons Sant Mateu que vàrem escoltar al temporada passada amb Raphël Pichon, el seu Ensemble Pygmalion i uns super solistes donen fe d’això que dic amb un públic totalment lliurat a l’emoció. Però no oblidem grups com “Il Pomo d’Oro”, l’Europa Galante, Le Concert d’Astrée, Les Talens Lyriques, Forma Antiqua… No ens podem queixar.

    M'agrada

    Respon
  7. Ernest

    Benvolguts tots,
    Jo era al Liceu com a abonat del torn C i estic d’acord amb en Joaquim. La “Partenope” va ser extraordinària des del punt de vista orquestral, però des del punt de vista vocal va ser clarament insuficient, especialment si tenim en compte que era una òpera de temporada a preu normal d’òpera en concert. Només els dos principals protagonistes (Partenope i Arsace) tenien un nivell que s’aproximava al que es pot exigir a una ópera de temporada del Liceu. Està molt bé donar oportunitats a joves, però que tinguin nivell adequat al lloc on actuen.
    Salutacions.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Gràcies Ernest, perdona que contesti tan tard.
      Fonamentar tot l’atractiu d’una òpera menor de Hadel, això també cal dir-ho una vegada escoltada, en el gran nom del director i la formació orquestral, és un error, sobretot tenint en compte que en l’òpera barroca tot es fonamentava en la genialitat dels divos i en la fastuositat de la posada en escena i al Liceu ni una cosa ni l’altre.

      M'agrada

      Respon
  8. Lluís

    Bona tarda

    Jo també vaig optar per Partenope, tampoc tinc el do de la ubiqüitat.
    Sense gaire més a dir, una nit inesperada. Les joves promeses davant d’una opera com aquesta sempre fan una mica de por. És cert que van començar amb molta cautela però a mesura que va avançar l’òpera van arribar els moments gairebé sublims. La garantia del mestre William Christie. No sempre es pot comptar amb grans veus.
    M’agradaria, si algú del Liceu llegeix aquests posts, que seguissin programant òpera barroca. (“Una vez al año, no hace daño”). No estaria gens malament algun Porpora, Hasse o Vinci. Em conformo, com és habitual, amb versió no escenificada i si és amb algun dels grans especialistes i amb grans veus , millor.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Darrerament el Liceu aposta per l’òpera barroca i en el futur en veuràs tot sovint, l’any vinent més. LA sala no és la idònia i potser per això volen apostar per aquest projecte anunciat fa poc d’una segona sala on abans hi havia l’IMAX, pot ser una bona iniciativa.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

      Respon
  9. Giacomo

    Gràcies come sempre, Joaquim, pel teu comentari, amb el que estic gairebé totalment d’acord, però que naturalment no hauria sabut escriure.

    Afegiré que, potser al contrari de l’Òscar, vaig agrair molt que Hengelbrock, malgrat les seves impecables credencials barroques, no va escollir temps molt ràpids, que pel meu gust (sense dubte insuficientment barroc) és el major risc amb les interpretacions historicistes.

    Llàstima pel conflicte amb la Partenope del Liceu. No crec que calia aquesta coincidència de dues propostes de cant barroc. Per a mi tampoc no ha estat difícil triar, però hauria preferit poder veure les dues.

    M'agrada

    Respon
    • Òscar

      Giacomo, potser no em vaig explicar bé portat per contestar pel mòbil i no pel teclat. El tempo de quasi tota l’obra per a mi va ser perfecte. Excepte en Cum Sancto Spiritu, ja em va fastidiar i molt la corna, perfectament brillant i perfectament dissonant, del crescendo preparatiu anterior de Tu Solus Sanctus. M’explico crec, i no solament jo, que Cum Sancto Spiritu és un polvo, Si se’m permet (si no esborres Joaquim), a la major glòria i per afalagar al bisbe aquell de qui volia aconseguir el multi-pare del Bach no recordo quin càrrec. I com a tal, hauria de mantenir el mateix tempo de la peça anterior. Si no perd tot el sentit, les puntes, les valls i l’èxtasi final a dues trompetes. He de creure que el bisbe tindria la seva edat i les seves “excursions” no serien ja com les d’un adolescent…

      M'agrada

      Respon
      • Giacomo

        Coneixes la Missa molt millor que jo!

        Evidentment, tots vam patir la pobre trompa. Come deia en Joaquim, és un risc que s’assumeix per tenir metalls naturals.

        Al contrari, del temps del Cum Sancto Spiritu no em vaig adonar. Però la veritat és tampoc no em recordo res d’aquell passatge. Potser llavors coincideixo amb tu que hauria estat més memorable si hagués sigut més lent. No ho sabria dir.

        M'agrada

        Respon
  10. carmeoli

    Jo vaig anar a l’Auditori, ja que sóc abonada, i la direcció de la senyora Lina Gonzàlez-Granados em va semblar extraordinària. És les vegades que he sentit millor l’OBC, i estic a les primeres files de platea. Em va semblar que aquesta jove directora és una promesa de veritat. I al costat del Dudamel a l’opera de los Angeles pot ser una gran directora en poc temps.

    M'agrada

    Respon
  11. Òscar

    Per altre banda la solució (només 2 instruments per no tapar-lo) del director a la poca veu del contratenor d’Agnus Dei, va ser magnífica, com ha dit en Joaquim. Realment va aconseguir un recolliment i una introspecció com feia temps que no escoltava. Des de llavors vaig buscant diferents versions per inet i ninguna li arriba, potser s’acosta la del Scholl, molt millor la del excels Jaroussky (aquest últim amb un tempo també massa ràpid). No en sé tant de música com la majoria dels de per aquí, només és la meva opinió.

    M'agrada

    Respon
    • Giacomo Ponzetto

      Absolutament d’acord sobre l’Agnus Dei.

      En general, la veu dels falsetistes no acaba d’agradar-me. Admiro uns grans artistes com en Jaroussky malgrat el seu instrument. Nogensmenys, la predilecció dels grups barrocs per aquest instrument és la segona característica seva que més em costa entendre, i no diem compartir, després dels temps ràpids. Tampoc no em sembla massa filològica: si els falsetistes els haguessin agradat molt als barrocs, no hi hauria hagut tants castrati.

      En fi, aquesta vegada també al Qui sedes vaig pensar que m’hauria agradat més un alto, encara que no fos Christa Ludwig ni Kathleen Ferrier. I segueix pensant-ho. Però els resultats de l’Agnus Dei van ser absolutament excepcionals, i reconec que probablement no hauria sigut el mateix amb veu plena.

      Tot i que la Ferrier també va aconseguir el que va aconseguir, que no és poc: https://www.youtube.com/watch?v=M53hoMnWIqQ

      M'agrada

      Respon
    • Joaquim

      Gràcies Òscar, l’opinió de tots és valuosa i en música allò que val és allò que transmet, arriba i emociona. L’Agnus Dei d ela missa és un dels moments gloriosos de la història musical, certament serà difícil oblidar el moment viscut al Palau tot i que aquest contratenor va aprofitar una direcció que el va beneficiar moltíssim, quelcom que sempre és d’agrair i l’experiència viscuda romandrà en tots els que hi vàrem ser.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari