Pavel Nersessian i Julia Lezhneva al Palau de la Música Catalana. Foto IFL

La primera vegada que vaig saber de Julia Lezhneva va ser el 20 d’agost de 2008 a Pesaro en el marc del ROF en un Stabat Mater de Rossini, és clar, dirigit per l’enyorat mestre Zedda on la joveníssima soprano russa, aleshores tenia 18 anys va fer front a la part de la soprano, acompanyada per Barcellona, Albello i Palazzi. L’impacte va ser molt gran i si bé és cert que ja han passat 14 anys d’aquell feliç descobriment, la carrera de Lezhneva sembla que sempre situada al capdamunt però com a la permanent promesa, no acabi de consolidar-se com una estel definitiu. Tot i així les seves incursions en el repertori barroc, que é son més s’ha prodigat, sempre són un gran esdeveniment i acostumen a constituir grans èxits.

Amb moltes ganes de veure com havia evolucionat la veu i atret per un repertori amb risc, ja que si bé la primera part no suposava cap sorpresa, amb Handel i Vivaldi, a la segona si que era un repte majúscul, ja que ens proposava el “Liederkreis” de Schumann i aquest era un canvi de registre molt sorprenent i arriscat.

El concert s’ha iniciat amb la reconeguda ària de la soprano “Rejoice greatley, o daughter of Ziuon” del Messies de Handel, seguida del recitatiu i ària del motet “Saeviar tellus inter rigores”  (“Carmelitarum ut confirmet ordinem…O nox dulcis quies serena”, del mateix compositor.

Correcció sense cap mena de dubte per escalfar la veu, que denotaven una adequació estilística sense màcula, però sense que passés res extraordinari. Bé, com s’espera d’una veu de reconegut prestigi, però encara no quelcom excepcional.

Hem hagut d’esperar a la reconeguda i bellíssima ària “Sposa son disprezzata” de Bajazet de Vivaldi per tal de que Lezhneva capturés al públic i ens comencés a trasbalsar  per emotivitat i virtuosisme, pel control tècnic del recursos vocals i per l’exquisida musicalitat d’una ària escrita per a embadalir a l’oïdor. Si bé és cert que a Lezhneva potser encara li manca aquella capacitat que s’adquireix amb els anys de no deixar-te anar un cop ha aconseguit atrapar-te, ha creat uns moments de gran bellesa i silenci participatiu, quan perceps que l’artista controla absolutament l’emotivitat que produeix el seu cant. Màgia pura i sense gaires artificis vocals malgrat que una dels seus asos indiscutibles a la màniga és aquest virtuosisme tècnic que caracteritza el barroc florit, amb el control respiratori gràcies a un prodigiós fiato, les escales cromàtiques, els trinats o el legato que li permet fer front a les llargues frases dels laments tan emotivament característics, al voltant d’una embolcallant melodia. Des d’aquest moment i fins la darrera propina, Lezhneva ha treballat amb profunditat, tant el virtuosisme com l’expressivitat.

Després d’un interludi pianístic amb “Les petits moulins à vent” de les pièces de clavecin de Fraçois Couperin a càrrec del sensible i excel·lent pianista Pavel Nersessian, que malgrat que en cap moment semblava voler ser protagonista, ho ha estat en molts pel curós i delicat acompanyament, sensible, precís i lluminós tant en la vessant barroca, com en la segona part clarament romàntica. La soprano russa ha tornat a l’hemicicle del Palau per fer front a dues àries més de Handel i un altra de Vivaldi, les reconegudes “Un pensiero nemico di piace” de “Il trionfo del Tempo e del Disiganno”, on ha fet una demostració de control d’emissió alhora que d’agilitat magnífic, però ha trencat una mica la màgia assolida al final del primer bloc, quelcom que ha aconseguit recuperar fins a cotes sublims amb la preciosa “Credete al mio dolore” de l’òpera Alcina. Grandiosa interpretació, controlant temps, espai, emocions i respiració tan pròpia, com aliena perquè ha aconseguit que el públic respirés quan ella volia què és una manera de dir que feia estona que ens tenia altra cop a tots a la butxaca. Què bonic!

El final de la primera part havia de ser un castell de focs artificials, espurnejant i enlluernant, i res millor ni més exigent que l'”Agitata a due venti” de La Griselda de Vivaldi. Una vertiginosa demostració tècnica que sàviament ha volgut distanciar-se de Bartoli, qui n’ha fet, abans de convertir-se en una parodia de si mateixa, un versió absolutament referencial. Lezhneva segueix el camí, és clar, però tot i la vertiginosa coloratura, les escales i l’exigència d’un registre central i greu no apte per a moltes sopranos, ha esta magnífica, sense imitar i donant una amplíssima demostració del seu poder d’emissió, d’extensió i de control exhaustiu dels mitjans expressius, gens mecànics i espectacularment distribuïts per no esdevenir simplement gimnàstica vocal i sobretot tenint cura del so, evitant quasi sempre sons lletjos o oberts. Esplèndida!

La veu, que domina amb un mestrívol control d’emissió, atorgant potència i amplitud quan convé i també un control extrem dels pianos i sons flotants, també en les frases amples i lligades, és evident que està a punt per fer front no tan sols als rols més exigents de les heroïnes barroques, si no també a les mozartianes i al belcanto seriós de Rossini, Bellini i Donizetti, la tríada de compositors més reconeguts i admirats del belcanto italià. Caldria que els teatres comencessin a veure les possibilitats d’aquesta cantant que fins ara ha fet les coses molt bé, sense precipitar-se i preparant un cop superats els 30 anys el que segurament serà una dècada més que prodigiosa.

El dubte era saber com podia sorprendre proposant un cicle romàntic per excel·lència com és el Liderkreis op 39 de Robert Schumann. Ja no era només un canvi radical d’estil, si no també estètic i de col·locació de la veu i sobretot expressiu, el lied romàntic s’ha de dir i sobretot s’ha de viure.  Grans cantants operístiques han passat pel lied sense pena ni glòria i en canvi Lezhneva ens ha sorprès i guanyat, fins i tot als més escèptics .

Gran presència vocal, dosificada amb mestratge per fer que cadascun dels 12 lieder que conformen el cicle, tinguessin la seva atmosfera, la seva personalitat i sense perdre la unitat. Un univers completament divers al de la primera part i que ens ha mostrat una maduresa i un domini del món exclusiu del lied, totalment inesperat. Dos mons radicalment oposats i tan seriosament exposats per una mateixa soprano en un mateix concert ha estat un gran regal i una demostració de classe.

Nersessian ha tornar a demostrar que també en aquesta vessant romàntica connectava amb la soprano, fent un deliciós acompanyament mai en primer pla però sempre present, fresc i amb una claredat expositiva admirable. Semblava que no hi era i sempre era present. Bravo

Tot sol i per fer descansar una estoneta curta a la soprano, ha interpretat la romança núm. 2 en Fa sostingut major “Einfach” l’opus 28 del mateix Schumann. Una miniatura encisadora.

Lezhneva hagués pogut concloure el recital amb una ària de bravura però ha decidit ser ben coherent i s’ha acomiadat amb les tres cançons rossinianes que conformen el cicle “La regata veneziana” (anzoleta avanti, co passa i dopo la regata).

M’ha semblat un prodigi d’exposició de canvi radical de decorat i una demostració més d’adequació a un tercer estil vocal clarament diferenciat del barroc i del romanticisme centreeuropeu de Schumann. El Rossini que coneix bé ha estat exposat amb un italià dificultós o poc entenedor, cal dir-ho, però de línia i exposició genuïna, amb una veu que omple la sala amb generositat. Algú podria retreure-li que aquestes tres peces no són adients per acabar un concert de manera brillant com ho ha estat la primera part amb aquell vibrant Vivaldi, però certament ella ja ha demostrat amb escreix les seves credencials i no calia més, bé quedaven les propines de rigor, tres i a quina més bonica. Ha iniciat amb una bellíssima cançó de Glinka, ha continuat amb l’encara més maca “Lascia la spina” de l’oratori “Il trionfo del tempo e del disinganno” de Handel, amb recreació vocal manierista, si, de fet allò que agrada tan al públic i que ella ens ha concedit amb senzillesa ben estudiada, per finalitzar amb una altra cançó russa que ja em perdonareu si no he sabut reconèixer.

Triomf merescut, contundent i sense discussió, davant d’un Palau al que he trobat a faltar tantíssims amants de la les veus, l’òpera i el cant que incomprensiblement s’han deixat perdre un recital magnífic.

Ara només cal que Lezhneva torni aviat a Barcelona i si podem seguir demanant, a ser possible en un rol operístic al Liceu, al Palau o a l’Auditori, on vulgui però que vingui, i a ser possible, per acabar de fer la carta als Reis, amb un rol d’aquells que són un repte només apte per  ales més grans, que és el que és Julia Lezhneva. Brava!