L’aposta del Gran Teatre del Liceu amb La Cenerentola que s’estrena diumenge, és clarament vencedora.
Ahir, en el assaig general amb el segon repartiment, es veia que allò funcionava, que l’engranatge del espectacle no grinyola i que agradi o no, la producció de Joan Font és una producció treballada fins l’últim detall.
Atenció al segon cast. Tot i que no és correcte parla dels cantants en un assaig general, l’equip que integra aquest segon repartiment és brillantíssim i en algun cas, ho tindrà difícil el homòleg corresponent del primer.
De la producció si que en puc parlar. A mi no m’ha agradat, sobretot tota la primera part del primer acte a la casa de Don Magnifico, l’he trobat angoixant, fosca i visualment molt lletja.
Quan l’acció es situa al Palau de Don Ramiro, l’escena s’il·lumina i tot agafa un altre caire, tot i així hi ha dues coses que m’han molestat molt, l’equip de ratolins, que per les dimensions de qui els interpreten, esdevenen rates de claveguera (una espècie de tramoies omnipresents en l’escena, que tan fan companyia a la pobre Angelina, com traslladen mobles o observen les vicissituds de l’escena) i l’altre cosa que m’ha molestat molt ha estat el vestuari i els colors emprats en general. Mal a la vista les combinacions de marrons i blaus, roses intensos amb verds lloro, grocs i vermells a dojo.
L’estètica escollida, està clar que ha optat per la infantilització, segurament pensant en la versió pel Petit Liceu, que ja s’anuncia, per intentar repetir l’èxit de La Flauta Màgica. L’òpera de Rossini porta una certa càrrega social, molt irònica i corrosiva, que malgrat que s’evidencia en aquest muntatge, no deixa de perdre força si l’opció escollida és la d’aquest personatges trets entre la Commedia dell’arte, les cartes animades de l’Alícia al País de les Meravelles i el toc made in Comediants, que ja he dit més d’un cop, que no és l’estètica que més aprecio.
El compte es segueix perfectament i hi ha un bon treball d’actors, cor i figuració. Si a tot això li afegim que la part principal funciona extraordinariament bé, amb una direcció atenta, pulcra, detallista i molt respectuosa amb les veus i els tempos rossinians, deguda a Patrick Summers i unes veus, pel que hem escoltat avui i el que esperem del primer repartiment, de solidíssima brillantor, si no de l’esperada excelència belcantista, l’èxit serà notabilíssim.
Així ho espero.
Crónica de l’estrena (23/12/2007)
Crónica del segon repartiment (27/12/2007)
IN FERNEM LAND 
Los ratoncitos se llegan a hacer insoportables, pero a mí la escena me ha gustado. Los colores más chillones los llevan en sus atuendos las hermanastras de Angelina, pero es que, efectivamente, son dos cotorras y con estos colores ya no quedan dudas.
Yo creo que sobre la escena, en este caso, habrá detractores y ensalzadores y ambas opiniones son muy válidas, pero no habrá polémica porque el espectáculo funciona y muy bien y ésto el público lo agradece.
El nivel musical del segundo reparto es muy alto, tanto vocal como por parte de la orquesta, con la excepción de la obertura que ha sonado muy seca y poco transparente, pero seguro que el próximo domingo sonará perfecta, pues la obra ha sido conducida con mano sabia y volumen controlado, como debe ser.
Se trataba de un ensayo y ha sido una tarde lírica de gran categoría.
M'agradaM'agrada
Hago un corta y pega de un comentario que he puesto en otro sitio, para no repetir (perdonad la extensión):
Pues érase una vez…un cuento, mismamente. Un cuento con música de Rossini, alegre, feliz, impertinente. Es una ópera muy divertida, muy fácil de ver, aunque los últimos 20 minutos se me han hecho un poco largos. Silvia Tro (Angelina) ha estado bien, tirando a muy bien, aunque espero oír ese papel cantado aún mejor por Joyce DiDonato. Barry Banks (Don Ramiro), a mi corto entender ha empezado bastante bien, para caer estrepitosamente en la mitad (Zito, zito) y remontar un poco al final. El Juandi le dará 100 vueltas, espero.
Debo confesaros que me estado media representaciíónn riéndome para mis adentros, imaginando como quedaria el guapete y estirado Flórez vestido con aquellos modelitos de Comediants. Sólo un intérprete con sentido del humor puede llevar aquello y salir airoso, y no sé si va a ser su caso. Me ha parecido recordar que en Semirámide también le sacaban, en su papel de Arsace, con un modelito primera comunión imposible, creo que en la escena de su boda. Con lo elegante que le queda el frac negro…
Y para el final la escenografia de Comediants:los que hayais visto otras representaciones de La Cenerentola podreis contrastar, pero yo no me imagino esta obra con otra cosa que no sean los decorados y el vestuario entre Disneyland-Paris y Commedia dell’Arte de esta representación. ES QUE DEBE SER ASÍ! Es un cuento, y debe ser escenificado como un cuento. Podía haber algún aspecto mejorable (vestuario de Don Ramiro, por ejemplo) y otros hallazgos interesantes (las ratas), pero basicamente lo he encontrado muy adecuado.
Ah, y también, que, una vez más, me ha gustado mucho Cristina Obregón, fresca, comunicativa, cristalina, igual que en la Giannetta que interpretaba la primera vez que la vi, en mi mitico Elissir del 2005.
Sinopsis:Que me lo he pasado bien, y que quiero ver el otro reparto y que os descojonareis cuando veais al Juandi con los vestiditos.
M'agradaM'agrada
Jo no vull ser pesat però tot el que he vist per les fotografies que veig penjades a internet sobre el muntatge de ‘comediants’ no m’agrada gens mes aviat em fa fàstic uns colors estridents i unes formes boterudes, i be que tothom ho justifica per que es tracte de un compte de fades, però jo no se veure el compte de fades per enlloc a ‘la cenerentola’ be que esta basat en principi en un compte tan conegut com ‘la ventafocs’ el llibretista i Rossini el van despullar de tota la màgia del compte per fer una magnifica comèdia costumbrista plena de enveges i misèries familiars tal com es poden llegir a ‘la vanguardia’ qualsevol dies d’aquests, el fet de que una obra es basi en un compte infantil no vol dir que l’estètica tingui que seguir la pauta del compte fins a les ultimes conseqüències, l’Agata Ruiz de la Prada també hagués fet un vestuari així de colorat per una ‘cenerentola’ basada en aquests principis
Tinc entrades per els dos repartiments i penso gaudir la joia d’aquesta opera per les veus que per el que dius son tan idònies per l’ocasió, però potser tindré que tancar els ulls
M'agradaM'agrada
Estava desitjant llegir els comentaris a propòsit de l’assaig, i pel que veig, i pel que he llegit aquests últims dies l’emoció està assegurada, tan pel que fa a l’excel•lent nivell dels cantants com per la proposta trencadora dels comediants. A mi, d’entrada, m’agrada, i al contrari d’en Julianen, crec que una obra con la Cenerentola admet aquest tipus d’estètica. Comparteixo la curiositat amb la Teresa pel que fa al Florez, a mi també em puja un riure (amable) als llavis quan me l’imagino “disfressat” d’aquesta manera, però com la mateixa Teresa molt encertadament deia en un altre blog, si aconsegueix sentir-s’hi còmode i fer-se amb el personatge pot ser una bona oportunitat per trencar aquesta imatge de fred i acadèmic que sembla que té. Jo així ho espero, i estaré esperant (amb molta enveja) els comentaris dels afortunats que el veureu demà. Jo m’hauré d’esperar al 5 de gener, i espero que tant els cantants com el públic ens impregnem de l’embruix d’aquesta nit de reis i que la representació resulti màgica. També tinc moltes ganes d’escoltar en Barry Banks, perquè per sort o per desgràcia el primer tenor lleuger que he escoltat (potser massa) ha estat en Florez, i ara tots els altres que escolto (excepte en Matteuzi en la gravació de La Cenerentola amb la Cecilia Bartoli, Decca 1993) no m’acaben d’agradar…
M'agradaM'agrada
Querido amigo, um Feliz Natal!
M'agradaM'agrada
PARÈNTESI: Ximo, un 10 per l’arxiu del bagul: Summer nights!!! Una de les meves cançons preferides durant anys i panys, juntament amb Hopelessly devoted to you, Sandy, Blue moon, You’re the one that I want (evidentment)i tantes i tantes d’altres. A mi Grease em va enganxar amb uns 10 anyets, de manera que us podeu imaginar l’impacte. A l’escola totes volíem ser l’Oliva Newton-John, i tot sovint ens ajuntàvem unes quantes amigues per fer sessions de play back… Quins temps! I ara que ho penso… quina innocència!
M'agradaM'agrada
Juan Diego Flórez es un cantante con una vis cómica increíble y un estupendo actor, como ha tenido ocasión de demostrar en muchos teatros, pero especialmente en el Festival de Pesaro (ROF) en diversas producciones, pero muy especialmente en su debut con “Matilde de Shabran” y,posteriormente, en “Le comte Ory”. El primer título lo he visto en grabación y el segundo tuve la fortuna de verlo en persona.
Para quienes están acostumbrados a verle en recitales y en versiones de concierto les será una sorpresa comprobar lo buen actor que es. Lástima que esta producción no le permita actuar demasiado (a juzgar por el ensayo con Barry Banks), pero yo creo que hará alguna de las suyas.
Yo soy de los que consideran a Rockwell Blake el mejor tenor rossiniano anterior a Juan Diego Flóez, bastaría para ello verle en su papel de Rodrigo en el “Otello” del pesarés, cuya aria del segundo acto es una de las experiencias mejores de toda mi vida de aficionado y éso que sólo conozco esta interpretación a través de una grabación en vídeo, eso sí impresionante, al lado de Merritt y Anderson. Su encuentro con Ewa Podlès en A Coruña en “Il viaggio a Reims” fue igualmente sublime.
En su maravilloso recital en el Liceu, Rockwell Blake en el “A mes amis…” de “La fille du regiment” no dió los nueve dos de rigor sino once, pues coronó la cabaletta con un doble sobreagudo. Esto después de habernos deleitado con el más puro estilo belcantista, por medio de una voz realmente fea, pero con un dominio, técnica y estilo que debiera transmitir a nuevos cantantes mediante la docencia.
M'agradaM'agrada
Me ha parecido recordar que en Semirámide también le sacaban, en su papel de Arsace, con un modelito …
Teresa, sería en su papel de Idreno, ¿no?
Arsace era Daniella Barcelona que estaba por cierto sublime.
Yo iré a ver la Cenerentola el dia 2 de enero.
M'agradaM'agrada
Vaya, parece que va a haber controversia…Eso está bien, así se hablará más de Rossini 😉
A mí las fotos me parecen chulas, y los colorines y todo eso, espero no aburrirme y/o arrepentirme de lo dicho jeje. Esperamos con ansia la crónica musical…
Salu2!
M'agradaM'agrada
Gracias por la crónica del ensayo general,espero la del estreno como agua de mayo. Se me va a hacer eterna la espera hasta el día 2 de enero!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Natàlia, per esmenar el meu error. Flórez, era, en efecte, Idreno, el rei de la India, i la Barcellona va estar magnífica (coincideixo amb tú), al seu paper d’Arsace. També em va agradar molt, aquest Rossini, malgrat els Gandalfs i l’ONU.
M'agradaM'agrada
Ahhhh…. per fi ho he trobat! Recordava que algú havia fet un comentari sobre la ”vis” còmica d’en Juan Diego Florez, i veig que vas ser tu, Colbran. Tens tota la raó. No és que ho dubtés, eh? Però és que ahir em vaig comprar el dvd de El barbero de Sevilla, el de l’oferta de llançament de la “Divina Ópera” d’Altaya, i tot i que de moment l’he vist furtivament a trossos a la feina em vaig petar de riure amb l’actuació d’en Juan Diego, especialment a l’escena on fa de soldat borratxo (Ehi, di casa!) i sobretot quan fa de Don Alfonso, deixeble de Don Basilio, al duet “Pace e gloria”. És impagable, amb la perruca que porta, les ulleres de cul de got… el trobo simplement genial! A més dóna la impressió d’estar-s’ho passant bomba, bé, ell i la resta del repartiment. Estic desitjant poder-la veure tota sencera amb calma!
M'agradaM'agrada