La tarda de Sant Jordi vaig tornar després de massa dies sense fer-ho a L’Auditori, per escoltar el segon dels dos concerts programats en el cap de setmana a preu únic de 10 €, fos quina fos la localitat escollida. Doncs bé, malgrat aquesta ganga i un programa del tot popular, la sala Pau Casals no es va omplir tot i l’excel·lent entrada si ho comparem amb els darrers concerts que vaig assistir.
El programa oferia dues úniques peces: les variacions sobre un tema rococó de P.I.Txaikovski, amb el jove violoncel·lista Pablo Fernández, i la Simfonia número 6 “Pastoral” de Beethoven.
Pablo Fernández és un músic magnífic i un viol·locelista talentós, dotat amb el nervi, el geni i la sensibilitat per esdevenir un dels grans d’aquí a no gaire, és jove i té tota una carrera, que ben segur serà excel·lent, per endavant, triomfa arreu i amb els millors. Ahir amb les variacions rococó de Txaikovski va desplegar tot el seu arsenal de virtuts, amb un so ample, càlid, generós, que omplia tota la sala i també va saber extraure sons en planíssim, perfectament audibles (amb el permís del públic sorollós), penetrants i que captaven quasi sempre l’atenció del públic. Llàstima que l’obra, tot i ser bonica, no fos un dels grans concerts de violoncel. Ell va brillar molt i l’orquestra el va acompanyar sense més, tot i que a vegades em va semblar que les afinacions no eren perfectament les mateixes.
L’allau i intensitat d’aplaudiments van provocar una propina bacchiana, és clar, que va calmar l’ambient i ens va preparar per a la sisena de Beethoven que es va interpretar sense solució de continuïtat.
Què Juanjo Mena és un gran director ningú en té cap dubte, ho ha demostrat amb l’OBC, però també amb un currículum que el porta arreu a dirigir amb les millors orquestres i en els auditoris de més prestigi.
O ahir ell tenia un mal dia i no es va entendre amb l’orquestra o potser era jo. Potser per l’èxit assolit diria que era jo, però no n’estic gaire segur. Ja des de l’atac inicial de l’Allegro ma non troppo vaig notar un desajust, un desequilibri i una manca d’entesa entre el director i l’orquestra, hi havia un descontrol gens habitual en l’OBC, que darrerament es mostra en gran forma i amb un so i un equilibri entre les diferents seccions, admirable. Ahir no va ser així. Jo estava assegut al mateix lloc de sempre a les darreres files del segon amfiteatre i centrat, un dels llocs de la casa que més m’agraden per escoltar orquestres, per tant, el problema no era el lloc. Tot i que sortosament aquell perillós balanç confós de l’inici no es va tornar a evidenciar, el mestre Mena no va aconseguir des del meu punt de vista equilibrar i homogeneïtzar el so, hi havia seccions que quedaven més al descobert que d’altres i fins i tot ahir es van sentir més d’una pífia dels solistes, quelcom que feia molt temps que no escoltava, si bé és cert i cal dir-ho també, que al costat d’altres intervencions notables. No esmentaré ni les unes ni les altres, però de tot hi va haver.
A banda o potser en part degut per això, el tempo emprat sempre em va semblar excessivament lent i tots els moviments semblaven andantes, i vés per on la simfonia té tres allegros. El director basc certament va arriscar, va intentar una direcció molt personal, no obstant això penso que o no va tenir prou assaigs per fer allò que volia o no hi va haver entesa. No sóc molt partidari de les interpretacions tan allargassades, els temps excessivament lents només estan a l’altura dels grans directors i d’orquestres que hagin treballat molt amb ells, potser si Mena hagués acabat sent com es rumorejava, el nou director de l’OBC això s’assoliria amb el temps, perquè l’orquestra està en un bon nivell i ell és un gran director, però ahir jo vaig sortir del tot desencisat mentre la immensa majoria del públic va romandre a la sala victorejant orquestra i director.
Amb la nova normalitat de tornar a conviure sense mascareta a la sala, tot i que molts assistents la duien, han retornat els estossecs impertinents en els moments més íntims, com quan el violoncel·lista extreia els sons més refinats del seu Stradivarius Lord Aylesford (1696). Estossecs extravertits i, per tant, perillosos i enutjosos, res d’amortir amb el braç l’atemptat imminent, res de sortir sigil·losament de la sala per deixar anar tota aquella remor al passadís, res de res, ja hi tornem a ser, era el darrer que em faltava per constatar que amb la pandèmia, que tantes esperances havíem posat tants en què ens fes re capacitar de tantes coses que no feiem bé, no ha canviat res, el retorn del pitjor de nosaltres ja el tornem a tenir aquí. Déu hi faci més que nosaltres.
IN FERNEM LAND 
Jo vaig estar al primer concert i totament d’acord. El Pablo un plaer, encara que a la propina també de Bach, no em va agradar (potser és que la tinc massa al cap). I el director a mi, i amb els qui anava, ens va semblar que no estava el seu art a l’alçada de les seves poses, com sol passar a la majoria de fatxendetes…
M'agradaM'agrada
Jo creia que wl problema el tenia jo, vist els aplaudiments al final, però veig que no sóc l’únic a qui no li va agradar ni el concert ni el director.
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb el teu comentari. Vaig sortir decebuda de la Pastoral: temps lents, so “brut”. Quant al violoncel.lista, so molt càlid i bonic. I del püblic…deixem-ho córrer: han tornat estossecs, sorolls i caiguda d’objectes en els moments menys oportuns
M'agradaM'agrada
Si el pitjor de nosaltres ha tornat. La pandèmia va fer creure que en alguna cosa hauria anat bé, però no, ha estat un miratge.
M'agradaM'agrada
Com en Òscar, jo vaig assistir al primer concert, i vaig sortir des-concertat per la distància entre la resposta del públic i la meva pròpia impressió, que coincideix quasi per complet amb la teva Joaquim, i aquest quasi és que per mi l’orquestra clarament va desmerèixer el solista a la peça de Txaikosvki. Respecte la Pastoral, vaig tenir la mateixa impressió que tu, malauradament la recordaré com una decepció total. I, a més dels mòbils molestos que romanen actius malgrat els molts avisos, aquests estossecs que prenen un protagonisme superior al d’alguns solistes ja els estem patint massa sovint, entenc que només els podríem solucionar amb campanyes d’educació, però em temo que per molta gent ja fem tard.
M'agradaM'agrada
I si goses dir alguna cosa als que molesten, fan sorolls, miren la pantalla durant el concert o la representació, s’encaren amb tu i et fan sentir malament. No vull creure que sigui una batalla perduda, però cal començar quasi de zero en quasi tot. En general només fem que anar enrere com els crancs
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Tal com dius i diuen, un concert decebedor. Més val que aquest director no sigui el nou titular.
M'agradaM'agrada
Hola Jordi feia temps que no comentaves, em sap greu que sigui en aquest concert que no ens va agradar gaire, oi?
M'agradaM'agrada
No puc assistir a tants concerts i òperes com temps enrere, per això t’agraeixo tant les teves ressenyes.
En aquest cas si que hi vaig poder anar i ja és mala sort que fos un concert sense cap rellevància.
Gràcies Joaquim
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. Totalment d’acord amb tu.
Hom aplaudeix la Pastoral, que sempre s’ho mereix. La meva experiència és que de totes les simfonies de Beethoven és la que suporta millor una interpretació fluixa, que és la que vam tenir el dissabte. S’hauria de saber què van fer Mena i l’OBC amb la Fantàstica de Berlioz, programada regularment al principi del mes. Potser aquest concert de Sant Jordi no s’havia preparat prou? De totes maneres, una decepció encara que no pas un desastre.
Afegir que el violoncel·lista, per cert molt bo i prometedor com escrius, es diu Pablo Ferrández amb doble R.
M'agradaM'agrada
Doncs era un concert més que mereixia una preparació com els altres, no pel fet de demanar 10 € l’exigència també havia de baixar.
Trist
M'agradaM'agrada
No vaig ser-hi, però sí que constato una cosa que apuntes. Al Palau, el divendres, primer concert que hi ha anava a l’era postmascareta i, efectivament, feia temps que no se sentien tants estossecs, sorolls de cadires, gent xerrant quan no tocava… També és cert que era Lang Lang i estava molt ple i, probablement, hi havia molta gent poc habitual, però en comparació amb la resta de concerts dels últims mesos… el més sorollós amb diferència. Beneïdes mascaretes, doncs!
M'agradaM'agrada
Bé, com ja dius el concert Lang Lang portava un públic que no acostuma a anar a cap concert i això ha de passar factura si o si, però en general tant al Palau, a l’Auditori i en el sempre sorollós Liceu, ja tornem a estar allà on érem abans de la pandèmia. Maleïda normalitat en aquest cas.
M'agradaM'agrada