No tenia previst anar a aquest concert, Yoncheva no m’interessa gaire per no dir gens, però a migdia la meva germana m’ha invitat a acompanyar-la i a ma germana no li dic mai que no…
El concert era d’aquells que ja no animen gens 3 àries a la primera part, 3 a la segona, els corresponents preludis, obertures i intermedis, tots ells més llargs que les àries interpretades i un parell de bisos que és el preceptiu en un concert amb orquestra. Cal que el o la protagonista sigui un o una “fuori classe” perquè a hores d’ara després de tants anys de vida operística, surti d’un concert amb aquest format entusiasmat.
El problema principal d’aquesta injustament reconeguda soprano és que no diu res, absolutament res, tant és el que canti. Ella té un model estàndard d’interpretació que l’utilitza per àries tan diverses com “Pace, pace, mio Dio”, “In quelle trine morbide” o “Un bel dí vedremo”. No transmet res, és distant i és un glaç. En l’àmbit interpretatiu és absolutament decebedora i vocalment és limitada. Una veu a estones bonica, a estones absolutament anònima, a vegades no acaba d’afinar del tot i cala les notes. La projecció tampoc és un prodigi i en el concert ha quedat moltes estones quasi inaudible i no només per culpa d’un so desmesurat de l’orquestra, sinó perquè la seva veu des del centre al greu és poc audible.
No ha ajudat gens la direcció de l’histriònic Nayden Todorov, que com ha dit un amic a la mitja part, semblava Iceta ballant, i jo afegiria que en un míting esvalotat per la presència de Pedro Sánchez. Aquest director que deu anar inclòs amb el paquet del “bolo”, ha estat senzillament espantós i en lloc d’acompanyar a qui el contracte, en molts moments l’ha eclipsat i quan ha dirigit només a l’orquestra ha buscat l’efecte amb un volum innecessari i fins i tot molest. Hom esperava només una certa dignitat, control i delicadesa, només amb això ja en teníem prou, anàvem a escoltar-la a ella i ves quina cosa a ella l’hem escoltat poc. Eren fragments mil i una vegades escoltats. L’orquestra està en un bon estat, però encara es posen en evidència aspectes a millorar quan la dirigeix un mediocre. Les orquestres de primer nivell si arriben a ser dirigides per un “batutaire com aquest, no es deixen influenciar, sonen bé sempre, la del Liceu en aquest concert ha tingut moments de perillós desequilibri i desquadrament. Suposo que d’haver estat dirigit pel marit de la soprano, la cosa hagués millorat una mica, però si ella porta de casa una mediocritat com aquesta per acompanyar-la, el risc d’acabar malament és molt més alt.
S’ha presentat amb la bellíssima ària de Elisabeth del 5è acte del Don Carlos “Toi qui sus le néant des grandeurs”. Tant podia ser el gran lament d’una reina desgraciada com “La fadrina va a la font a buscar un cantiret d’aigua”. Quan la vaig veure a París fent aquest rol, en aquell que havia de ser el Don Carlos del segle, ja em va passar el mateix, però avui molt pitjor, ja que sense escena i amb l’orquestra al seu darrere i a dalt de l’escenari, dirigida sota les mans destraleres del senyor Todorov, el poc que ens arribava no tenia cap interès i en molts moments ni se la sentia. Un error començar per una ària tan exigent, també en l’àmbit interpretatiu.
El concert s’havia anunciat com a exclusivament puccinià, però suposo que quedava massa curt i s’ha decidit a posar dues àries verdianes de llarga durada per demostrar que ella és la gran diva que pot cantar Verdi, Puccini o el que calgui, quan en realitat fa 40 o 50 anys no hagués sortit mai del seu país per cantar en cap dels teatres que ara canta.
La segona ària, potser més adient a la seva veu de lírica, ha estat “In quelle trine morbide” de la Manon Lescaut de Puccini i semblava ser una continuïtat de l’ària d’Elisabeth tot i que no tenen res a veure, cap canvi de registre, cap canvi d’intenció, cap canvi de res, un pinyó fix incomprensible en una senyora que pretén ser una de les grans veus i artistes del moment i que peça rere peça ha demostrat que és una anodina representació de la lírica actual, un anonimat i una buidor en mig d’una vulgaritat generalitzada.
La primera part ha acabat amb “Pace, pace mio Dio” de “La Forza del Destino”, que sense oferir res de nou, facilitava uns aplaudiments més calorosos, gràcies al generós acabament que Verdi atorga a la soprano, no com en l’ària que ha iniciat el concert. Tret d’aquest acabament amb un agut generós que a ella li ha quedat discret i ofegat per una orquestra desbocada, la interpretació ha estat tan plana com les anteriors i tot feia indicar que el concert seria, com ha estat, monòtonament anodí. Valdria més que jo hagués marxat durant l’entreacte, però als que ens agrada molt això de l’òpera, sempre pensem que hi haurà un miracle i a la segona part s’adonaria que el públic del Liceu és molt exigent i s’hauria d’implicar més per acabar obtenint una ovació unànime, sincera i espontània, quelcom que ho ha succeït en cap moment.
Pitjor no es podia iniciar la segona part. La interpretació de “Se come voi piccina” de Le Villi ha estat lamentable, per inaudible, insulsa i més pròpia d’una estudiant desganada d’un conservatori sense pedigrí d’un país sense tradició operística de cap mena. Inconcebible i inadmissible, en aquell moment jo haguera volgut que es produís la primera protesta de la nit, però la desgana ja s’havia contagiat del públic que creient-se allò que ens diuen les xarxes, es pensava estar escoltant a una cantant de veritat, important i sobretot bona.
Amb el “Vissi d’arte” de la Tosca s’ha involucrat més, és cert, això no obstant el resultat ha estat de principiant, amb talls i respiracions on potser no tocaven, alguna nota calada, però almenys hi havia una certa intenció de cantant principiant a la prova final d’un concurs.
Lamentablement, ha deixat el “Un bel di vedremo” de Madama Butterfly pel final. Potser és de les versions més insatisfactòries que he escoltat mai, Cheryl Studer també en el Liceu, a banda perquè allò va ser insuperable per altres motius. Yoncheva no té veu per fer Cio-Cio-San, és gros això, però és, la veu no traspassa, no té cap centre consistent, essencial per a totes les sopranos puccinianes i només l’agut un altra vegada curt i ofegat deixa una pàl·lida i trista memòria del que ha estat un concert veritablement per oblidar.
Ningú li ha demanat i els aplaudiments de cortesia eren la prova fefaent que allò no havia funcionat i més aviat s’hagués hagut d’escoltar en aquell moment i no després, les mostres de desaprovació i protesta, però ella ha regalat el primer bis, l’havanera de Carmen de Bizet. Ha caigut en el parany fàcil de fer una interpretació vulgarota i estereotipada amb la complicitat desbocada del mestre fent més d’Iceta que mai, per agradar a una certa part del públic que li ha rigut les gràcies i que suposo que han provocat que la gota fes desbordar el got i al final s’han sentit protestes, potser no era el moment, no diria que la seva havanera fos la de Teresa Berganza o Maria Callas, però en l’únic moment que ha sortit del glaç que la caracteritza, ha rebut la protesta, segurament pel conjunt del concert ofert.
Com no podia ser d’una altra manera, les protestes han motivat uns bravos i augment dels aplaudiments molt més injustos que la protesta per a mi merescudíssima, cosa que l’ha llençat cap al segon bis, que òbviament no podia ser altra que l’ària de Lauretta del Gianni Schicchi de Puccini, que ha xiuxiuejat amb desgana. L’hem sentit tantes vegades i molt millor cantada per a sopranos sense tanta anomenada, que ja n’he tingut ben bé prou. He marxat escales avall mentre escoltava per la megafonia uns aplaudiments que presagiaven una imminent tercera propina malgrat que ella i el director ja havien fet mostres evidents que el concert havia acabat. Després he sabut que ha repetit “In quelle trine morbide” que molt m’estranyaria que hagués superat el grau d’insuls anonimat de l’interpretat a la primera part.
Hagués fet molt millor anant a veure Alcarràs que era l’objectiu de la tarda, però no podia menysprear l’oferiment de ma germana que per cert ha sortit bastant fastiguejada.
No ens podrem queixar ,el Liceu ha portat a una de les dives del moment, així i tot sí que ens podem començar a preocupar aquells tenim entrada per a la seva Norma.
IN FERNEM LAND 
La tenia d’abonament i vaig regalar les entrades a unes amigues a causa d’un compromís familiar que m’impedia assistir. Em sap greu per elles. Vaig mirar de posar les entrades a la venda però impossible comunicar amb el Liceu…
Coincideixo amb tu. La Yoncheva és un producte més del màrqueting d’avui en dia. L’he vist en la Medea de Cherubini, horrible prestació però increiblement (o no, en els temps actuals) bravejada pel públic… Fa unes setmanes vaig escoltar el Don Carlo del MET i m’era completament impossible definir les característiques de la seva veu… Em va avorrir sobiranament. No tinc entrades per la Norma, les vaig canviar, aofortunadament, pel Pélleas. No sóc l’únic que es queixa que la temporada d’abonament arribi fins a finals de juliol i, a vegades, principis d’agost. Res a fer, ja et pots queixar… ni cas. Sembla que quan ho fas, encara perseverin. En fi, l’any que ve la Incoronazzione el 15 de juliol i el 29 la Coppél-i.A (que si és com el Somni d’una nit d’estiu que els Ballets de Montecarlo ens van oferir fa un temps pot ser horripilant. Crec que fou un dels pitjors ballets que he vist en ma vida). Aquesta vegada no em perdré massa cosa ja que al Monteverdi potser podré assistir…
En fi, malauradament, cantants com la Yoncheva n’hi ha unes quantes, sobrevalorades i convertides en “divas” sense ser-ne. Llàstima!
M'agradaM'agrada
Sempre hi ha haguts cantants inexpressius/ives, alguns i algunes amb gran anomenada, com Martina Arroyo per exemple, però d’aquesta noia em treu de polleguera les ínfules que hi posa. Se’m fa fins i tot antipàtica. Va començar que ja semblava que fos el gran fenomen del futur imminent i ja veus on som. Algú li va fer creure i la noia no sembla pas modesta. Ja s’ho farà, no crec que em mogui gaire per tornar a veure-la. Tinc entrada per la Norma i ara mateix me la vendria.
M'agradaM'agrada
Tengo entradas para su Norma del día 25 y además en octubre, tengo intención de escaparme a alla Scala para su Fedora ( más que por ella, para el Loris de Alagna que reaparecerá en Milán , después de su famosa espantà como Radamés hace ya bastantes años ). Ya veremos
M'agradaM'agrada
Y en vez de Milan no crees más interesante La Juive de Viena con Alagna y Yoncheva (otro rol inadecuado para la voz de la búlgara que se cree soprano absoluta)? O tambien la tienes prevista? 😉
M'agradaM'agrada
No sabía lo de Viena! Lo miraré y si es la misma producción que inauguró Shicoff, es muy probable que trate de ir ( excelente la producción de Kramer y Piltz, entonces con magníficos Shicoff y Stoyanova )
Ojito que a mi Alagna no me gustó en Munich hace 3 años atrás como Eleazar. Debutó el rol y pasó bastantes apuros vocales en su gran aria.
M'agradaM'agrada
Bon dia!
Deu meu! Amb crítics entesos com vosaltres qui necessita afeccionats profans!
Dons a mi no em va semblar tan malament admeten que es cert que l’inici va ser decebedor però va anar de menys a mes .Tampoc hi veig cap mal a que s’evidencies la
Complicitat entre director i soprano , considero que la complicitat fins i tot pot donar un valor afeigit a la representació i respecte a la comparació amb el Senyor Iceta ,
Ja m’agradaria a mi que ballés la meitat de bé i fos la meitat de bon polític que el senyor Todorov i en canvi ell segueix al candeler tan tranquil!
Pel que fa al “Alcarràs” Joaquim, jo hi posaria masses expectatives , no se qui ha esmentat quelcom de “Màrketing “ Dons això que estem rodeijats! En qualsevol cas , com diu en Jaume Radigales ,”sigueu feliços!” I com diuen a cinema 3” sigueu bons i aneu a l’opera!”
M'agradaM'agrada
Els aficionats profans, que de tot hi ha d’haver, ja es vann encarregar ahir de fer un mig èxit, d’un concert que no s’agafava per enlloc. No recordava una estafa tan gran al Liceu com la d’ahir.
Quan aquesta senyora aprengui a transmetre emocions aleshores que torni, mentrestant que vagi per aquests móns de Déu a enganyar a un públic autocomplaent i poc prestigiós. Ara, també estic convençut que el teatre ha contractat personal per bravejar, si no no s’entèn, a banda que ella quan ningú havia fet el més mínim gest de voler propines es va deixar anar. Tot força lamentable.
D’alguna m’ha d’haver servit escoltar concerts de Caballé, Norman, Popp, Freni, Price, Cuberlí, de los Ángeles….
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de mayo de 2022 | Beckmesser
Al recital que va fer Iontxeva al Palau, el novembre passat, no em va desagradar. Potser era un repertori barroc (primer barroc) que li va més o que sap dir millor. No sé. Li vaig trobar una certa fredor, però no la vaig trobar malament. També l’acompanyament, una formació barroca, permetia que la veu lluís més. Ahir, però, la decepció va ser molt gran. Malgrat la poca ajuda que li va donar el director (com pot dirigir, sabent que l’orquestra és fora del fossat i és una orquestra gran, com si competís amb la veu a veure qui tapa què? Més que compatriota seu, semblava que Todorov fos rus i volgués tallar-li el gas a la búlgara), no es pot dir que no tingui veu. I és una veu bonica, però el cant és tan… inexpressiu. Quan canta allò que el Pinkerton cridarà “Butterfly…” no li posa cap emoció, cap sentiment. I més o menys, li passa sempre el mateix. En peces tan “de repertori”, que hom ha sentit tants cops (i ella, la primera), no pots actuar amb tan poca gràcia. I més cantant papers on el sentiment és tan important: Buttefly, Tosca, la mateixa Élisabeth… Potser va d’anar de més a menys en la primera part, ja que li va sortir, penso, millor la Leonora final, però la segona part va anar a menys, cada cop menys. I les propines, encara menys. No em va agradar, la veritat. A sobre, un recital garrepa, del més gasiu que s’hagi vist en temps: tres miserables àries a cada part i més temps d’orquestra que de veu. Ni a l’hora de les propines s’havia preparat més de dues de noves, que tampoc no van millorar gaire el que ja s’havia sentit. No sé si recordeu, fa una pila d’anys, una Carmen, un diumenge, on, a l’escena de la taberna, un espontani va cridar una cosa similar a “¡Canta con más salero!”; ella era Maria Ewing o Kathleen Kullmann, no recordo i deuria de pensar “salt shaker?”. En fi…, que ahir també hagués estat justificada la invectiva. El cas és que jo tenia la Norma amb Rebeka, però com que aquell dia no podia anar-hi, vaig canviar-la per una de la Iontxeva: ara mateix, no sé si penedir-me’n. Potser hi ha marge per a la sorpresa?
M'agradaM'agrada
Lamentablement jo també tinc la Norma per a ella. La regalaré a algú que no llegeixi IFL 😉
M'agradaM'agrada
Nueva tomadura de pelo o cuasi estafa en el Liceo.
Se rebajan lasentradas del Wozzeck , a 50€ la localidad .
Quienes han pagado ya su abono o comprado este Wozzeck a precio de taquilla o de abonado, se ven ahora engañados.
Una vergüenza esta actual gestión del Liceo. No vale la pena ni ser abonado, ni interesado con anticipación : esperas a las súper rebajas de última hora y te ahorras un montón de dinero
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó. Fa temps que ens prenen el pèl. Per això vaig deixar l’abonament i actualment espero les rebaixes d’última hora. Crec recordar que als majors de 65 anys se’ls feien descomptes i crec que també se’n feien a darrera hora el dia de la funció (en teatres europeus me n’han fet); ara, ni això. I dissabte passat, tement el pitjor amb la Yoncheva, vaig decidir anar al Palau a escoltar Sonia Prina i Juan Sancho amb Vespres d’Arnadí. Érem pocs i ben avinguts, però va resultar un concert interessant.
M'agradaM'agrada
Sembla que el màrwqeting fa molt mal i es dedica a vendre productes de consum i prou, no de qualitat, seria una cosa així com el Zara de l’òpera…. Aquests grans concerts sempre em fan molta por. I la majoria de cops són peces molt sovintejades.
M’ha fet molta gracia el qualificatiu de “batutaire”. És, certament molt gràfic.
La Norma, mira que és una de les meves preferides, amb un final que sempre m’emociona, pero ja l’havia descartada. Després del que m’heu dit, crec que decididament trobaré quelcom millor.
M'agradaM'agrada
No asistí al concierto y hubiera podido muy bien hacerlo porque no la aguanto. Es un bluff como una casa y con unas pretensiones de super-diva. En el “Don Carlos” que vimos en París hace pocos años, a mí únicamente me gustó Tèzier y el coro. Creo que ya lo dije como comentario al post de Joaquim. Pero ella fue la que menos me gustó, no se puede ser más inexpresiva y fría y con una cierta tendencia al desafinado que me molesta mucho. Para mi esta señora nunca ha existido y tampoco existirá por mucho que se empeñe y pretendan ponérnosla en la sopa. En los años 50 del siglo pasado hubiera sido comprimaria o corista a lo sumo. Qué timo de cantante! Y el público actual o su claca la bravea, pues vamos bien.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Sonya Yoncheva – Cuestión de prudencia … – ESTRELLA