IN FERNEM LAND

TEATRO DE LA ZARZUELA 2021/2022: DON GIL DE ALCALÁ (ALBELO-PUÉRTOLAS-COSÍAS-GARCÍA-ESTEVE-ORFILA;MACÍAS-SAGI)


L’òpera amb música i llibret de Manuel PenellaDon Gil de Alcalá, es va estrenar al Teatre Novedades de Barcelona el 27 d’octubre de 1932, és a dir quasi set anys després de l’estrena de Wozzeck de Berg, el mateix any de la composició de Moses und Aaron de Schönberg i el mateix any que es va estrenar Plameny o Flammen en la versió alemanya, del compositor xec Erwin Schulhoff, l’opereta El vall del Savoy (Ball im Savoy) de Paul Abraham o l’òpera per a mi absolutament desconeguda del conegut Pietro Mascagni, Pinotta. Amb això vull dir que tot i ben entrat el segle XX convivien llenguatges i estètiques absolutament divergents que confrontaven l’aleshores revolucionari llenguatge de la segona escola de Viena (Berg, Schulhoff i Schönberg), amb l’evolucionat verisme de Mascagni, l’amable, rítmica i melòdica partitura propera al cabaret i al musical d’Abraham o del mateix Manuel Penella (València, 31 de juliol de 1880-Cuernavaca, Mèxic, 24 de gener de 1939) compositor que va alternar els gèneres de l’òpera, la sarsuela, la revista i la comèdia musical, sempre amb gran èxit i reconeixement del públic, per tant, ben allunyat dels cànons de l’avantguarda musical del moment, quelcom pel qual alguns s’obstinen a treure valor a la seva obra, però no m’hi trobareu a mi que sense deixar de valorar les modernitats, sóc un defensor de la melodia en estat pur i, en conseqüència, no em veureu arronsar mai el nas quan algun atrevit gosi desafiar la modernitat amb dosis desvergonyides d’inspiració melòdica.

Cal, doncs, des del meu punt de vista, valorar l’obra per allò que és, una òpera de cambra en tres actes, com també ho podríem dir del deliciós Giravolt de maig de Toldrà, estrenada exactament el mateix dia però de quatre anys abans al Palau de la Música Catalana, i que ens ofereix, tot i que el llibret del mateix Penella, sigui una versió lliure del “Si de las niñas” de Moratín, un text potser gens trencador, ans al contrari, que amb tot el que estava per succeir de manera imminent, només es podia entendre com un entreteniment deliciosament inspirador d’una música preciosa, meravellosament orquestrada només per a conjunt de corda i arpa, tot i que posteriorment va fer una adaptació per orquestra simfònica, fet que li atorga el pretès classicisme d’una acció romàntica ambientada en el Mèxic colonial del XVIII. Penella alterna de manera encisadora ritmes provinents d’ultramar com l’havanera o el “jarabe”, amb altres perfectament ancorats en el classicisme com la pavana o el folklorisme hispànic en la lloança al vi de Jerez en el famós brindis que canta el Sargento Carrasquilla. El resultat d’una coherència estètica i musical, bellíssima, configura una òpera que no sé per què molts s’encaparren a titllar-la de sarsuela com si això la fes més espanyola. Penella va dir que era una òpera en tres actes i ja poden venir al darrere defensors de la sarsuela a ultrança a dir el que vulguin. A banda que l’obra no té cap moment parlat i tot és un fluir musical que enllaça els diferents números, la importància i bellesa de la partitura no rau en el gènere que se l’encaselli sinó en un  perfecte encaix de drama i música i que utilitza les diferents àries, duets, números orquestrals i concertants per desenvolupar una trama que no pretén aixecar barricades, ni tan sols ser crítica amb una colonització que oferia moltes possibilitats per fer-ho.

El Teatro de la Zarzuela ha programat la producció d’Emilio Sagi provinent del Teatro Campoamor d’Oviedo i sota la direcció del mestre andalús Lucas Macías Navarro, director titular de l’orquestra Oviedo Filarmonia i director artístic de l’orquestra Ciudad de Granada, ha reunit dos casts plegats de grans noms de la lírica espanyola, del que jo només he vist l’integrat per: Celso Albelo (Don Gil), Sabina Puértolas (Niña Estrella), Carlos Cosías (Chamorro), Carol García (Maya), Manuel Esteve (Don Diego), Pablo López (Virrey), Simón Orfila (Sargento Carrasquilla), María José Suárez (Madre Abadesa), David Sánchez (Padre magistral), Ricardo Muñiz (Maestro de ceremonías), Miguel Sola (Gobernador), Paula Alonso (Lucía) i Rosa María Gutierrez (Rosita), és a dir el cast de l’estrena. El segon repartiment reuneis a Jose Luis Sola (Don Gil), Irene Palazón (Niña Estrella), Facundo Muñoz (Chamorro), Lidia Vinyes-Curtis (Maya) i Eleomar Cuello (Don Diego), sent la resta del repartiment els mateixos que els esmentats en el primer cast.

Quan tot funciona i la representació acaba sent un èxit rotund és difícil que alguna de les dues direccions falli, alguna vegada passa, però si s’assoleix la rotunda resposta entusiasta del públic és perquè la direcció musical i l’escènica han aconseguit l’encert sense fissures.

La direcció de Lucas Macías és esplèndida, ja sigui pel curós tractament camerístic del so de l’orquestra de corda, ja sigui per la tensió dels moments més dramàtics o la delicadesa d’aquells més lírics tant en l’acompanyament als cantants, com de tots els interludis orquestrals recuperats, llàstima que per decisió d’Emilio Sagi, s’hagi tallat la cançó de Niña Estrella acompanyada pel cor “Vuela mariposa”, sembla que més per motius de coherència dramàtica que altra cosa, si bé no deixa de ser com hem dit tantes vegades, una traïció a l’autor, en aquest cas tant musical com dramàtic, que un director escènic brillant, expert i coneixedor de tots els trucs del teatre musical, hauria de saber solucionar sense manipular l’original. El mestre Macías va extraure de l’Orquestra de la Comunidad de Madrid un so càlid i nét, embolcallador sense cobrir als cantants i dissabte aconseguint en la famosa havanera una magnífica comunió amb les dues cantants i el cor, que van fer que el teatre en finalitzar s’ensorrés i s’obtingués un bis celebradíssim. Veritablement, el moment va ser màgic i tant Puértolas com García van estar deliciosament compenetrades amb el mestre. Però no només en aquest popular número es va assolir l’excel·lència, també en els fantàstics concertants, en el tercet i en les delicades àries de Don Gil (les tres), o en la dramàtica “Bendita Cruz” que canta en el primer acte la soprano. Van ser molts moments deliciosos també amb l’orquestra com a solista, en l’original tractament en pizzicato del joc de cartes, la inspirada pavana amb protagonisme dels cellos en una frase d’inspiradíssima vena melòdica, o en els interludis. Una gran direcció musical que aviat va posar a nivell una orquestra que va anar ràpidament a més després d’un preludi del primer acte una mica desdibuixat. Molt bé el cor del Teatro de la Zarzuela dirigit per Antonio Fauró, i que malgrat no tenir cap número de lluïment en solitari, va lluir en totes les seves participacions de manera conjuntada i sonoritat homogènia i de qualitat.

El cast va estar a un gran nivell, començant per Celso Albelo en un estat vocal pletòric, matisant els moments més lírics i íntims amb unes mitges veus i reguladors esplèndids en les notes més compromeses i mostrant molta seguretat en els moments més expansius amb aguts esclatants de potència i fiato. Ja sabeu que no m’agrada que “kraussegi” tant, però no insistiré, crec que si es desempallegues d’aquesta obsessió i aconseguís només assemblar-se a ell mateix, faria un salt qualitatiu definitiu. Em va agradar molt.

Sabina Puértolas, té una veu fosca que a vegades dificulta la perfecta comprensió del text, si bé l’ajuda a oferir dramatisme al seu cant. Ella és una soprano lírica, amb certa dificultat en mantenir els registres extrems amb el mateix color que el registre central, ja que quan canta en forte la zona aguda s’obre una mica i a la zona més greu per tal de no quedar ofegada utilitza uns sons de pit que no quadren gaire bé amb la innocència del personatge. Ara bé, domina l’escena i el personatge a la perfecció, i el seu cant emociona per la intensitat i veracitat amb el que el vesteix. Tant en l’ària d’entrada, com en el duet de la carta amb la mare abadessa o amb el tenor s’imposa amb brillantor, deixant per l’havanera uns sons en pianissimo de deliciosos resultats. Va obtenir un més que merescut èxit.

El tenor català Carlos Cosías va fer una magnífica recreació del rol de Chamaco. És el tenor còmic, però mai va cantar amb aquella típica veu associada a aquests rols, sobretot en la zarzuela, no, va estar esplèndid en l’emissió segura i brillant, com en la seva actuació escènica, un bombó per qui en pot treure profit i ell es va posar al públic a la butxaca només sortir a l’inici de l’obra,, i no deixa de sortir en tots els actes, de fet gràcies a ell tot acaba bé quan no hauria de ser així… Va aconseguir també un èxit sense discussió.

La mezzosoprano Carol García assoleix el rol de Maya amb personalitat, bon estil, veu bonica i musicalitat exquisida, és a dir, amb homogeneïtat sonora, suficiència vocal en tot el registre i distinció en el fraseig, ja fos en el simpàtic Jarabe amb Chamaco, ja fos fent l’excel·lent rèplica a Puértolas a “Todas las mañanitas”. Magnífica.

Poc cal descobrir a Manel Esteve, controla i domina l’escenari amb una naturalitat i seguretat fora de qualsevol dubte. El rol, a banda dels números concertants on participa, té una escena esplèndida amb Niña Estrella i la posterior ària “Ciega está por él” que el baríton català va dir magníficament bé, amb dramatisme, força i sentiment. De tots els cantants ell és qui va fer més entenedor el text, amb emissió clara i segura. Un autèntic i brillant triomf.

El fatxenda i trapella sargento Carrasquilla, va ser l’imponent Simonn Orfila, que amb la seva poderosa veu i presència es va guanyar ràpidament al públic. Òbviament, el seu gran moment és el brindis i el va aprofitar amb autoritat, gràcia i contundent suficiència i brillantor. Tot un luxe.

La resta de rols van estar ben servits, sobretot per a mi el Governador de Miguel Sola, simpàtic i magnífic a l’escena de la confessió amb el Padre magistral de David Sánchez, també notori en presencia vocal.

Més que correctes la mare abadessa de Mariá José Suarez a l’escena de la carta, el Virrei de Pablo López i menys notori en un rol poc notori Ricardo Muñiz com a mestre de cerimònies. Paula Alonso i Rosa Maria Gutiérrez, membres del cor van complir en la breu intervenció com a col·legiales.

Poques vegades he assistit a una representació operística tan homogènia i de qualitat vocal. Va ser un autèntic gaudi celebrat unànimement pel nombrós i sorollós públic que quasi omplia el teatre i que en els interludis i de manera bastant generalitzada té la desagradable costum  de parlar fluixet però parlar, sense deixar escoltar com cal la música. Això també passa aquí malauradament, cada vegada més.

La producció d’Emilio Sagi és senzilla, efectiva, elegant i entenedora. El reconegut director d’escena no trasbalsa mai, sempre intenta agradar al públic i això ja sabeu que també molesta als que volen que tot es capgiri, fins i tot allò que no té possibilitat de ser capgirat ni reinterpretat. Voler fer segones o terceres lectures del text i la dramatúrgia d’aquesta òpera és un absurd, millor deixar-la com és amb la seva simpàtica i anacrònica visió d’un colonialisme fals i amable, envoltat d’una música adient, que toparia sense remissió amb Virreis despòtics, governadors torturadors i sergents i senyorets violadors de col·legiales en un convent de monges pervertides.

Sagi compte amb el seu equip habitual, amb l’escenografia quasi única de Daniel Bianco que dóna un efectiu joc a tots els quadres només amb petits canvis , el sempre elegant vestuari de la malauradament desapareguda Pepa Ojanguren que no situa l’obra en el XVIII tot i que tampoc queda del tot clar en el moment històric on es trobem, un excel·lent disseny de llums d’Eduardo Bravo, que atorga calidesa i que fa que l’estructura hàbilment dissenyada per Bianco s’adapti als diferents ambients i una simple, eficaç i elegant coreografia de Nuria Castejon a l’escena de la recepció, per embolcallar l’acció dramàtica i sobretot ajudar al tradicional públic de la Zarzuela, a sortir del teatre satisfet. Jo no necessito grans trasbalsos en una obra com aquesta i tot estar segur que la trama podria oferir un joc escènic més arriscat, tota la producció que se’ns ofereix, és tan rodona, que en aquesta ocasió posar-ho en risc em semblaria un error.

Un apunt final, Don Gil de Alcalà no es representa al Liceu des de la temporada 1975-1976, abans només se n’havien fet 3 representacions a la temporada 1953-1954 amb un repartiment sensacional, Oncina/Civil, Barclay, Aliaga, Torres. Ausensi, Catania i Monjo. La de 1975 que ja vaig veure també comptava amb un altre repartiment excel·lent: Eduard Giménez, Ángeles Chamorro, María Uriz, Cecília Fondevila, Vicenç Sardinero, Joan Pons i Dalmau González. No s’ha tornat a fer més tot i ser una òpera que es va estrenar a la ciutat, com altres del mestre valencià que obtenia grans èxits a casa nostra en plena època de la segona república, lluny de cap mena de connotació franquista i casposa, no debades ell era un republicà convençuts que va haver de marxar, però sobretot sent  una òpera tan bona. Un bon repartiment com el que he vist i unes bones direccions garantirien un èxit que a més a més ompliria la caixa del Liceu, que ens fa molta falta. És trist que el prejudici d’uns pocs ens deixi a tants sense el gaudi de tornar-la a veure al Liceu.

Mentrestant esperem el miracle, si heu d’anar a Madrid, no us ho perdeu.

10 comments

  1. Retroenllaç: Enlaces de mayo de 2022 | Beckmesser

  2. Quin goig llegir-te així!! Quines ganes d’escoltar-los!! Hi ha veus que he escoltat a la casa sempre que he pogut, com Carlos Cosías o Simon Orfila. Llegir-te em fa imaginar-me’ls en els rols. Moltes gràcies Joaquim

    M'agrada

  3. colbran

    Una velada magnífica. La ópera de Penella se merecía un éxito como el del sábado pasado, ya que estaba casi olvidada por el público. Yo la había visto dos veces, una en el Liceu (la indicada por Joaquim) y otra en el antiguo Palacio de Congresos de Montjuich con un reparto similar. Siempre he sentido una predilección por esta obra y junto con la ópera cómica de Chapí “La Bruja” y la zarzuela extraordinaria de Barbieri “El barberillo de Lavapiés”, constituye el trío de mis títulos preferidos del repertorio lírico español. Todos los cantantes estuvieron a la altura de la calidad musical de la obra.

    Es muy alarmante, no obstante, que un director de escena se adjudique la potestad de qué pongo y qué dejo de poner de una partitura, ya que eso en todo caso le corresponde al autor no a quién dirige la obra. Y el aria “Vuela paloma” es el número en que la protagonista femenina puede lucirse más y demostrar el dominio de la coloratura y la capacidad de su registro agudo. En las tres grabaciones que existen (de momento) de esta ópera buffa figura esta pieza, así Maruja Vallojera (que estrenó la ópera) en la selección grabada en Barcelona dirigida por su autor en 1932, Dolores Pérez en la grabación Montilla de 1955 dirigida por Ricardo Estevarena y en la versión Alhambra dirigida por Ataulfo Argenta en 1956 con Lina Huarte como Niña Estrella. Lo curioso del caso es que “Periodista Digital” publicó el día 7 la crítica del estreno del día 5 -a cargo de José Catalán Deus- de esta versión con el mismo reparto comentado en este apunte y en ella se indica que “hubo encendidos aplausos para… y la canción de Niña Estrella “Como una mariposa que va de flor en flor”. Eso quiere decir que la supresión de Sagi se efectuó después del estreno. No sé qué gracia les habrá hecho a las descendientes de Penella: su nieta Elisa Montés (87 años) y su biznieta Emma Ozores (61 años) que tan interesadas estaban en esta reposición, según lo manifestaron en persona en la conferencia ofrecida en la E.S.C.M.-Palacio Bauer de Madrid el 23 de junio de 2021, a cargo de Antonio Moya ejecutor de la Edición Crítica Bilingüe (castellano/inglés) ya publicada y en estos momentos agotada. En ella el conferenciante manifestó su labor de recuperación de la partitura íntegra de “Don Gil de Alcalá”, a lo que las citadas actrices manifestaron, en el turno de preguntas que desearían que esa fuese la versión a programar en el Teatro de la Zarzuela, lo que el conferenciante manifestó su agradecimiento y que estaba en tratos con la citada entidad, pero aún no había nada concreto. No sé si la versión que hemos visto corresponde a esa edición crítica, pues no se cita en el programa.

    Sea como sea, disfrutamos muchísimo de esa función y lamento profundamente la supresión mencionada a la cual, por mucho que aduzca y se empeñe, no le corresponde efectuarla para nada a Emilio Sagi, cuya dirección escénica está muy conseguida y potenciada por una luminotecnia extraordinaria.

    La conferencia mencionada. El turno de preguntas están en los últimos 15′ de la conferencia. El conferenciante es muy entusiasta pero emocionado no dispone de un discurso fácil de palabra aunque sí locuaz.

    M'agrada

  4. bocachete (Jesús)

    Enveja sana! Vaig estar mirant per poder anar-hi, però no vaig poder combinar cap data… Ai! I és que Don Gil de Alcalá, com bé dieu, és una obra magnífica. I també la tindria entre les meves obres predilectes (però amb Las golondrinas, La villana i, en una altra òrbita, El retablo de Maese Pedro). Trobo que no li falta ni sobra res: una música exquisita, una orquestració de primera (no tan lluny de l’Ariadne auf Naxos), un tractament vocal adequadíssim i un llibret francament bo, teatral, ben escrit i molt divertit (és pensar en l’escena de la confessió i el “Fue en Madrid…” i somriure: és inevitable). I tenint en compte que és una estrena barcelonina, es podria tenir més present i anar-la fent de tant en tant. En fi: felicitats per haver pogut gaudir-la, malgrat el tall.

    M'agrada

  5. bocachete (Jesús)

    Ai, que se m’ha escapat… No tan lluny de l’Ariadne, en la idea de fer servir una formació petita, però molt, molt lluny en el resultat sonor, que al cap i a la fi, l’orquestra de l’Ariadne no és tan reduïda i fa molt “soroll”.

    M'agrada

  6. Anna

    Estaría bé que la programessin a altres teatres o festivals
    . Fa anys vaig veure una Luisa Fernanda a Peralada. A Madrid la va cantar el Plácido Domingo però a Peralada el Carlos Álvarez. Molt millor.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: