Creia que havia vist 2 produccions de Wozzeck al Liceu abans de la que ahir va tornar a pujar a l’escenari, però no, gràcies a la cronologia que acompanya el programa de mà virtual, he pogut recordar que n’havia vist tres: la de la temporada 1977-1978 cantada en txec i de la que no en tinc record (segur que no em va agradar i no vaig gosar dir-ho), la de la temporada 1983/1984 amb dos noms gegantins de l’escena operística com són Walter Berry i Anja Silja dirigits pel aleshores titular de la casa, el mestre Uwe Mund i amb una producció escènica preciosa de Jean-Claude Ribier, aquesta la recordo bé, no era allò que més m’agradava però l’impacte va ser important sobretot per veure plegats a dos noms mítics de l’escola germànica, i finalment la de la temporada 2005/06 amb una producció molt impactant, imponent i desagradable de Calixto Bieito, amb Sebastian Weigle, també director de la casa aleshores, dirigint un doble repartiment important.
Després d’assistir a la primera representació de la tanda de sis que es faran al Liceu aquesta temporada que ja enfila la recta final, puc dir sense embuts que de les anteriors cap m’havia agradat i impactat tant com aquesta i ja no ho dic per la producció i els cantants o direccions, sinó sobretot per l’obra, per com l’han dirigida Josep Pons i William Kentridge.
Quan es va presentar la present temporada vaig fer una agosarada predicció dient que el War Requiem, el Pelléas et Mélisande i Wozzeck serien les millors representacions, tot i que encara tinc dues possibilitats d’esgarrar-la si Die Zauberflöte i Norma esdevenen sensacionals, tot i que res fa pensar-ho.
Wozzeck és un cop de puny al sota ventre, un relat malauradament tan real, modern i contemporani, que el veiem cada dia al telenotícies. Un relat d’opressió, un relat antimilitarista, un relat sòrdid i punyent de la condició humana, un relat esfereïdor de la violència, de la soledat, l’amor, la traïdoria i la desesperació, tot plegat conforme un clàssic d’una potència teatral i musical que si té uns elements de prestigi i talent al seu voltant fan que l’aposta sigui a cavall guanyador.
El mestre Pons es troba amb òperes com aquestes, en el seu terreny més estimat i pe tant més segur, per lluir amb gran satisfacció de tota una grandiosa feinada que dòna els seus fruits per a gran satisfacció dels liceístes que anhelàvem tornar a tenir una orquestra amb cara i ulls després de tanta precarietat i tan abandonament durant masses anys.
Ara ja fa temps que ens ho mirem amb uns altres ulls i amb resultats com els obtinguts en aquesta temporada en les obres de Britten, Debussy i ara Berg, ens ho podem mirar amb orgull, gratitud i grans esperances, perquè malgrat que el treball amb una orquestra ha de ser sempre constant, tenim la base sòlida per posar-la en mans de grans directors que la facin brillar i prestigiar com es mereix.
La direcció minuciosa i detallista del mestre Pons i el treball cabdal amb l’orquestra d’una obra que estima, fa que arribi al públic de manera molt més intensa i viscuda i això sense cap mena de dubte ha fet que de la seva direcció jo descobrís coses que mai havia sabut trobar en una partitura molt menys difícil del que creiem, sempre i quan tot el que l’envolta estigui al servei per fer-la més entenedora, com ha estat el cas, extraient de l’orquestra una paleta de colors i timbres extraordinària i potenciant de manera sorprenent tot el fons melòdic que la partitura conté i que fins ara tot i vista vàries vegades, escoltada unes altres (no moltes però en gravacions referencials) o vistes en streamings molt celebrats, mai havia percebut com en aquesta ocasió, amb la nitidesa expositiva i el tremp dramàtic que la direcció del titular de la casa ha atorgat i amb una resposta contundent de l’orquestra exhibint una varietat de matisos extraordinaris, que s’han desplegat amb lirisme i dramatisme extrem, amb unes variades dinàmiques i intensitats, amb molta qualitat de so i riquíssima paleta cromàtica de l’orquestra en plena forma, motivada, equilibrada i plenament concentrada i en absoluta comunió amb el seu director. Enrere queda per sempre més allò de que només hi ha un minut i mig d’apropiació melòdica en la patètica cançó de bressol que canta Marie poc abans de morir. Josep Pons ens ha servit en la millor safata tot allò que Berg porta al límit sense renegar mai del amplíssim coneixement de l’història de la música que s’amaga amb menor o major evidència en la partitura d’aquesta obra cabdal.
El cor, d’homes sobretot, s’ha lluït en les intervencions del segon acte, no tant les dones que de manera més breu però massa crispades han evidenciat encara les febleses d’una formació en procés de millora.
Potent i brillant la petita intervenció del Cor Vivaldi en un intern a punt de finalitzar l’obra, en un moment musical i dramàticament molt feridor.
El gran Matthias Goerne ja ha demostrat amb escreix que és un gran cantant, un artista incommensurable que sap com dir i expressar les partitures que interpreta en tantíssimes ocasions com l’he vist. Els seus liderabend són referència absoluta i l’amplíssima capacitat que té per transmetre emocions ha tornat a quedar ben palesa en aquesta grandiosa interpretació de Wozzeck. L’emissió intensa, el fraseig acurat i la intel·ligent utilització de l’emissió ha fet que la projecció fos òptima i mai quedés en un segon terme. Sabem que el volum vocal de Goerne no és el seu fort i potser més d’un podia pensar després de les crítiques de l’estrena a Salzburg i en un teatre més petit, que la veu no és projectaria bé i no traspassaria amb facilitat el mur orquestral, però tots els temors s’han esvaït ben aviat. Jo estava assegut al bell mig del tram central del quart pis i no m’he perdut cap nota. Una immensa interpretació que congela la sang en els moments més desesperats d’un personatge que trasbalsa només aparèixer en escena. Memorable
Cap altre personatge té el protagonisme de Wozzeck, però tots són primordials i tots tenen el seu moment de lluïment.
Marie finalment ha estat Annemarie Kremer, una cantant amb un ample repertori en els teatres alemanys, que en el seu debut liceísta ha cantant amb intensitat el seu rol, amb moments de calfred inclosos, gràcies també a l’acompanyament orquestral colpidor en la cançó de bressol. La veu no m’ha semblat especialment bonica ni d’emissió clara, però ha estat intensa i implicada, i totalment integrada en un conjunt que ha funcionat com un rellotge.
Extraordinari el Tambor Major del tenor Torsten Kerl, de grandiós record al Liceu per aquell debut en la temporada 2005/2006 en la gloriosa Die Tote Stadt i que no havíem tornat a veure. Creia que veuria un tenor decrèpit com acostuma a passar amb aquest rol que assumeixen els cantants quan ja no estan per gaire filigranes, però m’ha sorprès la consistència i solidesa d’una veu que no ha mostrat cap signe de fatiga. Debutava en aquest rol.
Debut al Liceu de l’emergent tenor Peter Tantsits en el rol d’Andres. Ha estat esplèndid, com també el tenor basc Mikeldi Atxalandabaso en el rol d’histriònic i sonor de capità.
El gran baix britànic Peter Rose ha fet un imponent Doctor, tot un luxe en un rol important però breu.
Molt notoris els dos aprenents, si bé per el baix Scott Wilde, potser és massa granadet per ser un aprenent i aquest si, molt més jove el baríton Äneas Humm de veu notòria i carrera prometedora.
El tenor basc Beñat Egiarte s’ha fet notar en el rol del boig i la mezzosoprano Rinat Shaham ha tornat al Liceu per interpretar el rol de Margret després de deixar tan bona impressió en la Maddalena del Rigoletto d’aquesta temporada, ara re confirmada en un altre repertori ben allunyat del verdià.
Sense cap mena de dubte un dels èxits escènics d’aquesta temporada és la producció del sud-africà William Kentridge, estrenada a Salzburg al 2017 i comentada a IFL vista posteriorment en la retransmissió al cinema d’aquesta òpera al MET, vista al teatre adquireix una importància cabdal per l’èxit de la representació.
Jo crec que hi ha un excés visual que en algun moment arriba a distreure i et fa perdre el fil dramàtic intentant buscar la multitud de referències i missatges que el genial creador aboca de manera colpidora sobre l’escenari, en un joc visual tridimensional d’una qualitat inqüestionable, però a vegades a costa de perdre els protagonistes d’un primer pla que mai haurien de perdre. És un petit retret a una proposta intel·ligent, erudita, brillant, plena de referències culturals i artístiques i una voluntat estètica d’enlluernar en un ambient propens a la desesperació. El treball de William Kentridge i del seu notable equip de creadors artístics: l’escenografia aclaparadora de Sabine Theunissen, el disseny de vestuari de Greta Goiris, la magnètica il·luminació d’Urs Schönebaum i els vídeos esplèndidament integrats de Catherine Meyburgh i Kim Gunning, fan un collage espectacular i difícil d’oblidar.
Sé que el Liceu no s’omplirà en les 5 representacions que falten encara per representar-se i com en el Pelléas et Mélisande i el War Requiem, el teatre haurà de fer panys i mànigues per intentar portar públic, és llastimós però és el que hi ha, jo només us puc dir que no us ho perdeu, és una proposta d’una categoria absoluta per la qualitat de l’obra. és clar, però per també o sobretot per la qualitat de la producció, pel treball excel·lent de les dues direccions i per un equip vocal sense màcula. No us ho perdeu.
IN FERNEM LAND 
Gràcies per l’ apunt, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Gràcies mestre, per tot i també estic feliç per la vostra important aportació malgrat la brevetat.
M'agradaM'agrada
Gracies per la cronica pero despres de llegirla i de una gran conferencia de Veronica Maynés , amb tota mena de detalls tant musicals com escenics sobre aquesta opera, aixo no fa per a mi.
M'agradaM'agrada
Que bé lleigir un comentari com el teu. A una se li pasa el complexe de poc sensible per pensar el mateix . Jo també he llegit el llibre i sort que es curt, perquè tampoc fa per mi.Malgrat tot , una gozada llegir a en Joaquim tan entusiasmat . Això si que es notícia! Però em seguiré cultivant, em semble que encara no he assolit prou maduresa lírica per entrar en aquest argument tan desolador amb tanta atonalitat. Un Bravo pel mestre Pons que per a mi ja es un referent que m’agrada independentment del Worzeck. Seguirem siguent bons i anirem a l’opera!
M'agradaM'agrada
No estàs pas obligar a anar, però la qualitat és molt gran i malgrat totes les reticències, penso que no t’ho hauries de perdre
M'agradaM'agrada
Ostres,esperava el teu post amb candeletes.La última representació la vaig veure i em va agradar molt O sigui que la d’aquest d’aquest any serà la bomba..Gràcies,Quim,per tit
M'agradaM'agrada
Em va agradar més aquesta que l’anterior, que ja em va agradar més que l’altra. Evoluciono favorablement. 😉
M'agradaM'agrada
És una òpera extraordinàriament interessant. Crec que també he vist les tres produccions anteriors al Liceu. Aquesta em toca el 25 de maig i estic esperant amb moltes ganes anar-hi. Moltes gràcies per la teva crònica!!
M'agradaM'agrada
He llegit les teves impressions a Facebook i coincidim, quelcom que em fa feliç
M'agradaM'agrada
Aquests, aquests son els posts que treuen el son fins que ens arriba el dia per al que tenim l’entrada. M’hi toca anar dimecres, amb una entrada en posició immillorable que encara no se com he aconseguit! A veure que tal, doncs hi vaig amb una mica de por….
M'agradaM'agrada
Doncs ahir hi vaig anar. Com deia, estava assegut en la millor butaca que he estat mai! Predisposat a gaudir. Al començament la sensació era de distància i de pensar que “ja deia jo que això no es podia escoltar”. Però em vaig desempallegar d’aquest prejudici i vaig deixar-me portar per l’obra. La producció va ajudar molt, meravellosa per a explicar la història. Sense saber com, em vaig trobar embolicat dins la trama, la història, la música, els personatges…. Fins que em vaig trobar als minuts finals, només música, que em van servir com una mena d’acte de contrició i em van fer agafar consciència del que havia vist i el que havia passat i la cruesa de la història, em va agafar un calfred. I finalment, el cor infantil i aquell desangelament del pobre infant, amb tota la seva innocència havent d’afrontar la cruesa de la realitat que l’envoltava i no havia copsat.
Vaig sortir incòmode. L’obra en conjunt (producció, música, història, interpretacions) havia aconseguit arribar-me fins al moll de l’os.
Bravo! Tot i incòmode, vaig sortir molt satisfet, una gran experiència.
Gracies Joaquim per haver-me recomanat ja setmanes que no me l’havia de perdre, tot i les meves reticències inicials.
M'agradaLiked by 1 person
Me n’alegro moltíssim, JordiP
M'agradaM'agrada
I qui va anar-hi “ahir” vaig ser jo (dilluns 30) Abans de res, gràcies Joaquim per la crònica. I a tots els qui heu compartit les vostres experiències, també he pogut llegir les que es troben més “avall” de l’apunt. El meu segon Wozzeck, no puc afegir gaire res als vostres comentaris, responc aquí per haver sentit quelcom ben similar a la part final del concert, impressionant! I com algú diu “més avall”, la escena final del nen que tant em va colpir la ocasió anterior aquí la vaig trobar molt diluïda; malgrat aquest i algun altre petit detall ho considero un dels grans moments d’aquesta temporada al Liceu junt al War Requiem, també amb un excepcional Goerne, i Pelléas et Mélisandre
M'agradaM'agrada
Gràcies per deixar-ne constància i operdiona el retard en respondre.
M'agradaM'agrada
¡Gracias, Joaquim! Lástima, no lo puedo ver; al menos, puedo percibir lo que se sintió ayer. Me alegro mucho de que fuera un acierto global y particularmente.
¡Saludos y salud, infernems!
M'agradaM'agrada
Lástima que una propuesta tan magnífica tendrá poca acogida por parte del público acomodaticio.
La calidad musical y escénica és excelente y eso merece una visita al Liceu de todos aquellos y aquelleas que lo tenemos a tiro de piedra.
M'agradaM'agrada
Bravo i felicitats, Joaquim, per el teu extens comentari d’una obra colpidora i que per els que l’hem vist serà des d’ara, de referència!!! Gràcies per la teva generositat!!! Concepció Gavaldà i Aran
M'agradaM'agrada
De res Concepció, en atu per seguir-me
M'agradaM'agrada
allí estaremos en la penúltima del 2 de junio.
M'agradaM'agrada
Ya nos dirás
M'agradaM'agrada
Función anoche dia 2 que a pesar de las rebajas a 50€ las mejores localidades, seguían viéndose bastantes huecos.
Como espectaculo teatral operístico, todo muy completo y disfrutable, ante la crudeza del drama ya conocido que es el Wozzeck quizás demasiado detallista en esta producción del Salzburg Festival, eso si con una brillantísima iluminación.
Vocal y musicalmente diría que muy convicente y existosa en cuanto a resultado global.. Solamente pondría ciertas pegas al instrumento de la Marie , representada por la soprano holandesa Kremer, con ciertas durezas y alguna tirantez ( no es la Westbroeck, por ej. en este rol).
Excelente Goerne, sin problemas de volumen y muy notable también el tenor Tosten Kerl, sin despreciar para nada al resto del elenco.
Pons, aquí en su salsa. Bien
M'agradaM'agrada
Gracias por dejar tus impresiones y perdona el retraso en responder
M'agradaM'agrada
Gràcies , l’esperava amb delit, i ara encara més, ja que tot sovint coincidim….
M'agradaM'agrada
ESpero que aquesta vegada continuem coincidint, de fet hi ha unanimitat per part de tothom.
M'agradaM'agrada
Joaquim, vas tenir molta raó en qualificar aquestes tres representacions el millor de la temporada. Va ser extraordinari.
M'agradaM'agrada
En una temporada tres èxits sense discussió i amb unanimitat em sembla un balanç aprecisable
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt. Si puc trobar una altra data hi tornaré. Molt d’acord també amb el que diu la Rosa
M'agradaM'agrada
És un altre èxit d ela temporada, potser al final no sortirà tan malament, entre èxits rotunds i mediocritats passable…..
M'agradaM'agrada
Bon dia. El teu comentari com sempre molt encertat. Vam gaudir molt diumenge passat. Tant que segurament tornaré dilluns.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt
M'agradaM'agrada
A mi també em sembla molt interessant aquesta producció. Tinc moltes ganes de veure-la.
Gràcies per l’apunt que m’ha reafirmat en la meva intenció d’anar.
Hi vaig 2 cops.
Espero “gaudir”de la producció k
M'agradaM'agrada
Crec que no sortiràs decebuda, ans al contrari, així ho epsero
M'agradaM'agrada
Me ha puesto tu comentario los dientes largos. ¡Qué suerte, cuánto habéis tenido que disfrutar…!
M'agradaM'agrada
No todo el mundo la disfruta esta ópera, pero la calidad de la propuiesta és innegable y contundente.
M'agradaM'agrada
Per a mi és la tercera: a aquella primera dels setanta no vaig arribar i m’hi vaig estrenar amb la que van cantar Berry i Silja. És cert que és aquest cop, amb aquesta del diumenge, que m’ha arribat més, però també deu ser per l’edat, el bagatge, que no per la interpretació, excel·lent, això sí, però que també en les altres versions foren bones. Realment, ha estat una gran versió en la part musical (potser la veu de la Marie, en algun moment la trobava curta, però en general, bé i els altres, magnífics, amb un molt expressiu Goerne) i amb una escena d’allò més interessant. Coincideixo, però, que en alguns moments, era excessiva. La mateixa escena final: el nen queda perdut en un escenari carregat d’imatges i perd el protagonisme que ha de tenir. En aquella versió antiga amb Berry i Silja (no sé si era així, però tinc al cap que hi sortia un gall en algun moment), l’última escena estava despullada, amb els nens jugant i el fill orfe amb el cavallet de fusta: llavors, quan els altres nens van i li diuen que s’ha mort sa mare, només hi veies allò, amb la llum enfocant-lo, i la cruesa de tot plegat deia molt més i et colpia més, centrant-te només en la solitud absoluta del nen. Això, en la versió de Kentridge, es perd: el nen està entre mil coses més, només se senten les veus dels altres nens i aquest efecte de crueltat infantil i de desolació i solitud desapareix. Igualment, en algun moment l’escena va per una banda i l’òpera per una altra: vol explicar la seva història i s’oblida de connectar amb la del Wozzeck. L’interludi posterior a l’assassinat de Marie mostra imatges de guerra, bombardeig, etc. Bé, sí: que és violent, que volem remarcar la barbàrie bèl·lica, però ara el que importa és una altra cosa i hagués preferit unes projeccions centrades en l’assassinat, la violència contra un individu, etc. sense perdre’s en una altra linia argumental. No sé… trobo que en aquests i algun altre moment, l’escenografia “destorba” per excès i per interferir en l’efecte que, per si mateixos, tenen música i text. En els altres moment, és magnífica, contundent i imaginativa, amb una il·luminació extraordinària.
Ara: fàcil no és. Sembla mentida que sigui una música que ja té cent anys i, en canvi, continua costant molt i, òbviament, no omplirà cap funció de les que queden. No sé què passarà l’any vinent amb les estrenes, la veritat. Val la pena anar a aquest Wozzeck: és del millor de la temporada, certament, però no és fàcil, no.
M'agradaLiked by 1 person
Em sembla que hi ha unanimitat. Fàcil no, fascinant si.
Un altre èxit de la temporada.
M'agradaM'agrada
Gràcies com sempre, Joqauim, per la teva crítica! Vaig anar ahir i va ser el meu primer Wozzeck. Sense tenir ni referents ni massa coneixement general, em permeto concordar que ha de ser una interpretació magistral d’aquesta obra, a tots els nivells.
Ara bé, es pot dir que hom gaudeix de Wozzeck? No crec que en cap sentit natural de la paraula gaudir. És una obra d’art avantguardista que no vol agradar, vol colpejar; o sigui que no vol ser bonica, vol ser impactant. En aquesta producció, ho assoleix crec que perfectament. D’una banda és desolant, xocant, esfereïdora sense cap catarsi. De l’altra és erudita, intel·ligent, culturalment profunda.
Vaig trobar l’escenografia perfectament encertada en aquesta mateixa direcció. Com la música de Berg, té el missatge directe i evident de sòrdida desolació; però també té uns colors, una il·luminació, unes composicions que l’enriqueixen i de vegades voregen moment de bellesa, rebutjant intencionalment entrar-hi plenament; i sense dubte té una gran quantitat de referències culturals més o menys explícites.
No em va desagradar gens que els protagonistes perdin el primer pla, ans al contrari. Em sembla ajudar una lectura de l’obra que és sense cap dubte no tan sols possible sinó adient, malgrat que segurament no única. O sigui que el món és una merda, les persones som unes merdes, i tampoc no hi tenim ni hi mereixem cap protagonisme; de fet no hi comptem per a res.
Mereix absolutament la pena anar a veure aquest Wozzeck. Crec que s’entén, crec que jo vaig entendre, perquè és una obra mestra, perquè té una importància cabdal a la història de l’art, i perquè segueix sent una obra contemporània després de cent anys — em sembla que perquè moltíssima art contemporània segueix intentant (i generalment no assoleix amb parell èxit) de fer allò mateix de ser impactant i desolant però aleshores artística i erudita, sense mai concedir-se de ser agradable o (antiquadament?) bonica.
Al mateix temps, no em costa gens entendre que les coses agradables i antiquadament boniques agraden, mentre molts no tenen ganes de ser colpejats i sortir del teatre amb més sentit de desolació del que potser ja tenien. Poder “gaudir” d’una producció així al Liceu és tot un luxe: potser en més d’un sentit de la expressió.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Giacomo, perdona que respongui tan tard.
Si vas sortir satisfet del teu primer Wozzeck és una gran experiència. SEnse cap mena de dubte és un dels tres grans moments de la temporada.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Joaquim. L’he vist un cop i coincideixo absolutament. És una obra per escoltar en viu i val la pena anar-hi, amb bona predisposició i sabent quin tipus de música sentiràs, perquè és una representació de gran qualitat en tots els sentits. Jo repetiré i espero copsar més aspectes.
M'agradaM'agrada
Han passat molts dies, però em sembla perfecta que la repetissis, de fet és un dels punts forts de la temporada i apuntar-se a repetir propostes com aquesta sempre és gratificant.
En a mi se m’ha passat la dèria per repetir, de fet jo també he canviat, em faig gran i no tinc tanta necessitat de repetir, a vegades quan surto del teatre em prometio que ho faré i després m’estimo més quedar-me amb la bona sensació rebuda el dia que hi vaig anar, tot i saber que tot és susceptible fins i tot de millorar.
M'agradaM'agrada
He visto esta misma producción de Sazburgo y la transmisión del MET; y es una pena que los teatros no se coordinen; los mismos días Wozzeck en el Liceu y en Les Arts en Valencia. Ambas producciones fantásticas, con repartos de gran calidad. Más de uno nos habríamos desplazado para ver el Wozzeck de la otra ciudad. Yo disfruté en Valencia como pocas veces, quizás como en la Tetralogía de la Fura ya hace años.
M'agradaM'agrada
Además en Valencia, siempre disfrutarás de la mejor orquesta que existe en el estado español
M'agradaM'agrada
Me hubiera gustado bajar a Les Arts para experimentar experiencias ante una misma obra en los mismas días, pero lamentablemente no fue posible. Gracias por comentar. Para mi la Tetralogia, que no vi entera no fue lo mejor que he visto en Les Arts, pero aquello era sueño desplifarrador pero inolvidable.
M'agradaM'agrada