El darrer concert de la temporada 21/22 del Cor Vivaldi al Conservatori de Música del Liceu va reunir al voltant de l’emblemàtic cor de l’escola IPSI de Barcelona, al joveníssim violinista Alexandre Amorós Korotkov i el pianista i compositor Gerard López Boada, que sota la direcció mestre Òscar Boada varen interpretar quatre obres primerenques de Claude Debussy, la versió per a violí, piano i cor de Missa brevis “Rex Genitor” d’Albert Guinovart i l’estrena absoluta de Carpe Diem de Gerard López Boada.

Feia un any que no escoltava el Vivaldi, el 6 de juny del 2021 el cor retornava del silenci forçat pels confinaments pandèmics i aquell feliç retorn també va evidenciar a banda de l’habitual relleu de veus que dificulten llargs períodes d’estabilitat, una manca de rodatge i activitat amb la consegüent baixada de l’habitual excels nivell en què ens té acostumats.

El concert d’ahir dissabte al conservatori del Liceu no va començar de manera gaire esperançadora. En les quatre peces de Claude Debussy “Beau soir“, “Romance” , “Nuit d’étoiles” i “Salut, printemps“, el so era més aviat tímid i no perquè les petites miniatures del compositor francès ho requerissin, una cosa és la delicadesa i l’altre la feblesa. Al cor li faltava equilibri sonor entre les cordes agudes i les greus, i sobretot en les primeres hi havia una tensió i tibantor a partir del centre fins a les notes més agudes de les sopranos, que provocaven una contsnat fixació del so i, per tant, una sensació d’esgotament poc estimulant i preocupant. Les veus del Vivaldi mai fins ara fixaven l’emissió!

Amb l’estrena de la versió per a violí i piano de la Missa Brevis “Rex Genitor” d’Albert Guinovart, que ja havia escoltat l’any 2011 a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori però per orgue i contrabaix, el cor va mostrar una millora, sobretot en la fermesa d’emissió, però de tant en tant encara es deixaven escoltar aquelles sonoritats fixades que em neguitegen perquè no eren pròpies del cor, on sempre havia apreciat una emissió molt més madura i treballada que l’habitual sonoritat dels cors de veus blanques.
L’obra de Guinovart és brillant d’exposició, tota ella emotivitat, d’una religiositat ben carnal, desprèn amb l’entremaliat harmònic i els canvis dinàmics, un vibrant entusiasme. A les noies i el noi del Vivaldi els hi anava millor Guinovart que les primerenques deliqüescències sonores de Debussy, van estar més flexibles i expressives, però faltava aquella distinció adulta, ferma i dúctil de la sonoritat i l’emissió que em fascina. La versió per a violí i piano ens va permetre escoltar, si bé poc, al joveníssim violista de pare català i mare russa, Alexandre Amorós.

Nascut l’any 2008 i que amb menys de tres anys ja va començar a tocar al violí. Després de guanyar el premi del primer concurs de violí de Barcelona en la categoria de 6 a 9 anys va entrar al Conservatori de Vila-Seca. L’any 2018 torna a guanyat el premi en la tercera edició. Posteriorment, guanya el concurs de Salobreña en la categoria de joves promeses i coneix a Anna Sokolova, professora del Conservatori de Moscou, que posteriorment esdevindrà la seva professora. Amb dotze anys marxa a Rússia on resideix actualment. Estem davant d’un futur gran violinista i malgrat que en l’obra de Guinovart, amb alguns moments solistes de brillant exposició melòdica, no es va poder lluir, ja que el protagonisme és eminentment coral i a vegades les subtileses i algun que altre pizzicato van quedar tapats per les veus i el piano, ambdós situats al fons de l’hemicicle. Potser d’haver situat al solista més endavant haguera facilitat una millor audició. Malgrat que el mestre Guinovart era present a la sala, l’acompanyament pianístic va anar brillantment a càrrec del també pianista i compositor Gerard López Boada.

La segona part va suposar l’estrena de la cantata “Carpe Diem” del mestre López Boada, que juntament amb l’obra “Al cel” del mateix compositor que la va iniciar, va esdevenir una mitja hora d’una música extraordinàriament suugerent. Les due sobres es van interpretar sense solució de continuitat el que em va confondre i fer pensar que es tractava d’una única obra. Carpe Diem és una cantata profana sobre el poema de Salt Whitman, per a cor, solista, violi i piano,
És una obra bellíssima, d’una serenor i equilibri extraordinari, amb un tractament vocal molt natural, gens forçat tot i l’exigència, que va fer que el Vivaldi, per fi, sones del tot compacte, equilibrat i sense cap mena de fixació. El so s’emetia de manera natural i, per tant, la bellesa de la naturalitat es va imposar i va fer gaudir l’obra plenament.
Alexandre Amorós, segurament perquè les sonoritats vocals eren més matisades que en l’obra de Guinovart, se’l va sentir millor, creant un magnífic equilibri entre el cor, piano i violí, amb el moment veritablement inspirat del final de l’obra, que es va crear una comunió mística de totes les parts que va trasbalsar al públic, ple de canalla i això propicia sempre una certa distracció i manca de concentració ambiental després d’un concert intens, i, en canvi, es va crear una atmosfera de quietud i recolliment que mentre la música es perdia en l’aire va mantenir un respectuós i valuós silenci que el mestre Boada va fins i tot agrair. Una obra que vull tornar a escoltar per descobrir tots els excel·lents tresors que s’amaguen en la partitura, vocals i d’acompanyament.

Després d’una bellíssima, matisada i embolcalladora versió del “vocalise” de Serguei Rakhmàninov o Rachmaninoff com es feia dir ell, en una versió per a cor, violí i piano, com a bis davant de la insistència de públic i després de les habituals entregues d’oliveres i bastó de jubilada a dos membres que ja no hi seran el curs vinent, l’estel de la vetllada en Alexandre Amorós va oferir una versió molt estimulant de la dansa espanyola núm. 8 de Pablo Sarasate, està clar que tenim per endavant un gran artista a seguir i que si res s’espatlla, esdevindrà un dels grans.

Tal com diu la dita castellana de “Bé està el que bé acaba”, vàrem sortir satisfets també perquè aquells dubtes inicials de l’estat del Vivaldi potser només van ser fruit dels nervis de cantants encara poc habituades a l’exigència, que sempre hauran de lluitar amb el nivell històric d’un cor de veus blanques amb sonoritat adulta i d’un nivell d’exigència que el públic tan ben acostumat tenim quan assistim als seus concerts. Concerts deixeu-me dir sempre amb obres interessants, sempre carregats d’estrenes de compositors del país que després tornen a figurar en la seva programació posterior i no són mai flor d’un dia. Un altre dels exemples a seguir d’una institució que no té el seguiment que mereix de part de la crítica musical, que poques vegades fa esment dels seus concerts, tot i l’estrena d’obres dels compositors de casa, a banda de la categoria musical i interpretativa dels concerts, només per això ja hi haurien d’assistir.

Lamento no saber el nom de l’actriu Elisabet Egea va ser la rapsoda que va recitar de manera claríssima i entenedora, previament a cadascuna de les interpretacions, el text de les obres. No és la primera vegada que intervé en els concerts del Cor però no recordo el nom, que incomprensiblement no figurava en el programa de mà.