Die Zauberflöte ROH Producció David McVicar, Fotogrfaia de Bill Cooper (ROH), gentilesa del departament de premsa del GT Liceu
Si haguéssim de valorar la primera de les 10 representacions de Die Zauberflöte pel resultat final a taló obert en acabar la representació, hauríem de dir èxit rotund i unànime, però cal matisar-lo si no ens volem deixar endur per aquest sentit tan poc crític del públic actual del Liceu, que en té prou amb una representació amb noms de relleu al cartellone i un resultat si més no acceptable, però no enlluernador, com podrien fer creure part dels aplaudiments intensos i unànimes del final.
Si el director musical de la casa hagués dirigit Zauberflöte com ho ha fet per primera vegada en la seva vida el mestre Dudamel en la representació d’ahir, no surt viu del teatre, en canvi, el director veneçolà ha obtingut un èxit rotund, tant injustificat com injust, però és evident que gran part del públic actual del Liceu es deixa endur per les llums de coloraines i per un el brilli brilli del paper cuixé sense anar més enllà, sense buscar més en el fons de les coses i si, segurament sense el coneixement necessari per atrevir-se a dir que aquesta direcció ha estat a estones barroera i sorollosa i sobretot gens mozartiana, sense lleugeresa, sense transparència i sense alegria. Dudamel té les seves virtuts, si, però ara per ara no serà com a director de fossat de teatre d’òpera malgrat la incomprensible direcció titulat a la ONP, que sembla que a hores d’ara més d’un lamenta.
Ha iniciat el primer acte amb una contundència i gruix sonor desconcertant i si bé és cert que ha anat afluixant la intensitat, en la seva direcció he trobat a faltar tot allò que adoro en Mozart i, per tant, tot i ser un innegable galvanitzador de l’èxit assolit al final, per a mi ell és un dels llasts importants de la imperfecció generalitzada d’aquesta primera representació. Feixuc malgrat la lleugeresa de la majoria dels tempos i excessiu de so en tota la representació, m’ha esgotat ben aviat, però el màrqueting funciona molt millor que el criteri del públic i si bé és veritat que l’orquestra sonava compacte i en algunes intervencions fins i tot bonica, Dudamel no ha aconseguit per a mi cap moment de màgia i Zauberflöte en té uns quants.
L’orquestra suposo que motivada pel nom mediàtic ha respost concentrada amb intervencions dels solistes remarcables, però penso sincerament que Dudamel hauria d’estudiar i aprendre dels grans mozartians.
El cor quasi sempre equilibrat i amb alguna veu femenina encara crispada tot i que s’intueixen millores. La corda masculina, molt millor.
El cast reunia noms de relleu; això no obstant, no hi ha hagut des del meu punt de vista, ningú indiscutible.
Javier Camarena canta bonic, tanmateix no és ni Dermota, ni molt menys Wunderlich, no és ni tan sols el seu compatriota Francisco Araiza, que va fer un esplèndid Tamino al Liceu. Ho ha cantat correcte, però d’ell esperava quelcom més i ha acabat de manera més aviat anodina per no dir anònima.
Stephen Milling canta el Sarastro en totes les 10 representacions. Crec que havent-hi com hi ha, molts dies seguits de representacions és una total imprudència vocal, sobretot tenint en compte que el baix danès està mancat d’una zona greu de rotunditat imprescindible per fer aquest rol i tants dies seguits faran que l’esforç sigui molt mesurat. A “O Isis und Osiris” queda absolutament desbordat per una zona greu inabastable. El centre és magnífic, però un Sarastro sense greus és com una Reina de la Nit sense sobreaguts.
I parlant de la Reina de la Nit, la nord-americana Kathryn Lewek m’ha sorprès molt gratament en “O zittre nicht”, ja que la veu mostrava un cos, una fermesa i una força dramàtica força allunyada de l’habitual rossinyol exhibicionista de sobreaguts estratosfèrics i res més, però en l’esperada “Der hölle rache” del segon acte, si us dic que em va semblar que cap dels sobreaguts va estar al seu lloc, ben afinat i emès, crec que no m’equivoco. Segurament es va deixar endur per l’apassionament i va perdre el control, així i tot al final l’entusiasme del nou públic que ahir quasi omplia el Liceu, va ser total. Bravos no, perquè aquests els fem el de la vella guàrdia, però aquests crits onomatopeics, curts i aguts si, tants com vulgueu i això també ens diu alguna cosa.
La soprano anglesa Lucy Crowe debutava al Liceu amb aquesta Pamina deliciosa però mancada d’emoció. La seva tècnica anglosaxona fa que abusi de les notes d’emissió fixada, quelcom que no és un defecte i que tant en el seu país com a la zona germànica això esdevé virrtut molt valorada, mentre que per mi, sense ser un defecte, és quelcom que em desagrada. Canta deliciosament bé i el seu “Ach ich fühl’s” segurament haguera merescut el primer premi a un Viñas o a Cardiff, però hom espera més sentiment que tècnica.
El baríton holandès Thomas Oliemans es fa càrrec de l’emblemàtic rol de Papageno, un bombó del qual no ha sabut treure totes les possibilitats que ofereix aquest rol. Veu bonica, fàcil i dúctil, no obstant això s’ha quedat a mig camí de posar-se el públic a la butxaca més enllà del que el rol ja li regala sense fer res d’extraordinari. Crec sincerament, i encara no l’he vist, que Joan Martin Royo mereixia figurar en aquest primer cast per mèrits i reconeixement a un cantant de casa i de nivell excepcional, si més no, més que l’holandès.
Que l’Orador sigui Matthias Goerne només es pot explicar per què el gran baríton alemany tenia ganes d’allargar la seva estada a Barcelona després del memorable Wozzeck. Si dic que ha passat desapercebut no crec que falti a la veritat i que hi ha barítons del país que podien fer aquest rol, també. Goerne hauria estat més interessant com a Papageno, però això requereix una dedicació que potser no estava disposat a donar.
Roger Padullés ha estat un Monostatos correcte i blanquinós, tant de caracterització com dramàticament, ja que m’ha semblat mancat de la sibil·lina i antipàtica maldat d’un personatge pretesament còmic.
Mercedes Gancedo, com totes les cantants que fan la simpàtica Papagena s’ha endut el públic a la butxaca, però ella crec que mereix un altre rol, ara ja si, ja n’hi ha prou d’aquests rols petits. Ho ha fet francament bé, així i tot ens hem quedat o m’he quedat amb moltes ganes d’escoltar “Ach ich fühl’s” cantat per ella.
Albert Casals i David Legares han complert més que bé amb els dos sacerdots i els homes d’armes.
Berna Perles, Gemma Coma-Alabert i Marta Infante han estat tres esplèndides dames, mentre que les nenes del Cor Veus dels Amics de la Unió de Granollers, Júlia Salamero, Júlia Carreño i Anna Blanchan han complert amb escreix la seva part musical.
Producció bellíssima de David McVicar procedent de la Royal Opera House de Londres. Fa molts anys que volta i ara la dirigeix un assistent, Angelo Smimmo, fet que com succeeix la majoria de vegades, fa que la representació sigui tan visualment bella com al principi però sense l’ànima dramàtica de l’estrena. (Hi ha un vídeo magnífic).
Ja tenia ganes de veure una producció “seriosa” d’aquesta òpera, sense l’infantilisme exasperant de la papiroflèxia dels Comediants i aquesta producció de McVicar amb excel·lent escenografia i vestuari de John Macfarlane i un atractiu i inquietant disseny de llums de Paule Constable és un encert, però ai las!, mancava segurament l’exigència creativa de McVicar per no fer que tot plegat quedés en una brillantíssima rutina.
Encara que llegint l’apunt pugui semblar que hagi sortit insatisfet o decebut, no és ben bé així, però tot reconeixent que hi havia un nivell més que acceptable, l’èxit rotund assolit al final m’ha semblat una evidència més del signe dels temps.
El Liceu, i ja tocava mostrava una sala esplèndida, si bé no abarrotada, si amb una boníssima entrada amb seients plens fins i tot en les localitats laterals del tercer pis, on era jo i on he hagut d’escoltar comentaris sucosos que em reafirmen amb la teoria d’un públic poc exigent amb ganes de gaudir, sense més. Tots aquests han sortit pletòrics i és que també és cert que Mozart va fer una altra obra mestra que a més a més et fa sortir del teatre amb un somriure tot i que la Reina de la Nit esguerri els sobreaguts i els greus del Sarastro brillin per la seva absència.
IN FERNEM LAND 
Que bé tenir al informació tant ràpid, per els que hi anirem en dise sposteriors. Enhorabona i gràcies
M'agradaM'agrada
De res, m’agrada escriure l’apunt abans d’anar a dormir, tot i que això a vegades sigui contrapruduent, també per la salud.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Completament d acord pel que fa a la direcció musical. Pel que fa al càsting, espero que vagis al segon que, crec, es molt millor.
M'agradaM'agrada
DEmá dia 25 veuré el segon i faré l’apunt.
M'agradaM'agrada
¡Oh, cielos! “Mozarticidio”.
Espero que vaya a mejor pues es una obra que combina lo serio, lo grave con lo cómico y vital de manera genialmente sublime.
Si no pasa nada, el día 2 estaré ahí; sólo puedo ir al segundo reparto (que me da que igual será mejor); por cierto, bien nuestra Berna Perles. ☺
¡Saludos y salud, infernems!
M'agradaM'agrada
El segon repartiment, FANTÀSTIC!!
HEM GAUDIT MOLT!!!
M'agradaM'agrada
Demà hi aniré jo a aquest segon cast. En tinc moltes ganes
M'agradaM'agrada
Hay quien dice que la dirección de Dudamel es una maravilla. Alucino, pero ahí está la opinión de >Radgigales que se precia de sre un gran mozartiano….
M'agradaM'agrada
Me reservo la opinión para mis funciones del día 22 y a ser posible , repetir con el 2º Cast ( me interesan mucho Sara B. y Serena S )
De estas referencias veladas siempre recordando al maestro Pons, no sé a qué vienen cuando nuestro Director titular concertando ópera, no tiene ni el más mínimo cachet internacional. ( y con esto, repito, me reservo la opinión sobre Dudamel que nunca hasta ahora , me ha convencido concertando ópera, ni siquiera en los Trovatore que dirigió )
M'agradaM'agrada
Veladas? Nunca hago referencias veladas, me caracterizo y mal está que lo diga yo, por no tener pelos en la lengua y así me va muchas veces.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies per la crònica, benvolgut Joaquim. Sense haver-hi anat ja m’imagino perfectament el que vols dir. No sé si en Dudamel és el director idoni per fer Mozart…Jo hi vaig el dissabte però escoltaré l’altre repartiment. A veure què tal. Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Coincidirem, a veure si en spodem saludar. Tinc moltes ganes del segon cast
M'agradaM'agrada
Bona tarda i gràcies per la puntual crítica, Joaquim.
Ahir hi vaig ser al teatre i la veritat és que extraordinàriament (perquè no és pas la costum) no comparteixo la teva opinió, en línies generals. És cert que Dudamel és una estrella de l’espectacle que arrossega molts passavolants -per emprar la teva divertida i precisa expressió- , com ho fan totes les figures amb projecció mediàtica. Ara bé, després de veure les tres coses que ha dirigit Dudamel al Liceu (Trovatore, Otello i aquesta Flauta màgica), una cosa em queda ben clara, al marge de totes les crítiques que hi pugui fer, i és que l’orquestra sembla un altra. Penso, com tu, que la tasca de Pons ha sigut ingrata i que mereix un reconeixement que moltes vegades se li ha negat. Ara bé, per a resumir-ho, Pons és un bon professional, algú que organitza la festa amb seny i bona intenció i que, en acabar, ho deixa tot ben net. Ara bé, ni sacseja ni trasbalsa, com rarament emociona. Acostuma a quedar-se en un pla d’estimable correcció. No és poc. Així va passar amb l’Ariadne auf Naxos, sense anar més lluny. I que això passi en una òpera anomenada de cambra, encara, però quan un Wozzeck no t’agafa per la solapa (com diu la fraseologia popular) i et despentina, alguna cosa falta, i a mi i als amics amb qui hi vaig anar, ens va faltar aquesta intensitat, nervi, emoció. Tres coses que sí que he trobat en les tres intervencions de Dudamel al teatre. Excés de decibels a l’Otello i poca delicadesa, sí. Ahir no ho creo. A ningú va tapar. Jo ho vaig escoltar tot i qui no es va escoltar més va ser per pròpia insuficiència. Tapar als cantants és tan punible com cedir a totes les seves exigències. Segons m’ha comentat més d’un integrant (secció de vent metall) de l’orquestra, amb Dudamel poden tocar amb més aire. Em temo que passi això amb tota l’orquestra, és a dir, que amb el director veneçolà, primer que tot, poden treure so, i pel que fa als instruments de vent, qualsevol que hagi tingut l’experiència de tocar-ne algun, sabrà que si no treu aire, allò o no sona o sona pobre, malament i defectuós, igual que un cantant, sense aire, no té ni per on començar.
Quan l’orquestra no pot treure so, quan ha de tocar constrenyida, sona com sona habitualment, pobre, aprimada, sense ànima. I per això, millor quedar-se a casa, amb l’equip de so, escoltant Revolver dels Beatles a tot drap. Cada vegada que l’orquestra pot respirar, guanya qualitat. Pons, a l’Elektra no es va reservar res. És clar, amb aquell repartiment de traca i mocador no hi havia cap necessitat de guardar la roba o anar de rebaixes i, així, allò va ser meravellós.
Tornant a la interpretació d’ahir de Dudamel, jo vaig escoltar dinàmiques, textures, relleus, línies solistes o de seccions ben diferenciades, ben destacades. I a sobre, emoció, trempera, i ja està bé que a Mozart el facin sonar així, amb nervi i amb cos. Que la interpretació de Dudamel sigui millorable? De ben segur. Que hi haurà directors molt més coneixedor i més especialitzats en el compositor salzburguès? Per suposat. Ara bé, també dic que prefereixo mil vegades (tot arriscant-me a ser, com Gianni Schicchi, “cacciato all’inferno”) el Mozart de Dudamel d’ahir que qualsevol lectura referencial del gran mozartià Karl Böhm, director de genial talent somnífer.
Pel que fa als cantants, no puc estar més d’acord amb el que dius sobre Kathryn Lewek. Ho vaig pensar igual. També coincideixo pel que fa a l’amic Macarena, vull dir Camarena. La qualitat de l’instrument hi segueix present, però, tot i anar millorant, el vaig trobar incòmode sempre, fins a anar passant cada vegada més desapercebut. La Pamina de Lucy Crowe em va semblar meravellosa, per la qualitat d’una veu bellíssima i rica i generosa, i per la seva molt elegant línia de cant. Pel que fa a la resta de cantants, totalment d’acord amb tu, llevat de la Papagena de Mercedes Gancedo. Ella és una cantant esplèndida, que intepreta cada paraula amb una cura d’orfebre i que té una gràcia escènica que enlluerna tot l’escenari. Ahir ho va tornar a demostrar, però també va evidenciar que la sala del Liceu li queda gran. Sí, se l’escoltava, la veu corre sempre, però li falta cos. Res a veure amb Lucy Crowe. Ja m’agradaria veure a Gancedo fent de Pamina, però ara per ara, em penso que millor en una sala molt més petita que la del Liceu.
M'agradaM'agrada
Recién llegado de la función de hoy día 22, comparto en líneas generales lo manifestado por Operabominable y esta vez, si me ha convencido bastante la concertación de Dudamel y como ha cuadrado y sacado muchos destellos de la orquesta.
Camarena, corrección pero sin brillantez para cantar Mozart.
M'agradaM'agrada
Gracias. Pue stodo para ti el Dudamel mozartiano. Lo prefiero en Verdi aunque a ser sincero, en el fofo operístico me interesa más bien poco. Está lejos de ser un grande y por supuesto de merecer estar al frente de la ONP
M'agradaM'agrada
GRàcie sper comentar. Tot són opinions i totes respectables, òbviament, però el comentari sobre Karl Böhm com a mozartià per lloar a Dudamel crec que desprestigia la resta de la teva respectable opinió. No sóc un fan de Böhm, però vaja, no hagué sescrit mai una cosa similar.
DE la resta si l’orquestra es sent motivada amb Dudamel em sembla fantàstic, però cal saber si el que surt de tot plagat es satisfactori o no, no n’hi ha prou en bque soni bé. Per a mi el promer dia estava molt lluny de sonar a Mozart o potser és que això no és important o és una apreciació subjectiva?
DE les veus tan caps com barrets, però que Milling, discret Sarastro le scanti totes és incomprensible.
Demà hi haurà segon apunt de Zauberflöte dedicat al segon repartiment.
M'agradaM'agrada
Cacciato all’inferno…
A veure què et sembla tot plegat en ocasió del segon repartiment. Per demà, ja hauran acumulat el rodatge d’unes quantes funcions, així que tan de bo estigui tot més ben empastat.
Naturalment, tampoc entenc què hi fa Milling a totes les funcions. El vaig veure al Teatro Real, fent de Hagen en ocasió de Götterdammerung. És cert que és un cantant amb presència escènica i que, amb això, pot trampejar, però la seva veu acusava un desgast que va desmerèixer un rol tan imponent. Aquí, Sarastro sense treva. En fi, misteris insondables, com ho és també que un cantant com Thomas Oliemans sigui el Papageno del primer repartiment en detriment de Joan Martín Royo. Ja ho dius tu al teu apunt.
De fet, pensant en això, em sembla que hi ha una jugada ambigüa a l’hora de formar els dos repartiments. Em sembla molt necessari que el teatre aposti per cantants d’aquí perquè no ens en falten i n’hi ha de molt lloables. Ara bé, establir un repartiment -d’estrena- internacional i un altre nostrat (amb algunes excepcions), gairebé com dos compartiments estancs, sembla amagar un certa identitat de -injustificada- marca blanca, pel que fa al segon repartiment. En resum molt resumit, l’aposta per cantants d’aquí és una bona notícia, però no sé si aquesta aposta és realment compromesa o es aprofitar per omplir un altell buit de l’armari.
En fi, tan de bo gaudeixis demà!
M'agradaM'agrada
L’aposta pels cantants d’aquí, en aquesta ocasió al menys, ha estat clarament la trionfadora i els preus que es demanaven per la funció de dissabte eren de primer cast a Salzburg. Negoci rodó. Ara només cal que Blanch, Sáex i sobretot Martín-Royo ja apareguin al primer cast, per a ells i pel públic.
M'agradaM'agrada
D’acord en quant als cantants,uns sí,altres menys però en conjunt em va agradar molt aquesta Flauta i Dudamel com sempre que el veig disfruto.Ara mateix és el meu director de capçalera .És un home molt jove i estic segura que millorarà a temps que passi.
Gràcies,Quim,una abraçada
S’ha de tenir en compte que jo no entenc de òpera, només sé si m’agrada O no
M'agradaM'agrada
Gràcies Kàtia, llàstima no haver coincit per saludar-te.
Tant de bo tots els que hi entenen tinguessin el teu criteri.
M'agradaM'agrada
Jo he anat avui dia 22 a sentir la flauta i estic d’acord que ha estat molt bona experiència. He trobat que el Sarastro d’Stephen Milling no ha estat perfecte bé en el Cor d’Isis Osiris. M’ ha encantat la Pamina de la Serena Saez i Mercedes Gancedo.
M’han agradat la resta de cantants però no m’ ha impressionat la reina de la nit. No m’ha arribat.
La producció ha estat esplèndida, plena de gràcia i de sorpreses. En definitiva molt bona experiència musical
M'agradaM'agrada
Ni entenc com poden fer cantar totes les funcions de Sarastro a Milling, és totalment una incògnita difcil d’entendre.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Evidentment, m’ha agradat la Pamina de Serena i la Pàpagena de Mercedes Gancedo. M’he equivocat
M'agradaM'agrada
La Serena Saenz ahír día 22, NO ha cantat la Pamina. Ha sigut Lucy Crowe.
M'agradaM'agrada
D’acord. Jo havia interpretat malament les correccions del repartiment que indica el programa.
M'agradaM'agrada
Ahir diumenge, bé, segurament disfrutable, però no per a sortir-ne entusiasmat. Una bona funció, però tampoc no ha estat memorable. No va cantar Camarena, afectat d’alguna cosa, i el Tamino el va fer Julien Behr. Més o menys, el que heu anat dient. Behr, molt correcte d’estil, però la veu no omple i queda curta per al teatre: se sent sempre, sí, però no llueix en cap moment. La millor, la Pamina de Lucy Crowe: una veu preciosa, brillant i, la veritat, no trobo que fos poc expressiva, almenys ahir. La reina… No va tenir, sembla, aquests problemes que dius i li va sortir millor el Der hölle Rache que el O zittre nicht. Té un to greu molt adequat, però també li falta aquell plus de ràbia, d’arrabassar-te i sentir una certa impressió. I Sarastro… correcte, però sense greus: no li han crescut aquests dies. Hi havia la Isabel, ahir, i em demanava si recordava quan l’havia fet el Salminen i com acabava amb un greu cavernós i rotund: va deixar empremta. I els papers petits, molt bé, això sí: les dames molt ben compenetrades en tot, etc.
I l’orquestra? Cert que l’obertura sona propera a Beethoven, però no trobo que estigui tan fora de lloc. Si sonés a Brahms o Wagner, mira… però no deixa de ser una lectura gairebé contemporània oferint-li una perspectiva més “greu”. Potser en algun passatge sí que es notava una certa pesantor i un ritme diferent al que potser es podria esperar, però tampoc diria que era poc mozartià: un Mozart beethovenitzat, potser, però no sé… Hi ha moments de la partitura que permeten aquesta via, penso. El que sí que vaig troba esplèndid va ser el cor, la veritat (també té moments tan bonics…). L’escenografia de McVicar… no sé: tampoc no vaig trobar-la extraordinària. Està bé, és bonica, clàssica, respectuosa i té moments de gran bellesa, però no sé dir-te… Ara que ens hem acostumat a les extravagàncies continuades (ai, la propera Norma…), sembla com si una posada en escena clàssica sigui tan “normal”, que és poca cosa i tot… Però sí que és bonica, efectiva i entenedora, amb un bon vestuari i una correcta direcció. No la tinc gaire present, la veritat, i no n’he trobat imatges, però diria que se sembla o té alguna cosa de l’escenografia de Ponnelle que vam veure amb Salminen, justament. No sé: recordo que em va agradar i, sense recordar com era (uns lleons, al final, potser?), aquesta d’ara me l’ha portat a la memòria.
Però bé, tot plegat. Segurament, l’altre repartiment és més homogeni i això, en aquesta òpera on el protagonisme està tan repartit, potser és un punt a favor. I Martín-Royo té un carisma que el Papageno d’ahir, bon cantant i actor, sí, no té.
M'agradaM'agrada
No solo Salminen fue un Sarastro rotundo por allá principios de los 80s, sino también el gran Kurt Moll en el 91
M'agradaM'agrada
Casi mejor que Salminen
M'agradaM'agrada
Per a mi, tot i que hi ha qui diu que no hi ha tanta diferència entre un cast i l’altre, si que hi és, sobretot perquè per a mi la predisposició d’uns cantants i els altres em sembla radicalment diferent. Uns canten bé i els altres a banda de cantar bé si deixen la pell. Fonamental estimat Watson.
M'agradaM'agrada