Ahir diumenge vaig assistir per primera vegada a l’històric Teatre Kursaal de Manresa a l’audició del Messies amb música d’Albert Guinovart i text de David Pintó Codinasaltas.

L’oratori o potser millor definir-ho com a cantata, que en principi poc té a veure amb el de Handel de caràcter religiós i que vulguis o no el títol pot desconcertar, és un encàrrec de la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers per commemorar el 25è aniversari de l’Escola de Música Amics de la Unió.

L’obra és un gran poema simfònic-coral en tres parts a doble cor, orquestra de cambra, solistes vocals (soprano i baríton) i piano, de fàcil audició i no gaire complexitat tècnica, suposo que tot tenint en compte que es tracta d’una obra fonamentada en un projecte pedagògic de gran transcendència en el territori, més enllà del centralisme barceloní, de brillants resultats que es concentren en les quatre formacions que han intervingut en la seva estrena a Granollers i que després es va portar al Palau de la Música i ara ha finalitzat a Manresa tot i que des del meu punt de vista caldria que projectes com aquests, a banda de la bellesa de la partitura, i per què són una llavor imprescindible per as la divulgació i interpretació musical, hauria de recórrer els principals auditoris del nostre país, amb Lleida, Girona i Tarragona al capdavant a banda de totes aquelles ciutats que disposen de sales adients per encabir a tots els participants, com és el cas de Manresa, però també penso en Vila-seca, Sant Cugat, Viladecans, Sabadell, etc. Sé que és car moure quatre agrupacions i els pressuposts d’aquests equipamnents són minsos (la cultura ja se sap!, molt bona voluntat i prou), però la feina de l’Escola de Música de Granollers i l’encàrrec fet a Guinovart i Pintó bé ho mereixen.

Albert Guinovart és un compositor popular i estimat perquè a banda d’estar finament dotat per escriure melodies, això que sembla tan fàcil de fer i que tots o la majoria de compositors defugen, per a ell són un excel·lent mitjà per fer arribar al públic lel que ens vol dir. És una forma antiga? Potser si, però mentre funcioni per què renegar-ne?, per què defugir-ne, per què amagar-se’n si és el que vol i necessita. I gràcies a ella ha escrit músiques que han arrelat en la memòria popular, ja sigui en els grans musicals de Dagoll Dagom, com en les bandes sonores de sèries molt populars a TV3, quelcom que com ja he comentat massa vegades, l’ha allunyat d’aquell públic i aquells crítics que el miren per sobre l’espatlla precisament per haver volgut connectar utilitzant llenguatges assequibles, quelcom molt efectiu, però segurament gens trencador, un estigma que resulta estèril, perquè, al cap i a la fi, molts compositors deuen voler que la seva obra es programi sovint i qui sap si també acabi agradant al públic a qui va destinada, ell habitualment ho assoleix en gran messura. El seu ampli catàleg d’obres, ja siguin simfòniques, corals, pianístiques, per a grups de cambra, tenen el segell inqüestionable i fàcilment identificable del que podem titllar de guinovarià, des de les més complexes a les més senzilles, de les més eclèctiques d’estils i influències diverses, a les més concentrades com aquest Messies, en totes elles sempre es pot trobar aquell segell melòdic, aquella cèdula rítmica o aquella orquestració brillant i característica que l’identifiquen, quelcom que segurament tampoc agrada, però de tot hi ha d’haver en aquest món, i ell ha triat fer música de qualitat sense trair la seva voluntad, fent el que li agrada i per agradar sense excuses al més gran nombre de públic possible, quelcom que no el fa revolucionari i tanmateix el fa popular i estimat. Ostres! quin honor.

Aquest Messies està dividit en tres parts que s’interpreten sense solució de continuïtat perquè l’obra té una durada de 80 minuts i qualsevol interrupció trencaria una unitat que té un crescendo expositiu molt interessant que passa per: Naixement (Profecia, Tenebra, Neix algú, Món de colors, Món de soroll, Una dona que té fred, Tapa’t el nas), Sacrifici (El món necessita somriures, Passió, Ens deixem morir, Lluny, Resurrecció) i Després (El sol tornarà a brillar, Som fets d’amosr infinit, Gràcies).

El relat de David Pintó, que a mi em va costar seguir en primer lloc perquè les lletres projectades al fons de l’escenari, des de les primeres files eren poc llegibles i també per la manca de claredat en la dicció sobretot de la soprano, és un cant a l’esperança que no debades mostra amb un cert pessimisme un mosaic d’alguns dels temes actuals que van de la solitud, la corrupció, la manca de feina o a un “Ens deixen morir” a càrrec de les veus blanques que neguiten, tot i que sempre acaba sortint entre les tenebres magníficament reflectides amb una orquestració variada i rica de recursos tímbrics, una lluminosa esperança en to major que ens portarà a un final poètic que el compositor aprofita per emprar la reconeguda inspiració melòdica amb la intervenció del doble cor i solistes, de gran efecte lliberador.

Orquestralment, l’obra em va semblar molt interessant, amb intervencions solistes breus a mode de l’antic continuo dels oratoris barrocs, acompanyant l’omnipresent piano que emergeix del teixit orquestral en moments culminats d’efecte aglutinador i dificultat interpretativa, en aquest cas garantida, ja que era el mateix Guinovart qui sen feia càrrec amb el seu reconegut virtuosisme. Els diferents ambients que reflecteixen els poemes de Pintó, estan originalment reflectits en orquestracions que ens situen en ombrívols escenaris bèl·lics, nocturns amerats de nostàlgia, solitud o tendresa en una cançó de bressol molt inspirada (Neix algú) a càrrec de la soprano.

L’obra eminentment coral, per honorar l’encàrrec, té brillants pàgines destinades tant al cor infantil (veus blanques) com al cor mix a quatre veus. Els grans moments d’exaltació com a les grans corals dels oratoris, tot i que aquest és de caràcter laic, ofereixen moments de lluïment sense posar en risc el conjunt, amb pàgines quasi fugades. Malgrat no ser molt exigent amb la tessitura aguda, la densitat coral del conjunt va fluctuar una mica en els tutti, sobretot al final, potser acusant un cert cansament de les veus blanques. Hi ha pàgines fugades, però no hi ha grans polifonies, més aviat la textura homofònica de les parts corals és excessivament reiterativa buscant i aconseguint, això si, l’emotivitat directa del text que amb el brillant contrapunt segurament es perdria tot i donar-li més varietat creativa.

Pels dos solistes principals, soprano i baríton, Guinovart reserva potser les parts vocals més lluïdes i compromeses, no tant per la tessitura que sortosament mai acaba situant-se en els extrems aguts com fan tants compositors actuals que no saben escriure per a la veu, sinó per la complexitat emotiva del cant, i aquí rau la part més feble de la interpretació d’ahir al Kursaal. L’obra la va estrenar la soprano Marta Mathéu, de poderosos recursos, ahir a Manresa la part va anar a càrrec de la soprano Núria Vilà, que no sé si patia d’alguna afecció, en tot cas no anunciada, que no li permetia cantar en plenitud o no anava prou segura per manca d’assaigs, el cas és que des de la fila 3 hi havia moments que la veu no corria i quedava tapada, l’emissió ara feble i el cant en conseqüència transmetia poc i inseguretat. Va ser una llàstima perquè al seu costat el baríton Toni Marsol va fer una exhibició vocal i interpretativa magnífica. Va cantar amb plenitud però matisant i dient el text sempre de manera entenedora, amb una dicció claríssima i una projecció esplèndida, mai estentòria i sempre controlada. Esplèndid.

Tres membres del cor infantil, Ivet Delgado, Adriana Berruezo i Jan Llobet van intervenir a “Som fets d’amor infinit” amb seguretat i emotivitat, no debades el final esdevé una catarsi que Guinovart sap tractar fins a produir el sempre desitjat calfred.

Josep Vila Jover, va dirigir amb esplèndids resultats, extraient tots els matisos de l’entremat poètic i musical, gràcies a l’entregada complicitat de l’Orquestra de Cambra de Granollers i l’entuasiasme dels cors: Infantil, Jove i de Cambra, assolint l’unànime aplaudiment d’un públic força nombrós que quasi omplia el fantàstic Kursaal.

Menció especial pel compositor i lletrista (manresà per cert) que en sortir a saludar al final, van fer augmentar la intensitat dels aplaudiments i les mostres de satisfacció del públic. Guinovart agrada i això a mi m’agrada.

Cal esperar un enregistrament que faci conéixer aquesta obra al públic i òbviament que en un futur es programi i no quedi com un encàrrec més que el temps vagi oblidant.