Die Zauberflöte, producció de David McVicar. Fotografia de David Ruano gentilesa del deparetament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Hi ha funcions bones, la del dia 20 amb el primer repartiment, tot i els retrets explicats en el meu apunt, va ser bona, hi ha funcions excepcionals, i la d’ahir amb el segon cast ho va ser.
La representació tenia els mateixos punts forts i febles de la del primer cast, Gustavo Dudamel potser més equilibrat, però per a mi igualment poc mozartià, amb un primer acte massa contrastat amb unes dinàmiques excessives i un gruix massa contundent (obertura i final del primer acte per a mi fins i tot lletjos) i un segon més atent al detall amb moments reeixits, però en el global tot i que l’orquestra va respondre, igualment com el cor, de manera magnífica, aquest Mozart sona més a Beethoven. El mestre veneçolà galvanitza, més que la representació, jo diria que propicia l’ambient favorable per obtenir del públic una gran complicitat positiva, que té molt de mèrit, si bé no sé si tot és per raons musicals o hi ha altres aspectes de mercat que ho provoquen, només cal veure el cartellone penjat a la façana del teatre per explicar-ho.
Per altra banda, McVicar i el repositor Ángelo Smimmo, ofereixen un espectacle teatral que no pot provocar cap animadversió, ans al contrari facilita molt que durant la representació part del públic no se senti incòmode i, per tant, tot ajuda a que la representació flueixi amb naturalitat i Mozart es pugui gaudir en plenitud.
Dit això, amb els cantants del primer cast tot o quasi ,va anar sobre rodes i potser un retret d’aquell i un però de l’altre no van torpedinar una representació bona de notable alt que va deixar satisfet a un teatre entregat de bell antuvi.
No acostuma a passar que amb la mateixa base i els cantants del segon cast, és a dir sense el reclam de les figures més reconegudes, la representació assoleixi un nivell superior que acabi provocant un entusiasme unànime, contundent i sense fissures, doncs bé, és el que va passar ahir dissabte, perquè sobre l’escenari va fluir el cant, la música, el teatre, el talent, la musicalitat i la inspiració interpretativa amb una naturalitat, fluïdesa i bellesa, excepcionals. Va ser una nit per recordar, d’aquelles amb màgia, que no voldries que mai s’acabés.
Sense el divo Javier Camarena, el tenor Julien Nehr va fer un desplegament d’estil i de classe mozartiana, admirable. Elegància, fraseig i distinció, sense artificis, cant franc, sense massa volum però sempre audible sense forçar i recordant els grans Tamino de la tradició germànica. Bravo!
Joan Martín-Royo sempre ha estat un cantant que he admirat i avui diria que s’ha consagrat com un grandíssim. No tindrà cap explicació si a partir d’ara no esdevé un fix de cada temporada liceista. D’acord que el Papgaeno és un rol grandiós i un bombó, però s’ha de saber fer, guanyar-te l’escenari i omplir-lo, ja sigui actuant i sobretot cantant, i el baríton català ahir va donar moltes lliçons de com interpretar, com dir i com emetre el so per fer una interpretació memorable que marcarà per sempre més la seva carrera. Ell és Papageno. El moment vocal és esplèndid, la veu ha guanyat cos sense perdre qualitat i l’homogeneïtat de l’emissió és magnífica. La veu flueix amb naturalitat, de manera fàcil i bonica, el talent interpretatiu fa la resta, que no és poc i al final quan va sortir a saludar el teatre es va ensorrar. Des de la seva sortida es posa al públic a la butxaca, sense fer el pallasso com tants barítons fan o tants directors escènics els fan fer, ell és entrenyable i profundament humà, és un Papageno que te l’enduries a casa i quan canta demostra tot el gran bagatge que porta al darrere, les llargues hores d’estudi i el gran fonament musical que ha estat el lied. Un reclinatori, però n’hi ha més.
Serena Sáez inicialment prevista com a Papagena, ha esdevingut després de la renúncia de Núria Rial, la Pamina del segon cast i no podia ser una tria més encertada. Jo tenia dubtes de si la veu, inicialment massa lleugera, podia ser idònia per aquest rol, i la veritat és que m’ha entusiasmat per la naturalitat del seu cant, per l’emissió claríssima, per la facilitat en atacar els aguts, sense obrir el so i deixant unes notes flotants que enamoren, per l’estil delicat i senyorívol, per atorgar amb distinció la seva línia de cant elegant i gens artificiosa. Acaba de començar i canta amb una naturalitat admirable, sense fixacions o portamentos. Les seves àries han estat pura màgia. Segon reclinatori
Sara Blanch és un altre fenomen vocal. La veu és molt lleugera i no té un gran volum. La zona central i sobretot la greu, que també té la Reina de la Nit, queda més discreta, però ella sap com esmenar-ho i la intenció dramàtica del seu fraseig ha fet la resta i la seva interpretació amb un control i domini tècnic dels reconeguts paranys que contenen les seves dues cèlebres àries, han estat resolts amb una espectacular precisió. A manca de més cos vocal, Blanch ha utilitzat tots els seus potencials per signar una Reina de la Nit digna de la millor tradició en els millors teatres. Bravo!
Stephen Milling que fa un tour de force incomprensible cantant el rol de Sarastro en totes les representacions, no va millorar gaire la correcta interpretació del primer dia. M’ha semblat en el primer acte que la veu sonava cansada, però en el segon tot i la feblesa del registre greu, es va imposar si no amb genialitat, almenys amb dignitat i autoritat.
Roger Padullés repetia el Monostatos amb notorietat, així com la simpatiquíssima Mercedes Gancedo com a Papagena, les excel·lents, Berna Perles, Gemma Coma-Alabert i Marta Infante en les tres Dames i Albert Casals i David Lagares tornaven a interpretar amb seguretat als sacerdots i homes d’armes.
Ahir em va passar completament desapercebut Matthias Goerne com a Orador, quelcom francament penós. Calia portar a Goerne?
Desconec quines eren les nenes del Cor Veus dels Amics de la Unió que van cantar excel·lentment les parts dels genis. Eren: Núria Vives, Kiani-Meron Vilar i Adriana Berruezo.
No us perdeu aquest cast que no vull anomenar segon per no confondre als lectors. Feia molt de temps que no s’aconseguia un grau d’excepcionalitat musical i vocal tan notable en una òpera del gran repertori.
IN FERNEM LAND 
¡Qué bien! Me alegro por ti.
Éste es mi reparto, el del día 2 de julio. Disfrutaré de esa joya mozartiana que es “Zauberflöte” (aunque ya han colgado fragmentos en la red). Y comentaré.
¡Viva Mozart!💗
¡Saludos y salud, infernems!
M'agradaM'agrada
No tengo dudas que este , digamos, Cast alternativo y sobre todo en las partes femeninas, iba a triunfar plenamente.
A Serena, la sigo desde hace ya unos años y eso que todavía no ha alcanzado la treintena. S. Sáenz que creo sigue afincada en Berlín, lleva allí varios años de aprendizaje y en la Staatsoper, se está empapanado de roles secundarios y menos secundarios, con el gran apoyo de Baremboin. ( ya ha cantado allí la Pamina, la Nanetta, etc…etc..). Ganó de calle, casi por derrumbe, el Concurso Caballé, un 2º premio de la Ópera de Paris y ya estuvo más que solvente y valiente, sustituyendo el pasado julio una de las Lucia que canceló Sierra.
En resumen y si sigue así, le espera una gran carrera internacional.
De Sara, otra magnífica artística, con un dominio de las agilidades y colotatura fuera de la común, ya está haciendo carrera internacional sobre todo en importantes teatros italianos .
Lo que vamos a disfrutar, próx. septiembre, con ambas como Norina en el D. Pasquale.
Y además Sara, próxima primavera debutando en el Real como Fiorilla
En resumen, semana que viene iré a escuchar a ambas
M'agradaM'agrada
Vaig anar-hi dissabte i vaig disfrutar molt. Per mi l´ orquesta va sonar bé. Ara, que sonés mes a Beethoven que a Mozart, la veritat jo no se apreciar-ho.
M'agradaM'agrada
Si et va agradar me n’alegro, és del que es tracta.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
El meu abonament és del torn B i vaig canviar precisament la data al 30 per veure precisament el “2nd.” repartiment, ja em feia l’efecte que en realitat podría ser un gran primer repartiment, sobre tot en les veus femenines. Veig que no m’he equivocat rn rl canvi.
M’agrada Camarena, però penso que aquest no és un rol que li escaigui.
M'agradaM'agrada
Ni yo.
M'agradaM'agrada
Efectivament no és el rol per a Camarena i encara que el nom hi fa molt però no tot, si Camarena hagués cantat com ho ha fet Behr, el teatre s’hagués ensorrat tot i que els tenors de Mozart quasi mai fan ensorrar els teatres i menys amb els seguidors de Camarena, majoritàriament m’atreviria a dir que poc mozartians, sense ànim de generalitzar 😉 .
M'agradaM'agrada
Muy notable la función ayer del 2º cast o cast alternativo, en su conjunto más brillante que el cast titular.
Destacables no solamente Sara y especialmente Serena , sino tambien el Papageno de J.M.Royo, asi como el muy correcto estilista J. Behr como Tamino ( bastante mejor Tamino que Camarena).
Milling canceló por covid y cantó Nicolas Testè que estaba ensayando el Oroveso y a mi como Sarastro no me convenció por falta de graves ( es barítono, no es Bajo).
Teatro a tope y exagerados braveos a Dudamel ( que le metió demasiados decibelios y velocidad a la obertura). Luego ya se dedicó a concertar muy correctamente
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo, Serena i Sara son dos diamantes ya no en bruto, si no que empezados a pulir, en cuanto a Papagueno no només canta, si no que a més actua de meravella, sense estridències, i molt en el seu paper.
Tampoc vaig entendre l’entusiasme cap a Dudamel, ahir, evidentment, no va ser lo millor de la nit.
I a Nicolas Testè se li ha d’agrair l’esforç que va fer.
M'agradaM'agrada
Dudamel té un merchandasing al darrera que ho explica quasi tot, encara que l’¡explicació no ens acabi d’agradar.
Va fer sonar l’orquestra, això si, i bé, això també, però d’això a ser un mozartià excels hi va un bon tram, crec jo.
M'agradaM'agrada
No he visto a Testé, pero conozco su mediocridad vocal, la he sufrido. Bien que haya hecho un favor al teatro porqué encontrar Sarastros cuesta al no haber bajos profundos. Si canto correcto ya vale, que no se lo oyeran los grave srtampoco e spara rasgarse las vestiduras, el titular tampoco los tenía. ¿Quién puede ser un bien Sarastro? Zappenfeld que ya lo ha cantado en Liceu quizás si, pero no a la altura de los grandes.
M'agradaM'agrada
Entusiasmo se vivió ayer en el Liceo. Salí emocionada.
En primer lugar, por el regreso, después de estos tiempos virulentos.
Seguidamente, por Mozart, por esa maravilla que es “Zauberflöte” y por la excelente y mágica producción de McVicar; sospechaba que el segundo elenco era muy bueno.
Lo que viví superó mis expectativas.
Sobre la dirección de Dudamel, a favor: concertó y sacó un brillo excelente a la orquesta, con un tiempo brioso; reticencias: falta de variedad (falta de solemnidad en “O Isis” o mayor delicadrza en ciertos pasajes concertantes). Fue muy braveado y me gustó, con los reparos señalados.
El elenco cumplió, empastó y se reveló como la gran función que se esperaba: salvo el orador (no me gustó nada) y Testé (un punto por
debajo, llamado para sustituir); bellísima, delicada heroína la de Serena Sáenz, de timbre ligero y brillante, maravillosa Pamina junto al excelente Tamino (un tenor que frasea como Mozart manda), a la magnífica Sara Blanch quien, sabiamente, llevó a su terreno de ligera el papel de la Reina (drammatica d’agilità). No le pongan peros: soberbia vocal, musical y escénicamente. Sus tres damas, de lujo pues sus voces empastaban perfectamente y se diferenciaban bien.
Al Papageno de Martin-Royo, hay que aplaudirlo hasta que duelan las manos; es el personaje y lo lució brillantemente. Notable la Papagena de Gancedo: divertida.
Fantásticos todos los personajes que han de cantar en los concertantes (menos el orador, un cero); aplausos a los coros, a las tres nenas, a la orquesta y en especial, a los solistas de flauta y del “glockenspiel”.
Un bravo inmenso; a mí se me saltaron las lágrimas de la emoción. Y no es fácil. Hace mucho que esto no lo vivo en un teatro.
Sublime.❤❤❤
Disculpad la extensión pero mucho debía decir.
¡Salud y saludos emocionados, infernems!
M'agradaM'agrada
¡No sabes cuanto te agradezco tu crónica!
Por ser uno de mis refrentes mozartianos de confianza y también porqué si disfrutaste y emocionaste tanto, es que era tan bueno como yo pensé.
Un besazo y una lástima que no coincidiéramos. Me hubiera gustado asistir en la última función, pero estaba casi todo vendido y las localidades que estaban disponibles cuando lo miré en la web, tenían un precio que no me lo podía permitir a pesar de tener poca visión o nula.
M'agradaM'agrada
“Norma s’avanza”. Regreso.☺
M'agradaM'agrada
A ver si coincidimos 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica, em serveix per contrastar les meves sensacions menys expertes. Jo és que m’encanten tant la Sara Blanch com la Serena Sáez, i quan vaig veure les dos al repartiment no ho vaig dubtar. Molt bon ambient i gran representació, molt completa.
M'agradaM'agrada
Van estar espectaculars, un gran cast per a una gran funció
M'agradaM'agrada