He llegit amb fruïció el llibre publicat ja fa uns quants mesos que Jaume Radigales ha escrit a l’entorn d’en Jaume Tribó, el mestre Tribó, l’entranyable mestre apuntador del Gran Teatre del Liceu a qui tinc la sort de conèixer, com tants d’altres liceistes i amb qui he pogut parlar apassionadament, com li agrada a ell, tantes vegades, normalment durant les funcions del teatre on te’l pots trobar pels passadissos o més fàcilment a la sortida quan acaba la feina i mai té un no si t’atures a saludar-lo i a preguntar-li alguna cosa.
Sortosament i gràcies al blog, us confessaré que moltes vegades s’ha posat en contacte amb mi per corregir algunes de les moltes errades o imprecisions en algunes dades dels meus apunts, mai corregint o posant en dubte la meva opinió que potser no compartia però respectava, però si en qüestions més tècniques de versions d’una obra, de tonalitats i vocalitats o de funcions del passat, sobretot del Liceu. Alguna vegada i recordo una en especial on em va escriure un e-mail que em va fer fins i tot emocionar, em va escriure que aquella crònica acabada de publicar (sempre m’ecriu a altres hores de la matinada) l’hagués pogut signar ell mateix fil per randa sense afegir-hi o treure res. No us diré quina va ser perquè aquell dia en Jaume Tribó es posicionava encara que no fos públicament, quelcom que més aviat defuig sempre, per la gran estima i respecte que té per la seva feina, pels cantants i directors amb qui treballa i pel Liceu on treballa. He tingut la sort i l’honor, de comptar amb en Jaume com a comentarista d’alguns apunts que he escrit a IFL, sempre aportant dades sobre versions d’òperes, sobre compositors i sobre funcions memorables o no del Liceu d’abans. Conservo correus electrònics memorables que continuaran quedant en l’anonimat, que m’han ensenyat i ajudat a veure les coses d’una manera més precisa i concreta, sempre parlant d’òpera, és clar.
Faig tota aquesta prèvia perquè segurament moltes de les coses que ens explica en Jaume Radigales d’en Jaume Tribó, ja les coneixia i, per tant, no eren noves per a mi, me les havia dit personalment o les havia compartit amb les persones que acostumem a replegar-nos al seu voltant quan sortim d’una representació o concert per fer-la petar.
El llibre es llegeix molt bé. No hi ha cap dificultat de comprensió, no cal saber de música o tècnica vocal per entendre el que ens conta un Jaume de l’altre i per això a banda de ser una lectura amena i fàcil, les 221 pàgines passen volant i et quedes amb ganes de més, de molt més.
Entenc la dificultat de Radigales per treure informació d’algú que no la vol donar, segurament perquè hi ha moltes coses que el mestre Tribó calla per no posar-se en jardins o terrenys on podria sortir-ne malparat o on no se sentiria còmode, fa bé, aquell respecte i aquella estima per l’òpera i els cantants i directors que la fan possible, pot més que la suculenta i valuosa informació que per l’aficionat seria saber que va passar, per exemple, de manera detallada i de primera mà a les funcions de La Africana, que tant van determinar la relació entre Montserrat Caballé i Plácido Domingo, dos cantants que tant estima i respecte. Com aquest fet n’hi ha molts altres notoris al Liceu que ni tan sols esmenta i que aquest llibre, que podria ser molt més que la memòria no tan sols de l’apuntador, si no d’història dels darrers cinquanta anys del Liceu per boca de qui potser s’estima més el teatre, no acaba sent.
Això pel que fa a l’anecdotari, que el llibre en va molt farcit, però on potser es troben a faltar algunes que li hem escoltat a en Jaume en privat de funcions “problemàtiques”, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritza, de cantants de tristíssim record, d’escàndols majúsculs de tota mena, m´ñusi cals o no i fins i tot del lamentable segon incendi on potser ell ha acabat sabent més coses de les que s’han dit oficialment.
Com que, com ell no es cansa de dir, viurà molts anys algun dia quan sigui centenari les dirà o deixarà escrit que ja es poden dir, quan s’hagi celebrat el 200 aniversari del teatre i molts que possiblement no el sobreviurem, ja no podrem saber…
El llibre m’ha decebut en l’aspecte més aviat tècnic de la feina d’apuntador. Aquí sí que crec que s’hagués pogut explicar una mica més àmpliament i tècnicament, a risc de fatigar a lectors que ben segur no se n’han sentit gens llegint l’edició publicada, de quina és exactament la seva feina durant els assaigs. No nomñés amb el que ja ens siu ell, si no comptant amb l’opinió de directors musicals i artistics amb els que ha treballat i treballa el mestre. S’explica, però poc i de manera poc clara, també durant les representacions, sobretot ara que no hi ha el famós coverol que tant l’identificava. Posar-se entre bambolines no pot ser mai el mateix que situar-se al bell mig de l’escena on tots els cantants el podien seguir i escoltar, mentre que ara si se situa a dreta o esquerra molts difícilment el poden seguir amb la mateixa precisió. Alguns aspectes d’ajuda al director musical amb entrades al cor o a segons quins personatges sí que han estat una bona informació, perquè el mestre apuntador no només recorda el text i això aviat queda entès i s’agreix, però m’han quedat massa aspectes interessants sense desenvolupar prou, potser i com ja he dit, per por d’esdevenir feixucs per a molts dels lectors.
Sent el mestre Tribó, com segurament és, la persona que sap més del Liceu i més enllà de la feina d’apuntador, pel senzill fet de passar-hi tantes hores i per relacionar-se amb tothom amb la bonhomia i senzillesa que el caracteritza i sobretot per l’estima i la consegüent complicitat que té amb el teatre, hagués estat bé que ens hagués parlat més del vell Liceu que ell va conèixer tan bé com a treballador, encara que fos en els darrers anys i els pitjors de l’època Pamias, de la manera de gestionar amb poc personal, molts i variats títols sense a penes assajar i només durant quatre mesos, de repertoris tan diferents en comparació amb el Liceu actual. També de com ha canviat el públic i la manera de consumir l’òpera i acceptar els diferents títols que se’ns proposen, de com era aquell Liceu privat i com és el d’ara, dels diferents directors artístics que ha conegut i el tarannà que cadascun ha donat a le stemporades. És especialment generós i això m’ha agradat molt, amb el mestre Uwe Mund, i no parla gens dels mestres De Billy, Weigle o Boder amb qui tant va treballar, rar, molt rar. De tot això se’n parla poc o gens i com que és obvi que el llibre no pot ser una biografia de qui no es deixa biografiar i, per tant, “només” és el llibre de l’apuntador del Liceu, és a dir de la persona que sap més del teatre, hi ha moltes coses que m’agradaria haver llegit i no he llegit, perquè l’opinió d’un expert i coneixedor és fonamental i si és un expert tan especial i reconegut arreu del món, encara més, però entenc que en Jaume Radigales ho ha intentat i en Jaume Tribó no s’ha deixat.
Llàstima!
En qualsevol cas una lectura per l’estiu molt recomanable.
IN FERNEM LAND 
Gràcies per la ressenya i per la teva sinceritat, tan l’explícita com la implícita. A mi el llibre em va agradar, però em va decebre perquè crec que recull només un percentatge molt petit del tot el que el mestre Jaume Tribó sap sobre el nostre Liceu.
En qualsevol cas, un llibre d’una persona que coneix tant el Liceu és sempre un esdeveniment destacable.
M'agradaM'agrada
No estic gaire satisfet d’aquest apunt, aquesta és la veritat. M’he autocensurat i ho dic públicament.
Una ocasió perduda, això ho repeteixo.
M'agradaM'agrada
Todo lo que dice o escribe el Mestre Tribò sobre el Liceu tiene la enjundia de quien conoce muy bien el tema. Deliciosos sus comentarios en el folleto que acompañaba cada representación. Gracias , Qim,, por sus comentaros
M'agradaM'agrada
Gracias, hubiera deseado más y un poco más de profundidad no le hubiera venido mal a un libro tan esperado.
M'agradaM'agrada
Recordo una entrevista al mestre peapuntador,fa molt anys,que ell explica””jo sabia que mai podria cantar al Liceu però si sé que vull treballar aquí””i apa!! va anar a parar al fossar,amb gran èxit per cert.
Gràcies,Quim
M'agradaM'agrada
De res, benvolguda. El mestre Tribó té material per fer un llibre interminable, aquest és massa curt
M'agradaM'agrada
Llegit i desat
M'agradaM'agrada
I què t’ha semblat?
M'agradaM'agrada
Doncs coincideixo amb molts de vosaltres, m’esperava un llibre que no s’ha fet. Desat i no crec que el torni a obrir, quan hauria d’haver estat un llibre de consulta.
M'agradaM'agrada
Després de llegir-lo, vaig tenir la mateixa sensació. Però entenc, com molt bé dius, que no és imputable a en Radigales, si no a l’extrema discreció del mestre Tribó.
M'agradaM'agrada
Bé, crec que hi ha alguna cosa que calia desenvolupar més, arisc de caure en terrenys més tècnics? Potser si, però aprendre m’agrada molt quan llegeixo un llibre.
M'agradaM'agrada
El llibre em va decebre en diversos aspectes. Primer, l’absència inexplicable de cap revisió lingüística (ni estilística, és clar). Segon, el desordre en l’explicació de les anècdotes, que no segueixen ni una seqüència del tot cronològica ni tampoc temàtica. En tercer lloc, la distància amb què s’expliquen vivències que, dites així, emocionen poc. En fi, tot plegat es fa llegir com si anessis sempre per camins secundaris que no porten enlloc.
M'agradaM'agrada
Malauradament t’he de donar la raó
M'agradaM'agrada
Efectivament manquen unes quantes correccions estilístiques i eliminació de reiteracions .
Podia haver estat molt i ha quedat en un no res, no sé de qui es la culpa, però el doctor Radigales acostuma a publicar llibres com si fossin xurros i la majoria sense gaire interès i rigor en els continguts.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Roser
M'agradaM'agrada
Benvolguda, et responc implícitament (o implícita) en el missatge que deixo com a resposta al final
M'agradaM'agrada
És un llibre que esperava amb candeletes i m’ha decebut molt i molt. No se si la culpa cal atribuïr-la a l’extrema discreció d’en Tribó o al poc encert d’en Radigales a l’hora d’abordar les entrevistes que sembla que són la base del llibre. Llàstima d’ocasió desaprofitada!
M'agradaM'agrada
n’esperavem molt, de fet tot i s’ha quedat massa lluny
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb tots vosaltres. El vaig llegir d’una tirada i la veritat és que, tot i el que es diu és molt interessant, m’esperava més. Una feina difícil però que no n’ha tret tot el suc .
M'agradaM'agrada
Compartim opinió
M'agradaM'agrada
Benvolgudes i benvolguts Joaquim i comunitat “infernemlandista”,
Us agraeixo de cor la ressenya i els comentaris sobre el meu darrer (per ara) llibre. I ja us “amenaço” amb un proper, centrat en l’òpera catalana, que editarà FICTA com a resultat del premi d’assaig que vaig guanyar ara farà un any. Espero que a la tardor ja el pogueu llegir i que no us sembli, com diu la Roser, un llibre fet “com a xurros” i sense interès. Evidentment, l’interès que poden suscitar els meus llibres sempre és subjectiu. En tot cas, jo sempre procuro fer els llibres que a mi m’interessen i intento fer-ne un l’any, impel·lit en certa manera per la meva dedicació a la universitat, i que inclou docència i recerca publicada. I us he de dir que la resposta sempre ha estat positiva, tot i les discrepàncies que tot treball fet públic pot suscitar (i malament si no fos així).
Dit això, accepto i agraeixo els comentaris crítics, tant els positius com els negatius i els assumeixo. De tota manera, i sense que soni a justificació, sí que vull dir que en Jaume Tribó és el primer que reconeix que calla més del que sap i que, per discreció i respecte a cantants, directors, empresaris i tot bitxo vivent que s’arrossega pels escenaris, practica molta autocensura i que molts secrets se’ls endurà a la tomba (ep! no pas abans del 5 d’abril del 2047, quan haguem celebrat els 200 anys del Liceu a La Rambla). El llibre és de memòria, i la memòria sempre és selectiva i, tot i que finalment vaig poder arrencar moltes coses del personatge, algunes han hagut d’anar a la brossa fetes les lectures i relectures del manuscrit. D’altres, han anat veladament entre línies a les notes a peu de pàgina. I creieu-me que em sap greu, perquè n’hi ha de l’alçada d’un campanar.
La minuciositat de l’ofici d’apuntador requeriria, com diu en Joaquim, unes dades tècniques que xocarien contra l’objectiu del llibre, que és traçar de manera divulgativa (però rigorosa, Roser) el retrat d’un personatge i de la seva feina, a partir de la seva memòria personal. El millor hauria estat que ell mateix hagués escrit el llibre, tot i que presuposo que la citada autocensura hauria patit més tisorada i que el llibre esperaria “in aeternum” a sortir de l’ordinador d’en Jaume, reaci a fer aquestes coses.
L’editorial on s’ha publicat el llibre és modesta, amb problemes de distribució i sobretot sense serveis de correcció. D’errors n’hi ha, certament, tot i que el llibre s’ha corregit fins a l’extenuació abans de donar-lo per definitivament acabat (han estat dos anys llargs de feina). Però és clar, sempre s’escapen coses i jo no sóc filòleg. Això, a banda d’escriure -com es diu al principi del llibre- amb els diacrítics que ni en Jaume ni jo no estem disposats a eliminar de les paraules que deixem escrites.
Sobre les observacions estilístiques no puc dir res més que he intentat escriure el llibre d’acord amb un estil que fos amè i que reflectís l’esperit dels qui hem estat al darrere: dos bons amics (en Jaume i jo), les converses entre els quals he intentat plasmar de la millor manera que he sabut o pogut. Amb el benentès que el llibre no s’adreça als “connaîsseurs” del Liceu i de la seva història, sinó sobretot als qui són aliens al teatre i a l’òpera.I que ningu no és perfecte.
En tot cas, acceptaré encantat les observacions concretes pel que fa l’estil i als errors que comenteu. Tant jo, en Jaume com l’editora estarem feliços de saber que la cosa es pot millorar, i de cor us deixo el meu correu per si ens voleu fer aquest favor : jaumeradigales@gmail.com
De nou, molt agraït i enhorabona per mantenir ben activa la vida operística més enllà dels teatres i dels cercles mediàtics oficials. Us segueixo de ben a la vora i sempre llegeixo coses interessants a IFL, tant de l’amic Joaquim com dels qui interveniu amb vehement constància,
Jaume
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, m’agrada que contestis i defensis la feina feta. Potser jo davant la “gasiveria” del mestre Tribó hauria optat per una altra cosa, perquè malgrat que diguis que el llibre va dirigit a tothom, saps perfectament qui està interessat en aquest llibre i qui són els principals lectors. N’érem molts que l’esperàvem amb fruïció i si, ens hem quedat amb ganes de molt més. Esperant aquest proper llibre.Aquesta memòria del Liceu que pocs com en Tribó podien ajudar a fer, és una assignatura pendent que algun dia s’haurà d’escriure, fora de l’entorn del teatre i fora de les possibles pressions que qui porti el projecte endavant hi haurà segurament de driblar.
M'agradaM'agrada