Alba G. Corral, Marco Evangelisti, María Hinojosa, Alberto García Demestres i Joan Martin Royo. Palau de la Música (Petit Palau) 7 de juliol de 2022. Foto IFL
El Palau de la Música Catalana ha acollit dins el cicle Palau Fronteres la reposició a Barcelona de l’òpera d’Alberto Garcia Demestres i llibret d’Antonio Carvajal, Mariana en sombras. Anteriorment s’havia interpretat a l’Auditori de Barcelona, sala Oriol Martorell l’any 2007.
Esdeveniment important, reeixit i òbviament, malgrat l’excel·lent interpretació i posada en escena, amb poc ressò mediàtic i m’atreveixo a dir que en el lloc equivocat, perquè tot i les brillants iniciatives operístiques quasi sempre en format concertant que ens ofereix el Palau (gràcies, Joan Oller i Mercedes Conde) el lloc idoni per les òperes, encara que aquesta sigui de petit format, és el Liceu i allà Garcia Demestres per a vergonya de la casa, del compositor català encara no s’ha estrenat res.
Alberto García Demestres (Barcelona 1960) té un catàleg operístic que ha merescut lloances per on s’ha presentat, darrerament l’estrena al Bellas Artes de Mèxic de Juana sin cielo ha esdevingut un èxit reconegut per crítica i públic, però abans ja havia estrenat a Itàlia Il sequestro amb llibret de Cristina Pavarotti (Modena 2009) que a casa nostra són absolutament desconegudes. D’un catàleg de més d’una dotzena d’òperes aquí s’han estrenat “Aprima’t en tres dies” al Teatre Romea de Barcelona (1997), l’Eclipsi (TNC) l’any 2014, la fabulosa WOW!, al Festival de Peralada de l’any 2016 i en el mateix festival en l’edició del 2017, però en versió de concert “The amazing life of Sugar Blood‘. No obstant això, el Liceu roman encara tancat a clau i forrellat a les obres d’aquest compositor, potser el més dotat dels compositors actuals del nostre país per a l’escena, amb un coneixement de la veu i del desenvolupament dramàtic del cant, com cap altre.
L’òpera representada ahir al Petit Palau és una òpera en un acte, per soprano, baríton, actor i piano de poc més d’una hora de durada i d’una intensitat que atrapa des del primer preludi pianístic que inicia aquest relat de les darreres hores de Mariana Pineda, fins al colpidor i emotiu crescendo final que deixa a l’espectador clavat a la cadira.
El llibret d’Antonio Carvajal és poètic, d’expansió lírica i intensament dramàtic. Divideix l’òpera en tretze escenes que configuren les darreres hores de vida de l’heroïna granadina que a la recerca de la llibertat no cedeix a les intencions del submissió del jutge Pedrosa. Situacions que ja hem viscut en altres òperes, res de nou, però molt ben explicat, senzill, sincer i poètic, amb gran sentit teatral.
Demestres que està dotat pel teatre i té a banda la immensa sort de buscar col·laboradors que també saben escriure per l’escena i els llibrets de les seves òperes sempre tenen interès dramàtic i els personatges són humans. Musicalment els personatges de les òperes de Demestres no són emissors de sons incomprensibles i notes sense sentit, mai, malgrat les exigències vocals de les seves òperes, escriu contra els cantants, ell coneix bé el món vocal i sap escriure per a la veu, coneix els secrets i la importància de la respiració, la impostació i la col·locació i de la perillosa zona de pas i l’imprescindible domini del fraseig per fer-ho més idoni pels cantats, quelcom que facilita molt la comprensió de les seves obres i ajuda a poder transmetre les emocions de les situacions dramàtiques que es posen en escena. Aquest fet que la majoria de compositors contemporanis que fins ara escrivien per a la veu obviaven, sembla que està donant un tomb significatiu i lluny de convertir als cantants com un instrument més d’un complex món sonor, Demestres i altres compositors que com ell estimen l’òpera han tornat a les certes regles fonamentals de la gran tradició operística italiana i escriuen una música complexa en l’entremat, però molt assequible i disfrutable per l’espectador que fàcilment cedeix a les primeres notes a la proposta i òbviament entra en el joc que el músic i llibretista proposen, guanyant sempre la partida i obtenint el reconeixement final. Bravo
És clar que perquè això succeeixi hi ha d’haver sobre l’escenari artistes que sàpiguen transmetre les emocions que amaga la partitura i encara que lletrista i compositor ho posin fàcil no tots els cantants són capaços de trobar la simbiosi perfecta per fer creïble i entenedor el que canten, Cal dir que Demestres escriu pensant en els cantants a qui va destinat cada personatge i això acaba per afavorir l’èxit final.
Mariana en sombras es va estrenar a Granada l’any 2001 i es va gravar l’any 2005 amb CD,
La versió del Palu va comptar amb Marco Evangelisti al piano, la soprano Maria Hinojosa i el baríton Joan Martín-Royo, mentre que el mateix compositor assumia el rol de Dáuride (veu recitada)
Maria Hinojosa (Mariana) i Alberto García Demestres. Fotografia de Nay Zircus
La soprano sabadellenca María Hinojosa, fa una creació de l’intens rol. Si bé a les primeres frases la veu va sonar una mica freda i amb una certa oscil·lació, aviat va escalfar la veu i va oferir una intensíssima interpretació d’un rol carregat de grans moments lírics i de tensió dramàtica. La seva dicció no va ser sempre clara i per això no haguera estat malament un sobretitulat, tot i que la presentació escènica no hagués facilitat la lectura. Tot i aquest hàndicap important per seguir el bell text d’Antonio Carvajal, a mesura que anava avançant la representació es va fer més entenedora o potser jo vaig aprendre a entendre-la millor. Va estar esplèndida d’intensitats i control vocal.
Joan Martín-Royo i Marco Evangelista. Fotografia de May Zircus
Joan Martín-Royo acaba de deixar bocabadats als liceistes amb un Papageno antològic i ahir als antípodes estètiques i dramàtiques va oferir un magnífic jutge Pedrosa, temible, fred, implacable i terrorífic, amb una dicció claríssima, una projecció admirable i un registre perfectament cobert d’extrem a extrem, amb varietat de matisos i tensió dramàtic imponent. El baríton barceloní està en un moment dolcíssim de la seva carrera, demostrant a tots aquells entesos que no tenien pietat d’ell en els seus inicis, l’errats que anaven. L’incansable i continuo estudi, la intel·ligència i la sensibilitat musical s’han confabulat al voltant d’aquest jove baríton destinat a donar-nos grans vetllades. García Demestres esperem que escrigui molt per a ell, ja que tant aquest Pedrosa com aquell fantàstic tour de force que va suposar WOW!, són veritables perles operístiques a les que ha sabut extraure tot el profit i el mestre Demestres conscient i coneixedor de les possibilitats ha escrit per a ell aquests rols de gran categoria.
El mateix compositor ha interpretat la part recitada d’aquest personatge enigmàtic de Dàuride, dotant el seu recitatiu d’un distant i inquietant misteri.
La brillantíssima proposta escènica d’Alba G. Corral, consistent en unes projeccions espectaculars, us diré que m’ha semblat massa maca, perquè allò que passa a sobre de l’escenari és tètric i ella, en canvi, presenta una espectacular i bellíssima projecció que crec que desvirtua la tensió dramàtica. Així i tot hi ha moments d’una exuberant elegància visual de bellíssims efectes. Un auster, però adient vestuari i un maquillatge sever per a Pedrosa, així com una fantasiosa jaqueta i maquillatge pel narrador i tres elegants vestits per a Mariana, ajudaven a crear els ambients per a una inspirada partitura.
La música de Demestres, que no amaga en cap moment la fascinació del compositor per a les arrels hispàniques de molts moments de la partitura, és una explosió de lirisme i drama, que tot i la brillantíssima interpretació del mestre Evangelisti al piano, es troba a faltar una orquestració que amb la inventiva tímbrica del compositor podria ajudar a fer que aquesta òpera sensacional prengués el vol i esdevingués de repertori com ho és el castell de Barbablava, per exemple.
Al final grans i merescuts aplaudiments per a tothom, però he sortit pensant una i una altra vegada que Alberto García Demestres mereix ser programat al Liceu i ja fa masses anys que la seva absència en la programació no deixa en bon lloc a tots els directors artístics que han passat per la casa. A veure si corregeixen aquesta taca i ens porten aviat aquesta Juana sin cielo que ha fascinat al mateix Javier Camarena en la seva estrena al Bellas Artes.
IN FERNEM LAND 
Gracies per la crónica Joaquim, m’encanten Martin-Royo i Maria Hinojosa pero no vaig poder anar per la feina… quina rabia.
M'agradaM'agrada
Ells dos esplèndids i l’obra sensacional. Les feines que ens permeten viure i veure momenmt boníssims també ens malmeten altres, malauradament.
M'agradaM'agrada
Bon dia! Com sempre amb aquest tipus de posts m’adono de la incansable feina que fas de seguiment i divulgació dels artistes del país, ben digna d’una ambaixador de la nostra cultura. També em serveixen per adonar-me del poc que la conec jo i que, al contrari del que passa amb d’altres cultures que te les trobes sense voler-ho, com aquesta cal anar a perseguir-la amb intenció i sense defallença, si no passa desapercebuda; i això que jo hi tinc una certa predisposició….
Moltes gràcies per la crònica, ha obert un nou camp d’exploració per a mi….
M'agradaM'agrada
D’en García Demestres ja n’havia parlat bastant al blog i portser vas fins i tot ensopegar amb una interpretació d’alguna obra seva pel Cor Vivaldi, per qui ha escrit obres magnífiques d’encarrec. Espero que la relació ara refredada torni a ser com abans.
M'agradaM'agrada
¡Qué bien! ¿Es estreno escénico? Al fin.
Algo recuerdo de lo grabado hace tiempo y sonaba fascinante. Evidente, lo suyo es verlo.
Gracias, Joaquim, por la reseña (aún rememoro a Martín-Royo como Papageno; Pedrosa es un papelón) ¡Salud y saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
No creio que sea el estreno escénico, lo desconozco, tampoco se puede decir que haya mucha escen a representar, al menos tal y como se plantea, pero las proyecciones, luces y vesturio y maquillaje era sugerentes y tenían como misión concentrar la atención sobre loq ue se cantaba. La propuesta bellísima fue interesante, aunque repito que me pareció demasiado alejada de lo que percibia por la musica y el libreto.
M'agradaM'agrada
Hola. Vaig sentir un “bravo joaquimià” entre els aplaudiments i vaig mirar, però al final no vaig trobar el bravejador cronista. No havia sentit l’obra abans, al disc, o sigui que m’hi estrenava. Està bé, la veritat, i és una mostra més que la melodia i el declamat melòdic, en la tradició tonal o com vulguem dir-li, és una opció totalment vàlida i satisfactòria per a l’òpera contemporània. I, segurament, amb més garanties d’èxit o, com a mínim, d’acceptació i comprensió per part del públic. Garcia Demestres escriu meravellosament per a la veu (entenc que era cantant o havia estudiat per a ser-ho i que això sempre ajuda i evita aquelles tessitures mortals que castiguen la veu del cantant i l’oïda del públic) i aquesta línia vocal és bonica i expressiva. Pot recordar postveristes, sí, però té un toc que el fa contemporani, com d’altres autors en aquesta línia. Em va agradar bastant la part de piano: és molt rica en matisos i podria estar signada per qualsevol autor del primer terç del segle passat, amb una flaire impressionista-andalusista en algun moment, per allò de l’ambientació a Granada, que retrotrau al lloc i al moment. Potser la part de piano és més “clàssica” i tot que la vocal. I el llibret, realment molt poètic, però amb sentit dramàtic i moments de contrast que ajuden a tirar endavant la trama. En realitat, passa ben poca cosa, però el diàleg entre els dos personatges, com els soliloquis, tenen prou cos dramàtic perquè l’òpera funcioni com a obra de teatre. I això, quan ens hem trobat que la majoria d’estrenes d’òperes d’autors catalans al Liceu els últims trenta anys han fracassat per culpa d’uns llibrets nefastos (fora de dues o tres excepcions) és una virtut remarcable.
Per això, com dius, ha estat una llàstima que el text no s’entengués del tot. Fins i tot Martín-Royo, amb una dicció impecable i una veu preciosa de baríton (que sempre s’entén millor que les més agudes) costava d’entendre del tot en moments que el piano atacava amb més volum o densitat. Hinojosa s’anava entenent més de mica en mica: certament, en acostumar-nos, ja l’anem entenent més, però se’n perdien més paraules i frases senceres. Hagués anat bé el sobretitulat, certament. Això sí: tots dos van cantar més que bé. No sé jo si el paper del follet aquest que declama alguna frase acaba de rutllar. En algun moment, sí que crea un contrast interessant entre la veu cantada i la declamada, però en altres… no veig que aporti gran cosa com a personatge ni pel que diu, però tampoc no molesta. I l’escena i les llums… Al començament prometia més: aquelles vistes de Granada anticipaven una ambientació amb projeccions que podria funcionar bé, però després en converteix en projeccions abstractes de formes i colors que… psé. Acaben il·lustrant aquesta òpera, però es podrien aplicar a qualsevol altra perquè, realment, hi ha poca connexió entre el que es veu projectat i el que es diu o es canta. I en algun moment, són massa preciosistes i coloristes.
Quan deies que el Liceu hagués estat millor per a fer-la, pensava que era massa petita, però realment, l’òpera de Bartók també té dos personatges i prou, com tantes d’altres, en el fons. Aquí, només amb piano, potser la sala gran queda massa gran, però sí se’n fes una versió orquestrada, no estaria malament, no. O en un format d’òpera de cambra, concentrant el públic a la platea i l’amfiteatre, com es fa en algunes funcions infantils. Sí, no seria mal lloc, no. En tot cas, si que fora interessant que l’autor estrenés alguna obra al Liceu. Ara que sembla que torna a haver-hi estrenes (a banda de les microòperes d’aquest cap de setmana) a la sala gran, seria qüestió de no perdre el costum i anar mirant aquests autors que, a sobre, ja són un valor segur i consolidat.
M'agradaM'agrada
El bravo era meu, segur, en vaig llençar més d’un.
Gràcies pel teu comentari extens. Jo diria que la proposta de García Demestres és excel·lent perquè sobretot sap que té entre mans, coneix la veu, ell va ser cantant a l’inici de la seva carrera artística i estima molt el génere, no experimenta en un laboratori torturtant al cantant, exigeix allò que sap que pot fer, ja sigui perquè escriu per a cantants concrets, ja sigui perquè a banda d’aquests altres també ho puguin cantar.
La combinació de lelnguatges, la utilització de la melòdia i el declamat i també i és molt important, comptar amb un llibret bell i que funciona dramaticament, és finamental. Tota la resta ja foprma part del geni creatiu d’un músic tocat per la divinitat. Què el Liceu no li hagi encarregat res o si més no, no hagi programat res que altres ja han estrenat és llastimós.
M'agradaM'agrada
En Garcia Demestres és un gran compositor d’opera i de casa, no se li ha fet encara el reconeixement que mereix, a pesar de algunes, poques, representacions que persones o institucions amb sensibilitat artística han procurat ajudar a programar. Cal que la màxima institució operística de casa nostra fes un pas endavant. Menys paraules i més fets.
M'agradaM'agrada
Cal exigir-ho, si i si cal, CRIDANT
M'agradaM'agrada