Julia Lezhneva i Dani Espasa. Palau de la Música Catalana 16 de juliol de 2022. Fotografia IFL.

En el marc del primer Festival Mozart, una iniciativa que no sabem si tindrà continuïtat o és una excusa per intentar fer calaix en el mes de juliol aprofitant els turistes que omplen la ciutat, ahir vaig assistir al Palau de la Música al concert que l’OBC sota la direcció de Dani Espasa i la intervenció de la soprano russa Julia Lezhneva que ens varen oferir un programa amb obres de Gluck i Mozart, és clar.

El primer que cal dir és que si el festival és Mozart, les obres, sota el meu punt de vista, haurien de ser totes del geni salzburguès i si a més a més, sembla que les de Gluck eren més per conveniència de la diva, i oper tant, encara s’entén menys.

L’opus mozartià és immens i dona per omplir setmanes i edicions de concerts i festivals, per tant, la selecció del Don Juan ou Le Festin de pierre, i els tres fragments d’Orfeo ed Euridice (1762), tot i l’interès que sempre suscita la programació de l’imprescindible Gluck, em va semblar poc apropiada, sobretot perquè la soprano Lezhneva va triar dues àries del personatge d’Orfeo, que com tots sabeu l’interpreta habitualment una mezzo a manca de contralts o tenors en la versió francesa o contratenors, no una soprano, que tot i posseir un ampli registre perd projecció i contundència en la zona greu per a qui va destinada. Ni la deliciosa “Che faro senza Euridice” amb algun problema de concentració o concertació amb el mestre Espasa, ni la florida “Addio i miei sospiri”, la Lezhneva a banda de demostrar les seves especials aptituds amb el control i exhibició de la coloratura, no em va dir gaire cosa. Ella és una soprano que sempre m’interessa, però no hauria de caure en aquesta apropiació de rols que no són per a ella, només per a voler demostrar la seva versabilitat vocal o les variades capacitats, ja que només atenent a Mozart, perquè el concert estava emmarcat en aquest primer festiva, podia triar àries per a tota mena de sopranos, on ella segurament a banda de lluir totes les seves virtuts, no hagués hagut de forçar la veu en zones no del tot còmodes, perdent l’homogeneïtat de veu i color, La seva distinció vocal es va veure forçada amb algun so obert i sord per a exhibició del que ella no és. No calia, les àries de l’Elettra a Idomeneo o de Vitellia, per exemple, podien oferir l’oportunitat de mostrar aquesta faceta de coloratura àmplia que sembla que és el que pretenia, tot i que també hagués pogut cantar una ària de Donna Anna, una altra de Donna Elvira i un altra de Zerlina, com també hagués pogut ser de la Comtessa, Sussanna i Cherubino, si el que pretenia era exhibir aquesta afinitat amb l’estil mozartià i la versatilitat vocal i dramàtica.

A més a més la sensació que el concert no havia estat gaire assajat va deslluir una mica la primera part, que va comptar, a banda de la poc escoltada selecció de Don Juan ou Le Festin de pierre, amb una OBC poc etèria, una interpretació notable del Ballet des ombres heureuses” d’Orfeo ed Euridice gràcies a la intervenció solista del flautista de l’OBC Francisco López, que va estar esplèndid.

La segona part, ara si tota ella mozartiana, es va iniciar amb l’obertura de La clemenza di Tito, KV 621 per continuar amb la famosa i bellíssima ària de Sesto “Parto, ma tu ben mio”. Si bé l’ària és per a una mezzosoprano i, per tant, es repetia una mica el ja comentat de la primera part, també és veritat que Lezhneva es va saber situar vocalment en la centralitat i tot l’evident manca de forza en el registre més greu, tota la columna sonora era més homogènia, ben projectada en la centralitat i tanmateix adequada. En qualsevol cas em va sorprendre que no triés el rondó dificilíssim de Vitellia “Non più di fiori”. Va estar acompanyada per l’obligat de clarinet per un dubtós Larry Passin, solista de l’OBC.

Després de la selecció de la música de ballet d’Imoneo de so gruixut i a vegades feixuc de l’OBC dirigida per Dani Espasa, que no sempre va sonar equilibrada de so. La soprano va tornar per concloure oficialment el concert amb la bellíssima ària de concert KV 505 “Ch’io mi scordi di te? – Non temer, amato bene”. Va estar deliciosa i deliciosament ben acompanyada pel director al piano i l’orquestra.

Lezhneva sempre m’interessa, també en dies com ahir que el concert semblava més un bolo que un programa ben preparat, amb possiblement manca d’assajos, i amb la veu no del tot segura, amb alguna pujada insegura o tímida a les notes més compromeses, perquè malgrat tot Julia Lezhneva és una artista amb personalitat vocal i interpretativa,que sap crear interès al seu voltant, per l’acurada pulcritud de l’estil i la línia de cant, amb les variacions i coloratures sempre justificades i mai excessives, per la delicadesa del fraseig, no sempre amb un italià entenedor i per l’elegància d’un cant i un control de l’emissió variat. Mai resulta avorrida, ni mecànica. En un moment que la immensa majoria de cantants resulten tant impersonals com distants, tan freds com mecànics i especuladors, Lezhneva és una rara avis que sempre sembla anar contra el star system operístic i només per això i no només per això, ja em suscita una simpatia com em succeix amb molt pocs cantants de l’actualitat.

El públic que no omplia el Palau va respondre amb generositat i va motivar dues propines ben mozartianes, é clar: l’ària de concert “Voi avete un cor fedele” KV 217 i l’emblemàtica i deliziosa ària de Cherubino “Voi, che sapete”. I Lezhneva em va demostrar que sense tenir un dia inspiradíssim, el perquè és una de les sopranos que més m’interessen i motiven a sortir de casa en una tòrrida tarda d’estiu.

Què torni aviat i sovint.

Ah!, i de veu petita com diuen alguns, res de res, en aquest repertori i fins i tot amb una OBC de so dens ella es va imposar amb descaradura.