Pablo Assante, Nicola Luisotti, Lise Davidsen, Aigul Akhmetshina, Freddie de Tommaso i Christian van Horn, amb el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, el dimarts 3 de novembre de 2026

Vaig dir-vos en l’apunt del Rèquiem de Verdi a la Scala, que hi ha moltes maneres d’entendre aquesta obra, des del vessant més religiós, íntim i introspectiu, fins a una visió més monumental, espectacular i operística, el mestre Gatti versus el mestre Chailly, sense anar gaire lluny. Nicola Luisotti està més d’acord amb el mestre Chailly pel que fa a l’espectacularitat operística, però no en té prou i decideix contrastar la missa de difunts fins al llindar de la crispació. Luisotti no prega, “crida”, es crispa i desespera davant la mort, tibant les sonoritats com un lament feridor davant una mort en cap cas alliberadora, segons m’ha semblat per la seva direcció, el Rèquiem de Verdi ens condemna de manera immisericorde. Més enllà dels mèrits que es desprenen dels resultats de l’orquestra i el cor, davant les exigències extremes a què els ha sotmès, mai han perdut la qualitat del so, i això que la percussió ha arribat a ferir la meva sensibilitat auditiva i no per culpa seva, és clar.

No puc dir que no el dirigís bé, malgrat algun moment dubtós amb el quartet solista tot just començar, però sí que us puc dir que no m’ha agradat el Rèquiem tal com l’entén Luisotti.

La sonoritat i qualitat de l’orquestra del Liceu, m’ha semblat espectacular, sobretot i per sobre de tots, la corda, amb uns violins, violes, violoncels i contrabaixos d’una sonoritat plena, càlida i amb una extraordinària capacitat pel matís. No hi ha dubte que ens esperen grans vetllades operístiques amb l’estat actual de l’orquestra de la casa. Amb la corda també van brillar les fustes, mentre que els metalls van tenir alguns dubtes sense arribar a accidentar-se.

Ahir, finalment, en acabar, el Cor del Gran Teatre del Liceu va rebre una ovació esclatant,  després d’una interpretació brillantíssima d’una part ja exigent a la partitura i ahir també extenuant sota la direcció de Luisotti, que des del xiuxiueig fins al límit de la sonoritat acceptable al Dies Irae o des del tempo pausat a l’acceleració sorprenent al Sanctus, no van defallir, mostrant-se equilibrats sempre amb un so curós i bell, amb uns extrems sempre controlats i sonors i mai crispats, tant en els homes com en les cordes femenines molt notablement millorades de fa dues temporades. El treball de Pablo Assante em sembla espectacular i cal dir-ho, perquè ens hem fet un tip de parlar de l’orquestra, que era tasca prioritària, mentre que la millora del cor, amb els relleus necessaris, els nous fixatges i els reforços puntuals, finalment ja comença a donar els seus fruits. Bravo!

Orquestra i Cor, que per molt bons que siguin els solistes, són els veritables protagonistes d’aquesta obra immensa, van estar meravellosos.

Lise Davidsen no serà mai la meva Lady Macbeth, tampoc la meva Leonora o la meva Amelia, però possiblement serà una de les meves sopranos pel Rèquiem de Verdi, senzillament perquè potser no cal ser estrictament verdiana per assolir aquesta part, on més enllà del melodrama inexistent en una obra religiosa, per molt operística que sigui la partitura, cal un sentiment més espiritual i, per tant, de gestió del control del so. Pregar no és el mateix que declarar amor etern o mostrar venjança i desig de poder. La soprano, com la resta de solistes, han de pregar, i Davidsen controla el so per parlar amb Déu, emet sons flotants, notes en pianissimo i llargues frases amb un legato extraordinari i uns reguladors de somni que fan que les seves pregàries hagin de ser escoltades per Déu sense intermediaris. Hi ha una cosa en el cant de Davidsen que m’agrada moltíssim i és que mai falseja i força la veu, ni canvia el color per voler semblar més dramàtica. De fet, no és encara una soprano dramàtica i el seu registre greu és feble per assolir segons quins rols. La veu és de gran volum, això sí, que controla i emet a plaer i ahir no va voler lluitar contra l’imponderable mur sonor que Luisotti plantejava, és a més a més d’una excel·lent cantant, una dona intel·ligent.

Debutava al teatre la mezzosoprano Aigul Akhmetshina i ja no hauria de mancar en cap de les pròximes temporades. És una cantant que ha interpretat més belcanto que no pas Verdi i ara per ara fa bé; així i tot, no sent una veu verdiana, com que ahir calia pregar en lloc de llençar fills a la foguera, tapar-se amb un vel o increpar als sacerdots que condemnen a l’estimat, em va semblar meravellosa per l’elegància de l’emissió del so, mai obert, mai ordinari, mai exagerat. En el duo amb Davidsen (Recordare) les dues veus s’han arreplegat de manera beatica, oferint un efecte bellíssim de recolliment. Mai va forçar la veu per intentar superar l’impossible que Luisotti els posava per endavant i va demostrar, com Davidsen, que és una cantant excel·lent i també una dona intel·ligent. Si us plau, que torni.

Freddie De Tommaso té una veu magnífica que ell solet s’encarrega d’anar deteriorant amb un cant poc intel·ligent, poc matisat i en definitiva, vulgar. La seva entrada amb el quartet inicial va ser oberta, descontrolada i una nota de presentació del que ens esperava. No hauria de voler demostrar que ja pot cantar l’Otello mentre es canta una Missa de Difunts, encara que Luisotti s’hagi posat entre cella i cella, que tots hem d’anar condemnats a la foguera eterna. Per què aquesta mania de molts tenors en voler sobresortir de la resta no per qualitat i sí per quantitat? Si el mes de maig hagués estat a Barcelona hauria pogut veure com es canta aquesta part, sense tanta testosterona, amb elegància, fraseig i recolliment, obtenint uns resultats definitivament millors que els seus, Parlo de la interpretació que va fer Benjamin Berheim al Palau, és clar. Obrint tant la veu, el Ingemisco va sortir amb penes i treballs, quasi esgotant el poc fiato que li quedava i després en el sempre complicat “Hostias preces” es va estavellar en ser incapaç de recollir la veu, fent malament un falset, que ell amb prou feines emetia correctament, amb so trencadís i lleig que va desvirtuar una part magnífica sempre que el cantant a banda de posseir veu, sigui intel·ligent.

També debutava el baríton-baix nord-americà Christian van Horn i malgrat que ja l’havia admirat en diferents streamings, en el teatre m’ha agradat moltíssim. Línia de cant magnífica, veu sana, més de baríton que no pas de baix rotund, però tot arribarà. Tampoc va voler lluitar contra ningú i sempre va mantenir el control de l’emissió. També a partir d’ara hauria de convertir-se en un habitual de les nostres temporades.

Impossible no parlar del moment indecent de la nit, quan després d’haver acabat el Libera me amb un efecte d’emissió coral molt impactant que Luisotti va fer fer al cor i que deixava al públic compungit d’emoció continguda, un incapacitat, no se m’acut un altre adjectiu, no va deixar passar ni un segon i encara el mestre amb els braços enlairats, va cridar un bravo que alguns van voler seguir amb aplaudiments i que la resta d’avergonyit públic va aconseguir avortar tot i que ja era massa tard, perquè el mal, l’immens mal ja estava fet.

Que aquest individu no llegeixi IFL no em sap greu, si el llegís ja hauria vist que vaig fer un apunt parlant del silenci que potser l’hauria fet reflexionar i si em llegeix i em vol declarar la guerra, és ell el que avui ha quedat per sempre més, condemnat a la foguera eterna, ha perdut la batalla i déu vulgui que la guerra també.

Avui teniu la darrera oportunitat de gaudir a un nivell altíssim, malgrat les cosetes que no m’han convençut, d’aquesta Messa da Requiem del gran Verdi.

Allà vosaltres si decidiu, podent anar, quedar-vos a casa.