Ja sabíem que seria un lluïment personal del contratenor Franco Fagioli, no soc “barrocaire” de pedra picada, però la resta de noms del cast no em cridava gens l’atenció i només Il Pomo d’Oro i el director George Petrou estaven a priori a l’alçada de l’estratosfèric cantant argenti.
El director grec m’ha agradat molt, atent a les veus, equilibrant i donat una vitalitat estimulant molt d’agrair, intentant crear climes que molts cantants no han sabut seguir i la resposta de la formació orquestral ha estat magnífica, amb aquesta base fonamental semblava que tot seria bufar i fer ampolles, però és clar no coneixia a Melissa Petit (Ginevra), Sarah Gilford (Dalinda), Luciana Mancini (Polinesso), Nicholas Pahn (Lucranio) i Alex Rosen (Rei d’Escòcia)
De tots, i sempre Fagioli a banda, el que m’ha interessat més és la veu del jove baix valencià (no farem cas als currículums del Liceu) nord-americà, Alex Rosen, llàstima que el rol del Rei d’Escòcia sigui vocalment el menys interessant dels sis personatges. És un cantant a seguir perquè la massa mare és esplèndida, domina força bé la coloratura i sobretot l’emissió és ferma, clarament de baix malgrat la seva joventut, molt millor avui que amb Minkovski en el desgraciat Don Giovanni al Liceu on va cantar Masetto i el Comendador. Tinc moltes ganes d’escoltar-lo en altres rols perquè estic segur que en sentirem a parlar molt bé.
A l’altra banda de balança tenim al tenor, per dir alguna cosa, nord-americà, Nicholas Pahn. Múltiples problemes d’impostació, col·locació de la veu, registre, engolades de tota mena i una coloratura que no passaria l’examen d’accés a qualsevol centre de primària de cant amb un mínim d’exigència. No entenc la seva contractació.
La mezzosoprano sueca d’origen xilè i nom italià, Luciana Mancini, segurament s’equivoca de repertori, malgrat que si anem a buscar el seu currículum, ens adonarem que està ancorada en el repertori barroc, quelcom que ho trobo desconcertant quan no és capaç de fer un cant de coloratura mínimament digne, el seu és peculiar, fins i tot podríem definir-lo d’exòtic, però fora de qualsevol rigor estilístic. La veu té possibilitats, però potser en el repertori més mozartià la seva veu trobaria un bon encaix. Les seves àries són precioses i exigents i segurament serà perquè les tinc molt escoltades en la magnífica direcció de Minkovsky on el rol l’interpreta la sublim Podlés, que la comparació amb la Mancini (Luciana) m’ha semblat totalment decebedora.
La soprano anglesa Sarah Gilford és una soubrette de veu no especialment estimulant. Correcte, sent generós, però el rol de Dalinda necessita quelcom més.
La soprano francesa Melissa Petit no té la veu per cantar el rol de Ginevra. Brilla només en la zona aguda, la zona central té poca projecció i cada vegada que havia de tocar algunes notes greus, la veu no traspassava. Va quedar curta de legato i sobretot d’emissió vocal. No emociona quan canta, tot i que intenta donar més expressivitat que la resta dels seus companys de cast. La meravellosa ària que finalitza el segon acte “Il mio crudel martoro” s’ha fet eterna perquè no ha estat capaç de posar veritable sentiment, ni expressivitat emotiva al seu cant. Escolàstica i prou i aquest prou en un rol de lluïment en tots els sentits, rèplica al d’Ariodante, és un pecat mortal de necessitat,
Quedava, és clar, el divo per excel·lència, el grandiós Franco Fagioli. No ha decebut gens, ha estat estratosfèric de facultats, de tècnica, d’agilitat, de recursos i si, d’expressivitat, musicalitat i sentiment. Jo en molts moments he tancat els ulls perquè la seva expressivitat barroquejant del gest, m’arriba a desconcentrar. És molt narcisista i tendeix a vorejar la farsa. D’acord que el cant barroc ajuda que sigui així, però escoltat em fascina i veient-lo tan emfàtic em pot arribar a atipar, per això he aclucat els ulls i el gaudi ha estat suprem. També us diré que el vaig gaudir més en el concert de la temporada passada també a Palau 100, tot i que l’orquestra i el director no tenien la categoria de Il Pomo d’Oro i el mestre Petrou, però ell va estar encara més excels, també el seu “Scherza Infida” tot i que el d’ara ha estat el moment culminant, tot i que en el brillantíssim “Dopo notte, artra e funesta” del tercer acte ha fet mil i una meravelles.
Ahir Fagioli va tenir, i em sap greu dir-ho, una pèssima actuació extra musical, però si artística, quan en cap cas es va quedar a l’escenari mentre cantaven els seus col·legues, d’acord que eren fluixets, però ell hagués hagut de fer com tots i quedar-se assegut amb la resta, per companyonia i actitud d’equip. En canvi, deixant-los sols, després l’han imitat Petit i Rosen, ha mostrat una càrrega de divisme que el desacredita com a artista. Em sap greu dir-ho, però m’ha fet sentir incòmode i suposo que als seus companys també.
El públic ha començat no aplaudint a ningú després de les primeres àries, però quan Fagioli ha acabat la primera “Con l’ali di costanza” ha començat el greuge comparatiu. En la segona part, tot i que els companys no han millorat, han començat a aplaudir a tothom després de les àries, sortint premiat fins i tot el tenor, quelcom que immediatament feia baixar el rigor del reconeixement. Al final semblava que haguéssim escoltat al costat de Fagioli, a Dawson, Podles & Cia, i no.
El Palau hagués hagut de garantir un producte de més categoria. Ho sap fer, no cal dir-ho, però el pressupost segurament estava ajustat al contratenor, orquestra i director, i no era suficient. Anoto a peu de pàgina per qui ho vulgui llegir, que hi ha cantants més propers amb nòmines fins i tot més assequibles, que haguessin donat molt més relleu a una vetllada musical que en massa moments m’ha produït sopor.
IN FERNEM LAND 
Hola,
Jo vaig intentant-ho, però no sé… Cert que de vegades, especialment quan les veig representades (encara que són, essencialment, òperes amb poca acció i poc moviment), m’agraden i l’experiència és prou satisfactòria però, en general, el teatre de Haendel se’m fa molt llarg; així: llaaaaaaaaarg. Ahir, simplement, em vaig avorrir. Sí que hi ha parts, àries, els escassos duets que et fan revifar i dius “ai, ara!”, però no. Algun cop pensava “és que a aquestes hores hom està cansat” o “no tens el dia”, però va essent una sensació habitual cada cop que toca audició de Haendel en versió de concert i potser és que, simplement, no acabem de “congeniar”. Aquest mateix Ariodante, en la versió de fa ja anys al Liceu, aquella de les titelles, em va agradar i la vaig trobar animada i amb un cert sentit dramàtic i tot, però ahir, en canvi, se’m va fer eterna. Com que comentes això de l’ària del martiri, sense trobar que ho fes gens malament, em vaig sorprendre a mi mateix pensant, en algun moment “un altre cop torna a començar? no acaba mai!” al tercer o quart da capo, ja desesperat…
Fagioli, certament, domina la veu com pocs i destacava sobre la resta. La gestualitat estava bé i el feia expressiu: segurament, el més expressiu de tots. A mi no em molestava. Ara, és una veu (i això ja és una qüestió de gust personal) que no m’acaba d’omplir: és perfecta en la tècnica, però la preferiria una mica menys prima, amb un pèl més de cos, que dintre del registre contratenoril també pot ser. O amb un color una mica més… no sé com dir-ho. Però realment fa el que vol i té una coloratura modèlica. Quan va marxar per primer cop de l’escena, vaig pensar que era per una qüestió dramàtica. De fet, només després em vaig adonar que la resta de cantants estaven asseguts a l’escenari i ell no, fins i tot el Polinesso quan ja ha mort, que seria lògic que marxés. Sí que quedar rar, això que marxi ell només. Igualment, deu seguir la representació des de dintre, però és una mica lleig separar-se’n de la resta. Com si l’estrella d’un equip de futbol no s’esperés a la banqueta amb la resta de companys i s’anés cap al vestidor a mig partit: tothom el criticaria per poca companyonia. Ho fa sempre això, Fagioli?
En fi: que va estar bé, però (i la culpa deu ser meva) no vaig sortir-ne gaire entusiasmat… Ho tornarem a intentar amb la propera Alcina del Liceu a veure si sóc jo o és ell o tots dos. I, ja posats, amb el Tamerlano de Vivaldi també al Palau, comprovaré si aquesta sensació d’ensopiment també es fa extensiva al venecià o és només amb Haendel. Amb Monteverdi no cal que m’agrada i, en general, no em cansa (ja sé que a d’altres sí), però és un estil tan diferent al haendelià que tampoc no serveix de comparació.
M'agradaM'agrada
Mereixíem un conjunt més anivellat, no dic com Fagioli perquè és impossible, però millor ho podia ser.
El tenor va ser inadmissible.
M'agradaM'agrada
M’ho vaig passar bé. Ariodante és una òpera molt agraïda amb unes àries extraordinàries i de una gran dificultat. No vull comparar cap grabació de les existents, no vull. El directe és el directe i això és el que compte. Si bé és cert que els acompanyants de Fagioli els falten hores i un altre cast segur que ens hagués convençut. (Jo també vaig pensar amb la Podles!)
El que no em va agradar gens és la dependència de la partitura per part d’alguns dels cantants, sobretot la Petit que li va fer perdre concentració i seguratea, sobretot al duet final amb el Fagioli. Malgrat sigui una òpera no escenificada han d’anar segurs i no dependre de la partitura, són professionals! i és una aspecte que sempre m’ha desagradat.
El Fagioli extraordinari, tot i començar una mica prudent. Com bé dius, millor escoltar-lo amb el ulls clucs (del lloc on jo estava no veia que Fagioli abandonés l’escenari, quina manca de companyerisme!)
M'agradaM'agrada
Hola LLuis. Penso que de no haver comptat amb Fagioli, l’avorriment, malgrat la magnifica orquestra i director hagués estat monumental.Certament estar pendent de la partitura treu espontaneïtat i emoció a la interpretació. Incomprensible que uns cantants especialitzats no coneguin aquesta òpera de repertori. Fagioli inclòs.
M'agradaM'agrada
Estic bastant d’acord amb el què dius, sobretot pel que fa al tenor. Tret de Fagioli, la resta no són GRANS cantants, cert, però sempre és d’agrair la presentació (llàstima que no sigui representació) d’una òpera barroca. M’entusiasma el Barroc i, malgrat les “deficiències” que destaques, m’ho vaig passar pipa!!! Il Pomo d’oro i, és clar, en Fagioli, van compensar la resta. I m’és igual si el Fagioli va de divo; potser no està bé, no és prou correcte, però com que no hi puc fer res… em conformo amb el seu cant. Com en tants altres aspectes de la vida i de l’art actuals, em temo que ens hem de conformar amb el què hi ha. No sé si tornarem a escoltar veus com les d’antan; si les comparem amb les actuals, patirem.
M'agradaM'agrada
Gràcies Mercè. No comparteixo la teva reflexió final, en primer lloc perquè ara hi ha molt bones veus per aquest repertori i el cast del Palau va ser massa discret i en segon lloc perquè les veus del passat en altres repertoris, haurien d’ajudar a fer entendre als d’ara que es pot fer millor.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Aquelles veus del passat, tant de bo es repetissin! Tinc la sensació que, com en d’altres camps i no només artístic, el personal no es pren la feina amb la dedicació i seriositat que es feia abans. A més, cordes vocals privilegiades no n’hi ha massa… Salut!
M'agradaM'agrada
Crec què és injust pensar en el passat, per sort la memòria i les gravacions són selectives! i la comparació amb el passat serà sempre serà injusta i un desequilibri.
Jo en se molt poc, tinc poc oida, i poca memòria! però se quan disfruto i quan no, i també se el que pago pel què escolto. Si pogués moure’m arreu del mon i triar els millors casts i produccions se que poques vegades aterraria a Barcelona. Igual que he de seure al 4rt pis del Liceu i allunyar-me de la platea del Palau, agraeixo l’esforç de portar-me alguns intèrprets de 1er nivell tot i que han de baixar el nivell de la resta del cast per fer-ho més o menys redible.
Gràcies Joaquim per fer-me entendre i estimar la òpera
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu Miquel per llegir el blog.Només una cosa voldria afegir al que dius. El proper títol liceísta i si res falla, és per interessar al món operístic d’arreu. A banda que programar el Trittico ja és un atractiu, el cas dels tres títols promet moltíssim. No vull fer-me masses il·lusions perquè ja sabem el que passa després, però no ho puc evitar. Jo el veiés en un altre teatre, em feria molta enveja.Salut!
M'agradaM'agrada