Cor Vivaldi, Òscar Boada i Arnau Farré. Auditori del Consevatori del Liceu, 11 de febrer de 2023. Foto IFL

Mai em deixa de sorprendre l’exigència i l’exquisidesa del contingut dels programes que el Cor Vivaldi ofereix en els seus concerts. Ja es pot trobar en un moment d’aquells que mostren la duresa del canvi generacional i, per tant, que tallen de manera abrupta la consistència del so que tant costa aconseguir per l’efímera vida d’una veu blanca, ja sigui lògicament en els moments de màxima esplendor, quan tots els astres conflueixen alienats de manera ordenada per mostrar al públic el resultat del dur i escrupolós treball, amb un so, una ductilitat i una musicalitat molt per sobre del que estem acostumats a escoltar en un cor de veus blanques d’un centre educatiu privat.

Ahir va tenir lloc el concert d’hivern dels quatre que acostuma a fer cada temporada el Vivaldi, des de fa uns anys en el magnífic Auditori del Conservatori del Liceu, on a banda de la magnífica i càlida acústica i de la comoditat, està garantit que mai sonarà cap impertinent mòbil a l’estar soterrat dos pisos i, per tant, sense possibilitat de cobertura. Un encert que garantiria la tranquil·litat absoluta, si no fos perquè a vegades el públic és excessivament sorollós i poc respectuós amb els que són a dalt de l’escenari i també amb els que els envolten.

Ja fa molts anys que assisteixo amb regularitat i entusiasme a aquests concerts i sé que tractant-se d’un cor escolar, els assistents, en la seva immensa majoria, són pares i mares, avis i àvies, tietes i oncles, germanetes i germanets de les cantaires i això comporta moltes vegades més admiració pel que fa a la nena (ahir també dos nens) en concret, que no pas pel conjunt i, per tant, a banda dels comentaris xiuxiuejats en el millor dels casos, mentre interpreten una obra, hi hagi un cert desconcert davant de segons quina mena de repertori i això que el mestre Boada té l’habilitat d’invitar a l’escolta amb els sempre didàctics i divertits comentaris previs a les interpretacions. Ahir semblava que a més a més, la majoria de components del cor tinguessin germanets i germanetes de pocs mesos amb ganes de fer tot allò que fan les criatures de pocs mesos d’existència i és expressar les seves inquietuds de manera ben sonora per tal que els seus progenitors sàpiguen que té ganes de menjar o desmenjar, o de fer coses millors que escoltar Poulenc. Jo els entenc perfectament, el que no puc arribar a entendre és perquè els han portat a un concert coral no apte per nadons. Hi va haver algun moment que em va agafar ganes d’anar als pares i dir que ja n’hi havia prou de tanta manca de respecte i que no hi havia cap necessitat de “maltractament” portant a la dolça criatura a un acte no apte per a menors. Incomprensible, intolerable i un mal exemple si creuen que els concerts de música coral, encara que el cor sigui de veus blanques i hi participi un membre de la família, són aptes per a tothom.

A la primera part del concert hi va participar el planter del Vivaldi, el Cor Kodály i el Cor Corelli. Els components del Vivaldi no són bolets vinguts d’un altre planeta, prèviament han estat formats en aquests cors sota la direcció de Pilar Paredes i d’aquí deuen passar al cor “gran” les veus més escollides, les vocacions més fermes i per què no dir-ho, els pares més sacrificats, perquè una cosa és anar a veure partits de futbol o bàsquet els dissabtes i diumenges al matí i l’altre anar a concerts amb Poulenc o Béla Bártok com a companys de viatge.

Els dos cors “petits” van oferir una deliciosa versió de la Suite dels animals del mestre Gerard López Boada (1968) amb text de Joan Oliver (Pere Quart), acompanyats al piano pel mestre Boada.

L’obra és bonica, molt digerible, en cap cas fàcil, però si agraïda, amb inspiració melòdica i interessants i suggeridores harmonies, timbres i dinàmiques, tant per qui la interpreta com per qui l’escolta. Admirable treball de conjunció de part de Pilar Paredes que va aconseguir un bon equilibri i projecció sonora tenint en compte la curta edat dels components i, per tant, l’encara tendra consistència dels instruments.

La primera part va concloure ja amb el Vivaldi a sobre l’hemicicle i amb les exigents cinc cançons populars a cappella del compositor hongarès Béla Bártok, amb la participació de Josep Lluis Gil, que ens va, més que llegir, interpretar els textos en català abans de cada cançó cantada en l’idioma original. Un altre encert.

Des de la darrera vegada que vaig assistir a un concert del Vivaldi, es nota, ja que estan enfilant una altra vegada aquell nivell de consolidació, perfecció i excel·lència que tants admirables reconeixements els ha donat. Encara no hi són, però ho tornem a tenir a la punta dels dits. Són cicles vitals naturals i per poc que es puguin mantenir les veus actuals fins a la jubilació per edat, tornarem a tenir aquell cor que et deixa amb la boca oberta i el calfred a l’espinada.

Triar Béla Bártok per un concert “familiar” és ja una gosadia, encara que sembli mentida, hi ha qui després de molts anys d’anar a concerts, aquest compositor encara li produeix urticària, per tant, amb un públic poc propens als esforços auditius, semblava si més no, arriscant programar aquesta obra. Aquestes cinc peces populars són un goig i un exponent més de la mestrívola utilització harmònica i tímbrica en unes peces arcaiques del cançoner popular. Cal posar-hi una mica d’interès i després tot va lliscant amb sorprenent facilitat, però aquells que ho volen tot ben mastegat aviat se’ls farà feixuc. Si bé en algun moment vaig trobar a faltar més gruix vocal i un cert equilibri, potser motivat per la manca evident d’atenció des de la platea, em va admirar una vegada més aquesta aparent facilitat amb el fet que el cor fa front a obres d’aquesta complexitat arquitectònica i tècnica.

Amb una delicada cançó de bressol, “Aina”, que el mestre Òscar Boada ha escrit en ocasió del naixement de la seva segona neta i l’encisadora “Oh Kindness” del mestre Gerard López Boada, va concloure l’engrescadora primera part que donava pas després del descans al monogràfic Poulenc, una altra arriscada proposta per a un concert massa familiar.

El mestre Boada va dissenyar dos blocs dedicats al subtil compositor francès amb un Duruflé, “Chant donné” que o bé em vaig despistar, que podria ser, o no es va interpretar,

En el primer bloc religiós el formava l’Ave verum corpus, l’Ave Maria extret del moment més “catàrtic” (honorat mestre per la inesperada referència) de Les Dialogues des carmelites i el Salve Regina. El bloc es va iniciar amb la Improvisació pianística en la menor, a càrrec del mestre Boada.

Grandíssim nivell en un moment tècnicament complicat, on el Vivaldi va mostrar aquella intensitat i ductilitat que tant admiro, i sobretot la finor i expressivitat musical tan difícil d’assolir en un cor.

Sense el Chant Donné (excuses si em va passar per alt) Òscar Boada va interpretar el Nocturn en Do major de Poulenc per donar pas al Poulenc més distès, amb la interpretació de dues filigranes “La petite fille sage” i “Le chien perdu”, seguides d’una improvisació pianística del compositor francès dedicada a Edith Piaf, seguida de la bellíssima “Les chemins de l’amour” interpretada amb correcció per la soprano Martina Mata, si bé crec que aquesta peça necessita una maduresa vital que una noia de l’edat de Martina, mai podrà expressar (per sort). I per acabar el deliciós bloc: “en rentrant de l’école”, “Le petit garçon malade”, un fragment de “Mélancolie” i “Le Herisson”.

El concert va acabar amb la fabulosa “Letanies à la vierge noire de Rocamadour” acompanyada a l’orgue per Arnau Ferré, un incondicional a les temporades vivaldianes. Segurament aquest, juntament amb el primer bloc religiós que va iniciar la segona part, el moment àlgid d’un vespre de magnífica qualitat coral i musical. La intensitat emotiva aconseguida en aquestes lletanies va ser de trasbals i sacsejada a l’espinada i un final d’excel·lència per a un concert de molta exigència tècnica, tant pels intèrprets com pel públic i aquest no va estar a l’altura a tanta feina ben feta, no sé si tothom n’era conscient.

Esperant ja, el proper concert.