Francesco Pio Galasso, Gemma Coma-Alabert, Sondra Radvanovsky, Luca Salsi, Fabian Lara i Erwin Schrott. Foto de David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
És o era l’aposta del teatre per aquesta temporada 2022-2023, la nova producció que es pretén llogar arreu per amortitzar el cost que s’han hagut de pagar per quatre caps, un ciclorama, un grapat de llances i potser el pitjor vestuari que s’ha vist darrerament a l’escenari del Liceu. De tot plegat, del que suposa aquesta proposta estètica en parlaré al final, com sempre, ja que per a mi l’òpera continua sent principalment la música i el cant, i el vessant teatral, fonamental, però no imprescindible (el Macbeth del 7 de novembre de 2001 avala la meva tesi o fins i tot l’Alcina de la setmana passada, també), és un complement que mai ha de ser el motiu pel qual em facin anar al teatre.
Començo, doncs, amb la direcció musical a càrrec del director de la casa, el mestre Josep Pons, que aquesta temporada s’ha llençat, diria que sense xarxa, a dirigir un repertori gens afí a la seva reconeguda vàlua, potser perquè vol trencar el clixé que l’encasella en un determinat repertori o potser amb un ànim més lucratiu, perfectament legítim, però molt més discutible, de dirigir aquelles òperes que es programen més funcions i per les que ingressarà més diners. Certament en qualsevol teatre el director titular estrena les noves produccions i, per tant, aquest Macbeth li tocava, malgrat que no recordo cap altra incursió en el repertori italià del XIX, a banda del Don Pasquale inaugural del qual com aquest títol verdià, per a mi no ha sabut treure-li tota la teatralitat que Verdi exigeix.
Repetiré fins a l’esgotament que el resultat que l’orquestra del Liceu pot lluir, ara com ara, és mèrit exclusiu de la seva gran i desagraïda feinada, tots els que el van precedir no van voler o saber fer front a la reforma imprescindible i ell ho ha fet sense ser un director operístic. Ningú li demanava que fos el nostre Pappano o Levine, mestres que al capdavant d’orquestres operístiques han demostrat dominar tots els repertoris, alguns amb gran encert. No, l’aposta feta era per renovar i alçar el nivell orquestral i això ja és una evidència. L’espectacular resultat orquestral a Il Trittico no es pot explicar sense tota aquesta feinada prèvia del mestre.
Fins i tot en aquest Macbeth, on la seva direcció no m’ha agradat gens, he assaborit amb plaer, moments concrets, intervencions solistes o una sonoritat molt ben treballada, que si hagués anat envoltada d’un discurs tens, sense caigudes inexplicables de tensió o desequilibris entre el fossat i l’escenari, tot i no ser una sonoritat plenament verdiana, com les dels grans mestres italians, Serafin, Giulini, Abbado, Muti, Chailly, Sinopoli o Gatti, entre molts altres, l’hauria valorat com a positiva i un pas més cap aquella anhelada adaptació operística d’un mestre a qui el gènere el limitava u una part molt concreta del repertori. Però el mestre Pons continua massa pendent de la partitura i oblida el que succeeix a l’escenari, i a l’òpera és essencial fer equip amb solistes i cor. No pot ser que hi hagi un desquadra entre uns i l’altre, el mestre no pot anar a la seva oblidant que a l’escenari hi ha un cantant que necessita que l’entesa entre ambdues parts sigui perfecte. A banda de la caiguda de tensió en moltes escenes, també per culpa de la inexperiència teatral del responsable escènic, al costat de moments reeixits, hi ha moments cabdals com el duo entre Macbeth i la Lady, que no hi havia cap tensió dramàtica, cap passió soterrada. Aquella ànsia de poder que esdevé el leitmotiv de l’òpera, en mans del mestre Pons queda apaivagada i esmorteïda. La mateixa direcció del “Patria opresa”, potser el moment que he gaudit més musicalment de tota la nit i que incomprensiblement no ha merescut cap aplaudiment , ni de part de la claca que ha iniciat l’aplaudiment en molts moments que no es mereixien, semblava que la direcció del mestre només pretenia ser bella, no colpidora. Tampoc vull obviar la manca de volada dels dos grans concertants que tanquen els dos primers actes, on la grandiositat verdiana no ha existit. Espero reconciliar-me amb el mestre en el Parsifal, que li escau molt més.
Vocalment, la funció d’ahir dimecres tampoc m’ha semblat res de l’altre dijous. Avui es poden escoltar millors Macbeths i si no hagués estat per la badada de l’antic agent de la senyora Pirozzi i la trista malaltia del nostre admirat baríton Carlos Álvarez, el segon repartiment hauria donat mil voltes al primer. També penso en el gran Macbeth del baríton Tézier o el que pot fer la gran esperança dels barítons verdians, Amartuvshin Enkhat. Ahir teníem el que passa per ser el gran especialista del rol, el baríton Luca Salsi, que tot i haver guanyat en el fraseig i la intenció, la seva interpretació queda lluny de Cappuccilli o Bruson, per no parlar de Taddei, tots tres Macbeth descomunals. la veu de Luca Salsi és plena en el centre, però per interès en els extrems i obsessionat com estava per no quedar ofegat per l’absència de caixa escènica que l’ajudés a projectar, va cantar tota la funció a primera línia d’escenari per poder projectar, però ni així va poder salvar el parany d’una orquestra a estones desbocada o de les seves pròpies limitacions. Va estar bé d’intenció en el darrer acte on ha de cantar la seva gran ària i la incorporació de l’ària “Mal per me che m’affidai”, abans del cor final, però vaig trobar molt a faltar aquella grandesa imponent, aquella noblesa i autoritat vocal i personalitat escènica dels grans barítons verdians. No cal dir que al costat de Lucic en el segon repartiment, no hi ha color, però això no el converteix en un gran Macbeth, ni en el millor Macbeth possible en l’actualitat.
La gran diva de la casa, la soprano Sondra Radvanovsky ja mostra els signes inevitables d’una carrera intensa, fet que ha motivat que en els darrers temps assoleixi rols que la portaran al declivi absolut quan ja ha demostrat amb evident encert i amb escreix la seva immensa personalitat i categoria, vocal i com a intèrpret. La sorprenent Medea del MET, les Lady o Turandots i alguna altra incorporació sorprenent, acabaran per esgotar un instrument que no semblava tenir límits, però que en aquest Macbeth ha evidenciat que el rol no és per a ella i que l’estat vocal no l’ajuda. Errades?, no, cap ni una, però la veu a banda que mai ha tingut les agilitats per fer tota l’escena del brindis com la demana Verdi, no és la més idònia, tot tenint encara el fascinant control per emetre pianos i planíssims en moments del tot arriscats. És valenta i ho dona tot, i encara que l’afinació no hagi estat perfecte en les notes filades del final de l’ària “Una macchia è qui tuttora!”, és on més m’ha agradat.
Erwin Schrott ha vociferat el seu gran moment “Come dal ciel precipita “. L’instrument és poderós, ja ho sabíem, però no hauria estat gens malament una distinció i elegància en el fraseig, coses que cada vegada s’obliden més. En sortir a saludar al final diria que va tenir més aplaudiments notoris que el mateix Salsi, i no em sembla just, però la tàctica d’agraïments expansius “alla Grigolo” tenen el seu efecte.
El tenor Francesco Pio Galasso assumeix el rol de Macduff amb més condicions vocals que emotivitat expressiva. D’acord que “Ah, la paterna mano” no és “Che gelida mannina”, però no m’ha transmès res més enllà d’una solvent seguretat.
Tota la resta de rols petits m’han semblat molt més que notables. Tant Fabian Lara (Malcolm), David Lagares (metge i sicari) com Gemma Coma-Alabert cantant la dama de companyia, van estar magnífics en parts que a vegades desapareixen o voldries que ho fessin i que han dignificat amb notable prestància.
I la producció escènica, ara si, motiu d’una campanya de màrqueting tan contundent com a l’hora de la veritat creadora d’unes expectatives exagerades, ha esdevingut el marc ideal per fer d’aquestes representacions un gran i previsible nyap.
No està escrit enlloc que ser un gran escultor et converteixi en un gran home de teatre i menys encara en un bon director teatre. La col·laboració de Plensa amb la Fura dels Baus no li ha aportat res, a jutjar pel que hem vist en aquest muntatge, la Fura no és el paradigma de la meva estètica operística, més aviat hi estic en contra, però és innegable que la teatralitat dels seus muntatges és infal·lible, per contra, l’escultor Plensa es limita a col·locar peces sobre l’escenari, a decorar, però no sap ni moure-les. En masses estones la percepció és la d’estar veient “teiatru” d’aficionats. Sort en té, d’haver fitxat a Urs Schönebaum que l’hi ha fet un disseny de llums magnífic que salva tanta mediocritat creativa. Són masses errades com per fer una relació de tot allò que fins i tot avergonyeix en la seva visió, fet que dubto que a no ser que un director com cal aprofiti els caps per refer el muntatge, aquesta producció faci gaires estades a teatres que no siguin el Liceu.
Plensa deu tenir una mica al cap a Wieland Wagner, que fa setanta anys va revolucionar els escenaris operístics arran de les seves propostes quasi minimalistes al festival de Bauyreuth, amb la gran diferència que aquell minimalisme era degut a la precarietat econòmica del festival i al seu gran talent creatiu i teatral, mentre que aquests quatre caps, les llances del Götterdämmerung, l’omnipresent ciclorama i els arbrets inspirats en aquells del Tannhäuser dels 50, han costat 400.000 € i el resultat no és, òbviament, revolucionari. Ell sembla haver pensat més en les fotografies a Instagram que una sacsejada teatral de gran producció, perquè si pensa que el que ha fet és una sacsejada genial, aleshores el problema és més greu. Molta part del públic ha quedat ben satisfeta d’aquest no res, si bé és veritat que els caps anhelats es fan esperar massa i la majoria d’escenes no passa res en escena, és quasi una versió de concert, fosca i amb el pitjor vestuari imaginable, obra del mateix Plensa.
Una nova producció sempre té riscos, però si l’encertes el prestigi i la volada que agafa el teatre que la proposa, paga la pena. El Liceu ha apostat per l’artista català més universal del moment, creient que amb això ja n’hi havia prou, i està clar que després de veure el que hem vist, és impossible, més enllà de les tietes de l’eixample que hauran quedat encantades de tanta buidor bonica penjada al seu mur de Facebook o al seu compte d’Instagram , que aquest immens bunyol traspassi gaires fronteres.
Si bé és un encert recuperar tota la música de ballet, la coreografia d’Antonio Ruz no ha aportat res més que decorativisme.
Ahir Jaume Plensa, no tot l’equip, només ell va sortir a saludar, cosa que em sembla molt bé que es faci a totes les representacions, però suposo que esperant rebre un tsunami d’ego que no es va produir, perquè en el teatre es van sentir moltes, evidents i sorolloses mostres de desaprovació.
El mateix Plensa en diverses declaracions fetes arran de l’estrena, no ha ajudat gens a l’èxit poc probable de la seva proposta. El pitjor que ha pogut fer és dir-nos que ell ens explicaria la veritat del Macbeth, ja que fins ara tots els que ens han explicat aquesta història s’han equivocat, Shakespeare i Verdi, els primers…
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Enlaces de febrero de 2023 | Beckmesser
No entraré a valorar els cantants, que tampoc em van semblar cap meravella. Ara, em vaig quedar flipant quan vaig veure en acabar el concert tots els bravos dirigits cap a la producció. Per mi allò era una presa de pèl que es mereixia una sonoríssima protesta.
Per fer allò, hauria estat molt més rentable una versió de concert (el final del primer acte, amb tothom afilerat, ja va ser una mica versió concert). Les entrades i sortides del cor, qualsevol director d’escola ho hauria resolt millor. Hi havia moments que la seva actuació escèncica no tenia cap mena de sentit: la cara de mort que feien els del cor durant la festa del segon acte i el brindis, que hauria de ser una gran festa; la nul·la joia de tothom a la gran escena posterior a “Ah la paterna mano”,… Semblava que havien dit: “Poseu-vos aquí, i ara canteu la frase i marxeu”.
Em va semblar terrible la passejada de l’esperit de Banquo, de banda i banda de l’escenari, amb aquell vestuari horrorós. I no entenc què feia la Lady Macbeth, a la gran ària de la taca, subjectant una pilota, com si fos un ésser de llum, i no fregant-se les mans de la sang, traïnt el llibret.
I per acabar, no entenc de què coi anaven disfrassats la Dama i el metge? El vestuari del metge semblava una disfressa de saturn de carnaval d’escola. La resta no era gaire millor.
Menció a part que els caps, des del 5è pis no es veien, i que l’única cosa que m’arribava de la producció, era el nul treball teatral.
Si això ha de ser la producció del Macbeth del segle XXI, anem bé…
M'agradaM'agrada
Gràcies, Arnau.
No sé el motiu que va provocar que el teu comentari anés a parar als comentaris brossa. Fent neteja avui l’he vist. Em sap greu que s’hagi publicat tres dies després.
T’agraeixo la participació i no puc fer res més que donar-te la raó. Ahir veient-lo des de casa gràcies al Liceu+ encara ho vaig trobar més patètic que al teatre, per tant, ni el possible vídeo comercial salvaria aquest error que espero que la direcció del Liceu no torni a cometre. Hi ha molts directors teatrals de talent a Catalunya que haguessin fet, segur, un treball molt més potent.
El Liceu de les arts em sembla una idea magnífica de Víctor de Garcia de Gomar, però donar la responsabilitat escènica a un artista que no havia fet res en aquest sentit a cap altre teatre, és una temeritat. Quatre escultures fetes molt abans que li proposessin el Macbeth com a gran reclam, és l’evidència que el potencial teatral del Sr. Plensa és limitadíssim. Les seves pròpies declaracions en entrevistes diverses ho demostren.
Gràcies per comentar i disculpa el retard, en qualsevol cas, motivat per causes alienes a la casa 😉
M'agradaM'agrada
Ho podies dir més alt, però no més clar. Jo hi vaig ser diumenge i em vaig avorrir molt, soporífer tot plegat. Certament, aquest bunyol no crec que traspassi gaires fronteres. Quant ens ha costat cada lletra i cada llança o cada tros de roba ?
Pel que fa a les “tietes de l’eixample” -jo potser en soc una- no crec que els hagi agradat gaire perquè jo no he quedat gens encantada de tanta buidor -que perjudicava els cantants- ni dels caps, ni de les lletres que sortien escadusserament a l’escenari. Sort de la bona feina de l’il·luminador!!
M'agradaM'agrada
La Radvanovsky a diferència de la Medea que va cantar al Metropolitan no té voce di petto com diuen els italians per cantar Lady Macbeth, si estaves pensant amb la extraordinaria Guleguina no hi ha comparació, la veu la noto cansada i desgastada fa bé les notes agudes i no té suficients greus com l’ últim Macbeth que va cantar Tatiana Serjan al Liceu, el bariton Luca Salsi no m’ agradat gens, poques vegades agafa el vol dels grans baritons verdians que han cantat el rol, la veu voreja constanment la desafinació de les notes, ja no em va agradar amb la Netrebko a la Scala i menys aquí al Liceu, la escena recuperada del ballet es el que m’ ha agradat més de tota la nit, avorriment amb l’ orquestra i la direcció del Pons, mala decisió de contractar un escultor pensant que seria un home de teatre i veus aquí el resultat, vestuari nefast i les cares més cares de la història del teatre i això que es vantava a les entrevistes que l’òpera estava una mica antiquada i ha vingut aquest senyor a modernitzar-la…..No aniré al segon repartiment no m’ interessa
M'agradaM'agrada
Potser no pertanys al selecte club de les tietes si et vas avorrir. Jo me’n vaig creuar unes quantes que flotaven per la meravellosa creació del gran escultor nacional. Gràcies per dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
Infumable! Té molt (molt!) de mèrit fer de Macbeth un pastitxe infantiloide. Escena i dramaturgia una imitació barroera dels Bayreuths dels nets de Wagner i del Rigoletto de Monique Wagemakers. I la prestació musical francament molt decebedora.
M'agradaM'agrada
Doncs si Josep, n’he vist dos i amb dos repartiments, només he comentat aquesta per l’altre va ser l’assaig general i mai comento assaigs, però va ser infumable en ambdues funcions.
M'agradaM'agrada
Avorriment.
No cal dir res més. Tot plegat un avorriment majúscul. Una producció que és una versió concert semi-escenificada caríssima. Una direcció que a estones semblava molt trempada però en d’altres semblava baixada de 66rpm a 33, per exemple en el patria opressa. I uns cantants que han cantat bé i prou. La Radvanovsky podia destil·lar passió a la magdalena de Cogny o la Norma, però l’ambició a qualsevol preu és una cosa que no ha sentit mai i per tant no m’ha pogut trametre des de la seva Lady. I el Macbeth tampoc no m’ha convençut gens.
A veure si les morts de Callas properes recupero les ganes d’anar al teatre.
Salut,
M'agradaM'agrada
La Radvanovsky segurament encara ens donarà unes quantes funcions de glòria, però hem de començar a mentalitzar-nos del pas del temps i de la seva “volguda”, valenta i agosarada tria de rols poc recomanables i el preu que li costarà aquest atreviment.
M'agradaM'agrada
Déu n’hi do, Joaquim, sort que admiras al mestre Pons! Avui ha rebut de valent! Estic d’acord amb tot el que dius. Des dels pisos alts es veia clarament que el mestre nomès mirava la partitura i l’orquestra, a diferència dels mestres italians, que acostumen a donar totes les entrades a solistes i cor, com feia, de memòria, i gairebé cantant la part, el mestre Nello Santi. Avorrida versió en concert amb alguna imatge plàstica i un ballet interessant. Com va dir Unamuno: “levantinos, os pierde la estética”. Doncs això.
M'agradaM'agrada
És clar que l’admiro, però ell sap que això no és una patent de cors i quan no m’agrada ho dic. Ja m’agradaria que tothom fes igual amb tot i no digués una cosa per l’esquena i una altra ben diferent quan són al davant o a la sortida d’artistes, que he vist i escoltat cada cosa que n’hi ha per llogar-hi cadires.
El mestre Pons em coneix i hem parlat moltes vegades de tot això i del blog i del que escric i opino. Òbviament, no li agradarà aquest apunt o el de Don Pasquale que vaig escriure, sempre pot anar al de Pélleas, Wozzeck, War Requiem, Tristan, la Tetralogia, Peter Grimes, …i ens tornarem a reconciliar ràpidament, si és que s’ha enfadat, que tot podria ser, però no crec, hi ha una certa amistat.
M'agradaM'agrada
A mi em feia molta il·lusió anar-hi, però aquest comentaris abans que acabin les representacions no fan cap bé. Podien esperar al final
M'agradaM'agrada
A veure Montse. La venda d’entrades, sortosament és espectacular, no pateixi pels comentaris negatius dels a qui no ens ha agradat gens, cregui’m, hi ha molts bravos i mostres d’adhesió. Vagi tranquil·la i ja ens dirà quan ho hagi vist el que li sembli, si és que ho vol compartir, és clar.
M'agradaM'agrada
“No està escrit enlloc que ser un gran escultor et converteixi en un gran home de teatre i menys encara en un bon director teatre” ¡Definitiu!, exactament aquesta opinió es el que m’havia fet desconfiar de la proposta Plensa.
Gracies per explicar ho tant be.
M'agradaM'agrada
De res JaumeM, a disposar.
M'agradaM'agrada
Coincido contigo Joaquim, en casi todo. También estuve ayer y resumiendo :
La producción de J. Plensa, si es cierto, la inversión del Licey sus casi 2 millones de €, una estafa. 2 o 3 figurines, los trapos blancos con el ? , los 4 arbustistos del bosque y los ojos proyectrados siguiendo el desarrollo de parte del cuarto acto. Es decir, para hacer si quiere Plensa, “una pequeña expo en un Caixaforum o similar”, pero esto ni representa el MacBeth ( por mucho Sleep no more) ni a nadie. Un trabajo ” multiusos”, con buena parte de carencia de casi todo, pareciendo una versión semi escenificada.
Además, de un vestuario de nulo gusto ( y el coro femenino, parecía un desfile de burkas todo negros, tapadas de arriba a abajo ).
De la orquesta y Pons, lo has dicho todo. Sin pulso verdiano y lo que es más grave, pegada la vista a la partitura y sin dirigir a los cantantes. Descuadres e inexistentes los concertantes primer y segundo acto.
De los solistas principales, Salsi me pareció más que correcto ( pese a andar corto de agudosy corto de graves), pero me pareció el único que interpretaba Verdi.
La Sondra, no es dramática de agilidad ( para mi, deficiente toda su primer gran escena, desde la lectura del..di de la vittoria.. hasta la cabaletta, con la voz muy caprina en su proyección), para luego ir a más en el duo y muy bien su escena del sonambulismo con un do filado final espectacular.
Galasso, con buena voz de tenor lírico spinto y con squillo, ya más que plano en su línea de canto con un par de portamentos escasamente elegantes.
Schrott sin interés .
M'agradaM'agrada
Salsi más que correcto?, bueno, pues vale. to cambio el más que por el simplemente.
Gracias por el comentario.
M'agradaM'agrada
pues totalmente de acuerdo en lo teatral. no entro en la parte musical . .. verdi es verdi y puede con todo o casi ….
pues que gran decepcio n . el liceo llenisimo y mucha gente no amantes de la opera pero atraidos por el gran marketing que han hecho . se notaba hasta en el concierto de toses que no paro en toda la opera .l gente aburrida qeu esperaban el no va mas . y mucha genbte que habian pagado unas entradas carisimas atraidos por la propaganda … que mal ¡¡¡
y como bien dices, las propias declaraciones de plensa, han ido en su contra … anunciaba una gran revolucion en la opera, una nueva manera de verlo .. la gente lloraria de emcoion etc etc …
pues fatal, 4 cabezas … que muy bien en una exposicion, pero para una opera. de 3 horas … .. totalmente estatico todo y muchas cosas ridiculas … la enorme sabana con un interrogante ¡¡¡¡ los ojos ¡¡¡¡ el vestuario horrible, pobre macbeth … las ramas del bosque cortadas …. son 4 hojitas verdes ridiculas que no esconderian nada ¡¡¡¡ … el vestuario tipo burka como dice acertadamente alguien antes … todo muy negro .. etc etc .. y mas cosas que ya ahorro a los que ya lo habeis visto .
total , un desacierto carisimo ¡¡¡¡¡ que pena .
M'agradaM'agrada
Que se llene el Liceu es bueno, no bueno, buenísimo. Todo lo demás va a gusto del consumidor y ahí el acerbo popular es clarísimo: “Tants caps, tants barrets”.
Gràcias por comentar
M'agradaM'agrada
Con esta interpretación de “Macbeth” se ha traicionado a Verdi y a Shakespeare. Para Verdi esta era la mejor ópera que había compuesto hasta ese momento, su ópera preferida. Tanto es así que fue él quien escribió completamente el libretto en prosa, dándoselo a Piave para que lo rimara y una vez versificado continuó haciendo correcciones hasta quedar satisfecho con lo escrito. Por ejemplo, para Banquo no había escrito ningún aria y creyó conveniente proporcionarle una para dar más importancia a la escena de su asesinato. “Come dal ciel precipita” es una aria por la que él siempre mostró preferencia y muchos críticos musicales actuales y de la época la consideraron y consideran su mejor aria para bajo, no es para Erwin Schrott que de bajo no le queda nada. Según Verdi, tal como lo describe Charles Osborne en su libro “The complete operas of Verdi” entre las páginas 145 y 166, ésta incluída, la verdadera protagonista de la obra es Lady Macbeth, para la cual escribió tres bellísimas arias, dos magnificos concertantes (para Osborne el del final del acto primero lo considera el mejor de la ópera y discutiblemente el mejor de toda la ópera italiana), dos originales duos, sobretodo el primero que para Verdi era la columna vertebral de la obra, hasta tal punto que obligó a hacer de él 150 ensayos y justo antes de alzarse el telón, el día del estreno, obligó a los protagonistas a realizar el 151, con el notable retraso del comienzo de la función. Para Lady quiso una voz que fuera desgarrada y hasta fea, desechando la de la soprano escogida por demasiado bella, que fuera tan expresiva de su maldad y vitriólico comportamiento que más bien declamara que cantara, lo cual también exigió del barítono a quien aparte de “Pietá, rispetto, amore” (que no onore) le hizo cobcluir el acto III con “Vada infame” i próximo el final de la ópera el solo “Mal per me que m’affidai” que nunca consideró de calidad y suprimió en la versión francesa de 1865 y nunca se canta, pero sí en esta versión del Liceu. Siguiendo a Osborne, para Verdi el aria predilecta era “La luce langue” que compuso para la versión francesa, cuya traducción al italiano es tal como se representa hoy en día la obra. A veces (como en esta ocasión) se ibncluye el ballet de la versión francesa, por cuya música sentía Verdi un carño especial, aunque lo consideraba prescindible, y para el cual exigió a los bailarines que los primeros temas fueran más bien movimientos armoniosos que baile, pero exigiendo que el vals/fandango con el que concluye el ballet fuera textualmente muy bien bailado. Digamos que en la versión de Plensa eso se “cumple” en la primera parte del ballet, pero no en el tema con que concluye. Como la compañía del estreno no disponía del tenor titular por enfermedad, Verdi compuso poco para el tenor sustituto, aunque a mi su parte me gusta mucho y en la representación de ayer fue planamente interpretada. En cuanto al coro. Muy específicamente quiso que las tres brujas del Macbeth de Shakespeare fueran tres grupos de 6, seguramente para que existieran los tres registros de sopranos, mezzos y contraltos y que las brujas cantaran de forma peculiar afeando la emisión, como se acostumbra a hacer y yo he visto en todas las versiones desde 1968 (Bumbry-Glossop), menos en la presente que cantan como si estuvieran interpretando el famoso vals “Va pensiero”. Otro error. Verdi exigió un montaje escénico espectaculay y estuvo muy al tanto que no traicionara al Macbeth shakesperiano, ya que en principiuo querían situarlo en época anterior a lo que Verdi se opuso. Qué diría de las versiones actuales de sus óperas, incluída la de ayer? A mi me ha entusiasmado la luminotecnia de la escena, pero no me ha interesado ni la escena, inútil e inexistente, ni la dirección escénica garrafal y anticlimática. Los personajes están mal marcados. Lady Macbeth parece más bien la Elsa de “Lohengrin” que la Ortrud, personaje con el cual Lady tánto tiene en común. Musicalmente todo sonaba bonito pero nada climático. La vehemencia del vals-final del primer acto, con su maravillosa melodía no interesó a nadie. La escena del brindis traicionó tanto las indicaciones de Verdi como las de Shakespeare. Que conste que Verdi suprimió varias escenax, pero conservó todas las esenciales. Recordemos que fue EL quien escribió el libretto completo en prosa y corrigió el versificado por Piave, para que se ajustase lo máximo posible a lo escrito por Shakespeare. La orquesta sonaba muccho mejor que en todos los Macbeths anteriores que he visto en el Liceu: Bumbry-Galvany-Gulin-Stapp-Zajik (que se presentó en el Palau)-Guleghina, pero globalmente, con una orquesta mucho peor, ninguno ha superado el de Marisa Galvany, el malogrado y excelente barítono mejicano Guillermo Sarabia, Joan Pons (en su primer rol de bajo estelar) y Pedro Lavirgen. Marisa Galvany era todo fuego, maldad expresivamente manifestada, movimiento escénico, volumen vocal, graves obligados, centro excepcional, excelente coloratura de soprano dramática de agilidad y sorprendentes i audibles agudos y sobreagudos, como el que emitió al finalizar el vals-concertante del final del primer acto. Sarabia era un excelente barítono tirando a bajo que interpretó con rigor verdiano su rol. Quien esté interesado en recordarlo puede escucharlo en la grabación comercial de “Les pêcheurs de perles” que grabó con Cotrubas y Vanzo. Qué escuché ayer? Un soso y limitado Salsi, a veces desafinado y con volumen mediano, cantando -no declamando como quería Verdi- con una suavidad más próxima al Lied ,una partitura qu exige un gran baríton, a ser posible dramático. Una Sondra Radvanovsky en sus útilmas, tan lejos de su maravillosa “Medea” del Met que hubiera podido ser su referente para la Lady, con un canto plano, coloratura no limpia, escasez de graves, tan exigidos en esta ópera, pianíssimos solo exigibles en la escena del sonambulismo y nula actuación teatral, la maldad de la Lady no se vió por ningún lado, siendo como es-y Verdi lo mantuvo- un personaje tan malvado como el sutíl Yago o el Rey Lear, los tres personajes má odiables de Shakespeare.
Y Plensa ? Pues “zapatero a tus zapatos”. Me encanta su obra escultórica pero no tiene idea ni de vestuario ni de dirección escénica. Admiro su ambición, pero se ha equivocado. Mejor no repita, por el bien de todos los amantes de la ópera, género que está debilitándose cada vez más y presagia un corto futuro.
M'agradaM'agrada
En lugar del Rey Lear quise decir Richard III. Confundí el personaje.
M'agradaM'agrada
Gràcies per tornar a comentar i fer-ho tan extensament.
M'agradaM'agrada
Sí que lo siento y no digo más.
A ver si puedo escucharla y comento algo; de lo visto, por lo visto, mejor callar… O protestar.
Ha sido muy cara.
Un saludo, infernems.
M'agradaLiked by 1 person
Gracias Leonor, pagar a tòtems és lo que tiene, es carísimo, y si luego resulta un fiasco, más.
M'agradaM'agrada
Ets un crak!
M'agradaM'agrada
No tant, però gràcies. Sóc pencaire.
M'agradaM'agrada
Ets el millor!
M'agradaM'agrada
No, però sóc el mateix pencaire del comentari anterior 😉
Merci benvolguda
M'agradaLiked by 1 person
No penso afegir gaire al que ja heu dit tots. Jo també vaig anar-hi el dimecres i….zzzzzzzzz!, per cert la persona que tenia al costat li vaig haver de tocar el braç, ja que fins i tot roncava. (sap greu perquè no el coneixia de res) i se’l veia molt feliç en el somni!
M'agradaM'agrada
jajajajajaja
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Jo vaig ser a l’estrena i la gent no s’atrevia a dir en veu alta la desgràcia i la pobresa del resultat final. Sembla que haurem de lloga sempre produccions europees , ja que són molt millors que aquí.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies per comentar.
No sempre és així, també hem vist molts nyaps europeus i bones direccions del talent teatral de la casa. Una nova producció és un repte, una producció llogada no. El problema és llogar nyaps, això té delicte i també s’ha donat el cas.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig aquest dissabte i, des que es va presentar el projecte, tot i que a mi en Plensa m’agrada força, em temia el pitjor, i tu m’ho confirmes. No s’hauria d’haver confiat la direcció d’escena a un artista plàstic. En tot cas, dedicar-li solament l’escenografia. Espero gaudir de les veus i de la música, a veure,,,Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Pel Liceu+ encara em va agradar menys, tot plegat. Tot s’evidencia molt més.
M'agradaM'agrada
A mi m’ha agradat parcialment la producció perquè ha jugat amb els simbolismes dels colors i dels gestos/accions. Com tu, jo també penso que el vestuari ha estat dolent i que 400.000 euros ha sigut una barbaritat.
Pel que fa a la Sondra Radvanovsky, jo l’he disfrutada molt, principalment perquè vaig poder-la escoltar fer coses noves amb la seva veu. A la funció que jo vaig assistir, les notes baixes li van sortir molt bé (he llegir crítiques sobre això quan va cantar Lady Macbeth a Chicago). Cert que la seva veu no és la més adient per fer l’escena del brindis, però ningú és perfecte. Els seus pianos i pianissims em van enamorar.
Merci per la teva crítica, que com sempre he disfrutat llegint i espero amb ganes la propera.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel teu comentari i per seguir IFL.
M'agradaM'agrada
S’ha de reconéixer que el marketing ha funcionat, però. La sala estava plena!
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar ahir en el meu torn d’abonament i la veritat és que em va agradar. Sense dubte haurà ajudat que encara no havia vist mai el Macbeth de Verdi a l’escena. Quan el Liceu el va programar al 2016 la feina em va portar un parell de mesos a Milà.
Totalment d’acord amb en Joaquim, i amb tothom aquí a dalt, que no hi va haver cap raó de treure el reclinatori. Però tampoc no vaig trobar-hi res de veritablement enutjós. Uns elements correctes, un altres més que correctes. Tot plegat, bo sense ser gran. Diria que digne d’un teatre de primera, ja que sempre ens demanem si el Liceu assoleix o no ser-ho.
Radvanovsky em va convèncer més que a la Tosca del mes passat. Suposo que assajar més li serveix àdhuc a una diva com ella! Ahir l’únic problema vocal que vaig percebre va ser una discontinuïtat entre el registre central i els greus a l’escena del somnambulisme. No crec que hagi sigut una impressió meva totalment despistada; però amb el meus coneixements limitats no podria dir si és un símptoma de declivi vocal.
Salsi ahir va tenir més aplaudiments de Schrott, com és natural i just. Diria menys que Radvanovsky: aixó també em va semblar just.
Del tercet protagonista, em sorprèn discrepar d’en Joaquim i fins i tot em preocupa, ja que ell en sap molt més; però el que no em va acabar de convèncer va ser el cor. S’entenia poquíssim el que cantaven, sobre tot les dones. Fins i tot mirant els sobretítols en català, molt sovint no se’m acudia quines haurien pogut ser les paraules italianes corresponents. Aquest problema no pot haver sigut només meu, ja que a la intermissió uns veïns del cinquè pis estaven criticant el cor amb més contundència del que no feria jo.
Al contrari, per una vegada m’avanço al Joaquim en suport al mestre Pons. Clar que ni és Chailly, Gatti o Muti (no parlem dels il·lustres difunts) ni dirigeix un Macbeth transcendent. Però a mi em va semblar més que correcte. Com acostuma, i com bé diu l’apunt, fa sonar bé la seva orquestra, i és d’agrair. Faltarà de teatralitat? Li ho puc perdonar. Mai no cau en el parany de deixar sortir el costat pobletà de la partitura, costat que Verdi sol tenir i que surt efectes literalment indignes amb massa directors. En la meva memòria, malauradament, sobretot directors italians menors, incloent-hi uns quants convidats a dirigir Verdi al Liceu en anys recents. Tant de bo que no es convidessin mai més i tinguéssim Pons en el seu lloc!
El muntatge de Plensa em sembla víctima d’unes expectatives injustament inflades. Per exemple, a Liceu+ tenim entre “Tosca. Puccini” i “Manon. Massenet” un “Macbeth. Verdi – Plensa”. Un màrqueting així es situa entre el ridícul i l’ofensiu. Afortunadament, no l’havia mirat abans d’anar al teatre. Sense aquest preconcepte, hi ha el que hom hauria pogut esperar, i diria que millor de l’esperat sabent que Plensa és un gran escultor però no pas un director.
Com s’esperava, ens ofereix un decorat interessant i molt reconeixible com seu. No m’agrada el vestuari a mi tampoc, però ho respecto. Té el seu lloc en el conjunt. Com es podia esperar, no ens ofereix res més. Però, com diu en Joaquim, el disseny de llums és el valor afegit inesperat que permet que al final sigui una producció i no només un concert amb decorat de Plensa.
D’acord que hauria pogut ser, que podria encara ser, una producció molt millor i fins i tot una gran producció si tingués decorat de Plensa, llums de Schönebaum, i direcció d’algun director de veritat. Però podria també ser molt pitjor amb algun director presumptuós que volgués reinventar Macbeth! No sé quines declaracions presumptuoses pot haver deixat Plensa a la premsa, però el seu muntatge no és presumptuós ni molest. No afegeix res més que decoració a la tragèdia de Shakespeare i Verdi (i recordem el pobre Piave), però tampoc no n’hi fa cap distorsió, no li treu res.
Es va pagar massa per aquest muntatge de Plensa? No ho sé. Quina relació amb l’escultor té el teatre? Què li va pagar per les noves portes? Qui es queda amb la seva instal·lació del Saló dels Miralls? Les seves escultures en metal es subhasten per centenars de milers d’euros (https://www.christies.com/lot/lot-6317656). El seu decorat teatral valdrà menys, d’acord, però quant de menys?
Confessió final de tiet de Sant Martí, avergonyida i amagada al final d’un comentari massa llarg. Vaig gaudir més d’aquest Macbeth amb tantes imperfeccions que de l’Alcina d’absoluta excel·lència de la setmana passada.
M'agradaM'agrada
Aquest cap de setmana he pogut veure els dos repartiments de Macbeth, òpera que, en directe, només he vist al liceu. Està clar que no pot competir amb Guleghina/Álvarez ( o Pons que tambè en va cantar un al 1r cast)/Scandiuzzi però em va semblar equiparable a Serafin/Serjan/Tezier/Salsi. El segon repartiment ahir discretament aplaudit, seria 1er cast a no pocs teatres. Si la producció ha costat el que es diu que ha costat lamentar només que s’hagi donat carta blanca a Plensa en lloc de rodejar-lo d’especialistes. Una cosa és una producció minimalista i/o centrada en jocs de llums: el penúltim Pelléas per exemple o l’Elektra i una altra cosa és això. El ballet per exemple no el salva ni la brillant aportació d’en Colbran i em sembla que il.lustra perfectament el salt al buit que dóna títol a la temporada. Queda però un muntatge, que, com el que va portar Minkowski, amb pocs retocs pot servir per representar el Tutto Verdi. Dit això m’agradaria poder veure escenificada I due Foscari per exemple en lloc d’un tercer Trovatore
M'agradaM'agrada
Abans que I Due Foscari, cal una revisió i en francès seria molt desitjable de Les vêpres siciliennes i sense aprofitar els caps de Plensa, si us plau.
M'agradaM'agrada
Cada any ha de sortir la pitjor cara del caps del Liceu en un moment o altre; ja van fomentar tota la cultureta possible, desinformant tothom quan el Benvenuto Cellini dels Monty Python; ara han inundat amb tota la “mercadotècnia” possible a favor de Plensa; tots els titulars; premsa TV; canals ràdio especialitzats com CatMusica col·laborant-hi (a la web del directa a l’òpera, avui es troba: … «La Tempesta”, de Fromental Halévy, una raresa; … Radvanovsky, Salsi i Schrott, trio d’asos al “Macbeth” de Plensa al Liceu). És absolutament vergonyant el seguidisme i cretinisme que regeix avui la cultura del país.
Un altre artista, Antoni Llena, deia a la premsa el que «un creador veritable mai no ha de fer: utilitzar els grans mestres, no pas per servir-los (suposo que refererint-se a Gaudí i Miró on també s’han esmentat les auto-comparacions), sinó per fer autobombo. Sembla que l’ego de Plensa no en tingui mai prou. És tan insaciable, tan ostentós, que el porta a fer el ridícul…» i així segueix fins estripar una més que correcta crítica.
Les crítiques més aviat neutres o directament negatives, han estat volgudament amagades o fetes en llocs ben minoritaris…. aquesta és La Força del Liceu, propaganda i difusió de la desinformació que ells deuen creure que afavoreix molt a la cultura. Això no sé si serà així; ara, per omplir la caixa, deuen pensar que tot val la pena.
La resta d’artistes del país, però, amagats i silenciats…
Amb tot, entre l’hora migdiada que era i la poca màgia escènica, … lluitant per no sucumbir al son.
M'agradaM'agrada
El Liceu sempre dirà que ha penjat el cartell d’esgotades les localitats i, per tant, ha estat un èxit.
Artísticament, tots sabem, Plensa suposo que també, que ha estat un enorme desencís i un fracàs. El temps dirà si internacionalment té sortida, tot i que penso que això no ho comprarà cap teatre seriós, dels que compten en el prestigi operístic. Espero que els caps no serveixin per a un Wagner o un Strauss.
Gràcies per fomentar el debat.
M'agradaM'agrada
Encara que una mica fora de lloc, en relació al mestre Pons, a la crítica del segon repartiment de Platemagazine, es diu:
“Entiendo que (Pons) aceptó este título por Plensa y ahora ha decidido abandonar el estreno de Alexina B., cerrando su etapa en el Teatre y a la espera del nuevo titular – se habla de conversaciones con Susanna Mälkki – con Parsifal, de Wagner. Esperemos que ahí pueda demostrar sus habilidades con mayor espacio y forma, poniendo un buen broche a toda este período liceístico. ”
Entenc que Pons deixa el teatre. Els que esteu més ficats en els intríngulis del Liceu, en sabíeu res? Se li acaba el contracte aquesta temporada o és una decisió que ha pres ell? Suposo que la Susanna Mälkki seria una bona opció….
M'agradaM'agrada
Hola, Daniel, molte sgràcies per comentar.
Si, sembla que marxa, en principi l’havien renovat, però alguna cosa deu haver passat o li deu haver sortit una altra cosa que li deu interessar més. Ha fet molt bé la feina de fer una orquestra i ell mai ha estat un director especialitzat en ópera.
Jo diria que Mälkki no és l’opció més idònia. Malgrat l’espectacular resultat a Il TRittico, és una directora especialitzada en el segle XX i XXI i els teatres d’òpera es nodreixen molt dels segles XVIII i XIX.
Si sé alguna cosa més concreta ja ho escriuré
M'agradaM'agrada
😮 Si finalment marxa en Pons tant de bo l’auditori estigui atent.
M'agradaM'agrada
Ara que s’acaba d’estrenar el mestre Morlot? Tan poc marge li permets?
M'agradaM'agrada
La veritat és que no l’he escoltat encara dirigir. Penso però que l’Orquestra Nacional de Catalunya ja va sent hora que torni a tenir un director de casa. Si no pot ser el titular doncs com a convidat principal.
M'agradaM'agrada
Por cierto, nada que ver con este Macbeth, pero nueva decepción habemus y nada me ha gustado la comunicación del Liceu: Camarena ( que no es voz por cierto para el Des Grieux ), cancela todas sus funciones de la Manon. Se ha fichado al irregular e histriónico Michael Fabiano.
Enfin…..
M'agradaM'agrada
Una irresponsabilidad del tenor al proponer este rol al Liceu.
No hace ni un año se anunció la temporada y el debut en este rol, cómo si desde entonces a ahora, la voz tuviera márgen de evolución.
Ya no se hubiera tenido que anunciar. Debe ser el teatro quien proponga o en cualquier caso vetar propuestas que ya se veían cómo problemáticas.
Al menos él ha sido honesto y antes de hacer sufrir como su compatriota en el mismo rol y en el mismo teatro, ha cancelado con rueda de premsa incluída, el debut.
El teatro hubiera tenido que decir no cuando propuso ese debut, però el Liceu no tiene el suficiente poder para decidir y decir a una figura, no, no es el momento, todavía.
M'agradaM'agrada
Si, pero indecisión y engaño a abonados y compradores de entradas anticipadas, por parte de la Dirección artística del teatro….y van ya un montón.
Garcia de Gomar no tiene categoría para dirigir un teatro de ópera de primer nivel y a este paso ( más la política de precios, mal trato a los abonados, cambios en los casts mal comunicados, etc… ), el Liceu se va a convertir en teatro de tercera división, si no lo es ya.
Particularmente, cada vez más molesto.
M'agradaM'agrada
García de Gomar no tiene nada que ver en la política de precios, nin tampoco con el mal trato a los abonados. El cambio de cast de Tosca nada tiene que ver con él, o en todo caso si por no someterse a chantajes, los de Macbeth, tampoco y este caso flagrante menos aún. Los cambios en el Lohengrin del MET son también culpa de Gomar, o de la Colau? o es que el MET es un teatro de tercera?
Los cantantes actuales tienen que recapacitar muy mucho.
Por cierto, un teatro de tercera no coproduce algo tan extraordinario como Guerra i Pau estrenada estos días en Munich y que ya espero con candeletas, o cómo la próxima Jenufa con un cast envidiable. Lo único que recrimino a De Gomar es que aceptara la propuesta de esta Manon a petición de Camarena que lo pidió. El Liceu le hubiera tenido que decir, aun no es el momento.
M'agradaM'agrada
Me olvide por no recordar a priori su nombre, incluir en el pack y por lo no referente a la parte artística, al director general Sr. Oviedo
M'agradaM'agrada