Sara Tysman, Piotr Beczala i Sondra Radvanovsky. Gran Teatre del Liceu 13 de juliol de 2023. Foto IFL
Aprofitant l’escenografia de L’Incoronazione di Poppea, el recital de la Radvanovsky i Beczala se situa dins de la sala del Liceu, amb el piano i els cantats molt més presents del que és habitual, en el lloc que ocupa l’orquestra, en mig de l’anella que serveix de passarel·la de llums multicolor (no debades estem a la setmana del Pride Barcelona) que els encerclava i il·luminava de manera aleatòria amb els colors aproximats de l’arc de Sant Martí, dotant l’esdeveniment d’una estètica de modernor que ja hagués volgut jo en la tria del repertori interpretat.
Sondra Radvanovsky és segurament LA DIVA actual de la casa, i es pot permetre cantar el que vulgui, per tant, el seu públic fidel i entusiasta també li agrairia que en lloc de Manon, Tosca, Aida o Maddalena, ens hagués cantat rols no escoltats aquí, potser fins i tot provatures, però el de sempre, per a mi no, entre altres coses perquè ella ja no és la de sempre i les comparacions amb ella mateixa ja han iniciat aquell moment de sortir perdent respecte a la interpretació anterior.
EL RECITAL
El 27 de setembre de 2020 es reprenia, tot i les enutjoses mascaretes, una nova temporada al Liceu amb un recital amb Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala, acompanyats al piano amb discreció, per Camillo Radicke. Va ser un esdeveniment inoblidable.
Quasi tres anys més tard la mateixa soprano i tenor, ara acompanyats per l’encara més discreta, per ser molt generós, Sarah Tysman, clouen la temporada 2022/2023, amb dos recitals (el segon diumenge 16 a les 5 de la tarda, en un estat vocal que res té a veure amb aquell esmentat. Segurament el període de descans forçós motivat per la pandèmia, va afavorir aquell, i el retorn a l’activitat intensa i amb rols molt més pesats per part d’ambdós grandiosos cantants, també hi ha tingut a veure, a banda que els anys no passen en va. El cas és que el recital que ja no oferia gaires estímuls en les obres triades, no ha pogut començar de manera més decebedora.
Sondra Radvanovsky continua tenint un canó vocal, que mai ha estat estrictament bell, però si intensíssim, modulat i regulat de manera, almenys fins ara, exemplar gràcies a un domini de les intensitats, el legato, les mitges veus i uns pianos i pianissimos de factura plusquamperfet. El desgast és evident i aquell control que tenia en les notes agudes en forte s’han anat convertint en perilloses canonades que a vegades quasi esdevenen esgarips. El so ja no és tan natural, i com totes les sopranos que esperen al final de la seva carrera, quan ja ho han demostrat tot, a fer front a Turandot, saben que després, res ja no serà igual. Radvanovsky no tan sols fa front a la gèlida princesa, sinó que ha cantat al MET una Medea de Cherubini espectacular, que va merèixer un apunt entusiasta a IFL quan vaig veure la retransmissió als cinemes. Tots aquests reptes assolits amb gran èxit passen factura i possiblement començar el recital amb l’ària de Manion Lescaut del quart acte, no ha estat la millor tria, ha estat una temeritat i la veritat que quan ha acabat ha obtingut menys aplaudiments i bravos que quan ha sortit per primer cop a escena. La veu no corria lliure, i la soprano semblava que passava per sobre la partitura de manera supèrflua, sense transmetre res, amb trucs de cantant experimentada que no han convençut ni tan sols al públic liceista que més l’adora.
Després en el bloc dedicat a Tosca, rol que li coneixem amb escreix i que aquesta mateixa temporada ja ha cantat al teatre, per la qual cosa m’ha semblat incomprensible incorporar quatre fragments en el programa el recital, la seva aportació, per ami,ha estat un pur tràmit, amb canonades, alguna manca d’afinació, molta teatralitat per amagar manca d’estímuls i de tant en tant els grans detalls de la seva apreciadíssima categoria.
Piotr Beczala per la seva part ens venia després d’una petita aturada per problemes que no crec que estiguin del tot resolts. La veu ampla (massa) segurament per un repertori més pesat i dramàtic que l’obliga a eixamplar centre i intentar arribar a un registre greu poc rellevant per aquests rols més spinto, fa que el seu Cavaradossi hagi resultat només convincent, no abassegador, no de primeríssim tenor. L’emissió massa plana, les intensitats més aviat centrades en el forte i el matis massa oblidat han fet que tant la “Recondita armonia” com el duo del primer acte “Mario! Mario!…Son qui!, hagin passat i resultat sense cap especial consideració notable. Cap moment especialment brillant o que tallés la respiració. Tot sonava a rutina.
N’estic tip de les obres de sempre, escoltades sense cap distinció. Han estat tres quarts d’hora, per a mi inútils, prescindibles. Ni el “Vissi d’arte”, una de les especialitats de la Radvanovsky m’ha provocat ni el més lleu intent o ombra de calfred.
Menció especial per la intervenció pianística, en cap cas digne de la rellevància, a priori, dels dos solistes. Per a mi, vergonyosa i incomprensible contractació.
La segona part no podia començar “pitjor”. Un “Celeste Aida” amb intencions i sense grans resultats, tot i el “vicino al sol” amb un pianissimo ben fet, però poc emocionant i un temible “Ritorna vincitor” completament erràtic d’emissió i amb problemes d’afinació, també suposo que amb la col·laboracióde la pianista, que tampoc ajudava. Tot feiapresagiar una nit perduda.
En el duo final “O terra addio”, ha entrat un àngel a la sala i tot allò que fins aquell moment havia estat rutina amb detalls esmicolats i mancança de veritat operística, s’ha transformat en comunió entre els dos solistes i el públic. Les veus s’han conjuntat i han fet poesia canora alhora, fent servi reguladors, notes en piano i detalls de gran classe tècnica i emotiva que ha fet donar, sortosament el tomb, per a mi esperat.
Després venia certament, el més interessant, tres fragments de l’òpera Rusalka d’Antonín Dvořák, iniciats per l’esplèndida ària del príncep, molt ben modulada i amb unes sonoritats més clares, decididament amb una emissió més lliure i lírica i amb una distinció en el fraseig que feia oblidar la rutina banal fins aquell moment mostrada.
Per la seva part, la soprano nord-americana ha fet front a la celebèrrima “Měsíčku na nebi hlubokém” (el cant a la lluna), que si bé és cert que estem acostumats a escoltar-la per veus més angelicals i sutils, el gran mèrit de Radvanovsky ha estat dotar-la d’una intensitat molt carnal i emotiva, creant entre ella i el teatre aquell magnetisme i connexió única, només a l’abast d’artistes de la seva categoria. Per a mi ha estat “el moment” de tot el recital, per això i només això ha pagat la pena ser-hi.
El recital acabava oficialment amb el duet de Rusalka i el príncep, un duo llarg, difícil, compromès, molt exigent pel tenor en una zona de pas molt exposada i on ambdós cantants han seguit en estat de gràcia, si bé a Beczala l’emissió dels aguts més compromesos en la secció final del duo, ha estat a punt de jugar-li una mala passada, sortosament superada amb mestratge tècnic i control.
Amb el públic delirant els bisos no s’han fet esperar. Ella ha cantat la “seva” ària, “La mamma morta” de l’òpera Andrea Chènier, que ha començat molt bé i ha rematat de manera desfiatada, sense causar-me l’impacte de quan va interpretar l’òpera sencera al Liceu al costat d’aquell Kaufmann descafeïnat.
Ell pensava que continuaria amb “L’improvviso” de la mateixa òpera pensant que potser acabarien amb aquell duo que tant em desespera, però no, sortosament, ell ha triat el glamur de Franz Lehar per cantar-nos la sempre ben esperada ària de “Das Land des Lächelns”, “Dein ist mein ganzes Herz”, amb distinció, estil encara que no fascinació.
Al final i notablement cansats, han optat per un deliciós i curt duo, el de Die lustige Witwe amb el corresponent intent de vals “Lippen schweigen”.
Èxit clamorós i punt, perquè portar la contra.
LA CIRERETA DEL PASTÍS
Sumem als mòbils impertinents, ara que fa calor, els ventalls que quan topen amb la pitrera sufocada, molesten de manera ostentosa, tot i que la senyora a qui he hagut de cridar l’atenció només iniciat el recital, encara és l’hora que no ho hagi entès.
És clar que a la senyora, que avui no tenia el dia, també l’hi ha sonat el mòbil en un d’aquells moments elegíacs, no en una canonada radvanovskyana.
I per acabar, emocionada com estava amb el recital escoltat, només sentir les primeres notes del “Lippen schweigen” no ha pogut reprimir un OH! i tot seguit “La Bohème”. Avui l’horoscop segur que li deia, no surtis al carrer, quedat a casa.
No hi ha res a fer!
IN FERNEM LAND 
Això dels ventalls té delicte, eh? Al darrer concert que vam fer, una senyora a primera fila amb el seu ventall agitant-lo amb valor metronòmic de blanca igual a 60 sense cap pietat per a la peça que estava “escoltant” que, naturalment, era la més delicada del programa. La vaig reprimir amb la mirada, perquè casualment dirigia amb el cor a la platea, però tampoc no crec que ho entengués gaire. Brutal!
M'agradaM'agrada
I si després a la mateixa senyora li sona el mòbil, què me’n dius!
És una guerra perduda.
M'agradaM'agrada
Hi vaig diumenge, ahir era al Palau, pensava que tu feries el mateix.
M'agradaM'agrada
El Liceu em va fer anar el dia d’abonament a un recital i no vaig poder assistir al concert Wagner. Ells mateixos es contraprogramen. Lamentable
Espero que ho gaudissis. Jo hauria hagut de canviar les entrades, però quan me’n vaig assabentar ja era massa tard.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar diumenge i vaig sortir d’allà amb una gran set de Rusalka, de Rusalka tota sencera i amb una orquestra i no amb allò de fons que no sé massa bé què era. Hauré de passar set per molt de temps?
M'agradaM'agrada
Como me temía un recital descafeinado o hasta decepcionante no solo por el programa escogido sino por el estado vocal últimamente de ambos cantantes, ni siquiera pensaba desplazarme al Liceo. Y tú Joaquim, bien lo has confirmado.
Me llegaron de hace pocos días, noticias de unos amigos que presenciaron la Turandot de Zúrich, antes de las cancelaciones de Beczala, decepcionados por las prestaciones de Sondra ( no es voz de Turandot ni en pintura ) y de Piotr ( que galleó el final del 2o acto ), siendo al parecer Rosa Feola como Liu lo mejor.
Si me interesará Beczala en otro repertorio, como por ejemplo el HALKA de Moniuzsko que tiene previsto en el Real.
Saludos a todos y buen verano. ( a ver que tal la apertura d Bayreuth, con la Garanca como Kundry )
M'agradaM'agrada
La decepción era el programa, no te quepa la menor duda. Ese estado vocal en la Fanciulla, por ejemplo (aunque a piano es un crimen) no se hubiera percibido tanto. Y si junto a Fanciulla en vez de Tosca, le pones Francesca da Rimini en vez de Aida o si querían hacer Verdi, mejor el Don Carlo o quizás un Ernani, entonces la percepción hubiera sido muy distinta.
M'agradaM'agrada
Sí, els anys no passen en va…he recordat i anyorat aquella sensacional “mamma morta” de fa pocs anys amb que ens va obsequiar la Radvanovsky fent posar la pell de gallina. En fi, pesi a tot hi ha hagut moments magnífics. He trobat a faltar molt l’orquestra; i crec que el Liceu, quan venen cantants de rellevància com ahir a fer recitals, hauria de pensar obligatòriament en posar-hi la orquestra, sobretot si el recital és de música de òperes com Tosca o Rusalka en que l’orquestra té un paper molt important. Altre cosa seria si és un recital de lieds de Schubert, per exemple, on el que cal és un bon pianista, això sí.
M'agradaM'agrada
Importante ademàs el debe que citas: no se pueden cantar arias y duos de Aida y Tosca, incluso de Russalka, a piano y sin orquesta.
Otro motivo que me desmotivó acudir
M'agradaM'agrada
Sobretodo de Rusalka, donde Dvorák despliega una ruiqeza orquestal que ni un grandioso pianista, que no era en absoluto el caso, podría hacernos olvidar la maravillosa orquestación que utilizó para esta bellísima ópera, que creo, volveremos a disfrutar pronto en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Dues veus com aquestes demanen una orquestra i un programa més esplèndid, no tan sovintejat.
M'agradaM'agrada
Vaya.
Espero y deseo que mejoren. Son dos grandes intérpretes y la edad, junto al repertorio, pasa factura.
Sin embargo, la voz, en ocasiones, te traiciona y es complejo reconducirla.
Como siempre, un placer leerte y desearos feliz verano, a ti y a todos los infernems.❤
M'agradaM'agrada
El problema no era el estado vocal. Aunque no estuvieran en su mejor momento, aun hacen vibrar al público y con motivos. El problema era el programa y a piano. Punto
M'agradaM'agrada
Sap greu; hi aniré diumenge i potser s’han refet una mica… però el primer ja està fet i no ha sortit bé. Ara, si almenys l’última part val la pena, millor. Llàstima perquè, traient-ne la Coppèlia que queda, era la cirereta al pastís de la temporada juntament amb una Incoronazione que, val la pena dir-ho, està sortint molt bé i és un digníssim final.
M'agradaM'agrada
Hi ha públic que va sortir encantat d’escoltar el de sempre i una mica més malament del que ens havien ofert en altres ocasions.
La temporada 22/23 ha acabat sortint millor del que esperàvem, sí. La Poppea, de la que he vist l’assaig general, mereix a un no Monteverdià com jo, una segona visió el dia que em toca a l’abonament, per tant, vol dir que em va agradar, malgrat tot.
M'agradaM'agrada
Vaja, llastima per que, com haviem comentat, semblava que havia de ser el concert de la temporada. Al final no vaig agafar entrades, la vida em porta del morrio i no tinc temps per a mes.
M’ha fet riure molt el teu “Oh! La Boheme”… se que no és per a riure-se’n, però és que de sobte he visualitzat la senyora, la pitrera, el ventall, el mobil i el Oh! La Boheme, i m’ha semblat una pel·lícula còmica.
M'agradaM'agrada
Còmic ho va ser molt, la veritat i encara m’he deixat un detall importat, després de cridar-li l’atenció es va ventar amb més força contra aquell pit maltractat de senyora digníssima, però quan vaig insistir en veu alta i part del públic del voltant emprenyat, lògicament per la meva protesta em feien callar sense que sabessin el motiu de l’esbroncada, ella va parar de fustigar-se, però aleshores va començar un lament somort durant una bona estona, queixant-se com Falstaff quan està amagat dins el cove barrejat amb la roba bruta, o no entenent el motiu de tanta desgràcia. Segur que és una senyora entranyable amb la qual estic segur que ens començaríem a barallar de valent si parlem de política. I punt final.
M'agradaM'agrada
Como dice aquél fox de los años 40s. “El tiempo pasa que es un primor…” I casi tres años para voces que ya han sobrepasado los 50 i que hoy cantan aquí i mañana allá, mucho más. Hay una diferencia abismal entre el recital de Radvanovsky-Beczala de ahora i el de hace tres años. Hubo más gritos que modulaciones de voz, algún pianíssimo aceptable y mucha entrega, pero cantar no es gritar. No obstante parece que al público eso es lo que le agrada, pues los bravos y las ovaciones no pararon y yo mientras tanto aburrido como una ostra. Hubo arias penosas y decepcioantes, pero un pianíssimo aqui y un buen agudo allá no hace un recital.
Siempre lo mismo: que si “Tosca” que si “Aïda”, menos mal que hubo el largo momento de la deliciosa “Rusalka”. De los bises no se puede decir nada, son propinas, lo mejor “Lippen schweigen” de la mejor opereta compuesta “Die lustige Witwe”, con permiso de “Die Fledermaus”. Una delicia de vals lento.
M'agradaM'agrada
Suposo que, de vegades, en tres dies poden canviar moltes coses. I la disposició de l’escenari i la pantalla acústica hi ajuden, segur. I que no hi hagi orquestra, també. Però jo diria que avui, diumenge, el recital ha estat molt diferent del que sembla que va ser fa uns dies. Sincerament, l’he trobat magnífic: Radvanovsky ha cantat amb intenció, sense cridar, sense forçar la veu… això sí amb una veuarra que, en algun moment semblava excessiva i tot, però matisant i amb expressivitat, des de la Manon fins al final. Al duet de Tosca, hi havia química entre els dos cantants i l’han cantat i actuat a un gran nivell. Les dues àries de Beczala, de Tosca, han estat precioses, amb una veu homogènia en l’agut, una modulació i un fraseig perfectes… Si tenia alguna cosa, està totalment recuperat. I a l’Aida, si fa no fa. No sé dir-vos, però he trobat que ha un recital molt bo. Cert que la veu de Radvanovsky té aquest timbre, color o el que sigui que no la fa especialment bonica per se, però canta tan bé… I la Beczala és espectacularment bella, encara i va sobrat. En alguns moments, semblava en estat de gràcia. Als tres duets, una compenetració perfecta i han sabut transmetre en totes les peces. El bis de La mamma morta, molt bé també. Beczala ha triat una cançó de Karlowicz, bellíssima, amb un pianissimo final preciós però potser una mica massa breu. Després han tornat a fer el duet de La vídua alegre, ballant el vals, també. L’única que sembla que no hagi millorat… la pianista. Sí que és fluixeta, sí o potser té una reducció simplificada perquè reduir aquestes orquestracions a quatre notes que tenia en alguns passatges… no cal que siguin a l’estil de les de Liszt, que no podria ni començar, però eren massa simples.
No sé… segurament no ha estat tan bé com dic, portat per l’entusiasme, però per la raó que sigui, ha estat molt millor que el primer recital. Tampoc no hauria de ser així, però potser no tenien el dia.
M'agradaLiked by 1 person