L’Incoronazione dI Poppea. Producció de Calixto Bieito. Fotografia de David Ruano gentilesa de Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

LA PRÈVIA

Si Jordi Savall i Calixto Bieito eren com aigua i oli, pot ser que el mestre igualadí hagués hagut de renunciar a dirigir una magnífica producció amb la qual ell se sentia incòmode. L’aposta era arriscada, d’acord, però també valenta i no crec en cap cas que la direcció artística del Liceu hagi estat poc encertada en intentar fer que ambdues personalitats poguessin treballar des d’òptiques estètiques tan allunyades.

El resultat no ha estat bo i si cal, que tampoc ser si aquest combat té guanyadors o perdedors, a no ser el públic, jo diria que el director Bieito ha sortit enfortit i el mestre Savall, per a mi, ha demostrat una vegada més que el teatre no és el seu fort, perquè el seu estatisme i manca de discurs dramàtic ha passat factura a una proposta absolutament teatral i que necessitava d’una direcció més enèrgica, més contrastada, més dramàtica, com ho han fet altres directors tan especialistes o més que el mestre Savall, i amb això ja vull donar a entendre a tots els que em puguin dir que Monteverdi es dirigeix així i que no hi entenc res, que potser en això últim qui sap si tenen raó, però quan s’escolta el Monteverdi dirigit per Gardiner, Harnoncourt, Garrido o Jacobs, el tarannà és tot un altre i no deixen de ser especialistes i estilistes del món monteverdià.

Parlo del mestre Savall perquè vaig assistir a l’assaig general d’aquestes representacions, i tot que mai acostumo a parlar dels assaigs, encara que sigui el general, veure el mestre Savall dirigint quasi a tocar de la meva localitat, no traient el cap del faristol sense mirar els cantants en cap moment, com per evidenciar el seu desacord amb el que passava al seu voltant, em va semblar una deslleialtat a tot l’equip i també em va semblar que la seva manca d’empatia perjudicava una representació molt més que notable.

La representació del 19 de juliol

Ahir, vaig assistir a la cinquena de les sis representacions previstes del darrer títol de la temporada 2022/2023, L’Incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, amb dos canvis rellevants del que vaig veure el dissabte 8 de juliol. El primer, ja previst des d’un bon inici, amb la direcció de Luca Guglielmi, si bé inicialment havia de dirigir-ne dues (17 i 19) i finalment també dirigirà la darrera representació del 21.

L’altre canvi anunciat abans de començar la representació va ser que el Mark Milhofer estava afectat per una afonia que l’impedia cantar, però que actuaria i la seva part la cantaria des del fossat, Marcel Beeckman, que ja cantava el rol de Nutrice.

Guglielmi no és tan preciosista en el so, però té el sentit dramàtic que li manca al mestre Savall i els interludis orquestrals, que amb el mestre català quedaven tous i somorts, tenen amb la direcció del torinès, una presència i una vitalitat que ajuden a fer més fluida la narració alhora que amb l’acompanyament als cantants els recitatius i àries prenen una volada més estimulant. Els magnífics músics de Le Concert des Nations van brillar amb llum pròpia, car tenen una qualitat de primeríssim nivell, gràcies a la immensa tasca del mestre Savall al llarg d’aquests més de trenta anys de la seva creació. El mestre Guglielmi va donar el seu toc personal i una sonoritat més sòlida que vaig agrair especialment, car el Monteverdi operístic, com he dit manta vegades, no és allò que més em motiva a la meva vida, ni és en cap cas, és el compositor que em poso a casa per enlairar l’estat d’ànim, ni per trobar la pau i l’equilibri, no, no us diré cap mentida.

Guglielmi no va rebre tots els aplaudiments que mereixia, l’orquestra si, molts, però crec que l’estima del públic nostrat i casolà al mestre Savall, va ser injusta amb la feina del director italià.

Van triar un equip vocal amb molta cura, sobretot en els rols principals. Cantants especialistes, però no només, també cantants amb personalitat i molt disciplinats i estilistes, malgrat que alguns, per desesperació de l’ortodòxia barrocaire, canten també excel·lentment en altres repertoris i també cantants que gràcies a la gran tasca teatral que el director Bieito, van saber donar vida i comprensió actual a un excel·lent llibret que té 381 anys d’antiguitat.

Poppea va ser Julie Fuchs, la soprano francesa que ens va encisar com a Melisande, i em va decebre una mica com a Adèle a Le Comte Ory a Pesaro l’estiu passat. La seva Poppea és explosiva, potser no estilísticament monteverdiana, però jo que sóc un heretge, ho he agraït. El seu cant passional i l’acurat treball en els recitatius ha ajudat molt a fer-me més amable la representació. La seva caracterització dramàtica és a més a més, un gran afegit al triomf personal, però mentiria si no us digués que he trobat que fixava moltes notes, molts més del que és habitual en aquest barroc primerenc i també desafinava, cosa que ja no és normal en cap repertori. Bé i a estones molt bé, però potser aquella Melisande, ara per ara és el seu cim.

L’Ottavia de la mezzosoprano Magdalena Kožená, és de les coses grans que he vist en ma vida i una de les actuacions insignes d’aquesta temporada al costat de Jaho, Sierra, Davidsen o la Pankratova. La personalitat abassegadora només trepitjar l’escenari, el carisma dramàtic, la intensitat dels seus recitatius i la projecció vocal claríssima van ser definitius per fer que la representació assolís un nivell de qualitat excepcional. Ella ho fa créixer tot al seu voltant i roba l’escena a qualsevol amb qui comparteixi escenari. Les seves dues grans escenes quedaran com una fita per a mi. Extraordinari el seu lament final, el famós “Addio Roma” però tota l’escena de sortida a la primera part amb la confrontació amb Ottone romandrà anys en la meva memòria.

La soprano nord-americana Deanna Breiwick va cantar el rol de Drussila. Segurament sense la potent prestació dramàtica, la seva part vocal no m’hauria causat la mateixa impressió. La veu és bonica, però també m’ha semblat que algun moment no estava del tot encertada en el to.

Rita Morais, multiplicaba la seva presència com a Fortuna, damisel·la de l’emperadriu i Pallade. Veu molt característica d’aquest repertori i molt simpàtica i entremaliada, però per a mi poc interessant.

Tampoc m’han cridat especialment l’atenció les veus de timbres més aviat feridors, però això sí, d’estil impecable de Natalia Labourdette com a Valetto i Irene Mas com La Virtú.

El repartiment masculí l’encapçalava el contratenor australià David Hansen com a Neró. Per a mi només correcta i amb un atac a les notes agudes nefast i descontrolat. El timbre és ingrat si bé el cant és molt expressiu, però no controla bé l’emissió i a vegades les coloratures i ja dic, l’atac a la zona més aguda és brusc i imprecís. El Neró és un rol difícil, però crec que l’opció d’Hansen no va ser la més encertada.

Magnífic l’Ottone del contratenor català Xavier Sabata, a qui l’escenari fora de l’espai natural, ha beneficiat molt per la projecció sovint curta i en aquestes representacions molt suficient, i per tant hem pogut apreciar la calidesa del so i l’expressivitat comunicativa del seu cant, amb un estil precís i uns resultats excel·lents també com a actor.

El baix argentí Nahuel di Pierro es feia càrrec de l’important rol de Seneca. L’estiu passat a Pesaro, en un desgraciat concert al teatre Rossini, no em va agradar gens. En aquestes representacions, tot i mancar-li un registre greu poderós i necessari, he de dir que m’ha agradat molt. La veu encara ha d’evolucionar a baix, és jove i ara per ara és un baríton baix, però ha estat especialment colpidor en la seva rellevant escena del suïcidi, per projecció però també per intenció en el seu important recitatiu.

El tenor Marcel Beekman que feia una notable, massa exagerada, Nutrice, s’ha fet càrrec des del fossat del rol d’Arnalta del qual el tenor anglès Mark Milhofer en feia una creació. Ahir només va fer la part escènica perquè una afonia el va deixar fora de combat. Beekman sense poder igualar-lo, jo diria que s’ha crescut oferint una interpretació de l’ària “Obivlion soave”, esplèndida, amb un portentós i efectiu fiato, que m’ha emocionat per la discreció amb què l’ha emès en un clar efecte virtuosístic de gran categoria, divinament acompanyat pel mestre Guglielmi.

El tenor de nom impronunciable Thobela Ntshanyana, que es va fer càrrec dels rols de Lucano (complicadíssim duo, en tots els sentits amb Nerone), primer soldat i segon familiar. La veu és ingrata, però el resultat és molt efectiu i musical.

Els dos joves i prometedors barítons Guillem Batllori i Milan Perišic assumien els rols de Liberto i segon soldat, el català, i Littore i tercer familiar, el serbi. Són veus a tenir en compte sense cap mena de dubte.

El tercer contratenor, Jake Arditti va interpretar els rols d’Amore (més que magnífic) i primer familiar. Potser hauria estat millor Nerone que l’australià. La veu sembla més sòlida i sobretot homogènia i com a intèrpret demostra un treball excel·lent en aquest simpàtic Amore ideat per Bieito.

El conjunt vocal, amb els seus pros i els seus contres, és molt homogeni i cohesionat, gràcies també al gran treball del director burgalès, que amb aquesta producció, per a mi, signa un dels seus grans treballs teatrals, en gran part responsable que aquesta òpera m’hagi agradat més que la darrera vegada que la vaig veure al Liceu.

Bieito és molt respectuós amb el meravellós text de Gian Francesco Busenello. Res grinyola com podien fer pensar els presagis dels profetes calamitosos de les xarxes i els enemics acèrrims del gran director teatral. En el text original, ja hi ha violència i sexe, ell en tot cas ho contextualitza en la nostra quotidianitat, en allò que podem sentir com a comprensible, lluny de la manera arqueològica de representar una òpera com aquesta, com hagués estat del gust del mestre Savall.

Tant el dia de l’assaig com ahir, tot i que menys, vaig seguir el sobretitulat i el que succeïa en escena i el sexe entre Ottone i Drussila o el coit entre Licano i Nerone també. No hi ha l’assassinat del primer en mans del segon, no, però bé podria ser l’acabament que l’emperador romà podia decidir en una relació com la descrita en el duo, no grinyola, és gratuïta, però perfectament coherent, com ho és la històrica mort de Sèneca, tot i que en el llibret de l’òpera es fora d’escena. No hi ha tants morts com es va voler fer creure a la roda de premsa de la presentació, ni el sexe “explícit” que es mostra en escena pot ofendre a ningú habituat als anuncis de colònia o perfum que veiem cada dia per televisió.

Era part del màrqueting? Segurament, perquè el cas és que el treball minuciós que Bieito fa en cada personatge, és magnífic i l’entorn escenogràfic que utilitza és original i integrador. És un muntatge que s’ha de veure a curta distància i si bé des del quart pis hi ha una perspectiva lumínica molt atractiva, amb la passarel·la canviant que il·lumina la sala de mil i una tonalitats molt integradores amb la trama, no s’aprecia el detall minuciós de l’excel·lent treball de cadascun dels personatges i la meravellosa tasca dels cantants per fer-ho creïble.

Les pantalles aporten poc i quasi mai aporten la proximitat necessària que algun moment hauria de facilitar visibilitat als espectadors més allunyats de l’escenari. Hi ha una escena llarguíssima amb els ulls de Neró ocupant la pantalla del fons de l’escenari al darrere de les grades amb públic situades dins de l’escenari del teatre.

El treball dels personatges de Poppea, Drusilla, Ottavia, Ottone i Nerone és intens i brillant, però els rols més petits estan magníficament d’assenyats i demostra una vegada més que a banda de les seves provocacions, Bieito és un grandíssim director teatral, i per això malgrat que molts no ho vulguin entendre, és un director reclamat per totes les grans cases d’òpera importants.

Només queda una única oportunitat per qui no l’hagi vist. Jo la recomano fervorosament, no és el meu, però espectacles d’aquesta categoria, són el que ens cal.