Han passat quaranta-cinc anys d’ençà que la producció de Giorgio Strehler va inaugurar la temporada del Teatro alla Scala el 7 de desembre de 1980 i va meravellar tant, que continua reposant-se i continua fascinant la bellesa visual d’escenografia i vestuari (Ezio Frigerio) i incommensurable disseny de llums (Marco Filibeck), com la saviesa teatral de la concepció original de Strehler ara a càrrec de Marina Bianchi, ja que el gran director triestí va morir l’any 1997.

D’aquella producció inicial dirigida musicalment per Lorin Maazel i que va suposar el llançament internacional del baríton menorquí Joan Pons, fins ara, la producció hauria pogut envellir, però continua sent un autèntic goig submergir-se en aquest suggeridor joc ambientat en una granja de la Llombardia o l’Emilia italianes, que tant recorden aquella finca de Novecento de Bertolucci, respectant, això sí, el vestuari de l’època del llibret skaspesperià, tot envoltat del treball excepcional de Filibeck amb les llums que converteix les escenes en quadres pictòrics de llum meridional, semi boira llombarda i dels pertinents contrasts que en moltes ocasions fan que els personatges siguin ombres retallades al davant d’un fons escenogràfic de bellesa irresistible.

Potser de tots els espectacles de Strehler dels que queda constància videogràfica o he vist en directe (Simon Boccanegra), aquest continua sent la seva obra mestra.

L’espectacle vist, gràcies al streaming del teatre milanès del passat 29 de gener, compta amb un altre encert fonamental, la direcció musical del mestre Daniele Gatti, que matisa fins al més mínim detall una partitura riquíssima i d’una orquestració extraordinària. Com tota bona representació de Falstaff, crec jo, la visió melancòlica ha de prevaldre per sobre la visió còmica que molts continuen encaparrats en llegir aquesta òpera, que en cap cas és bufa i que el vessant malentès com a còmic, no és altre que el d’una comèdia agredolça i així ho fa palès la direcció musical, plena de bellíssims detalls en els acompanyaments dels moments més lírics, plens de nostàlgia, com en els passatges més brillants dels genials concertants, d’un vigor teatral extraordinari. Orquestra i cor (en l’escena final), excepcionals. Tocant Verdi aquesta orquestra no té rival.

L’equip vocal, està encapçalat pel Falstaff oficial dels darrers anys, perquè no n’hi ha altre millor (?), Ambrogio Maestri amb el domini dramàtic del rol perfecte i els problemes vocals habituals amb la manca de consistència ferma en l’emissió d’alguns aguts i greus, les notes fixades, algunes desafinacions i en aquesta ocasió amb problemes en l’emissió controlada dels falsets obligats, tot això degudament dissimulat amb les taules que atorguen haver interpretat aquest rol més de 400 vegades. Al baríton de Pavia l’envolta un equip ben solvent, tot i que no genial, on sobresurten pel meu gust la Quickly de Mariana Pizzolato, perfecte vocalment tot i no ser una veritable contralt, però sí una mezzosoprano més que suficient per arribar a totes les notes que demana el rol i magnífica com a actriu, molt implicada en el joc escènic. La soprano lírica Rosa Feola, lluminosa en la zona aguda i una mica més anònima en la part central i greu necessària, com si era el cas de la inoblidable Renata Tebaldi, fa una convincent Alice, així com la soprano gallega Rosalia Cid ideal Nanetta si bé una mica més d’incisió en les notes pianos per convertir-les en pianissims i unes sfumature en la deliciosa “Sul fil d’un soffio eteseo” la situarien en l’excel·lència. És difícil sobresortir en el rol de Meg, la mezzo Martina Belli, equilibra bé els conjunts i mai queda anònima com tantes altres.

En la part masculina m’ha agradat molt el Dr, Cajjus d’Antonio Siragusa, amb la seva veu sonora habitual, els seus resplendents aguts i en aquesta ocasió la seva particular sonoritat jugant a favor seu. Molt bé, també el tenor argentí Juan Francisco Gatell, és potser la vegada que m’ha agradat més, però com Cid, li manquen uns planíssims que converteixin el seu Fenton i la deliciosa ària que inicia el tercer acte “Dal labbro il canto estasiato vuola”, en una actuació per recordar. El Ford del baríton Luca Micheletti és molt convincent dramàticament, però vocalment li manca una rotunditat baritonal, tot i dir molt bé l’impactant “È sogno? o realtà? el gloriós moment que li reserva Verdi. Itàlia i possiblement el món, està mancada de veritables barítons que facin justicia al gran compositor italià. Per acabat Marco Spotti és un correcte Pistola i el Bardolfo de Christian Collia és per oblidar.

Tot això vist per la TV, amb la qual cosa tot judici en el teatre podria ser sensiblement diferent, a casa tot s’escolta amb claredat indiscutible i al teatre ja se sap. Aquí rau la susceptibilitat de qualsevol valoració fora del teatre.

Giuseppe Verdi-Arrigo Boito
FALSTAFF

Sir John Falstaff: Ambrogio Maestri
Ford: Luca Micheletti
Fenton: Juan Francisco Gatell
Dott. Cajus: Antonino Siragusa
Bardolfo: Christian Collia
Pistola: Marco Spotti
Mrs. Alice Ford: Rosa Feola
Nannetta: Rosalia Cid
Mrs. Quickly: Marianna Pizzolato
Mrs. Meg Page: Martina Belli

Direttore Daniele Gatti
Regia Giorgio Strehler ripresa da Marina Bianchi
Scene e costumi Ezio Frigerio
Luci Marco Fikibeck
Coreografia Anna Maria Prina