STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

VERBIER 2016: FALSTAFF (Terfel-Salsi-Ayan-Grimaldi-Fang-Naef;Desderi-López Cobos)

Tornem als Alps per assistir a una representació semi-escenificada de la darrera òpera de Giuseppe Verdi, el genial Falstaff que malgrat ser una òpera que necessita si o si una producció escènica, ha trobat una solució prou satisfactòria per apreciar la grandària teatral de Bryn Terfel, ben secundat per la resta de la companyia, que sota la direcció escènica de Claudio Desderi i la musical de López Cobos ens ofereixen una vetllada amb llums i ombres, però que gràcies a la personalitat abassegadora del baix-baríton gal·lès que tot ho galvanitza al seu entorn, la representació esdevé un èxit sense discussió. Continua llegint

RECONVERTINT ARXIUS ANTICS…

Transfer 1

Una vegada comés el “parricidi” amb tots els arxius dipositats a RapidSahre he decidit fer una “petita” tasca de traspàs d’algunes gravacions d’àudio i vídeo a MEGA.

Amb la inestimable i voluntària ajuda de Werner que em va fer una feina sense que jo li demanés, i aprofitant que un infernemlandaire també em va demanar si podia tornar a penjar el Rèquiem de Verdi (àudio) que Montserrat Caballé va cantar a Salzburg l’any 1976, dirigida per Karajan, l’única vegada que van col·laborar plegats, he decidit fer aquest apunt i posar a disposició aquestes gravacions ara a MEGA, i així potser molts que teníeu tants problemes per descarregar-los, ara ho podreu fer amb molta més felicitat. Així ho espero.

Els arxius reciclats i altre vegada disponibles són: Continua llegint

LICEU: CONCERT VERDI (4) tutti gabbati

verdi_4

La genial fuga que tanca la llarguíssima carrera operística de Giuseppe Verdi, acaba amb un burleta “tutti gabbati” (tots burlats) que sembla tota una premoció del que passaria molts anys més tard quan el Gran Teatre del Liceu decidís commemorar els dos-cents anys del naixement de Verdi, amb aquests quatre concerts que han acabat sent com una gran burla al que hagués hagut de ser i no ha acabat sent.

Ahir dissabte va tenir lloc el primer dels dos concerts que clouran aquest homenatge, amb el quart programa, que incloïa fragments de “La bataglia di Legnano”, “Attila”, “Aroldo”, “Don Carlo” i “Don Carlos”, “Otello” i “Falstaff”, amb els solistes vocals Rachele Stanisci, Carlo Ventre, Vitaliy Bilyy, Juan Jesús Rodríguez, Stefano Palatchi, M.Àngels Padró, Maria Such, Elizabeth Maldonado, Airam Hernàndez, Xavier Martínez i Josep Lluís Moreno, tots dirigits per Rubén Gimeno, com en el tercer concert.

Per ser franc us dic que en aquest quart concert hi van haver veritables guspires verdianes, després de més de dotze hores de fragments i fragments, i després d’una primera part tediosa, en perfecte sintonia amb el que han estat aquests concerts Verdi, van aparèixer Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

SALZBURG 2013: FALSTAFF (Maestri,Cavaletti,Camarena,Cedolins,Buratto,Kulman;Michieletto-Mehta) vídeo

Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Falstaff a Salzburg 2013. Producció de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin

Després d’una tongada wagneriana, que encara no ha acabat, sense gaires precedents a IFL (l’actualitat obliga), potser que fem una mirada verdiana a la mateixa actualitat, tot i que el genial compositor italià de moment no té la presència que la majoria de festivals estiuencs han dedicat a l’alemany.

A Salzburg dediquen a Verdi tres òperes, dues escenificades, Falstaff i Don Carlo, i l’altre en forma de concert Giovanna d’Arco. Espero portar-les totes tres al blog i per tant començo per rigorós ordre de presentació.

Per escenificar Falstaff han anat a la recerca de Damiano Michieletto un jove director d’escena que ja ha estat absorbit per la força dels grans festivals i teatres, i ha acabat per sucumbir a la comercialitat més assequible, encara que estigui  revestida d’una certa transgressió que encara posa nerviosos als més immobilistes i com succeeix quasi sempre acaba agradant a la gran majoria. Si l’any passat Salzburg li va donar la mediàtica Bohème, amb una parella tan estel·lar com Netrebko i Beczala, aquest any l’any tornat a cridar per fer-se càrrec de la darrera òpera de Verdi, amb Zubin Mehta com a responsable musical, tota una garantia de qualitat, i un equipo de cantants que jo trobo discret, amb excepcions. Continua llegint

FALSTAFF A LA SCALA 2013

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Falstaff, acte 3er escena 2ª, producció de Robert Carsen

Després del Lohengrin inaugural la temporada de la Scala ha donat pas al genial Falstaff en una nova producció de Robert Carsen, coproduïda amb la ROH Covent Garden de Londres i la Canadian Opera Cpompany de Toronto.

De moment no disposo del vídeo i és una llàstima ja que en aquesta òpera la part escènica és molt important, i per altre part Robert Carsen malgrat que no sempre encerta en les seves estimulants propostes, m’interessa molt.

Per tant avui us porto l’àudio de la primera representació de les 9 previstes i que va tenir lloc el passat dia 15 de gener.

Hi han hagut canvis en el repartiment ja que Barbara Frittoli que tenia que fer Alice va cancel·lar i en el seu lloc canta totes les funcions la soprano Carmen Giannastasio.

En el “segon repartiment” hi troben a Bryn Terfel (tres funcions) interpretant Falstaff, Massimo Cavaletti (Ford), Antonio Poli (Fenton), Ekaterina Sadovnikova (Nanetta), Manuela Custer (Mrs. Pegg) i Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly).

A la primera escoltada m’he avorrit bastant. Ja he comentat alguna que altre vegada que Daniel Harding em desconcerta, i al costat de direccions veritablement inspirades, amb tremp i volada, trobo que n’hi ha d’altres que no acaba de despagar o que vol ser tan personal que l’acaba esgarrant, i em penso que aquí rau la desil·lusió generalitzada de l’audició d’aquesta representació. Continua llegint

LICEU: JOAN PONS 27 ANYS DESPRÉS (FALSTAFF i 3)

Amics infernemlandaires, anit al Liceu el gran baríton menorquí Joan Pons va ser Falstaff, després de 27 anys d’haver-lo interpretat al mateix escenari (novembre de 1983), i fixeu-vos com he construït la frase, anit va ser Falstaff i fa 27 anys va interpretar-lo. La diferència és substancial, no és un matís.

Si fa 27 anys amb una veu molt més sana i fresca, com és natural, Joan Pons en va agradar molt, com també em va agradar en la interpretació del memorable muntatge de Strehler i Maazel a la inauguració de la Scala (disponible amb un vell vídeo de la RAI), anit em va entusiasmar, fascinar i meravellar.

La veu, sonora i consistent, ha perdut, és clar els anys no passen en va, però tot el que ha guanyat en matisos, expressió i bagatge de vida, resulta molt més fonamental per fer aquest genial rol.

Quan Pons camina per l’escena, arrossega amb les seves passes, l’experiència humana i artística que fan més que creïble al personatge, no està fent comèdia, no interpreta un home gran, Joan Pons és gran amb tots els sentits, com artista, home i també d’edat. Maestri, com ell fa 27 anys, posseeix el físic i la veu, però li manca allò que és en essència el gran Sir John Falstaff, un home amb moltes batalles al darrere i amb molts trucs per sortir airós de les que encara ha de patir. Quan el Falstaff de Maestri camina per l’escenari, veiem un home jove de port dret i decidit, fent d’home gran i caduc, en canvi quan Pons surt d’embellir-se per marxar acompanyat de Ford a la cita amb Alice, al final del segon acte, fa comèdia volent fer el jove, quan tots sabem que ja fa temps que ha passat la seixantena. Continua llegint

LICEU: REFLEXIONS A L’ENTORN DEL FALSTAFF (II)

Ambrogio Maestri (Falstaff) i Elisabetta Fiorillo (Quickly) en la primera escena del segon acte de la producció de Peter Stein. Liceu 2010 Foto El Periódico

Ahir vaig assistir a la funció del torn T del Falstaff. La segona funció d’aquesta tanda de 10 que ha programat el Gran Teatre del Liceu enguany i que es mantindrà en escena fins el dia 29 de desembre.

La crònica musical/vocal no difereix gaire de la del dia de l’estrena i que ja us vaig deixar en l’apunt corresponent que podeu consultar prement aquí, tot i que algunes coses han millorat i altres, malauradament no.

Continuo pensant que l’artífex del èxit global de la representació té un nom i aquest és Fabio Luisi. Ahir estava assegut en la meva localitat d’abonament, centrada i en perfecte equilibri auditiu, quasi estereofònic, per tant aquelles presències molestes d’uns instruments sobre uns altres no es van produir i tan sols cal lamentar que alguns dels solistes de l’orquestra no tinguin un so més distingit, ja que la versió del mestre Luisi és de gran categoria i l’orquestra en el seu conjunt, va mostrar cohesió, tremp i ductilitat, però tampoc podem demanar-li miracles i al director menys. Veurem com responen al difícil repte de diumenge vinent en el concert Brahms.

Ambrogio Maestri ha superat els petits problemes vocals que va tenir el primer dia i Continua llegint

LICEU: FALSTAFF (I)

He sortit del Liceu content, Falstaff ja ho té això i ahir vaig assistir a una bona funció i sabent com sabeu, que és una òpera que m’agrada molt, ja us podeu fer una idea del que significa.

Un conjunt excel·lent de cantants sota l’exquisida direcció musical d’un dels directors més rellevants del moment, amb un currículum que treu l’alè i des de el més de maig d’aquest any, és el principal director invitat del MET de Nova York, ja em semblava una molt bona garantia i així us ho vaig fer saber. Continua llegint

FALSTAFF, LA RÚBRICA D’UN GENI

Falstaff, pintura d'Eduard Grützner (1846 - 1925)

Falstaff és, sense cap mena de dubte, l’òpera que m’agrada més de Verdi, un autor que estimo especialment i del que sóc incondicional devorador de la seves òperes.

Sempre que escolto aquesta òpera em sap greu pensar que Verdi ja tenia 80 anys quan la va estrenar i sabia perfectament que aquell si que seria el darrer treball que deixaria per la història, malgrat que semblava que després de la triomfal rebuda de l’Aida, la seva carrera ja estava totalment escrita i difícilment podria dir-nos res de nou.

La fortuna va voler que en la seva vida es creués un jove poeta i music, que no feia gaire que havia dit les mil i una contra ell, ja que representava l’exponent més gran i venerat de la gran i tradicional nissaga de músics operístics italians. Arrigo Boito, un dels representants més destacats dels nous aires que havien de renovar el panorama operístic de la Itàlia de finals del XIX i principis del segle XX, va deixar la genial empremta del seu saber teatral, en la revisió que Verdi va fer del Simon Boccanegra, l’any 1881, a ell encomanada, després d’un escrupolós càsting per trobar aquell poeta que havia de “retocar” allò que Francesco Maria Piave no va acabar d’arrodonir en un drama impossible de García Gutiérrez. Continua llegint

RAMON VARGAS, el cantant del mes de desembre

Ramon Vargas, el tenor mexicà (Mèxic DF 1960), és amb la seva fantàstica interpretació de l’ària de Fenton del Falstaff de Verdi, el cantant que heu escollit per presidir durant el mes de desembre In Fernem Land.

Ramon Vargas és un fantàstic tenor líric, que per motius que s’ens escapen a la majoria del aficionats a l’òpera, no acostuma a estar situat al capdamunt del rànquing dels més valorats o estimats, sempre ocupats, per noms prou coneguts per a tothom, tot i que ningú podrà fer-li mai un retret en contra.

Qui sap si això és motivat per una gran professionalitat que l’ha allunyat dels grans shows mediàtics i per tant, no li ha donat la popularitat, sempre necessària, per traspassar una barrera invisible que separa als cantants entre els més populars i els altres, i que no sempre es correspon als més bons i als altres.

Sigui com sigui, i veient els tenors que l’acompanyaven en aquesta tria i desconeixent, si ha estat o no reconegut per la majoria dels que l’heu votat, es va distanciar des de un primer moment del segon més votat, senyal inequívoc, del seu ben cantar, elegant i musical, dos característiques imprescindibles per fer front a aquesta deliciosa arieta.

El resultat de les votacions semblen els del Parlament de Catalunya, amb una diferència substancial entre el número 3 i el segon classificat el número 4.

Hem votat, ja que l’últim vot és el meu que no ha estat decisiu, 47 infernemlandaires, 2 menys que l’edició passada, és a dir l’índex de participació baixa, i això que eren tenors!

El repartiment del donut a In Fernem Land és aquest: Continua llegint

AL DESEMBRE…UN ALTRE TENOR

Paul Sandby (1731-1809) A scene in Windsor Forest (1801) Hamilton Art Gallery

El desembre ens portarà a un altre tenor a presidir In Fernem Land, dic un altre, doncs cap dels 9 participants a la disputada tria del mes d’agost, ha tornat a aquesta convocatòria i ens trobarem amb 9 tenors diferents que espero que us facin les delícies, tot decidint quina és la que us sembla la millor versió.

Totes, menys una de les 9 versions triades, estan extretes de representacions o gravacions integrals de l’òpera, ja que després de dues edicions no operístiques, m’ha semblat interessant tornar al gènere teatral, tot i que he estat en un tres i no rés, d’incloure una nadala, però al final el seny s’ha imposat, no patiu.

Jo trobo que l’ària triada és preciosa i molt (potser massa) curta. Continua llegint

CARLOS ALVAREZ FORD A ROMA, BRAVO!

Carlos Álvarez

El baríton malagueny Carlos Álvarez, feliçment recuperat del greu problema vocal que l’ha tingut apartat més d’un any dels escenaris, va tornar a l’activitat operística aquesta tardor amb un Giorgio Germont al Comunale de Torí.

Després varen seguir una sèrie de funcions (sempre verdianes) a Viena cantant el Renato del Ballo, Simon Boccanegra i el Don Carlo di Vargas de La Forza. El mateix dia que cantava aquest Ford a Roma (23 de gener) estava anunciat a Oviedo amb Simon Boccanegra, cosa que segurament no va fer, doncs seria el primer cas a l’historia d’un cantant amb el do de la ubiqüitat, cosa que no ha aconseguit ni el mateix Plácido Domingo, tot i que a vegades ho sembla. Continua llegint

EL FALSTAFF SEGONS STREHLER

FALSTAFF Producció de Giorgio Strehller decorats d'Ezio Frigerio i vestuari de Franca Squarciapino, final acte 2on

Feia temps que us volia deixar el Falstaff de Giuseppe Verdi, segons el va veure, i com!, Giorgio Strehler en la producció que va inaugurar la Scala de Milà el 7 de desembre de 1980.

De fet, va ser el dia que vaig fer el post dedicat a Pau Nadal, que vaig pensar que un dia tenia que portar al blog aquella funció, que sota el meu punt de vista, tan vàlid i discutible com el de qualsevol de vosaltres, és una de les propostes escèniques més brillant, intel·ligent, bella i fascinant que he vist mai. Continua llegint

UN RECORD PER A PAU NADAL

Falstaff a la Scala el 24 de Desembre de 1980, en Pau Nadal hi era.

Falstaff a la Scala el 24 de Desembre de 1980, en Pau Nadal hi era.

Ahir no vaig poder anar a acomiadar-me d’en Pau Nadal i m’hagués agradat.

Aquest post, és el meu senzill homenatge a un referent operístic de la Barcelona dels darrers 50 anys.

En Pau i jo, malauradament no compartíem amistat, érem coneguts i saludats, de feia més de trenta anys. Havíem compartit moltes estones junts, fins i tot sopant després de les funcions d’òpera dels primers anys 80 a La Garduña o als Caracoles, amb l’Asunción, la Isabel, el Javier, la malaurada Teresa i tants d’altres, quan el Liceu va re començar a volar amb aires de teatre amb pretensions, després d’uns darrers anys 70 de preocupant decadència. Continua llegint

Sul fil d’un soffio etesio

En l’abandonada sèrie de les meves àries preferides, el primer Verdi no serà pas per una ària de baix, baríton o mezzosoprano, que són les que més valoro del millor compositor d’òpera italià.

Falstaff, l’última òpera de Giuseppe Verdi, és molt valorada pels musicòlegs, historiadors musicals i estudiosos de l’obra verdiana, però no ha estat mai una obra estimada del públic. Massa trencadora pels verdians, amants de la trilogia popular i del belcanto en general que veuen consolidat el trencament de l’estructura tradicional per apropar-se a models més propers al verisme i al simfonisme imperant en l’àrea germànica. Continua llegint