La Guineueta Astuta, producció de Barrie Kosky. Peter Mattei (Guardabosc) i Elena Tsallagova (guineueta) Fotografia de ©David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Ja vaig dir en l’apunt preparatori que per a mi, la inauguració d’una temporada operística havia de reunir una sèrie de condicions, i ho repeteixo:

Una obra de qualitat que tingui rellevància internacional i que ens situï dins del panorama operístic, amb la direcció “obligada” del director musical de la casa, una nova producció pròpia i és clar, i no menys important, un cast immillorable amb noms que cridin l’atenció dels aficionats, àvids sempre de les millors veus.

Sobre el paper ja vaig dir que es complia tot i després d’assistir a l’assaig general i a la primera funció d’abonament, ahir dimarts 23 de setembre puc reafirmar que es compleix tot, si bé en el cast, òbviament, es podrien fer petites millores, tot i que el veritable protagonista musical d’aquesta òpera és l’orquestra i el director musical.

No insistiré una vegada més en lloar la tasca feta pel mestre Pons per arribar a assolir que l’orquestra de la casa sigui capaç de fer-nos gaudir d’aquesta meravellosa partitura, els fets els podeu assaborir apropant-vos al Liceu i constatar la tasca del director davant d’una obra que li va com anell al dit i el preciós treball que obté d’una orquestra disciplinada, atenta, equilibrada, amb un so càlid i transparent i amb una capacitat de fressejar i matisar, fins fa poc temps impossible d’imaginar. Tot i que el so de la sala del Liceu moltes vegades perjudica l’orquestra quan toca en el seu lloc, el fossat i també que a l’orquestra segurament li manca una mica de rodatge i possiblement assaigs (no s’ha d’oblidar que fa poc va estar immersa en una segona de Mahler interpretada a Montserrat en ocasió dels concerts del Mil·lenari), ahir vaig fruir de valent amb la varietat i bellesa de les parts orquestrals que farceixen els tres actes de l’òpera de Leoš Janáček, esdevenint la protagonista principal i assolint l’èxit d’una representació de nivell. Precioses intervencions de la fusta i la corda, brillantor i precisió en els vents, però sobretot destacaria la bellíssima transparència d’un so acuradíssim i un fraseig intens, més concertístic que teatral, però l’òpera si presta amb la proliferació de moments exclusivament protagonitzats per l’orquestra. El mestre Pons ja sabem que sovint utilitza uns volums orquestrals que tendeixen a ofegar a alguns cantants, en aquesta ocasió en el bellíssim monòleg final del guardabosc, Peter Mattei, potser perquè també acaba una mica esgotat, va quedar lleugerament sobrepassat per un mur certament contundent.

Bravo en qualsevol cas pel mestre i per l’orquestra, que fan presagiar una temporada orquestral esplendorosa davant d’alguns reptes certament de gran compromís. Aquest n’era un i sobretot sent el primer i s’ha aprovat amb un notable alt.

El cor no té gaire feina en aquesta òpera, la majoria d’intervencions són a fora d’escena i ha sonat correcte. La intervenció del Cor Infantil de l’Orfeó Català ha estat ben resolta, no té gaire dificultat, però les veus han sonat conjuntades i ben projectades, amb seguretat i decisió, tenint en compte que no és un cor habituat a les actuacions teatrals on també ha d’actuar i s’exigeix el lògic moviment escènic.

La Guineueta Astuta ja he dit que és una òpera molt orquestral i el protagonisme principal se l’endú l’orquestra, però això no vol dir que no s’hagi de disposar d’un equip sòlid i conjuntat, amb tres grans cantants per sobre de la resta, en els rols de Guardabosc, la Guineueta i la Guineu mascle, el Guillot.

Peter Mattei no necessita presentació, des de fa anys el baríton suec està en tots els cartellone dels principals teatres operístics. Al Liceu només el vàrem poder gaudir en un War Requiem de Britten i ja era hora que tornés després de quinze anys d’absència. El rol de guardabosc és bonic i extens, però sobretot en el tercer acte pren especial relleu en l’escena final. La veu és molt homogènia en tots els registres i bonica, la interpretació és intensa i el resultat és notabilíssim. Potser en altres rols on hagués de “cantar” més que no pas dir, com succeeix en aquesta òpera, li haguéssim pogut notar el pas del temps, però la veritat és que tret de l’esmentat final, no tot culpa seva, la prestació és magnífica.

La soprano russa Elena Tsallagova, que debuta al Liceu, no pas en el rol com es podia creure d’un redactat inadequat a la biografia de la web del Liceu, em va agradar molt, La veu no és precisament bonica, tot i que és potent i incisiva i mai va tenir cap problema per traspassar l’orquestra, És una veu més aviat metàl·lica, molt eslava, però interpreta el rol amb un bonic contrast entre els entremaliats dos primers actes i el bellíssim acte tercer amb l’arribada de la maduresa, l’amor i la inesperada mort. Té un tremp interpretatiu que en certs moments em va recordar la Rysanek jove, i té una capacitat pel matís i l’emotivitat expressiva, molt convincent. La guineueta és un rol que domina i això ho transmet amb un cant fàcil, mai forçat i amb generositat d’un registre vocal ampli, amb alguns lleugers canvis de color que no arriben ni a molestar ni a inquietar.

El tercer rol important és el del guillot, interpretat per una mezzosoprano, en aquest cas la irlandesa Paula Murrihy que debuta a la casa. La veu tampoc és gaire bonica i té un registre agut complicat, però la interpretació és seductora. Ella només intervé en el tercer acte, el millor de tota l’òpera sense cap mena de dubte i on Janáček deixa enrere l’entranyable successió d’escenes aparentment intranscendents entre els animalons i els humans, per entrar de ple en la part més passional i lliure de les historietes originals del còmic escrit per Tesnohlídek, quan la guineueta es fa adulta i s’aparella amb el guillot en una escena de coneixement i seducció absolutament meravellosa.

La resta de rols està servit majoritàriament per “cantants de la casa”, si bé hi ha hagut dos debuts que em semblen importants, sobretot el caçador furtiu (Harašta) del baríton serbi Milan Perišic amb una veu i un cant a considerar (serà el Melot de l’esperada producció de Tristan und Isolde) i també Alejandro López en els rols de rector i teixò. Dels de la casa cal dir que David Alegret està magnífic com a mestre d’escola i el mosquit, així com el gall de Roger Padullés en la hilarant escena amb les gallines. La resta correctes, si bé és cert que la majoria queden bastant anònims per la mateixa partitura i també per l’anonimat que imposa la foscor de l’escena i el vestuari dels humans, però sí que s’ha fet notar tan José Manuel Montero (Pásek) com  Mireia Pintó interpretant el gos Lápk i el picot, però altres veus en particular, m’han semblat de timbre més aviat poc agradable, sobretot els personatges femenins a càrrec d’Anaïs Masllores, Sara Bañeres i La poc recognoscible veu de Mercedes Gancedo. En els rols dels animalons, han assumit les parts solistes del Cor Infantil de l’Orfeó Català, que en conjunt han estat bé, però en solitari han quedat una mica aclaparats.

Pel que fa a la producció del reconegut Barrie Kosky estrenada fa tres anys a la Bayrerische Staatsoper i coproduïda amb el Liceu, l’he trobat encisadora. Certament, qui busqui bosc i disfresses d’animalons waltdisneynias, que se n’oblidi abans d’entrar. El director australià prescindeix de qualsevol referència a l’original i tothom va vestit com humans, aquests totalment de negre i els animalons ben acolorits. Pel que fa a l’escenografia es limita a uns telons molt vistosos de Michael Levine que conjuntament amb un disseny de llums sensacional de Frank Ewin creen un món entre oníric,  fantasmagòric i una mica de music-hall, prou suggeridor per emmarcar aquesta faula que no és tan innocent com pot semblar, però tampoc és un drama d’aquells que fan ver famós al compositor. Saber explicar la història i fer-ho amb tocs d’humor és marca de la casa Kosky i aquí hi ha un parell de gags que ho reafirmen, l’escena del galliner i l’acompanyem a la música de la còpula entre la Guineueta i el Guillot, amb un esclat de brilli brilli a l’hora del final feliç.

L’acció dramàtica se segueix sense gaire esforç i la composició escènica és molt senzilla, amb un espai escènic quasi sempre buit i només amb els telons que pugen i baixen contínuament i que creen marcs no definits, però estèticament molt reconfortants. No hi ha un treball d’actors molt complicat, potser el fet que no hagi assistit als assajos el senyor Kosky hi té a veure en el resultat final una mica naïf, quasi com si fos una fi de curs de col·legi amb possibles, però això només és aparent, com és aparent la simplicitat de la historieta, i de la mateixa manera que la narració amaga més lectures, el treball de Kosky ens va obrint petites escletxes de reflexió i tensió. Hi ha un preludi sense música per a cada acte, no tots resolts de la mateixa manera i no tots críptics. El del primer acte és un enterrament que no queda prou clar i que només es pot entendre, sense més explicacions, com aquest cicle vital que ens vol contar Leoš Janáček i que Kosky inicia amb un final per anar endarrere en el primer acte amb les primeres entremaliadures de la guineueta. L’escena és momentàniament impactant, però és massa llarga fins que l’orquestra comença els primers i embolcallats compassos del primer acte que recorden la Jenufa, sigui dit de passada. L’inici del segon acte és un gag divertit d’un pollet a la recerca de la seva mare i familiars, entre histèric i esverat en veure les restes de les gallines escampades per terra després de la destrossa que la guineueta ha fet en el galliner al final del primer acte. Té una gràcia molt naïf el “kalymero”. El tercer acte és una “dansa” sui generis de la protagonista que després del gag del final del segon queda molt deslluït.

Aquesta producció és un complement ideal, gens carregós per a una partitura que esdevé un reguitzell de miniatures encisadores, un treball que no busca ni la provocació ni la grandiloqüència, és senzilla, sensible, amb alguna estona divertida, alguna molt naïf i amb moments d’emoció teatral i escènica, ben dosificats.

Jo només puc que recomanar que si no teniu entrada no us ho perdeu i aprofiteu les gangues que oferirà el teatre per tal que l’aforament no presenti el lamentable estat d’ahir al vespre amb un teatre amb bastant menys de la meitat de l’aforament.

Moltes veus diuen que és un error inaugurar amb aquesta òpera i jo em resisteixo a donar-los la raó. El Liceu ha d’arriscar i treure’ns de la zona de confort. Què Barcelona tingui un públic, ara molt més que fa uns anys, mandrós, adotzenat, acomodatici i poc propens a les obres mestres no habituals, no ha d’espantar a la direcció artística del teatre, altra cosa és que altres departaments de la casa no estiguin a l’altura i no sàpiguen fer bé la seva feina de promocionar i vendre una òpera mestra, no popular i encara menys coneguda, com cal. No sempre la direcció s’ha d’acomodar al que vol el públic, també ha “d’obligar” al públic a interessar-se per nous reptes i en aquest cas crec que ha encertat proposant aquesta obra que per primera vegada es presenta en el seu idioma original, amb un equip directiu al capdavant, de nivell i amb un equip vocal esplèndid.  Si el públic no respon és un altre problema, però el Liceu aquest any, com el passat, ho ha fet bé evitant els títols confortables de sempre que mai ens acaben d’agradar com ens havien agradat en edicions anteriors.

Bravo!

Per no allargar-me més, deixaré per un altre apunt aspectes al voltant d’aquesta inauguració de temporada.