Die Walküre, inici acte 2n. Producció de Vincent Huguet al Auditorium Parco della Musica di Roma – Sala Santa Cecilia

La RAI 5 va transmetre la inauguració de la temporada de l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma que sota la direcció de Daniel Harding i un equip de cantants que van vorejar l’excel·lència, van representar Die Walküre a la sala Santa Cecicila de l’Auditorium Parco della Musica de la capital italiana, que malgrat ser una sala de concerts va aprofitar l’espai de les graderies del darrere de l’hemicicle per muntar una escenografia bàsica amb escales i plataformes que s’adeqüen a les situacions escèniques dirigides per Vincent Huguet i amb l’orquestra situada al seu lloc habitual, potser una mica massa elevada amb referència a l’escena, però res gaire  diferent a tal com ho veiem en tots els teatres.

L’orquestra romana té la intenció de fer tot el Ring sencer d’ara fins a l’any 2028 que s’acabarà curiosament amb Das Rheingold, programant-se Siegfried per l’any 2026 i Götterdämmerung pel 2027.

Daniel Harding porta amb ma ferma aquesta Die Walküre cap al triomf sense discussió, ja que té al davant la millor orquestra d’Itàlia i que em perdonin els milanesos, però la magnificència sonora de la Santa Cecilia tocant Wagner no l’he escoltat a l’orquestra de la Scala. El dia del streaming i en el primer acte sobretot, algun metall no va estar del tot encertat, però és un petit retret a una gran interpretació del conjunt. Harding és precís, clar, sumptuós en els moments brillants de la partitura, però sense oblidar que la narració tingui la corresponent coherència dramàtica i mai decaigui en els llargs monòlegs, oferint lirisme, tensió i èpica allà on correspon, no oblidant aquells moments no tan vistosos i imprescindibles per fer gaudir a l’espectador de tot el llarg relat.

Die Walküre en realitat són llargs duets amb l’única excepció de l’escena concertant que inicia el tercer acte fins que Wotan i Brünnhilde es tornen a quedar sols per cantar una de les escenes més belles i colpidores de la història de l’òpera. Duets entre Sieglide i Siegmund, entre aquest i Hunding i aquest amb Sieglinde per acabar el primer acte una altra vegada amb Siegmund i Sieglinde. En el segon acte són Wotan i Fricka, Wotan i Brünhilde, Sieglinde i Sigmund i aquest amb Brünnhilde per l’anunci de la mort i l’escena final del segon. Harding en tots ells i de manera ben nítida i diferenciada construeix la narració amb molta nitidesa sonora i tensió narrativa, amb varietat de colors, dinàmiques i intensitats sempre d’acord amb les exigències de la partitura i mai per caprici o lluïment. És una direcció magnífica, curosa quasi sempre amb les veus i de gran teatralitat. Bravo

L’equip vocal és molt bo, amb un però important, el Siegmund del tenor de New Orleans, ⁠Jamez McCorkle (1989) que a l’inici sembla que oferir grans i bones expectatives i abans d’acabar el primer acte defalleix, amb una veu de timbre estudiadament fosc i una sonoritat engolada que en la regió aguda perd carnositat i guanya vibrato. No és el paradigma del cant wagnerià, sobretot per una emissió del so erràtica i poc natural, a vegades fins i tot desconcertant i amb una utilització del portamento i apalancament de les notes que resta bellesa. Molt millor en les mitges veus i el registre central on la veu sona més natural, que en els moments heroics on queda a mig gas o sense gas (final del primer acte).

La soprano lituana Vida Miknevičiūtė (1979) és una troballa d’aquelles que sempre ens donen els països nòrdics quan parlem de veus wagnerianes. És una vocalment  esplendorosa Sieglinde, un goig per la intensitat d’una veu i un registre ple i la lluminositat d’una lírica ample, no exempta d’un instrument de sonoritats més metàl·liques que sedoses, que resten calidesa, cert, però absolutament convincent. És potser la més aplaudida.

Hunding és el reconegut baix Stephen Milling, res a dir per què la seva veu és de baix autèntic i rotund i la seva interpretació dona tota la malignitat desitjada pel rol, malgrat que la caracterització que li atorga la direcció escènica, no l’ajudi gaire en aquest sentit.

El gran, en tots els sentits, baríton alemany Michael Volle (1960) és encara un poderós i convincent Wotan, autoritari i emotiu malgrat que en el tercer acte li costa arribar íntegra al comiat, on la veu mostra evidents signes de fatiga, però no hi ha cap dubte que actualment no hi deu haver cap Wotan més ferm que ell. Tot i ser un baríton, arriba al registre més greu del rol, amb suficiència i sobretot el més rellevant és la intensitat del seu cant, del fraseig de gran expressivitat, tant en la gran escena del segon acte amb Brünnhilde, com en el comiat, on malgrat la fatiga esmentada, commou.

La soprano finlandesa Miina-Liisa Värelä, darrere Ortrud del Lohengrin al Liceu, és Brünnhilde. La veu poderosa de soprano autènticament dramàtica és ideal pel rol i cal dir que és més convincent com a rebel filla de Wotan que com a malèvola esposa de Telramund. La veu metàl·lica i incisiva no és obstacle per oferir de manera convincent la humanitat que traspua el rol en l’escena de l’anunci de la mort o en el colpidor comiat amb el pare en el tercer acte.

La mezzosoprano alemanya Okka von der Damerau, curiosament Ortrud alternativa de la Värelä en el darrer Lohengrin del Liceu, és Fricka i una Fricka magnífica que ens fa oblidar la seva esblanqueïda prestació liceista. Com a austera esposa de Wotan mostra magníficament el seu poder sobre Wotan amb incisiva autoritat vocal i poderosos mitjans expressius. Excel·lent.

Bé les vuit valquíries, quasi us diria que molt bé, sense aquella tendència habitual al guirigall de tantes i tantes cavalcades, gràcies, a banda de les bones veus, a la direcció de Harding, que controla amb ma ferma una escena sovint abraonada.

L’escena, deguda a Vincent Huguet i ambientada en la Roma imperial, és esquemàtica i intenta aprofitar l’encotillament d’un espai poc adient pels canvis escenogràfics i efectes de llum i vídeo tan habituals en els muntatges actuals, però si bé no intenta fer lectures críptiques, crec que no treballa prou la personalitat dels personatges, que és el que convindria en una escena tan limitada de recursos.

Els diferents plans on situa l’acció no sé si beneficaven gaire a les veus, per la televisió tot sona quasi sempre homogeni, però tinc dubtes que a la sala fos igual. El moviment per les diferents plataformes i les escales, sobretot a l’escena de les valquíries en el tercer acte, fa patir una mica i certament, al costat de moments estèticament interessants, amb el joc de llums i projecció d’ombres, la proposta teatral em sembla excessivament esquemàtica en tots els conceptes narratius.

El disseny de vestuari de Edoardo Russo, recorda el món romà de Fellini i les caracteritzacions, almenys per la televisió, distancien més que apropen i algunes d’elles diria que no afavoreixen gaire a la credibilitat i concentració, provocant-me alguna rialla.

Representar no sempre és una bona idea, tot i que el resultat final sigui més convincent i sobretot coherent que una representació en forma de concert on tothom va amb el seu vestit del darrer casori, a vegades absoltament inadequat de la resta.

I aquí acaba aquest inici de Tetralogia romana, que encara que sigui aviat per dir-ho, pel que fa a la primera jornada guanya amb escreix a la proposta milanesa sota la direcció de Young.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Siegmund ⁠Jamez McCorkle
Sieglinde Vida Miknevičiūtė
Hunding Stephen Milling
Brünnhilde Miina-Liisa Värelä
Wotan Michael Volle
Fricka Okka von der Damerau
Gerhilde, Sonja Herranen
Ortlinde, Hedvig Haugerud
Waltraute, Claire Barnett-Jones
Schwertleite, Claudia Huckle
Helmwige, Dorothea Herbert
Siegrune, Virginie Verrez
Grimgerde, Anna Lapkovskaja
Rossweisse, Štěpánka Pučálková

Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Director musical: Daniel Harding
Director escènic: Vincent Huguet
Escenografia: Pierre Yovanovitch
Disseny de vestuari: Edoardo Russo
Disseny de llums: Christophe Forey
Director dels dissenys escènics Michele Olcese
Auditorium Parco della Musica di Roma – Sala Santa Cecilia, octubre 2025