Les últimes quaranta-sis representacions de les cent quatre que s’han fet de L’Elisir d’amore en les temporades del Gran Teatre del Liceu (vuit al teatre Victòria la temporada 1997-1998) abans de la d’ahir, 24 de novembre, han estat amb l’estimulant, engrescadora i brillant producció de Mario Gas, estrenada al Teatre Grec de Barcelona el 21 de juny de l’any 1983. Potser tocaria veure alguna altra proposta, però entenc que l’aposta del Liceu continuï sent la de Gas perquè encara que el repartiment proposat no fos òptim, el resultat final sempre és un èxit. És la demostració perfecta de com una producció escènica, sense ser res de l’altre món, esdevé un encert total i juga a favor de l’obra, que amb una fi de festa afegida a l’hora de rebre els aplaudiments que a hores d’ara ja no és cap espòiler quan Dulcarmara surt pel passadís central de la platea repetint la seva barcarola, col·loca la cirereta a un pastís excel·lent. És allò de jugar a cavall guanyador, una aposta garantida d’èxit que farà les delícies a les tietes de l’Eixample i operòfils ancorats en la tradició, que han vist en els dos primers títols de la temporada un atac directe a la seva línia de flotació. Amb aquesta òpera i producció tot torna al (seu) punt desitjat.
Hauria estat un gran encert haver comptat amb un director musical que hagués sabut concertar, equilibrar i fins i tot quadrar a l’orquestra i l’escenari, però una altra vegada després d’un decebedor debut amb un altre títol donizettià, Don Pasquale la temporada 2014/2015, el director veneçolà Diego Matheuz m’ha decebut. El so que treu de l’orquestra no és net, ni en el conjunt ni les intervencions solistes, alguna molt coneguda i destacada. Tampoc sap graduar el volum orquestral, sovint excessiu per a un repertori que demana més subtilesa, més detall i més transparència, que no pas una contundència poc adient a les subtils melodies. Quan un director té tres repartiments amb variacions sobre un mateix tema, afegides, se li complica la feina perquè malgrat que vulgui mantenir una homogeneïtat en totes les representacions, és obvi que mai pot ser així, perquè el nombre d’assaigs per a cada repartiment no ha estat el mateix, però que hi hagi desavinences entre el director i un solista és lleig i greu, i només iniciar l’òpera a la cavatina de Nemorino, Matheuz i Spyres jugaven un partit diferent. Una llàstima i després aquesta manca de sintonia també s’ha apreciat en els conjunts i amb el cor que semblava anar a remolc. Direcció erràtica i poc adient per aquest repertori. Què no torni, si us plau.
El repartiment del dia que comento és el segon, el de l’estrena va ser el passat dissabte 22 de novembre, tot i que el previst Nemorino de Javier Camarena, va haver de ser substituït per malaltia, pel tenor del tercer repartiment, Filipe Manu (guanyador del Concurs Viñas de l’any 2024).
A la funció d’ahir el Nemorino va ser el pròxim Tristan del Metropolitan, el tenor Michael Spyers, ja conegut al Liceu per haver cantat Hoffmann, Fernand de La Favorite, Mitridate, Don José i el Oedipe de Stravinski, com podeu veure un ampli repertori d’un tenor que ha fet en el repertori rossinià més compromès, el de baritenor, el seu inicial cavall de batalla, però que de mica en mica i de manera sorprenent ha anat abraçant altres repertoris, no sempre amb la mateixa fortuna, fins arribar als èxits assolits al Festival de Bayreuth amb rols tan compromesos com el Siegmund de Die Walküre ja en dues edicions i aquest estiu passat el seu meravellós Walther de Meistersinger. Aquesta temporada tornarà al Liceu per cantar la part de tenor de la vuitena de simfonia de Mahler que clourà la titularitat del mestre Pons com a director musical de la casa. Dic això del Tristan perquè és sorprenent que el mateix cantant faci dos debuts tan dispars com Nemorino al Liceu i Tristan al MET amb la diferència de cinc mesos.
Del Tristan del MET no en podem dir encara res, però després dels rols wagnerians esmentats ens podem fer il·lusions i això que al seu costat tindrà a gran, la immensa Lise Davidsen que possiblement li farà molta ombra, ara bé, de l’altre debut, el liceista, ja podem dir que és tot un goig i una demostració del més refinat, exquisit i deliciós belcantisme. Com un mateix cantant pot assolir reptes tan dispars, no només d’estil, és quasi un misteri i si no fos perquè en tenim la prova fefaent al davant. Si ens ho diuen, no en faríem cabal, pensaríem que qui ens ho diu ha perdut l’enteniment, però no, és un cas absolutament paranormal, que mereix tota l’atenció i admiració.
El Nemorino de Spyres és una delícia, la veu sobta perquè malgrat provenir del belcanto, té un gruix de sortida poc habitual pel rol, però ja en “Quanto è bella, quanto è cara” mostra l’extrema delicadesa del seu cant, el fraseig elegant i subtil, el legato i el control i domini de l’emissió, amb gust, sense artificis ni trucs per guanyar-se al públic, fraseja de manera perfecta i no es perd ni una paraula del que canta. El seu Nemorino triomfa perquè és net, aparentment senzill com el personatge, però farcit de tècnica, virtuós i amb un absolut domini dels recursos que el fa cantar en els moments més romàntics amb una intensitat emocional colpidora “Adina credimi”, com en el virtuosisme ornamentat dels moments més rossinians de la partitura donizettiana, amb variacions pròpies, d’una elegància i delicadesa a la segona estrofa de la “Furtiva lagrima” que ha fet aturar la respiració de tot el públic, amb un regulador en diminuendo. tant preciós com riscós, que pocs tenors poden fer i resoldre com ell. És un goig que no hauríeu de deixar passar si no teniu previst anar-lo a veure o no us toca en l’abonament. Un cantant gloriós, una rara avis operística sense cap mena de dubte. Bravíssim és poc, més encara.
Al seu costat és difícil que brilli algú al mateix nivell, però la soprano valenciana Marina Monzó, que debuta al Liceu amb aquesta Adina, és una belcantista que des del 2016 que va fer el seu debut a Bilbao cantant La Sonnambula s’ha anat imposant arreu i recollint èxits. El sobreagut a vegades pot deslluir una mica la seva classe i categoria en el cant legato, les ornamentacions i els reguladors que administra atenent les indicacions dramàtiques i no a l’arbritarietat de lluiment de tantes dives en aquest repertori. Els duos amb Nemorino han estat una autèntica delícia i ha reservant el seu grau màxim de virtuosisme per l’ària final “Prendi, per me sei libero” que ha cantat amb sentiment i exhibició tècnica admirable. Un magnífic debut.
El rol de Dulcamara és un bombó i en aquesta producció encara una mica més, jo crec que tots tres cantants triats obtindran un gran èxit, ara bé, no sé si del tot merescut. El baríton italià Fabio Capitanucci és un baríton i el rol necessita un baix cantant amb volum i extensió. Capitanucci té l’estil, és innegable, però la veu és poc definida i el seu registre és insuficient per arribar sobretot a la zona greu amb notorietat i autoritat. Fraseja, sap dir i actua amb molta autoritat, però no n’hi ha prou, fa l’èxit, però no les notes per fer-lo consistent. És un èxit per la simpatia del personatge i per concepció teatral que Gas li regala.
El baríton de Navàs, Carles Pachón ja forma part de la companyia de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín, no cal dir gaire més. La seva carrera s’ha disparat en els darrers anys i els mèrits són evidents, ara bé, potser per una activitat frenètica la veu mostra alguns signes de cansament, amb algunes notes amb preocupants oscil·lacions o vibrato no natural o escanyades, sobretot en l’ària de sortida “Come Paride vezzoso”, sort que en el segon acte i en el duet amb Nemorino “Venti scudi” la veu s’ha mostrat més centrada, sòlida i uniforme i també ha pogut lluir amb destresa el cant staccato en la part final, juntament amb Spyres, en un moment especial feliç de la representació. Espero que passi aviat aquesta aparent fatiga i en tot cas sempre és convenient aconsellar que no farceixi molt la seva agenda perquè malgrat ser jove i semblar que es pot amb tot, la veu és un instrument feble i cal tenir molta cura. Posseeix una veu important, una tècnica belcantista molt depurada i té molt camí per recórrer, pot fer una sòlida i gran carrera, però sense matar tot el que és gros, a poc a poc.
El rol de Giannetta és petit i Núria Vilà no l’engrandeix gaire. Fa bonica la seva escena “Saria possibile” amb el cor, canta amb delicadesa, fa bé el personatge, però queda excessivament discreta, manca una mica de desimboltura i presència vocal. La veu a la part baixa de la tessitura desapareix.
Magnífic el Cor del Gran Teatre del Liceu, sobretot les veus femenines, que també tenen més intervencions. Les darreres incorporacions han donat solidesa a les sopranos. Potser caldria començar a pensar en la corda de tenors.
La producció de Mario Gas ja he dit al principi que és tot un encert, malgrat que ambientant-la a l’època feixista de la Itàlia mussoliniana, tot aquell horror quedi blanquejat en aquesta proposta un sergent Belcore i uns soldats, si bé ridículs i amb tocs d’autoritarisme masclista prou evidents, al cap i a la fi, quedin simpàtics. Amb les coses de menjar no es juga i em neguiteja que en un moment en què les dictadures europees de tràgic record, són suavitzades i fins i tot lloades per molta canalla que no les van viure i nostàlgics que creuen que són la solució als problemes actuals, una producció com aquesta, tot i que no sigui en cap cas la intenció del director, ni ara ni fa quaranta-cinc anys quan es va estrenar al Grec, ho pugui arribar a semblar. Aquesta no era la intenció de Mario Gas, ni tampoc ho és ara, amb la reposició feta per Leo Castadi, curiosament ambdós han sortit a saludar al final, no sent la primera nit.
No hi ha dobles lectures ni dramatúrgies críptiques, respecten la simple trama de Felice Romani i extreuen de les situacions teatrals, tan naïfs de la trama, tota la simpatia i “joie de vivre” que transmeten. El treball amb els cantants és notori i els resultats teatrals esplèndids. Què ningú pensi tornar a veure aquell Nemorino de les taronges que feia l’inoblidable Villazón (allò era de collita pròpia del tenor mexicà), però Spyres actua i actua molt, cada rol està ben definit i tot s’entén sense cap manual o roda de premsa prèvia que ens ho hagi d’explicar. Repeteixo, un encert malgrat que potser caldria pensar a renovar la producció quan la tornin a programar d’aquí a vint-i-cinc anys (així ho espero)
Em queden els altres dos repartiments, que per motius diversos i contradient la meva idea de no repetir ni en repartiments alternatius, m’he autoimposat. Ho explicaré en els apunts successius destinats a aquesta òpera, però feu-me cas, no us perdeu el tenor Spyres.
IN FERNEM LAND 
Estupenda crítica, Spyres da una gran lección de estilo. Solo una aclaración, las variaciones del aria son del propio compositor, comentado por Spyres, y escritas para una ocasión posterior.
M'agradaM'agrada
Gracias Miguel por la aclaración. En realidad otros tenores ya han dejado muestras de estas variaciones escritas por el propio Donizetti:
Lawrence Brownlee es uno de los pocos tenores documentados que ha grabado e interpretado la versión con las variaciones que Donizetti dejó escritas (las ornamentaciones que Donizetti añadió años después de la primera edición). Crutchfield describe cómo Brownlee reintrodujo esas ornamentaciones en la producción de Caramoor y Brownlee aparece grabando el aria en disco (2016). The New Yorker
Juan Diego Flórez también ha sido señalado por críticos como un intérprete que, en grabaciones y recitales, ejecuta las variaciones ornamentales que Donizetti propuso (los comentaristas quedaron sorprendidos por sus soluciones en la segunda estrofa). Tiene una grabación comercial (Decca, 2003) de Una furtiva lagrima en Deccaclassics.com
Donizetti dejó al menos dos cadenzas alternativas y algunas ornamentaciones “oficiales” para la segunda estrofa; sin embargo, la práctica histórica posterior, a partir de Caruso se estandarizó una cadenza particular que muchos tenores copiaron y es por ello que la versión utilizada por Caruso es la más frecuente en las grabaciones clásicas (Gigli, Schipa, Pavarotti, Alagna)
Spyres ya ha dejado en versiones en directo del 2018 y 2023 constancia de esas variaciones oficiales. Otros tenores han hecho ligeras variaciones como Rolando Villazón.
Es sin duda un tema apasionante.
M'agradaM'agrada
Bon apunt Joaquim!
Sincerament, tenia moltes ganes d’aquest elisir i pensaba que la música m’impresionaria molt més. No culpo en absolut l’orquesta si no el director. Jo vaig anar el 22 de noviembre i bueno vaig sortir una mica decebut.
Per mí que més va brillar el día de l’estrena va ser l’Ambrogio Maestri, em va sorpendre molt la veu. Ja el vaig sentir a l’Adriana Lecouvreur el 2024 però el rol de Michonnet dona per el que dona. Trobo que ha sigut un Dulcamara bastant correcte i sobretot la seva veu omplia la sala.
Respecto moltíssim i agraeixo de tot cor a en Filipe Manu per acceptar el paper de Nemorino el día de l’estrena després de l’indisposició d’en Javier Camarena ja que gràcies a ell vam poder veure la funció, però a nivell de projecció anava molt just per mí i estava relativament a prop, al segon pis. Em va semblar un bon actor això sí i te un timbre maco però hi havia moments que no se l’escoltava. Aquí podem entrar si és cosa del cantant o també del mestre Matheuz que estic d’acord amb el que comentes perque no acompanyava els cantants en molts moments.
Parlant del mestre, trobo que van haver-hi molts moments, masses, on el tempo era massa ràpid. He utilitzat de referencia la grabació del 2005 que es va fer al Liceu amb el mestre Callegari i m’agrada força més que no pas la d’en Matheuz.
El cor em va sorprendre molt gratament i noto que anem guanyant poc a poc amb ell, va sonar en molts moments cohesionat i em va encantar.
El Belcore que va fer en Huw Montague bastant correcte, actoralment força bé sota el meu punt de vista i la veu em va agradar força.
I l’Adina de la Serena Saenz va ser per mí l’estrella de la funció, la vaig notar molt millor al segon acte que no pas al primer i estic segur que millorarà a mesura que vagin passant les funcions.
El 30 torno per escoltar sobretot en Spyres, em va deixar força sorprés quan va cantar Carmen fa casi 2 anys.
Com sempre molt interessant llegir els teus apunts. Moltes gràcies!!
Marc.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Marc.
No he vist el repartiment que comentes i tal com van les coses, cada dia pot haver-hi un canvi mentre Camarena vagi cancel·lant.
Ja en parlaré en els altres apunts que faré de les dues representacions que en principi he de veure encara.
M'agradaM'agrada
Gràcies de l’apunt, Joaquim. D’entrada hi aniré el 2 (a veure qui acaba cantant què) però la intenció inicial és escoltar-li l’Adina a Pretty Yende. Un plaer tornar-li a escoltar un Dulcamara al simpatiquíssim Ambrogio Maestri.
M'agradaM'agrada
El 2 potser hi aniré, és el dia del meu abonament, però segur que d’anar-hi no serà per Maestri, segur que no.
M'agradaM'agrada
Gran crítica, Joaquim , de una ópera que me encanta y nunca me canso de escuchar; ojalá la retransmitan: las Adinas son de calidad y veo que Spires también. Lástima de catarro para Camarena. Cuidaos que vienen fuertes.Disfrutad de esta alegre joyita belcantista. Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Gracias Leonor.
No sé si Camarena llegará a cantar alguna, pero de hacerlo, será difícil superar a Spyres.
Atenta al Liceu+, va el dia 5 de diciembre en directo.
M'agradaLiked by 1 person
el día 2, en directo por Catalunya Musica
M'agradaLiked by 1 person
El dia 2 és el dia del meu abonament.
M'agradaLiked by 1 person
¡Gracias!
M'agradaM'agrada
Vavava… Com ets. L’elisir me l’anava a saltar pero, es clar, amb aquest apunt, que vols que faci. A mes, Spyers es un artista que m’encanta, aixi que, diumenge , cap a Can Liceu.
Per anar fent boca, he recuperat intervencions seves en una Ermione, o un concert que li vaig veure a Paris o la superba cavatina de Figaro del barber de Sevilla, que si tens mal dia, la pots prendre cada vuit hores i se t’en van tots els mals! 😅
M'agradaM'agrada
Assegura’t que canti Spyres perquè si no millora en Camarena, van canviant els repartiments, però malgrat que et passi com a mi i l’Elisir no sigui el meu paradigma d’òpera, Spyres si és el meu paradigma de cantant.
Ja ens ho diràs.
M'agradaM'agrada
una meravella. Spyres ho fa genial i a sobre sembla que el que fa es facil. La resta del cast tambe ha estat molt be. Pachon l’he trobat mes solid que el que comentaves, potser va tenir mal dia. I el Dulcamara, en la primera intervencio m’ha fet patir, pero despres s’ha escalfat i ha quedat en un ensurt.
la direccio potser s’ha mesurat una miqueta respecte al que deies, tot i que en concertant del primer acte hi ha hagut un moment de desajustament.
la produccio, simpatica i engrescadora ajuda,i molt, a gaudir de l’opera.
Tot plegat, una bona tarda a l’opera d’aquelles que fan aficio
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
hola a todos
vengo algo hasta molesto de la función de esta noche día 27, con el mismo cast , Joaquim, que has comentado.
Abreviando diré que molesto porque haciendo un símil, es ver a un bastante buen equipo de fútbol ( las voces ), descontrolado y con importantes errores de estrategia y colocación por parte del entrenador ( el concertador Matheuz ).
Repito que incluso con los buenos cantantes del reparto ( Spyres, Monzó, Pachón y algo menos Capitanucci,)nunca me habia aburrido tanto , sobre todo en un primer acto de un ELISIR
concertación insulsa, abúlica,monótona , sin brillantez y sin la chispa necesaria para un Donizetti semi bufo con una partitura magnífica. Parecía que Matheuz en lugar de ritmo, tuviera arritmias y creo que en algunos números de conjunto, ha llegado a desconcertar a los cantantes,
Una pena que con un buen cast vocal, el concertador se haya casi cargado la función.
M'agradaM'agrada
Así es
M'agradaM'agrada
Estoy deseando verla el domingo a juzgar por el análisis tan pormenorizado y profundo que has escrito. Gracias Joaquim.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies per la crònica. Admiro molt a Spyers des que el vaig veure cantant el Hoffman al Liceu. M’hauré d’esperar a una de les dareres funcions on cantarà amb la Serena Sáez i el Huw Montague Rendall. A veure què tal! Una abraçada.
M'agradaM'agrada
No diré res d’original: les veus, esplèndides; Spyres, elegantíssim, es podria dir que perfecte; Sáenz, si fa no fa; Pachón, magnífic… Si, tot plegat, era de primera, però… hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar. No tant Capitanucci (que va tenir un “buh” aïllat després de la seva primera intervenció), sinó alguna cosa, potser l’orquestra, que feia que allò no acabés de ser rodó. L’orquestra en si no sonava malament, però potser el ritme que portava? Suposo que era això, però malgrat tot, quina lliçó de cant!
També és cert que, d’entrada i en llegir el programa en començar la temporada, pensava que era un malbaratament de talent i de veu: tenir Spyres i fer L’elisir? Si és dels pocs que pot fer papers que mai no es fan, l’hem de tenir, com un luxe innecessari, per a un Elisir que poden cantar bé molts d’altres? Però també és cert que sentir-lo, des del començament al final, ha estat una bellíssima experiència.
M'agradaM'agrada
L’orquestra no ajuda i la realitat és que amb la suma dels tres repartiments en fem un de veritablement excel·lent, però mai coincideixen. Ja és trist.
Seria bo que deixi aquesta òpera una llarga temporada en repòs i es dediquin a Donizetti buscant títols més interessants.
M'agradaM'agrada
Jo també he volgut escoltar els tres repartiments i m’ha tocat primer el segon. A veure si ens trobem pel tercer … Hi vaig el dia 15.
Com dius molt bé, valia la pena per Michael Spyres, que va ser absolutament excel·lent. Potser sóc massa Tieta de l’Eixample: de “Una furtiva lagrima” em commou més alguna versió menys refinada, menys deliciosament belcantista, o senzillament que recordi més Pavarotti. Però això no significa que no reconegui la excel·lència, la preciositat, la bellesa de la versió de Spyres. A més, no és el mateix cantar una ària famosa o cantar el rol sencer. Ell és el millor Nemorino que he escoltat en viu, i ja me n’han tocat uns quants.
Al contrari, no em va agradar gens Fabio Capitanucci com a Dulcamara. Si dius que té l’estil el tindrà, què sé jo. Però em va semblar un actor d’opereta, amb molta recitació còmica per substituir un cant que no compleix. Tothom pot tenir un mal vespre: pot haver sigut el seu cas ahir dimecres 3. Però fins i tot el públic amb ganes de passar-s’ho bé se n’adona: aplaudiments molt minsos després de la seva gran ària inicial.
M’ha decebut una mica Serena Sáenz. Correcta, agradable, millor al segon acte que al primer; però sense cap intervenció entusiasmant. No li pot haver ajudat que la meva darrera Adina hagués sigut una memorable Nadine Sierra fa dos anys a Londres (val molt la pena i és fàcil veure-la en la gravació d’aquelles representacions, amb uns bons Avetisyan i Terfel en la seva ombra, direcció de Quatrini i regia de Pelly). Però el que em va molestar més de Sáenz és la dicció molt millorable: massa sovint havia de mirar els sobretítols per intentar reconstruir, no sempre amb èxit, el text italià.
Cal dir, tampoc no s’entenia massa bé el cor. No vull semblar l’italià que es queixa automàticament dels estrangers: l’americà Spyres, entre tots els seus grans mèrits, llueix una dicció absolutament perfecta. Però el nostre cor, ara que ha assolit la sonoritat magnífica que justament lloes, podria enfocar-se en millorar la intel·ligibilitat.
M’havies preparat a detestar la direcció musical: l’hauràs ajudada a no desagradar-me tant. L’he trobada totalment insignificant, d’acord, però no molesta. Tampoc sorollosa: hauria pogut ser més delicada però no va tapar a ningú dels cantants.
M'agradaM'agrada
Serena que es una muy notable soprano ligera ( sobre todo en repertorio alemán que es lo que más canta ), tiene poco peso vocal para debutar y cantar la Adina. Ayer si estar nada mal porque Serena canta muy bien y tiene una sobresaliente técnica vocal, se le notaba justa de volumen en los concertantes y algun sobreagudo en el primer acto, resultó forzado.
en mi opinión, pienso que de las Adinas escuchadas y por musicalidad / elegancia vocal, Marina Monzó me ha resultado la Adina más completa
M'agradaM'agrada
No la veré y como solamente una persona de las que conozco me ha dicho que es la mejor, no voy a hacer un “sacrificio” tan enorme de volver a otra función para ver a la Sáenz.
El rol de Adina para nada estuvo escrita para una ligera, demasiadas veces le exige una zona grave que no suene forzada o abierta como les ocurre a tantas ligeras y el centro debe ser muy amplio y cálido. Nada de gorgoritos añadidos. Pero las lírico ligeras o las ligerísimas se hicieron con él y lo desvirtuaron como tantos otros. La tradición ha hecho lo demás, daño fundamentalmente, porqué hay una clase de público que si no oye el mi bemol de la Sutherland ya piensan que les están timando.
M'agradaM'agrada
Gracias, Alex. No creo tener los conocimientos para evaluar la técnica vocal, pero totalmente de acuerdo con lo que escribes. Sáenz nada mal, en absoluto, pero con varias limitaciones.
Esperamos que Monzó, que no pudo cantar hoy, vuelva para nosotros el día 15.
M'agradaM'agrada
A Serena Sáenz definitivament no la veuré perquè no coincideix amb altres cantants que m’interessa més.
El dia previst per veure a en Jan i l’Orfila vaig tenir un descuit de iaio gagà i vaig arribar al teatre a les 19:15 pensant que arribava bé i la funció començava a les 18, per tant, només vaig veure mitja funció, i per això encara no he fet comentari d’aquest repartiment. Hi aniré l’últim dia (el 15).
Hauré vist en total aquest any, 4 i 1/2 Elisir. Estic narcotitzant fins als vuitanta 😉 PROU!
M'agradaM'agrada
te hago una rectificación / sugerencia Joaquim?
el día 14, sí coinciden Serena y Spyres, más Rendall en lugar de Pachón ( domingo , 18h .)
quizás repita ( el reparto Camarena/ Yende , no me interesa).
Y como bien has dicho, el rol de Adina no deberia ser para sopranos ligera ( aún recuerdo a las Vaduva en el Victoria y a la Gheorghiu, muy notables Adina que no son ni han sido sopranos ligeras )
M'agradaM'agrada
No, no, quiero repetir para ver al mejor Dulcamara, que es Orfila y ver a Jan. A Spyres ya lo he visto dos veces y no me importaría repetir pero con el Dulcamara de Orfila y Jan de Belcore y esto no sé da nunca. 🙏
M'agradaM'agrada
4 i 1/2 Elisir són molts! Segur que ara tothom t’estima bojament, oi?
A veure si et trobo a la intermissió l’últim dia. Vindré amb uns amics.
M'agradaM'agrada
El 15 aniré, encara no he comprat l’entrada.
M'agradaM'agrada