Andrea Chénier MET 2025. Producció de Nicholas Joël.
El dissabte passat la temporada del MET al cinema ens oferia la darrera representació d’Andrea Chénier que s’ha programat aquesta temporada amb l’al·licient del debut en el rol principal del tenor Piotr Beczala.
Producció estrenada l’any 1996 deguda a Nicholas Joël i ben segur que de gran repercussió per a les tietes de Manhattan, amb una escenografia i vestuari de gran impacte i que si es compta amb un tercet protagonista d’impacte fa les delícies de tots els aficionats. Aquest tercet enguany era tot de procedència eslava, el tenor polonès, la soprano búlgara i el baríton rus, tot un repte d’italianitat adoptiva que no ha assolit cotes d’excel·lència, però que ha quedat amb un notable, que no està del tot malament, tot i que al MET i malgrat per les ja comentades hores baixes que passa, sempre li exigeixo el màxim.
La italianitat que en principi trobava a faltar en l’equip vocal, l’ha garantida l’excel·lent direcció musical del milanès Daniele Rustioni (1983), amb una vibrant, intensa i contrastada interpretació de la partitura i que ha obtingut l’habitual sumptuosa resposta de l’orquestra del MET, una formació esplèndida que ens té acostumats a un altíssim nivell si el director va més enllà d’una correcta lectura. Rustioni sap dotar en cadascuna de les escenes de la intensitat i el lirisme, ja que domina els passatges concertants i atorga a totes les escenes de farciment, al voltant dels personatges centrals, un interès i una teatralitat que s’agraeix, alhora que sap acompanyar als cantants solistes i crear l’atmosfera adequada. Altres directors, potser deixaran passar les escenes prèvies als grans moments d’àries i duos, i ell, en canvi, crea un misteri adequadíssim de nocturnitat i tensió abans del duo entre Chénier i Maddalena del segon acte i m’ha semblat, com també en tota l’escena costumista del tribunal del tercer acte, tot un encert.
El cor del MET també va oferir una bona actuació, si bé la corda de sopranos van mostrar algunes sonoritats envellides que van deslluir una mica les escenes populars del segon i tercer acte.
Ja he dit que el gran atractiu de la funció era el debut en el rol d’Andrea Chénier del tenor polonès, Piotr Beczala a punt de complir els cinquanta-nou anys (28 de desembre). El dia de la retransmissió la veu encara esplèndida, sonava una mica cansada, una mica al límit i això no és habitual en Beczala que sempre semblava que estava en plena forma i que els anys no passaven. A l’improvviso els aguts encara ferms i sense mostres d’oscil·lació sonaven una mica al límit i amb la veu que en qualsevol moment es podia arribar a trencar o a passar per un accident no controlat. Això va succeir en el segon acte en el duo amb Maddalena quan va atacar la inspirada frase “Ora soave, sublime ora d’amore” res greu i que no es va tornar a repetir en el que quedava de representació, però que evidenciava potser per primera vegada que el rol el posava al límit actual de la veu. Així i tot, Beczala no es va reservar gens i va donar-ho tot, arriscant sense deixar la cura pel matís i l’emotivitat tan associada al rol. En el fraseig li manca aquella calidesa d’en Carreras, però tant en les seves quatre àries com en els dos grans duos, va dignar una interpretació notable.
Maddalena de Coigny va ser la soprano Sonya Yoncheva, cantant lírica que en el repertori verista és on més llueix, malgrat que en la zona aguda i quan ha de mostrar una mica de fiato, la veu comença a evidenciar unes oscil·lacions que no arriben a molestar, però que indiquen que sovintejar el repertori spinto i dramàtic, passa factura. Ella és molt intensa, a vegades exagera, però és en aquest repertori on sap treure millor els recursos de la seva punyent passió. La interpretació de “La mamma morta” és notable tot i no tenir aquella “veritat” de la Tebaldi o aquell vessant tràgic de la Callas o més recentment la Radvanovsky, però convenç i emociona, gràcies també a una actuació dramàtica molt més convincent a partir del segon acte, perquè en el primer sempre suposa el gran hàndicap per a les sopranos que han de mostrar una jovialitat que normalment no s’adequa a la seva presència física. Malgrat que canta molt de cara a la galeria, acaba sent convincent i convencent.
És una sort que el Carlo Gerard no l’hagin donat al baríton oficial de la casa en els darrers anys i hagi anat a parar al baríton rus, Igor Golovatenko. Mostra sempre una tendència al forte que pot arribar a apropar-se al crit si vol demostrar massa fiato, allargant les notes finals per aconseguir un aplaudiment fàcil i no li cal, perquè amb aquesta tàctica podria arribar a esgarrar la seva actuació, sobretot després de la primera ària “Compiacente a’colloqui….Son sesant’anni”, ja que en “nemico della patria” al tercer acte, va mesurar millor les intensitats i l’expressió. Per ser un gran Carlo Gerard potser li manca una mica més de notorietat en el registre greu, però sense ser Bastianini, Milnes, Cappuccilli o Tèzier, supera en molt a la majoria dels barítons que fan aquest repertori, començant pels italians en actiu.
De la resta de la llarga nòmina amb rols secundaris però intervencions de relleu, cal destacar molt positivament el Roucher de Guriy Gurev, l’Incredibile de Brenton Ryan, la Bersi de la mezzosoprano sud-africana Siphokazi Molteno, la comtessa de Coigny de la canària Nancy Fabiola Herrera excel·lentment interpretada i la Madelon de la mezzo Olesya Petrova amb el seu moment estel·lar.
La resta tots més que correctes i molt ben interpretats, però no puc dir el mateix del gastadíssim Mathieu del veterà Maurizio Muraro que denota un desgast vocal molt notable. Fa bé el rol, però hauria de passar del MET a Broadway i interpretar rols parlats.
La producció llueix molt malgrat que ja fa quasi treinta anys que es representa, ha vist passar a Pavarotti, Millo i Pons que la van estrenar, Benn Heppner, Maria Guleghina, Plácio Domingo com a Chénier (2002), Sergei Leiferkus, Violeta Urmana, Marcelo Álvarez, Patricia Racette i Zeljko Lucic, entre els principals. Ara ja no aplaudeix ningú quan s’obre el teló en els diferents actes, però segur que Nicolas Joel (1953-2020) ho va aconseguir en més d’una de les moltes representacions que s’han fet a Nova York. Funciona bé i hi ha un treball acurat en el moviment escènic, tant del cor com dels molts i diversos rols secundaris, però també és veritat que el tercet protagonista sembla anar una mica per lliure, a la vella escola, que, al cap i a la fi, és el que dignifica aquesta producció. El vestuari i les perruques del primer acte, potser el més “agosarat” escenogràficament parlant, són veritablement luxosos i el disseny de llums molt encertat. No es pot demanar una producció trencadora d’un títol com aquest, on ni a teatres tan trencadors com Múnic o Viena, s’atreveixen a fer dramaturgies estrafolàries, oferint produccions de caràcter clàssic i no seré pas jo qui vingui a neguitejar a la nombrosa colònia de tietes repartides de Mahattan a l’Eixample, pels teatres operístics del món mundial.
Aquí ho podreu comprovar amb aquest YouTube que segurament tindrà els dies comptats, aprofiteu l’avinentesa.
ANDREA CHÉNIER
Umberto Giordano | Luigi Illica
Andrea Chénier: Piotr Beczala
Maddalena de Coigny: Sonya Yoncheva
Carlo Gérard: Igor Golovatenko
Bersi: Siphokazi Molteno
Countess di Coigny: Nancy Fabiola Herrera
Abbé:Tony Stevenson
Fléville: Alexander Birch Elliott
L’Incredibile: Brenton Ryan
Roucher: Guriy Gurev
Mathieu: Maurizio Muraro
Madelon: Olesya Petrova
Dumas: Jeongcheol Cha
Fouquier Tinville: Christopher Job
Schmidt: Richard Bernstein
Major-domo: Ben Strong
Orquestra i cor del Mewtropolitan Opera Hosue
Director del cor: Tilman Michael
Director musical: Daniele Rustioni
Director d’escena: Nicolas Joël
Escenografia: Hubert Monloup
Disseny de vestuari: Hubert Monloup
Diseny de llums: Duane Schuler
dissabte 13 de desembre de 2025
IN FERNEM LAND 
particularmente, a la Yoncheva la tengo vetada desde hace algún tiempo, por canceladora y caradura.
por ej.suspendió sus ultimas Butterfly en el Liceo hace un año, para irse a cantar un Concierto en Versalles supongo que mejor pagado.
En lo vocal, por “ imitadora mala “ de la Callas, me defraudó como Imogene en el Real como su Norma liceistica.
Soprano que tengo en “ mi lista negra”
M'agradaM'agrada
Yo también, Alex, pero le debo reconocer sobretodo, una fantástica Iolanta en Viena, este mismo año, que sin llegar a la fascinación de aquella pletórica Netrebko en el Liceu, me convenció plenamente.
Sus puntos fuertes, que los tiene, se centran en el verismo, en el belcanto o en Verdi, no tiene nada que ofrecer especialmente relevante.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim. Et llegeixo des de fa una pila d’anys i aprofito per agrair-te els teus comentaris, sempre tan complerts. Però, hi ha una cosa que em desagrada i és la teva FIXACIÓ en referir-te a les «tietes», mantenint un mite que gairebé ja no existeix. Les tietes actuals acostumem a tenir molta més llibertad i autonomia que les mares, el que ens permet gaudir de la vida obertament, ben al contrari del que tu acostumes a suggerir. De nou, gràcies pels teus comentaris operístics, que espero llegir durant molt de temps.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Mercè per decidir-se a escriure i comentar un dels meus apunts després de tant temps de llegir-me. Ho agreixo de tot cor.
La terminologia tietes de l’Eixample utilitzada en una entrevista per l’actual director artístic del Liceu i que va motivar un cert rebombori, és en realitat una definició d’una tipologia de liceistes que abraça segurament a tietes amb nebots i nebodes, però també a mares, àvies, oncles, pares, avis, solters, solteres. De fet, seria com les famoses Teresines de La Cubana, que malgrat definir-se com a dones d’empenta d’una edat estupenda amb un esperit aventurer, inclou a també a molts “teresinos”, doncs bé, les tietes liceistes encara més, no són només de l’Eixample, ni tan sols de Barcelona, per això també les anomeno en aquest espectacle vist al MET, un teatre que fins fa poc era el paradigma o la meca de les tietes operístiques, és a dir, amants dels títols més populars dels compositors més sovintejats (Puccini al capdavant), amb produccions, i això és fonamental, respectuoses amb l’original, clàssiques i tan espectaculars com sigui possible, d’aquelles que provoquen un oh!, d’admiració i aplaudiments, tan aviat s’obre la cortina.
Les “tietes” són imprescindibles per a tots els teatres d’arreu perquè són fidels, quasi sempre abonades i abonats des de fa anys i, per tant, imprescindibles per a garantir la viabilitat del teatre, acostumen, tot i que no sempre, a tenir un bagatge i un criteri sòlid, i convé tenir en compte la seva manera d’entendre l’opwera, elles hi son sempre, els Under35, no, si algú vol prescindir-ne, cometrà un daltabaix.
Jo les respecto molt, a quasi totes, malgrat que la meva visió de l’òpera dista molt de la seva.
Espero que com a mínim haver ajudat a aclarir el concepte.
M'agradaM'agrada
La vi en cines, con una amiga que desconoce la ópera y se emocionó como yo.
Es verdad: me encantó la preciosista y detallista puesta en escena, vestuario, iluminación y estudio de las cámaras, cuándo debían enfocar y a quién.
No tenemos las voces exigidas; con todo, confieso que me gustaron bastante. Beczala, un lírico canta un papel de spinto, al menos en ese «Improviso» y ahí amoldó muy bien la voz para dotar de verdad esa aria maravillosa (muy compleja) y si bien se le fue la voz en «Ora soave», dio vida al poeta, soldado y amante Chenier. Me lo creí (no hablemos ni de Carreras ni de ningún otro).
Caso Yoncheva: me emocionó escénicamente y tuvo momentos sobresalientes, otros con cierto bamboleo vocal. Hubo entrega
El Gerard (olvidó a mí paisano), contundente al inicio y mucho mejor a medida que avanzaba la obra. Bien.
Menos el bajo, me gustaron los secundarios (Incredibile, Bersi, Madelon).
Y por supuesto, muy buena la dirección musical, vibrante.
Disfruté mucho.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Gracias Leonor.
Si te he de ser sincero, el movimiento de las cámaras, sobre todo la situada en las candilejas, lo encontré excesivo. Da mucho juego, pero a veces llega a marear. Lo que si es cierto es que detrás de las cámaras hay alguien que conoce bien la ópera y eso siempre se agradece. Era esa seña de identidad que tanto encumbró a Brian Large y que le consagró como un auténtico maestro de las retransmisiones operísticas.
M'agradaM'agrada
Verdad; cómo se nota cuando están bien dirigidas y hacia el detalle (recuerdo el plano a Yoncheva, rezando y esperando el milagro del perdón a Chenier; esa captura fue perfecta).
M'agradaLiked by 1 person
El Liceu hi han cantants que cancel.len molt la Yoncheva es una d’ elles on més em va agradar és en aquella Thaïs que va cantar en versió concert amb el Domingo al Liceu, la Norma vaig preferir veure a Marina Rebeka, no està gens malament aquest Andrea Chenier programat per les tietes del Met, amb grans cantants s’ ha de reconeixer que es difícil trobar millors cantants per aquest final tan apoteòsic, Beczala molt millor que el Kaufmann del Liceu amb agusts calats, però amb la Radvanosky crec que la Yoncheva no la supera, els altres rols tret del bariton els vaig trobar molt mediocres, aquesta producció i l’òpera en si jo només l’ aniria a veure si hi ha grans cantants
M'agradaM'agrada
Si, és una òpera per tres veus importants i al MET han comptat amb un bon equip, és clar que la Radvanovsky hauria estat millor però era a Nàpols cantant una Medea, això sí, verista.
M'agradaM'agrada
Gràcies per portar-nos-la al blog! Chénier és una òpera plena de grans “highlights” i sempre fa trempera escoltar-los. El final em sembla meravellosament obscè: un batibull d’aguts quasi pornogràfic, un retrat paradigmàtic —gairebé passat de voltes— del que és la italianitat a l’òpera.
Feia temps que no escoltava l’amic Piotr i, a més, no ho estic fent en les millors condicions (directament amb el so del portàtil, sense cascs ni connectat a l’amplificador), però no l’acabo de trobar tan forçat. Tot i que potser no és la veu ideal ni tampoc mostra ni el temperament ni el saber dir de Carreras, em sembla una de les millors opcions per a un Chénier avui dia…
Moltes gràcies per l’apunt!
M'agradaM'agrada
No aguanta la comparació amb en Carreras, però… és el que tenim, bo, actualment.
Potser Beczala ha fet front a aquest repertori massa tard, de fet és un cantant intel·ligent i ara s’ho pot permetre tot.
M'agradaM'agrada