La rotunditat esplendorosa de la sonoritat de la Bayreuther Festspielorchester ha fet miques les capacitats acústiques del Palau, malaguanyat instrument per no poder-lo gaudir en altres espais més adients.

El gran triomf d’aquest concert ha estat l’orquestra, que des del primer compàs de l'”Abendlich strahlt der Sonne Auge” i quan han entrat amb un poder aclaparador els metalls, ha marcat clarament el destí enlluernador d’una vetllada wagneriana amb més però, per a mi, que el clamorós, rotund i indiscutible èxit assolit pot fer creure.

Què la mítica orquestra del Festival de Bayreuth és juntament amb el cor, les joies de la corona d’un festival que fa ja bastants anys que es troba en un carreró sense sortida, almenys mentre Catherine Wagner el dirigeixi, és un fet. Què l’orquestra del festival sense el fossat miraculós del Festspielhaus continua sent extraordinària també és un fet, però compte perquè aquí rau per a mi, un dels perills de tot aquest concert, si més no, encabit en la petitesa acústica del Palau de la Música Catalana, on una sonoritat tan luxosa i exuberant no es pot gaudir com es mereix. Fora del fossat wagnerià i en un espai obert i estret, l’equilibri entre els metalls, les fustes i les cordes, després parlarem de les veus, ha generat sobretot al principi del concert, una manca d’homogeneïtat que fins i tot han provocat errades en instruments solistes dels metalls, que no significa res en detriment de la formació, però que possiblement hagin estat a causa de la manca d’adequació d’aquesta orquestra acostumada a tocar en condicions molt espacials, en un lloc tan encotillat com el nostre Palau.

Pablo Heras-Casado tampoc ha mesurat aquest factor de manera correcta i en tot l’inici amb els fragments de Das Rheingold i Die Walküre, no ha ajustat bé l’equilibri orquestral i mai, i cal dir mai, ha tingut en compte les característiques vocals d’uns cantants aclaparats per una orquestra sense pietat. D’acord, el so era luxós, i fins i tot per sentir segons què, millor tapar-los, però en cap moment m’ha semblat que el director granadí tingués en compte als cantants.

Pel que fa als moments orquestrals en solitari, sempre sota aquest sumptuós luxe sonor d’una orquestra meravellosa, han anat millorant conforma avançava la vetllada. No m’ha convençut la direcció de l’entrada dels déus al Valhalla, com tampoc el Waldweben de Siegfried, on, amb una orquestra com aquesta se li podia treure uns matisos i un discurs teatral més interessant. A la segona part m’ha agradat bastant més el “Dawn and Siegfried`s Rhine Jouney” i sobretot la contundent interpretació de la Funeral March. Mentre que fora de programa i amb Pablo Heras-Casado més desinhibit i ja amb el triomf a la butxaca, ha dirigit una cavalcada de Die Walküre apoteòsica. M’ha semblat com si la direcció en els moments vocals no fos tan curosa i dramàticament convincent, i que en els moments d’explosió orquestral, Heras-Casado dirigia de cara a la galeria, però de manera espectacular per a satisfer més que per a convèncer.

Quan ha dirigit el Ring complet (Madrid i París són les que conec), no m’ha convençut, veurem el 2028 a Bayreuth quan ell se’n faci càrrec, de moment el concert d’avui tampoc serveix de gaire, ja que fa quinze dies aquesta orquestra tocava aquesta música sota la direcció de Thielemann i fins fa tres dies estaven immersos amb les representacions de les altres òperes, i per tant no sé si deuen haver assajat molt amb Heras-Casado aquests fragments o si l’orquestra “els pot tocar sense director”. Ell ha demostrat coses, no ha tingut en compte altres i n’ha llegit amb correcció altres, potser perquè cada concert de la gira serà en un auditori diferent i tot plegat ho dificulta tot i curiosament, tot i que al final ha estat ben bravejat, ha estat de tots, el menys celebrat, cosa que tampoc és ben bé justa.

La tria de cantants per aquesta gira ja la vaig comentar, per tant, anem als fets. El concert l’ha iniciat Nicolas Brownlee amb “Abendlich strahlt der Sonne Auge”. Ha estat el moment de desequilibri orquestral més evident, però no crec que a ell això l’hagi perjudicat, ja que sempre ha exhibit una veu saníssima, molt ben projectada (jo estava assegut a la banda dreta i això sembla que ens beneficiava perquè altres a la banda esquerra tenien problemes per sentir-lo amb la claredat i autoritat que l’he gaudit jo), i en tot moment ha cantat amb l’autoritat que el rol demana. Certament, la veu avui és més de baríton que no pas de baix i caldrà esperar uns anys per poder sentir aquella zona greu que tot Wotan que vulgui arribar a ser referencial, ha d’exhibir. Ha estat magnífic, però el moment culminant, no només el seu, per a mi el de tot el concert, ha estat la interpretació de “Leb, wohl, du kühnes, herrliches Kind!”. La sensibilitat, l’expressió, l’autoritat, la temença, la dolçor i la severitat d’un déu era sobre l’hemicicle, lluitant vocalment amb una orquestra que sense cap mena de compasió, tocava com quan es troba allà amagada en aquell fossat invertit i miraculosament cobert del Fiestspielhaus, on els cantants mai queden tapats. Brownlee amb una força de Wotan, ha emès la veu per tal que arribés el més lluny possible, tot i que desconec si els espectadors de les darreres files de la graderia del segon pis (zona absolutament negada per a concerts amb solistes vocals i orquestres) l’ha pogut gaudir com jo. Emocionant interpretació, espectacularment cantada i emesa, acompanyada de manera apassionada per Heras-Casado que repeteixo, mai ha tingut en compte que el public hem de sentir als cantats.

Hem respost amb una aclaparadora ovació, com calia. Moment per a no oblidar.

El baríton-baix nord-americà ja no ha cantat res més, malauradament, però ja sabeu que ben aviat el tindrem al Liceu per cantar el Wotan de Das Rheingold (2027), Die Walküre (2028) i Siegfried (2029). L’esperem amb el reclinatori a prop.

Els altres dos solistes, per a mi, no pas per a la immensa majoria de públic que omplia el Palau, no mereixien ser en aquest concert. Calia un altre tenor per cantar el Ein Schwert verhieB mir der Vater del primer acte de Die Walküre, i encara més per fer front al final del duo de Siegfried, i la mort a Götterdämmerung. Klaus Florian Vogt, erigit en heldentenor dels nostres dies, decisió que deu fer remoure les tombes de Lorenz, Melchior, Svanholm, Windgassen o Vickers (mai va fer front a Siegfried!!!) per dir els que més em motiven, té una veu gran, això sí que ho té, i que la meitat, només la meitat del registre que ha de tenir un heldentenor, cobreix, amb més o menys encert, amb més menys harmònics, amb més o menys heroïcitat, parlem de la zona mitjana/alta, perquè de la zona central al greu, on un heldentenor ha de mostrar la seva fermesa, heroïcitat i noblesa, per no parlar de virilitat, la seva veu desapareix, és inexistent, a vegades parlada, i sovint tapada (per sort) per l’orquestra. El so i el timbre de la veu no tenen res a veure amb la veu seductora de Siegmund, i els seus Welse!, semblen més propis per a Mime, que no pel bessó incestuós. Quan fa front a Siegfried en el preciós fragment del duo amb Brühhilde, l’inspiradíssim “Ewig war ich…” en lloc d’un heroi que ha matat un drac, ha trencat la llaça del seu avi i ha traspassat el foc per a despertar a Brünnhilde, sembla un “niño de San Ildefonso” a punt d’atacar la cantilena de “diez milllllllll euros”, el 22 de desembre. No és la veu, com mai serà un Manrico Juan Diego Flòrez, o un Otello Francesco Meli (i aquest ja ho ha fet), els rols estan escrits per a unes vocalitats concretes i ell amb volum vol fer creure a tothom que és un tenor heroic. Els fragments escollits no eren gaire compromesos i no s’ha vist obligat a fer les giragonses tramposes que si fa quan canta els rols sencers (la fefaent demostració es pot sentir en els àudios disponibles del 2026 a Bayreuth). El públic l’ha aplaudit com si acabessin de sentir Windgassen, que curiosament en el seu temps, els wagnerians discutien que no era un veritable heldentenor!). Aquest noi ha nascut amb la flor allà on deia Cruyff i té poderosos padrins. La resta és màrqueting i decadència operística del segle XXI.

Catherine Foster va passar per Bayeruth amb més pena que glòria, com a Brünnhilde, en el Ring del 2013, no va tornar al Festival fins nou anys més tard en una sorprenent Isolde, en un estat vocal molt millor que en el Ring i que va repetir l’any següent (2023) i ja no amb el mateix resultat. Des d’aleshores no ha aparegut pel Turó Verd, però la besnéta l’ha tornat a treure de l’oblit per a aquesta gira hispànica. En realitat la Foster tampoc havia estat mai una dramàtica autèntica, però el volum i uns aguts, que quan els fa bé, són lacerants, ho podien fer creure, però com Vogt, tot i que amb un color i timbre més identificable a una veu de lírica ample, li manca una part important del registre per tal que la columna sonora sigui homogènia i contundent. La seva intervenció en la bellíssima frase del duo del tercer acte de Siegfried, ha començat francament preocupant, amb notes calades i frases fora de to. Ha tingut un encert espectacular llençat un agut i això ha fet creure el que no era, perquè els aguts, algun més proper al crit, són autèntiques canonades que no tenen res a veure amb la resta del seu cant, a vegades quasi anònim i altres poc audible. No posseeix aquella personalitat vocal i dramàtica, sobretot pel fragment final del Götterdämmerung, on ha de fer estremir al públic, n’és precisament el “Starke Scheite” per a una veu dramàtica sense fissures, on ha mostrat totes les costures vocals d’una veu, gastada i poc apropiada. Ha obtingut gràcies a un embolcall sonor d’autèntic luxe, un triomf no merescut.

Tres moments d’autèntic trasbals també és veritat que no són tan fàcils de trobar i en un bolo, per molt luxós que sigui, encara menys, per tant, tot i que m’esperava el que m’he trobat, també és veritat que el que he trobat era en part immillorable, i quan tens una part immillorable (mai estic content) he trobat a faltar:

• Un auditori més adient
• Un programa més compromès, per exemple amb tota una Walküre en concert o si més no el primer acte amb una part orquestral d’obertures per a completar i fer lluir l’orquestra.
• I és clar, uns solistes que com ha fet Brownlee m’electritzessin l’espinada.

No hi ha hagut mòbils impertinents sonant, amb el llum encès i el seu propietari/ària repassant el WhatsApp, sí, un sota meu, si més no. Tampoc estossecs, ni caramels, ni Instagramers i influencers saltant cadires per fer la foto més cuqui, però el públic suposadament erudit d’una vetllada wagneriana, no ha esperat mai, he dit MAI, que Pablo Heras-Casado abaixés els braços per aplaudir o bravejar i encara que els fragments triats eren majoritàriament de traca i mocador, propicis al esverament col·lectiu, en alguns finals hauria estat meravellós uns segons de silenci, per acabar d’engrandir l’opulència sonora d’una orquestra de somni, res millor que uns segons de silenci de part nostre.

Gràcies, Festival de Peralada i per molts anys!