El propvinent 25 de setembre el Liceu inaugurarà temporada amb l’Aida de Verdi, una òpera que necessita poca presentació i diria que poca preparació prèvia, per tant, no debades és l’òpera de llarg, més representada a la casa (468 representacions) i per tant, no té gaire sentit parlà d’allò que la pàgina web del Liceu ja informa, amb l’esplèndida aportació històrica de Jaume Tribó al capdavant.

Aquesta obra mestra que és molt més que la marxa triomfal, de fet, el millor arriba passada la popular i espectacular escena que clou el segon acte, amb els actes tercer i quart, on Verdi excel·leix en inspiració melòdica i dramàtica, mereix sobretot, seure amb tranquil·litat i temps, amb el llibret al davant molt millor, i sentir-la amb deteniment, l’escolta no es farà gens feixuga i si es fa bé, us permetrà descobrir coses que potser seran un descobriment, és per això que trencant una mica la dinàmica emprada fins ara en les obres de repertori, aquests apunts previs dedicats a aquesta òpera més aviat els vull centrar en algunes de les possibles interpretacions que aquesta partitura ofereix, des del punt de vista vocal, és clar, i també de direcció.

Sempre se’ns ha dit que la partitura ha de ser cantada per veus verdianes, amples, fermes, resistents i potents que omplin l’arc melòdic verdià i la llista d’il·lustres referències és enorme, i el món de la fonografia oficial i pirata ens ha deixat on remenar i triar, des de Pertile, Giannini, Minghini-Cattaneo de la primera gravació discogràfica de l’any 1928, passant per l’Arangí-Lombardi, Caniglia, Gigli, Stignani, Bechi, Pasero (sensacional enregistrament de 1946), Nelli, Tucker, Valdengo i sobretot la direcció referencial de Toscanini (1949), Tebaldi, Del Monaco, Stignani, Protti un equip vocal imponent amb una direcció eficient i poc rellevant del mestre Erede tenint en compte l’elenc (1952); Milanov, Björling, Barbieri, Warren, Christoff (1955); Callas, Tucker, Barbieri, Gobbi, dirigits per Serafin (1955): Tebaldi, Bergonzi, Simionato, MacNeil, dirigits per Karajan i “degudament” transfigurats a la sala de l’estudi de gravació pel mestre (1959); Price, Vickers, Gorr, Merrill dirigits per Solti l’any 1962 en una gravació que hauria pogut ser gloriosa, però que l’Amneris desllueix; Price, Corelli, Cernei o millor Bumbry, Nilsson, Domingo, Arroyo en diversos anys i segells; Caballé, Domingo, Cossotto (segurament la millor Amneris dels anys 70 i 80), Cappuccilli, Ghiaurov i primera direcció en estudi d’un jove Riccardo Muti per a mi a la millor gravació d’estudi (1974) i la de Karajan en estudi l’any 1979 amb un repartiment molt similar al que us proposo jo avui i que significa una sacsejada a la vocalitat tradicional, amb veus molt més líriques del que és habitual. Després d’aquesta es continua gravant amb veus més d’acord amb la tradició, però amb incursions de cantants més lírics, potser seguint les petjades de Karajan o perquè les veus verdianes a principis dels vuitanta comencen a escassejar, és a dir: Margaret Price, Pavarotti, Toczyska, Maria Chiara, Dimitroca com a Amneris, Ricciarelli, Obraztsova, Nucci, Millo, Zajick, Milnes, la imponent Cedolins al San Carlo de Nàpols, Studer, D’Intino, Dragoni, Morris, Gallardo Domas, Vincenzo La Scola, Hampson i Borodina dirigits ni més ni menys que per Nikolaus Harnoncourt (2001).

Jo us proposaré escoltar versions en directe, intentant que el so sempre sigui bo o excel·lent, com és el cas d’avui, amb una gravació espectacular, tot i que millorable, de l’ORF.

Karajan és ben sabut que va alterar en moltes de les seves gravacions les vocalitats exigides per a  molts dels rols i en massa casos, va gastar o malbaratar cantants amb veu líriques fent-los assumir rols dramàtics. La llista és llarga, podríem parlar de la Isolde d’Helga Dernesch, la Sieglinde de Gundula Janowitz, les Brünnhildes de Régine Crespin (una de les millors Sieglinde possibles), Dernesch, el Wotan de Fischer-Dieskau (Das Rgheingold) o Thomas Stewart a Die Walküre i Siegfried, Van Dam com a Jochanaan o Holandès, i si parlem d’òpera italiana, el súmmum que suposa el despropòsit vocal de l’enregistrament de Turandot, potser la gravació orquestral més esplendorosa de la discografia, però amb Ricciarelli de princesa i la Hendricks de Liu, sense més comentaris.

El director austíac va programar pels mesos de juliol i agost (26 i 30 de juliol; 10, 13, 25 i 29 d’agost de 1979) l’Aida al festival de Salzburg i prèviament, com acostumava a fer, la va gravar el mes de maig a la Musikverein de Viena, amb alguns canvis respecte a les representacions de l’estiu, sent Amneris Agnes Baltsa, Ramfis el va gravar Ruggero Raimondi i el Re d’Egitto va ser José Van Dam. Més enllà de la valoració vocal de la gravació discogràfica, que ara no en vull fer esment, el cas és que Karajan en els assaigs d’escena al Festival, utilitzava la gravació discogràfica, cosa que va enutjar a Marilyn Horne, Amneris triada per representar-la, i que havia de seguir les indicacions escèniques de Karajan, que també s’ocupava d’aquesta responsabilitat, sentint la veu de la Baltsa. És comprensible doncs que no hi hagués gaire bona maror. Un refredat real o no, però oportú va motivar que la Horne, després de no rebre gaires bones crítiques i ser fins i tot protestada per part del públic en alguna representació, no les cantés totes i en el seu lloc pugés dalt de l’immens escenari del Großes Festspielhaus la mezzosoprano grega, tampoc gaire apropiada pel rol, cal dir.

El primer que crida l’atenció quan fem front a l’audició d’aquest streaming de l’època,  és la qualitat tècnica de la retransmissió, sobretot tenint en compte les retransmissions radiofòniques d’aquella època a les emissores de l’Estat o d’altres emissores europees. Hi ha una certa saturació, però sí no fos pels sorolls escènics o perquè l’apuntador es fa quasi més present que algunes veus i escoltem gemecs del mateix Karajan, semblaria en molts moments, una gravació d’estudi, amb una claredat, profunditat del so i dels plans sonors, sobretot pel que fa a la sensacional Wiener Philharmoniker, extraordinària.

L’altra cosa que mereix sobretot una menció especial és la direcció majestàtica de Herbert von Karajan, amb un desplegament tímbric i d’atmosferes, totalment captivador. L’espectacularitat està perfectament exposada i controlada, amb aquells terrabastalls sonors tan propis del director austríac, sobretot a l’estudi de gravació, però també en aquest directe on en els grans concertants les veus han de lluitar amb una orquestra i cors aclaparadors, però sortosament sense treure mai el fetge per la boca, i en cap cas com fan tants cantants en circumstàncies similars, a caure en la tendència de les interpretacions de caràcter verista que tergiversen absolutament el cant verdià. Karajan no ho permet i un dels principals atractius de la proposta, és precisament la cura per tal que tots els cantants frasegin de manera entenedora i en les escenes íntimes del tercer i quart acte, quan l’acompanyament orquestral esdevé estupefaent, evocador i quasi hipnotitzant, tant en els moments més lírics, com en aquells del quart acte, misteriosos i d’intensitat fortament dramàtica que fan preveure el tràgic final. Un final que es difumina en una deliciosa atmosfera que narcotitza el somni fatal, que està sumptuosa i delicadament acompanyat. Karajan és un prodigiós mag en aquesta òpera i en aquesta versió del 79, lluny de les versions amb les veus de la solidesa de Tebaldi, Bergonzi, Simionato o MacNeil, té una cura especial per a embolcallar les veus líriques i joves, sobretot de la parella protagonista, amb una seducció sonora admirable.

Mirella Freni va manifestar sovint que de no haver estat per Karajan, amb qui tenia una excel·lent relació i amb qui va signar gravacions referencials indiscutibles, mai hagués fet front a aquest rol. La Freni com era habitual en ella, enamora i en les seves dues grans àries, fa embogir al públic que després d’una imponent interpretació de “Qui Radames verrà…O patria mia!” s’atreveix a tallar a Karajan que es veu obligat a parar l’orquestra per tal que el públic s’esbravi.

Freni no va posseir mai el registre greu per fer front als rols de lírica spinto o per a soprano dramàtica, que eren les veus que sempre havien cantat aquest rol, ni diria que tampoc dominava els pianissims per fer que el “non ti vedrò mai piú” esdevingués angelical, però, en canvi, el seu saníssim registre agut, posseïa una suavitat en l’emissió absolutament captivadora. Els greus eren oberts, sí, però com que el seu cant mai va ser groller, no sonaven ordinaris ni volgudament efectistes. La dolçor, l’elegant fraseig i l’amplitud d’una veu lírica bellíssima amb “campanetes” i la intensitat interpretativa que aconsegueix Karajan, fa de la seva particular Aida, un goig digne de ser gaudit. No la va fer gaires vegades més, però de totes les que conec que va cantar, inclosa la gravació en estudi, aquesta em sembla la més apassionant. Ja sentirem altres sopranos que ho tenen tot, però aquesta radiant joventut d’una veu tan lluminosa, cap.

Què dir del Radames del meu tenor! No hi ha interpretació més apassionadament juvenil que la seva, encara amb una veu saníssima i al límit de les seves possibilitats, Karajan l’acarona amb un “Celeste Aida” magníficament interpretat i dit, amb unes delicadíssimes i adequades mitges veus de jove enamorat i no guerrer exaltat, amb dolcesa, sensualitat i aquella passió en el fraseig a hores d’ara no superada per cap dels tenors que l’han precedit. Josep Carreras no va fer aquest rol amb ningú més i ell mateix va manifestar que el rol tensionava en excés la seva veu lírica, però Karajan aconsegueix el millor en un moment en què la veu encara responia amb seguretat en el registre agut. La interpretació és magnífica, tot sabent que tenors spinto i dramàtics fan d’aquest rol una contundent demostració de testosterona vocal, ell s’aplega al que Karajan volia en aquesta versió de protagonistes joves, de manera admirable i potser no serà una referència per a ningú, però és una lliçó per a molts cantants que només emeten notes de manera brillant, de com s’ha de dir el Radames. Bergonzi, que tampoc era un Radames “ideal” també ho va fer, i també amb Karajan, però la seducció de la veu era tota una altra. Els duos amb Freni són per emmarcar, tant el del tercer acte, a la riba del Nil, com el de la tomba, d’una atmosfera i emoció inigualades. Jo el trobo immens i d’audició obligatòria.

La tria de la Horne va ser “exòtica” i penso que poc apropiada. La cantant estatunidenca, tenia una veu sobrepassada pel rol, sobretot en la seva gran escena del quart acte, amb el duo amb Radames i el temible judici on les exigències de Verdi i la sonoritat imponent de l’orquestra en un escenari immens com aquell, la posa entre les cordes. No posseïa un volum vocal adequat pel rol, com tampoc les múltiples veus de soprano quasi lírica en els aguts, al centre de mezzosoprano i les sonoritats acontraltades dels seus greus, no ajudaven a compondre un personatge tan contundentment apassionat i dramàtic com el d’Amneris, a banda que les sonoritats de les “e” i les “i” són poc seductores i enlletgien el seu cant. Ho fa tot per sortir victoriosa, no se li pot negar l’entrega, però queda totalment engolida. Cal dir que Baltsa tampoc va ser una opció bona. L’any 1980 quan es va tornar a reposar aquesta producció, Karajan va cridar a la mezzosoprano croata Ruža Baldani per fer totes les funcions i jo penso que Cossotto era encara una opció immillorable, després de les grans col·laboracions verdianes a Il Trovatore (1964) o la Messa da Requiem (1967), és clar que els forts temperament de la mezzosoprano italiana i el director ho feien més aviat, difícil.

Per la resta de rols, la tria pel teatre no va ser “exòtica” perquè Piero Cappuccilli era una veu autenticament verdiana i l’estat de forma era pletòric, com ho era el Ramfis de Nicolai Ghiaurov. Ruggero Raimondi “fa millor” el Re, o molesta menys, que com a Ramfis al disc, i Thomas Moser que acabaria la seva carrera cantant Tristan, com a messagero i la soprano Marjon Lambriks, com a sacerdotessa (al disc va ser la Ricciarelli en una d’aquelles aportacions luxoses de les enyorades gravacions discogràfiques) completen l’elenc.

L’exercici que proposo sobretot va encaminat a fer un especial esment en la manera de frasejar i interpretar els rols, en aquesta cura que tantes vegades reclamo als directors musicals, en fer que veus esplèndides també interpretin i no es dediquin només a emetre notes, però també per constatar la importància d’una magnífica concertació, ara que no hi ha gaires directors que s’atreveixin a dir als cantants com s’ha de cantar, potser perquè cada vegada hi ha menys directors que ho sàpiguen fer.

Possiblement i, per tant, malauradament, en les representacions liceistes que s’anuncien amb cantants prou interessants, acabarem parlant més de la posada en escena que de cap altra cosa, i per això en aquests dies que manquen per a la inauguració, vull que la preparació sigui més dedicada a les audicions, més que no pas als vídeos i el vessant visual, m’interessa o m’agradaria, més ben dit, que sentíssiu bé les veus, espero que sapigueu perdonar-me la gosadia, potser fins i tot, discrepareu d’aquesta primera tria.

Giuseppe Verdi
AIDA
òpera en 4 actes amb llibret d’Antonio Ghislanzoni
Aida: Mirella Freni
Radames: Josep Carreras
Amneris: Marilyn Horne
Amonasro: Piero Cappuccilli
Ramfis: Nicolai Ghiaurov
Il Re d’Egitto: Ruggero Raimondi
Una sacerdotessa: Marjon Lambriks
Un messagero: Thomas Moser

Cor de la Wiener Staatsoper
Cor Nacional de Sofia
Kammerchor de Salzburg
Director del cor Walter Hagen-Groll
Wiener Philharmoniker
Director musical: Herbert von Karajan

Großes Festspielhaus de Salzburg agost de 1979

Més informació per a preparar Aida a:

• AIDA AL LICEU 2026