Feia dies que tenia previst escriure un apunt per parlar-vos de la degradació del nivell dels nostres programadors musicals reflectits en les temporades que ens proposen i avui no parlo del Liceu, tot i que també el podríem afegir a la llista.

No fa gaires dies que un vell amic del blog em va preguntar si no m’havia fixat en la programació de la temporada vinent de l’OBC, en el concert del dia 3 d’abril del 2027, en el qual l’OBC sota la direcció del director titular, el francès Ludovic Morlot interpretaran la “Piccola musica notturna” de Dallapiccola, el “Divertimento concertante per a contrabaix i orquestra” de  Nino Rota i la simfonia núm. 4, op. 90 “italiana” de  Felix Mendelssohn amb Luis Cabrera com a solista per a l’obra de Rota.

La veritat és que el programa surt, a banda de la simfonia “italiana”, de l’habitual i només per això calia apuntar-lo a l’agenda, sobretot sí a més a més, tenim en compte que aquest programa només s’interpretarà un únic dia. Ara bé, la peculiaritat del concert rau en una nota a peu de pàgina on se’ns informa que:

El concert serà una sessió relaxada, una funció amb una major tolerància al moviment i al soroll del públic que permet una experiència més accessible i inclusiva.

Ho he hagut de llegir diverses vegades i a cada lectura la indignació anava creixent.

De què coi estem parlant quan se’ns permetrà relaxar-nos, aixecar-nos quan ens doni la gana, i fer els sorolls que siguin necessaris per a la nostra relaxació i gaudi personal?

Anys i panys lluitant contra caramels, estossecs, mòbils, xerrameques, polseres sonores amb ventalls impertinents contra les exuberants pitreres i ara les mínimes normes de l’educació necessàries per gaudir de la música on cal gaudir-la, a la sala de concerts i en directe, salten pels aires, per poder fer del concert una experiència accessible i inclusiva. Què carai vol dir accessible i inclusiva? A qui coi hem d’incloure entre el públic, que no sigui capaç d’estar atent, en silenci i concentrat i fruint del gaudi que proporciona la música. Accessible? Com hem de fer accessible els andante de la italiana de Mendelssohn si el del seient de l’extrem de la filera vol sortir per anar a canviar l’aigua de les olives o escoltar la transmissió del partit de futbol, o el senyor del costat li diu a la seva senyora en veu baixeta, això sí, però audible per tots els que seuen al seu voltant “nena, que és bonic això”!, o “què tenim per sopar?” I ja no vull imaginar la permissivitat per consultar el mòbil o fer-se selfies en mig d’una obra fent carotes amb els músics de fons o fins i tot, si ets molt coneixedor de l’obra, deixar-te endur per l’entusiasme i cantar la melodia del “saltarello” del quart moviment de la simfonia de Mendelssohn.

De veritat que hem caigut tan avall?

I jo que em volia queixar dels concerts programats com a Tast d’orquestra, amb la intervenció dels Homes Clàssics venent el producte programat entremig dels seus propis acudits i la informació de l’obra a nivell Viquipèdia i ves per on això és glòria, tot i que en dos dels quatre tasts d’orquestra programats per la temporada vinent, el del 12 de desembre (el Trencanous de Txaikovski) i el 15 de maig (Així parlà Zaratustra de Strauss), a banda dels presentadors, també seran concerts accessibles i inclusius, és clar que per 10 € preu únic, però NI REGALATS hi aniré i no cal que expliqui els motius. Puc entrar tard per no escoltar la informació preliminar, però no accepto de cap de les maneres el que s’intenta imposar.

Estem a un pas de les crispetes, que venudes al vestíbul permetran que amb els ingressos addicionals el director titular de l’orquestra sigui un “fuori classe” o els solistes siguin els top de l’oferta actual? Estic fent broma, no dono idees, que quedi clar.

Em costa imaginar que el nou director general de l’Auditori, Víctor Medem, que tenia en gran estima i n’esperava moltes coses bones, ni que el director Ludovic Morlot, que no m’entusiasma, però el considero un músic respectable, acceptin això, puc imaginar que es tracta d’una idea dels sempre perillosos equips de màrqueting, mai que ells ho puguin acceptar. Aquesta tolerància per veure si d’aquesta manera fem més accessible la música, el que pot aconseguir és que el poc públic fidel que queda a l’OBC marxi.

Jo creia que amb l’experiment Maria Abramovic del Balkan Erotic Epic al Liceu, on se’ns permetia entrar i sortir a plaer, ja ho havia vist tot, però ca!, ara l’Auditori es posa “superguailis” i vol experimentar amb el públic, amb la intenció, suposo, d’atraure un nou públic que òbviament començarà amb mal peu.

I jo que us volia parlar de la davallada de la qualitat de les propostes musicals, amb programes de les obres de sempre coincidents en una mateixa temporada en diversos cicles, o de l’ínfima qualitat de la informació dels programes de sala, o de les errades a les pàgines web, o… tantes coses! i em trobo amb això que voldria que algú m’expliqués exactament de què es tracta, no fos cas que la meva comprensió lectora i fantasia, m’hagin jugat una mala passada.

Què he entès malament? Hi són a temps de rectificar?