Juan Diego Flórez. Auditorio Scavolini de Pesaro, 18 d’agost de 2026

El 18 d’agost es va celebrar a l’Auditorio Scavolini de Pesaro el concert commemoratiu del trentè aniversari del debut del tenor Juan Diego Flórez al Rossini Opera Festival (ROF) cantant el diabòlic rol de Corradino de l’òpera Matilde di Shabran, substituint a un indisposat Bruce Ford. Tenia vint-i-sis anys i aquell debut va marcar l’esclat d’una carrera rossiniana i belcantista extraordinària, una revolució rossiniana que agafava el relleu deixat en els primers anys del miracle del ROF, quan Blake va trasbalsar el món dels contraltinos. Flórez, malgrat que ha anat ampliant el seu repertori amb rols que no li esqueien gaire, ja fos per la projecció necessària d’una veu de limitat volum per a teatres de grans dimensions o per vocalitats que sobrepassaven el seu registre natural, ha estat prou intel·ligent per dosificar la seva activitat i tenir sempre cura de l’instrument, quan es tractava de fer front a aquests rols que sobrepassaven les limitacions, oferint en compte gotes i en teatres de dimensions més humanes, aquells que podien ser més arriscats, a causa d’orquestres més grans que les habituals en el repertori rossinià, en el cas del repertori del Donizetti més dramàtic o el repertori francès de Massenet, Gounod o Offenbach. La grandesa d’un cantant, més enllà de les temptacions en què acaben caient quasi tots, és també la cura amb què fa front a certes aventures i en això Flórez també ha estat un mestre.

En aquests trenta anys que l’han portat fins a la direcció artística del ROF ha interpretat allà tot el ventall imponent del seu mestratge rossinià:

• Corradino (Matilde di Shabran, 1996 – 2004 – 2012).
• Florville (Il Signor Bruschino, 1997).
• Don Ramiro (La Cenerentola, 1998 – 2000).
• Conte di Libenskof (Il viaggio a Reims, 1999).
• Giacomo V (La donna del lago, 2001 – 2016).
• Comte Ory (Le Comte Ory, 2003 – 2022).
• Conte d’Almaviva (Il barbiere di Siviglia, 2005).
• Rodrigo (Otello, 2007).
• Ilo (Zelmira, 2009).
• Arnold Melchtal (Guillaume Tell, 2013).
• Ricciardo (Ricciardo e Zoraide, 2014).
• Oreste (Ermione, 2024).

Un recliantori és poc, oi?.

En aquest concert d’aniversari va estar acompanyat amb correcció per l’Orquestra del Teatro Comunale di Bologna i amb discreció per la secció masculina del Coro del Teatro Ventidio Basso, tots sota la direcció eficaç d’Iván López-Reynoso. Lamentablement per a mi, va tenir poc Rossini, tractant-se de la commemoració i el festival on s’emmarcava, però va fer un desplegament del ventall més reeixit dels seus punts forts, sense obviar reptes importants en aquest moment de la seva carrera, mostrant-se valent, però sense desempallegar-se d’aquella certa distància que sempre ha caracteritzat el seu art, seguint, fins i tot en això, l’art del seu ídol, Alfredo Kraus, que encara que no hagi dit gaires vegades, sempre ha estat el seu far per orientar la carrera..

Aquest concert va ser gravat per la ORF i ha estat penjat a YouTube pel compte d’Opera Pepe, que no deixa de ser un nick ben peculiar, però que m’ha permès una vegada més, gaudir de l’art del tenor peruà que amb cinquanta-sis anys, conserva tota l’essència, del que l’ha fet famós i per sort, sense guitarreta a les propines, o si més no, l’emissora austríaca ho va obviar.

El concert s’inicia amb el recitatiu i ària “Oh Come il fosco impetuoso nembo…Quell’alme pupille” de La pietra del paragone i el primer que crida l’atenció és que tot i el pas dels anys, la veu i el timbre no han variat gaire. Certament, hi ha un centre amb més cos i la zona greu de les notes són més audibles i més ben sostingudes que en els seus inicis, però la veu ha canviat poc i es distingeix només emetre la primera nota. Conserva la classe i la tècnica, les agilitats mai són forçades i l’elegància del fraseig i la claredat en la dicció continuen sent una marca de la casa inquestionable en un moment en què els cantants amb facultats es dediquen poc a saber dir, ell fa ostentació d’aquesta faceta imprescindible per esdevenir un gran. És clar, les notes agudes ja no són tan pures com fa uns anys, ja no parlo dels inicis, parlo de fa uns anys, i comencen a evidenciar a vegades una lleugeríssima oscil·lació o un acabament tallat, sense aquella sedositat que el caracteritzava, però un cantant acurat com ell, elegant i distingit això no ho perd mai i continua sent un goig sentir-lo.

Després va cantar un dels seus rols fetitx, el Ramiro de La Cenerentola, amb un “Si, ritrovarla io giuro” encara preciós, com a preàmbul a un dels moments arriscats i brillants del concert, la interpretació del recitatiu, ària i cabaletta “Ne m’abandonne point…Asile héréditaire” d’Arnold del Guillaume Tell, un rol que no va estar escrit per a contraltino i que malgrat que el sobrepassava, ell va afrontar en diverses ocasions amb èxit. No va sobrat, però tampoc mancat, fa la sensació que està al límit, però això li atorga un plus de calidesa i intensitat que s’agraeix, s’entrega i triomfa, molts signarien ara mateix poder cantar-ho així sent més joves i potser amb més condicions vocals, no pas artístiques i tècniques, és clar.

La tanda rossiniana es va acabar aquí, si bé l’orquestra va interpretar entre una intervenció i una altra, la simfonia de La Cenerentola i el ritornello d’Il viaggio a Reims.

Després de Rossini, va fer front al repertori francès (de fet el Guillaume Tell és malgrat ser de Rossini, un dels pilars de la Grand Opéra francesa i per a mi, la millor de totes elles), que ha esdevingut un habitual en la seva carrera de plenitud.

Ara bé, Le Cid de Jules Massenet no és per la seva veu, si bé Ah! Tout est bien fini…Ô souverain, ô juge, ô pere. La canta molt bé, com és habitual en ell. Molt més d’acord amb la seva vocalitat de líric és la magnífica interpretació de l’ària de Faust de Gounod “Quel trouble inconnu me pénètre…Salu! demeure chaste et pure” que canta amb un estil preciós i una demostració de legato magnífica. Un rol que no ha sovintejat massa, però no el Hoffmann de qui va cantar “Il était une fois a la cour d’Eisenach!”, un rol que ha fet als principals teatres i del que en fa una creació.

El concert, a banda de les parts orquestrals amb la ouverture de Orphée aux enfers d’Offenbach i la de La fille du Régimentde Donizetti, una altra aportació italiana al repertori francès, va concloure oficialment amb un altre clàssic de la casa Ah!mes amis, quel jour de fête!…Pour mon âme”, que canta en el recitatiu amb la distinció acostumada i l’ària amb el desvergonyiment d’uns “Do” encara sans i esclatants que fan embogir als seus fans i a la resta també.

Va triar una propina que va denotar en el seu fraseig una calidesa poc sovintejada i que he agraït molt, no és que es trenqués les vestidures, però la Mattinata de Leoncavallo no va ser només un farciment amable i va deixar anar una certa emoció, que potser motivada pel pas dels anys, és un valor afegit a un sense cap mena de dubte, mestre del cant dels nostres dies.

Aquí us deixo el YouTube

.