Una Il·lustre visitant del blog em comentava arran de Die Walküre a l’edició del Festival de Bayreuth 2026, que sense veus no hi ha teatre i no hi puc estar més d’acord. L’orquestra no ho és tot, és molt, moltíssim, i el director musical déu fet director d’orquestra a la terra, però que en una representació no hi hagi les veus adequades, i si parlem de Bayreuth més, és una irresponsabilitat que no per fer anys que es produeix de manera sistemàtica hem d’acceptar tant sí com no i fer veure, sobretot el públic assistent a les representacions, que el que veiem i sentint és el millor i és digne d’un festival que hauria de preservar l’essència de Wagner, si més no vocal i musical, l’altra la deixarem per a discutir quan parli de representacions vistes i sobretot quan s’hagin resolt les carències vocals. Ara només parlem del que m’interessa més, la música i el cant que han de fer creïble que el que sentim sigui no només fidel a la partitura, sinó a l’esperit teatral, a la interpretació.

Que el responsable subsidiari que Klaus Florian Vogt, a banda del mateix tenor, sigui el director musical d’aquest Ring, el tot poderós Christian Thielemann, qui va suggerir-li de cantar en les quatre òperes que formen la Tetralogia, com a Loge, Siegmund i Siegfried, ens ha de fer reflexionar, perquè a banda de les segures bones intencions del tenor alemany i les ganes de fer història, com aquells que diuen que l’important és que es parli de tu encara que sigui bé, la responsabilitat d’interpretar una obra com aquesta, amb cantants poc idonis o directament poc capacitats, és d’ell i encara que dirigint sigui sense discussió, fascinant, no se n’adona (és impossible) que amb aquests cantants la seva immensa tasca queda en dubte, deslluïda i greument perjudicada?

Podríem acceptar un Loge sense intenció, però el Sigmund grinyolava molt i el Siegfried d’aquesta segona jornada, és clarament una estafa, un naufragi vocal sense pal·liatius. No és la veu per cantar el rol, però és que a banda de no tenir la veu, no el canta tècnicament bé. Ja l’entrada, tota ella ridícula evita fer un agut com aquell que no vol la cosa, Vogt es mostra absolutament incapaç de cantar tot allò que se situa en la part central/greu d’una tessitura per a tenor heroic, un heldentenor ha de tenir això, no s’és heldentenor per cantar els rols per a aquesta vocalitat, se n’és si es té el cos vocal i les notes que omplen els requisits del rol, d’alçada però també d’amplada. El cos vocal és d’escolà després de tants anys a l’escolania i no ha canviat i les notes que no hi són totes, les altres les parla i algunes les trenca i així és impossible oferir una interpretació correcta del personatge, perquè falta allò que dona sentit al text i que amb un cant mancat no pot oferir.

El Siegfried de Vogt és una burla des del mateix moment que en confrontació amb Mime (Gerhard Siegel), aquest mostri més cos vocal que l’heroi, o que el timbre d’ambdós a la llarga escena de la forja, arribi a confondre’s. Acceptat això, tot s’hi val o tant li fa, “Anything goes”. Tampoc les condicions vocals de la seva veu són les de fa anys, ja que s’aprecien oscil·lacions en la zona central i en les notes allargades, que intenta evitar tot el que sigui possible. La zona aguda que manté sonora no té prou suport per fer que la sonoritat sigui plena i heroica, però manté aquell timbre sonor que sembla que sigui el que molts aprecien per sobre de les immenses mancances. Què té fortalesa i resistència és innegable, perquè tot i el fracàs que suposava sentir un cant d’aquesta mediocritat, se’n surt de totes i fa més de vint anys que va sumant despropòsits i ja no li queda rol wagnerià per interpretar, o potser no ha cantat el que més li escau?, ho desconec.

Tampoc la Nyllund és una Brünnhilde admissible com a soprano dramàtica, perquè no ho és. Tampoc ho era la Behrens i se’n va fer un tip de cantar aquest rol, però Behrens tenia una fascinació interpretativa que la Nyllund no té, si més no, per aquest rol. També cal personalitat artística per cantar, no n’hi ha prou amb la veu, que en aquest cas tampoc és l’adequada i a més a més mostra la terrible oscil·lació de les veus esgotades després de cantar anys i panys rols que la sobrepassen. De tant en tant clava un agut i després cala el següent, però tant li fa, l’èxit final serà idèntic a aquells assolits en el mateix escenari per Nilsson o Varnay. El públic poc exigent i preparat ho fa possible i ho celebra.

La resta de la companyia compleix amb l’excepció del Wotan de Michael Volle, que tot i l’estat vocal que mostra evidents signes de desgast, fa tota una intensa interpretació del rol, amb l’autoritat i la grandesa d’un deu derrotat. També es demana això a l’òpera, no que llegeixin la partitura com si fossin a una classe de solfeig.

L’Erda de Christa Mayer em va agradar és a Das Rheingold, però té autoritat i sonoritat cavernosa. L’Alberich de Jochen Schmeckenbecher és més intencionat que notable, però transmet la vilesa de rol, com el Mime d’un expert en el rol, el veterà tenor alemany Gerhard Siegel , que malgrat mostrar mancances de veu, sap emmascarar-les amb la caricaturització interpretativa inherent al personatge.

Peter Rose és un bon baix, però no prou terrorífic per omplir el cos de Fafner i l’ocellet de Victoria Randem, és idoni.

Malgrat el mal humor de l’audició, és impossible rendir-se a l’exhibició orquestral, d’una profunditat i qualitat extraordinàries. Mai com dirigint el Ring m’ha agradat tant Christian  Thielemann i mai cap director ha fet que l’obra més àrdua del cicle, esdevingui tan apassionant de sentir sense escena. La luxosa orquestra desplega una quantitat extraordinària de colors i plans sonors, sotmesa a l’extraordinària tensió dramàtica, amb dinàmiques i intensitats contrastades, i amb una expressivitat en descriure les escenes, els leitmotivs, totalment fascinants. Mai com amb Thielemann, l’escena de la forja amb uns “ralentado” molt imponents, els murmuris del bosc, la paorosa escena de Fafner, el preludi inquietant del tercer acte amb l’encontre de  Wanderer i Erda o tot el desplegament líric i èpic del grandiós duo, havien pogut fer oblidar amb tanta brillantor, tanta mediocritat vocal.

Si altres teatres són capaços de reunir equips de cant molt més notables, sap molt greu que amb una orquestra com la de festival i sota la direcció de Thielemann, es contractin cantants que per molt fidels i agosarats que siguin, només fan que empetitir de manera indigna, la grandesa d’un festival, que en mans de la besneta fa anys que ha perdut l’interès o potser el nord.

Aquí us deixo el repartiment de la representació del 30 de juliol de 2026

Richard Wagner
SIEGFRIED
Segona jornada “Der Ring des Nibelungen“

Siegfried: Klaus Florian Vogt
Mime: Gerhard Siegel
Der Wanderer: Michael Volle
Alberich: Jochen Schmeckenbecher
Fafner: Peter Rose
Erda: Christa Mayer
Brünnhilde: Camilla Nylund
Waldvogel: Victoria Randem

Orchester der Bayreuther Festspiele
Director musical: Christian Thielemann