La segona aproximació a Aida serà en clau germànica. En primer lloc, perquè la representació es va celebrar a Berlín l’any 1961, a la Deutsche Oper de la capital alemanya i es va cantar, lamentablement en alemany i, en segon lloc, perquè tret dels dos protagonistes principals i el missatger, la soprano i els tenors nord-americans: Gloria Davy, Jess Thomas i Donald Grobe tota la resta eren cantants de l’àrea alemanya, com també ho van ser les direccions, tant l’escènica que malauradament no podrem gaudir, de Wieland Wagner, com la musical, a càrrec de Karl Böhm.

Per què faig aquesta aproximació a Aida amb cantants més propicis per a un magnífic Lohengrin? Doncs precisament per això, per aquesta aproximació “fora d’estil” que alguns dels protagonistes manifesten, la interpretació té molt interès vocal i musical, malgrat el so radiofònic que no és res de l’altre dijous, tot i que les emissores alemanyes feien retransmissions espectaculars i la prova la tenim en tantes gravacions de Bayreuth d’aquells anys d’altíssima qualitat. No és el cas, però es pot sentir amb prou decència i claredat de les veus.

El primer que m’ha sorprès a banda que es fa difícil acostumar-se a l’alemany en una òpera tan italiana, és la direcció lentíssima de Karl Böhm i la poca italianitat de la dramatúrgia musical, amb una resposta de l’orquestra i el cor de la Deutsche Oper, contundents.

Amb les veus si cal fer moltes aportacions, crec que interessants.

L’Aida va ser, com ja he dit la soprano nord-americana Gloria Davy, nascuda a

Brooklyn l’any 1931, va fer una carrera notable, sent la primera cantant afroamericana en cantar el rol d’Aida al MET (12 de febrer de 1958). Després de Marian Anderson, Robert McFerrin i Mattiwilda Dobbs, ella va ser la quarta cantant de raça negra en cantar a l’escenari del primer teatre d’òpera dels Estats Units. Al MET hi va cantar en quatre temporades i ella va ser la cantant que va substituir a Leontyne Price en la gira de Porgy and Bess l’any 1954. L’any 1959 es va establir a Ginebra i a partir d’aleshores la seva carrera es va centrar a Europa. Va actuar regularment a la Wiener Staatsoper i va ser una figura molt habitual a la Deutsche Oper Berlin entre 1961 i 1968. A banda de ser una intèrpret molt destacada en els rols d’Aida i la Leonora de Il Trovatore, també va destacar molt en el repertori contemporani cantant obres de Benjamin Britten, Paul Hindemith, Karlheinz Stockhausen o Hans Werner Henze. Al Liceu va cantar l’Aida la temporada 1960-1961. Un cop retirada dels escenaris, va compaginar la seva vida a Suïssa amb la docència com a professora de cant a la Jacobs School of Music de la Universitat d’Indiana entre 1984 i 1997. Va morir a Ginebra l’any 2012. La veu és de líric-spinto, de color càlid i clar, amb excel·lents recursos tècnics per fer front al rol. Ella malgrat les lentituds del mestre Böhm, canta en veritable estil verdià i és com una illa en mig de la germanització de la representació amb mitges veus, pianos i pianíssims sense fixacions, esplèndids.

El Radamés de Jess Thomas és sorprenent per l’exhibició vocal dels seus magnífics mitjans, amb una la claredat en l’articulació d’una veu que combinava la potència necessària per a les escenes heroiques i la flexibilitat lírica pels moments més interioritzats. El seu “Holde Aida, himmelentstammend” acaba amb un portentós fiato en l’agut, gens estentori i perfectament afinat, llàstima que no l’apianés una mica. En el duo amb Aida del tercer acte està magnífic, sòlid, valent i convincent en el vessant dramàtic i les mitges veus en la darrera escena, són esplèndides, sense cap problema en tots els registres de la partitura, del greu als brillants aguts, amb un centre poderòs . Li manca aquella veu càlida dels cantants de l’escola italiana. De les seves incursions al repertori italià amb rols com Cavaradossi, Pinkerton, Calaf, Manrico o Don Carlo, va ser el de Radamés el que més va cantar i amb el que es va presentar al MET l’any 1962. A partir dels anys 70 Thomas va deixar de banda el repertori italià, amb la incorporació del Siegfried o el Tristan en el seu repertori de heldentenor. Diria que no és el paradigma del Radamés dels meus somnis, però fa coses magnífiques.

La gran Christa Ludwig assumeix el rol d’Amneris. Era una cantant volcànica i la seva interpretació és completíssima   i si no fos per la duresa de l’idioma, diria que la seva italianitat interpretativa és perfectament assumible, i des de la sortida del primer acte o especialment en el duo amb Aida a la primera escena del segon acte, exhibeix una categoria vocal i interpretativa de grandíssima cantant. En el duo amb Radamés i posterior escena del judici, supera amb la força i l’incisiu fraseig, els paranys que la partitura presenta, sense defallir, culminant-la de manera rotunda. No era el seu repertori habitual o pel que hem valorat més la immensitat de la seva versàtil trajectòria, però queda ben palès perquè era una de les grans cantants del segle XX.

Walter Berry, aleshores marit de la Ludwig, sent com ella un gran, no denota la mateixa adequació vocal i estilística amb Verdi. El seu Amonasro està magníficament cantat, això és innegable, però l’emissió és sovint fixada i li manca aquell cant legato característic en l’òpera italiana i la grandesa en l’emissió dels grans arcs melòdics específics en Verdi, ja sigui en el gran concertant del segon acte “Doch du, Herr, dem die Macht ist gegeben” o millor ” Ma tu, Re, tu signore possente” o en el duo amb Aida al tercer “Denke, ein Volk, besiegt und zerschlagen” més coneguda com a “Pensa che un popolo vinto, strazziato…” En el seu favor defensaré la manca de crits i grolleries pseudoveristes de tants baladrers.

El llegendari Josef Greindl, intenta ser Ramfis, però no està gens encertat. La seva imponent veu en els rols wagnerians del Neue Bayreuth aquí queda com una pàl·lida ombra, amb una afinació erràtica i una emissió nasal i ridícula, que sembla que no acabi de trobar el seu punt d’equilibri. Desvirtua les escenes cabdals on intervé, sobretot en el judici, a més a més perjudicat per les lentituds i llargs silencis del mestre Böhm.

En canvi, Tomislav Neralic està molt més encertat com a Rei, així com el missatger de Donald Grobe, tenor Nord-amèrica de la companyia de la Deutsche Oper de Berlín durant el període dels seixanta als vuitanta del segle XX, fa una intervenció molt matisada i notable tot i la brevetat de la frase. Un altre encert és la sacerdotessa de la mezzosoprano austríaca Sieglinde Wagner, conegudíssima cantant a l’òpera de Viena, Salzburg o Bayreuth, va fer el seu debut operístic l’any 1942  com a Erda a Linz. De 1947 a 1952 va cantar a la Volksoper de Viena. El 1949 va fer la seva primera aparició al Festival de Salzburg com a segona dama a Die Zauberfl thete, i hi va tornar per crear els rols de Lady Capulet a Romeo und Julia (1950), Leda a Die Liebe der Danae de Strauss (estrena oficial, 14 d’agost de 1952), i Frau Jensen a Das Bergwerk zu Falun de Wagner-Régeny (1961). El 1952 es va convertir en membre del Berlin St thedtische Oper. Després de ser contractada per la Deutsche Oper el 1961, va continuar com a membre fins a 1986. El 1962 va fer el seu debut com a Flosshelde al Festival de Bayreuth, on va fer aparicions regulars fins al 1973. També va seguir una carrera activa com a artista de concerts.

Aquesta aproximació a l’Aida ens permet apreciar veus sòlides i potents, associades al repertori germànic fent front a una òpera italiana que també requereix aquesta potència i solidesa, però amb una altra tècnica vocal i encara que no en tots es puguin apreciar les virtuts que tot cantant verdià ha d’exhibir, en conjunt, em sembla molt interessant en els casos de Ludwig i Thomas, ja que la Davy pertanyia a l’escola del cant italiana tot i l’evolució que va fer de repertori en la seva notable carrera i només l’idioma emmascara la seva magnífica encarnació del rol titular.

A la gravació li manca l’inici coral de la segona escena del segon acte i també l’inici del tercer, sense la intervenció d’Amneris i Ramfis. Són petits inconvenients que en cap cas resten importància al document.

Espero que gaudiu aquesta segona aproximació.

AIDA (Giuseppe Verdi)
cantada en alemany

Aida: Gloria Davy
Amneris: Christa Ludwig
Radames: Jess Thomas
Amonasro: Walter Berry
Ramphis: Josef Greindl
König: Tomislav Neralic
Bote: Donald Grobe
Prietsterin: Sieglinde Wagner

Deutsche Oper Berlin Orchester und Chor
Director musical: Karl Böhm

Berlín, 29 de setembre de 1961