IN FERNEM LAND

50 ANYS DE MONTSERRAT CABALLÉ AL LICEU: MARIA STUARDA (vídeo)


Montserrat Caballé (Maria Stuarda 31/12/78 GT Liceu)

El dia 7 de gener es compliran 50 anys del debut de Montserrat Caballé al Gran Teatre del Liceu, una fita importantíssima que no pot passar per alt a IFL.

Amb aquella Arabella de Richard Strauss la Caballé iniciava una intensa relació d’amor i art amb el seu teatre i la història ja compta amb innombrables tardes i nits de glòria que deixen constància de la grandesa d’una carrera impressionant. Que 50 anys més tard la Caballé pugui assistir a la commemoració és quelcom important que jo no us podré explicar, ja que en el seu moment vaig refusar comprar entrades, ja que no estic gaire d’acord amb el format del homenatge, i no vull entrar en gaires detalls al respecte, però que ara que tot està esgotat, m’agradaria tenir-ne, ja que per sobre de qualsevol consideració, crec que tots aquells que estimem a Montserrat Caballé hi hauríem de ser, a risc de patir.

A IFL us aniré portant coses que crec que són de interès i prou significatives del pas de la gran cantant pel Liceu i m’ha semblat oportú començar per una de les grans tardes que jo he viscut.

Inicio aquest particular homenatge amb Maria Stuarda, l’òpera de Donizetti que ella va cantar en dues temporades diferents i amb 10 anys de diferència. Les càmeres de la Televisió Espanyola van enregistrar per a la posteritat la primera funció de la temporada 1978-1979, ahir va fer 33 anys.

La qualitat de les imatges i el so són precàries, sembla mentida com hem evolucionat en aquests aspectes tècnics. També la representació sembla extreta de temps pretèrits, amb un cor i una orquestra que tenien el nivell que tenien, en una època que el Liceu les passava molt, però que molt magres i on els assaigs per preparar les òperes eren els que eren. Tot i així aquella Maria Stuarda va tenir un nivell estel·lar gràcies al magisteri i la inspiració de la Caballé, acompanyada per una electritzant Bianca Berini de belcantisme discutible, però teatralitat abassegadora, pel sempre elegant i injustament oblidat Eduard Giménez (un dels que no té la medalla d’or), Maurizzio Mazzieri (Talbot), Enric Serra (Cecil) i un altre puntal en aquelles èpoques Cecilia Fondevila (Anna). L’orquestra la va dirigir Armando Gatto, un mestre que en aquells anys de precarietat era considerat tota una garantia belcantista i l’escena (molt luxosa si la comparem amb els tristos paperets que eren habituals durant aquells anys, però que ara ens fa tremolar) va anar a càrrec de Giuseppe de Tomasi, un director que després vam acabar detestant.

Amb tres enllaços ja ni ha prou, amb la qual cosa us podeu fer una idea de la qualitat de la imatge, però el document és tan important que estic segur que tots aquells que no la tingueu ho agraireu amb entusiasme.

MARIA STUARDA
Opera en tres actes
Llibret de Giuseppe Badari
Música de Gaetano Donizetti

Maria Stuarda: Montserrat Caballé
Elisabeth: Bianca Berini
Leicester: Eduard Giménez
Talbot: Maurizio Mazzeri
Cecil: Enric Serra
Anna: Cecilia Fondevila

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director del cor: Riccardo Bottino
Director d’orquestra: Armando Gatto
Director d’escena: Giuseppe de Tomasi

Gran Teatre del Liceu. 31 de desembre de 1978.

ENLLAÇOS

Recordo aquell diumenge per la tarda de manera molt present, jo feia quatre temporades que assistia amb regularitat absoluta al Liceu i de feia dies que l’expectació era màxima. El dia abans, sortint d’un Faust molt més que discret, vam començar la cua al carrer Sant Pau, de fet la cua la vam començar abans que s’acabés la funció de l’òpera de Gounod, i un altre colla que van pensar el mateix que nosaltres, es van quedar amb un pam de nas quan en acabar Faust es van trobar que ja ni havia un parell de bojos fent cua per la funció de l’últim dia de l’any a les 5 de la tarda. Faltaven més de 15 hores i recordo que els torns per mantenir la cua eren de dues hores i a les hores més crues de la matinada i degut a la reputació del carrer Sant Pau, la cua tan sols la feien homes.

L’endemà la representació va ser gloriosa i el públic estava absolutament exaltat. Al final recordo que va ser memorable i tot l’antic Liceu dempeus bravejava a tota la companyia, amb especial bogeria per la Caballé, que com podreu comprovar en el vídeo, va estar immensa.
En acabar recordo que jo ja patia d’una afonia considerable, de tant com va bravejar.  No recordo on vam anar a celebrar el Cap d’Any, però en canvi de la Stuarda ho recordo tot, fins i tot m’ha quedat gravat que una senyora “anti Caballé “(de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor) que no sabia de que anava l’òpera, quan va acabar el primer acte, on la Stuarda no canta, va dir avui si que m’ha agradat la Caballé i era la Berini. Ja està tot dit.
Gaudiu-la intensament, que demà us portaré un altre tresor d’aquests.

38 comments

  1. Alex

    Gran y precioso recordatorio a una gran diva de verdad y que ha dado años de gloria al belcantismo operístico y al Liceu.
    El homenaje màs que concierto donde la gran Montse no creo cante demasiado, contarà con más de una sorpresa emotiva y que serà del aprecio de Joaquim y algun@s màs , su reencuentro por ej.con el tenor que tanto cantò con ella nacido en el barri de Sants.
    Espero poder estar el dia 3 en el Liceu,simplemente para testimoniar mi agradecimiento a Caballè por tamtos años de gloria que nos ha dado

    M'agrada

    • Alex, en los próximos 7 dias, hasta el mismo día del aniversario habra una dedicatoria similar.
      Montserrat Caballé se lo merece con creces.
      Ya que no puedo asisitir al evento del día 3, quiero mostrar mi “arrepentimiento” con este modesto homenaje.

      M'agrada

  2. Leonora

    Grandiosa La Superba. Estudié la Stuarda y Gencer y Caballé la exhumaron el mismo año,el 1967,en el Maggio Musicale Fiorentino y RAH para la American Opera Society,con la misma Elisabetta que fue la inmensa Shiley Verret. Éxitos de gran calado ya que la ópera pasó al repertorio. Lo que Caballé ha realizado en esta ópera en cualquiera de sus muchas interpretaciones no tiene nombre,se sale de lo humano y entra en lo divino,por ejemplo,la “Preghiera“ culminada magistralmente. Es una Gran Dama de la ópera y con su sitio ya en la historia de la ópera con letras mayúsculas y de oro. Enhorabuena,sra. Caballé y al público que la disfrutó. Felicidades, Álex,porque puedes asistir;por favor,agradécele todas las horas en que su ARTE me ha alegrado la vida. Gracias, Montserrat Caballé. ¡Feliz 2012!

    M'agrada

  3. juli carbó i montardit

    Quina llàstima no haber-ho sabut amb temps suficient per a reservar les entrades de les localitats per a poder assistir a aquest important esdeveniment.
    Malgrat ja ho vaig constatar en un comentari anterior de fa bastant de temps, la Montserrat Caballé no m’agradava actualment tot i encara conserva un xorro de veu i reconeixent que ha estat una de les glòries líriques universals.
    He escoltat fragments d’òpera i sarsuela de la Caballé dels anys 70 – 80 i es nota una evolutiva decadència interpretativa fins arribar a l’actual. Em de mentalitzar-nos que els anys no perdonen a ningú i als belcantistes encara menys salvo rares excepcions.
    Tot i això m’hauria agradat saber-ho amb temps suficients per a poder fer “pinya” i col·laborar en un homentage ben mereixedor a una de les més grans dives que ens ha representat arreu del món durant tants anys.

    M'agrada

    • La millor Caballé, Juli, s’inicia als principis dels anys 60 i acaba a la segona meitat dels 70, tot i que després encara ens va donar uns 10 anys més de reptes extraordinària.
      Valenta com era ( i parlo en passat ja que ningú pot escoltar-la ara com fa 20 anys enrere quan acabava la seva veritable carrera), es va equivocar en alguns d’aquests reptes, però tan sols està a l’alçada de les més grans el fer-ho i quedar malgrat aquestes errades, com una de les grans sopranos del segle XX.
      Les comparacions amb altres no ens duran en lloc.

      M'agrada

  4. juli carbó i montardit

    En el comentari anterior m’he oblidat d’exposar la meva opinió personal comparativa, encara que potser una mica exagerada, però jo a la Montserrat Caballé la comparo a nivell nacional com a la Maria Callas a nivell Uiniversal.

    M'agrada

  5. Xavier C.

    No voldria començar l´any tocant el que no sona, però –mira!, ves per on- ho faré: tu ja assisties amb regularitat absoluta al Liceu quan jo encara no havia nascut :-). Per la gent de la meva generació, que amb prou feines l´hem vista en gravacions com la que ofereixes avui, la Caballé, més que un referent propi, és un mite a l´alçada de Marilyn, Elvis o Pelé.

    M'agrada

    • No saps el greu que em sap que no puguesis assistir a aquella Stuarda, és clar que tu asistiràs a representacions quan jo dormi, però aquesta Stuarda….
      Encara no han passats els anys suficients per acabar de posar-la en el lloc definitiu on es mereix estar. Els darrers anys han servit per enfosquir una mica la seva magnificència, però quan això ja hagi passat i ningú recordi que fa coses incomprensibles com cantar amb Albano, aleshores quedarà la seva Norma, el Roberto Devereux, la salome, Les Leonores i tants i tants moments fabulosos que ens va regalar.

      M'agrada

  6. alex

    Este gran video que ha colgado Joaquim, tiene una de las escenas más emotivas y vibrantes que se han cantado en el Liceu de los últimos30/35 años : el final del 2º acto de esa STUARDA entre Caballé y Berini…figlia impura di Bolena…etc.etc…, es para coleccionarlo y escucharlo constantemente, además de la escena final y la…preghiera…. con que nos deleita y maravilla la Sra. Caballé

    M'agrada

  7. Isolda

    La Montserrat quan estava en plena facultat vocal, i reclamada per tots els teatres del mon com una de les millors per no dir la millor cantat del mon, nosaltres els afeccionats i “addictes” al Liceu de Barcelona, la varem gaudir 28 temporades seguides, per ser més exacta la temporada 66/67 va descansar dels barcelonins.Una època fantàstica, on la soprano cantava per primera vegada el millor del seu repertori. Malgrat que actualment les seves facultats estan en plena decadència, hi fent temps que no vaig a escoltar-la, tanmateix aniré al homenatja, crec que li dec per les moltes hores gaudides escoltant la seva veu, que per mi ha estat la millor de l’època.
    Felicitats Montserrat

    M'agrada

    • Ara ja no és decadència, ara hauria de seure en una poltrona al mig de l’escenari i tots els cantants del planeta haurien de tributar-li un concert a ella per agrair-li el que ha deixat.
      Que aquest proper dimecres canti, que és un dels motius per els quals vaig negar-me i no saps el greu que em sap, a comprar una entrada, deu ser més obligada per algun membre de la seva família que per ella mateixa.
      Ja ens ho explicareu.

      M'agrada

  8. colbran

    Qué recuerdos tan maravillosos me devuelve esta fenomenal Caballé, cantando bel canto como se debe cantar, sin manierismos ni engaños, con una voz rica en armónicos, un fiato casi infinito, un legato de ensueño, una afinación perfecta y una belleza vocal incomparable. En esta versión está más integrada en el personaje que en la primera que interpreto en enero de 1969, aunque en esa fecha la voz aún era más hermosa y y los pianísimos eran algo más dúctiles y prolongados.

    En esta fabulosa versión que nos propone Joaquim tuvo un ligero percance en el pianísimo de la “preghiera” que ella prolonganba entre 23 y 35 segundos según ocasiones y ya es mala suerte porque sólo le sucedió en el día de la retransmisión por televisión y de las funciones vistas por mí -que fueron todas- de ambas versiones ni antes ni después le sucedió algo parecido. Potseriormente las siguientes programaciónes de este título no consiguieron este nivel de calidad -Sonia Ganassi aparte- pues el bel canto ha dado paso a otro tipo de canto, pero tengo esperanzas de que se recupere.

    En las representaciones de 1969 (estreno de esta ópera en el Liceu)tuvo como compañeros a Ina del Campo -muy inferior a la Berini-, Pierre Duval que estuvo correcto y muy lanzado en la zona aguda, pero con un canto no tan bello como el de Eduard Giménez y el injustamente olvidado barítono-bajo Raimón Torres como Cecil, en un claro declive, él que había cantado junto a Callas “Die Walküre” y “Tristan und Isolde” pues había sido un gran especialista en diversos títulos de Wagner y también en “Boris Godunov”.

    Esta grabación la conseguí en 1980 de un amigo mío francés ya fallecido, que se trajo de Francia un grabador de vídeo en 1978, cuando en España aún no se había comercializado tal aparato. Yo la poseo desde 1980, año en que compré mi primer grabador y es posible que esta copia que ha facilitado Joaquim proceda de una copia del original de mi amigo o de la copia mía.

    Ya han pasado 50 años de su debut en el Liceu, pero, aunque yo ya asistía al teatro, sólo he seguido su carrera a partir de “Manon Lescaut” (1964), es decir desde hace 47 años. He disfrutado de los mejores momentos de su milagrosa voz y de su inmaculado canto, de su perfecta afinación, de su discreta dicción -todo hay que decirlo-, de su ampliación de repertorio, de su incipiente deterioro vocal y de su ocaso. No existe una carrera igual en toda la Historia del Liceu y es de nobles reconocérsolo, incluso ahora que escucharla pude ser un disgusto.

    Lamentablemente no puedo ovacionarla por última vez, pero su recuerdo permanecerá en mi memoria, en mis oídos, en mi corazón y…en mi lista nterminable de grabaiones de todo tipo.

    Viva Montserrat Caballé, La Superba!!!

    M'agrada

  9. Galvany

    Me uno ha todo lo manifestado por Colbran. He seguido su carerra siempre con autentica y ilusión y para mi ha sido todo un referente. Gracias Joaquin por este post dedicado a la Caballé.

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Els que vareu disfrutar de la seva època daurada efectivament s’ha de dir que heu estat afortunats. En gravacions que tinc, la Caballè canta àries amb una veu incomparable. Em puc imaginar com devien ser les mateixes àries en directe: impresionants! Quan he pogut presenciar representacions de la Caballé ja ha estat massa tard. Recordo “La vierge” al Palau i “Enric VIII” al Liceu. De la gran Caballè tan sols vaig presenciar una Manon al decembre del 1968 (tenia jo 14 anys) de la que no recordo res de res i que he pogut “reviure” gràcies a l’impagable aportació històrica d’en Fede.

    M'agrada

    • Jo a partir de 1975, que ja no era el seu gran moment belcantista, però encara vaig poder gaudir grandioses nits. Aquella Manon que vas veure, és quelcom grandiós segons les cròniques, però mai l’he pogut escoltar. En va fer un altre a Madrid de la que si vaig escoltar alguna cosa, però la del Liceu, mai.

      M'agrada

  11. KÀTIA

    Jo ja vaig entrar tard a escoltar la Caballé però n’he pogut gaudir una miqueta des de el 1982.
    No puc dir si m’agrada perqué no ho sé.Ho sento moltissim.El que sí sé i aixó es indiscutible es la meravellosa veu que posseieix.

    M'agrada

  12. Jaume T.

    Home, em sap greu que no hagis copiat tota la primera pàgina del repartiment. Aleshores jo hi sortia, sempre, a la primera pàgina i al cartell de la Rambla, i algun cop amb fotografia i tot. Que jo hi era no hi ha dubte perquè se’m sent més d’un cop.
    La STUARDA del 1978 va ser, crec jo, encara millor que la del 1969. La primera vegada no s’havia assajat l’òpera a veu i quan la senyora Caballé va fer el famós pianíssim a la “preghiera”, el cor cantava mezzo forte, o sigui que no se sentí. El 1978 la cosa va ser ben assajada. Ho recordo tot amb una emoció encara present. Estic content de recordar les cosas maques.

    M'agrada

    • En una propera entrega, d’aquestes que tinc previstes, ho esmenaré, no t’amoínis, i si poso les fotos del programa, aleshores si que pot ser la bomba. Semblaves un terrorista 🙄
      Aquella Stuarda continua sent una de les tardes grandioses de la meva vida liceista.

      M'agrada

  13. Rosa M. Martín i Ros

    Jo també vaig ser al Liceu aquella tarda. Va ser extraordinària i inolvidable. Gràcies per deixar-nos gaudir una altra vegada d’aquella funció.
    Jo tampoc vaig voler agafar entrades per la commemoració dels 50 anys de la Caballé al Liceu i ahir n’estava molt empenedida.

    M'agrada

  14. Grandiosa Caballé, hacia unas cosas con su instrumento que da vértigo. Una de mis tres diosas olímpicas de la ópera y una de las mejores de toda la historia del sonido grabado. Precioso homenaje por cierto 😉

    M'agrada

  15. Bé… Sembla que, per fi, a part dels gairebé inevitables canvis que s’han de fer d’alguns dels regals que han deixat els Reis (saps que uns cunyats meus m’han regalat el “Jo confesso”???) :), això de les festes ja s’ha acabat -per fi!!!- i podrem començar a posar fil a l’agulla. De moment, baixaré aquesta “Maria Stuarda”, una de les òperes que més m’agraden de Donizetti, per mirar-la i escoltar-la amb tranquil·litat.

    L’homenatge que fas a la Caballé em sembla fantàstic. Moltíssimes gràcies!

    M'agrada

  16. Xavier C.

    Hem aprofitat el matí per escoltar-la i… caram!!! Ara us entenc una miqueeeeeeeeeeeta més quan dieu allò del “avui dia, falten veus”. :-)Gràcies Joaquim / Colbran pel regalàs.

    M'agrada

  17. Ahir al vespre la vaig veure tota sencera i la Caballé em va semblar que encarnava el paper de meravella, ja que en tot moment la línia del cant expressava perfectament la situació del personatge. I és clar que devia ser una representació inoblidable.!

    Impressionant la teatralitat d’Isabel I!!!

    No continueu llegint, per favor, si no us voleu esgarrifar: Tot i que els fets històrics no tenen, pràcticament, res a veure amb la trama d’aquesta òpera, mai puc evitar commoure’m per l’horrorós final de l’Stuarda, que sí bé és cert que va ser decapitada, ho va ser en mans d’un botxí maldestre, ja que, aquest, va fallar el primer cop amb la destral i va necessitar dos cops més per “acabar la feina”. Sembla ser que va aquella execució, com tantes altres!, va ser el que vulgarment anomenen “una autèntica escabetxina”.

    M'agrada

  18. Fuentes

    Qué animales eran los de los créditos de TVE antes: María “Estuarda”.
    PD.: No sé catalán. Si es que ese es el título en catalán, pido mil perdones; pero si no es ese el motivo…
    ¡Ah!… Y mil gracias Joaquín. Impagables tesoros.

    M'agrada

    • La retransmisión a través de TVE de esta ópera se realizó en castellano y, por lo tanto, el realizador o quien se encargara de ello “tradujo” (y lo pongo entre comillas) el apellido del título original (Stuarda) por Estuarda puesto que en castellano, como sucede en otras lenguas, existe una licencia para adaptar, aparte de TODOS los nombres de reyes y papas, algunos nombres propios de personajes ilustres extranjeros a la propia lengua con el fin de que resulte más fácil su pronunciación.

      Un caso clarísimo es el del filósofo y escritor mallorquín Raimon Llull, que ante la dificultad de los castellanoparlantes para su pronunciación debido, sobre todo, a la doble ele final de dicho apellido, por otra parte muy común en catalán tanto en los nombres comunes como en los propios, se optó por castellanizarlo con el nombre de Raimundo Lulio.

      En el caso del nombre de la dinastía que nos ocupa, escocesa de origen bretón, los escoceses escriben, según leo en la Wiquipèdia, Stewart, que en escocés se pronuncia “sturt”, y si bien tanto franceses como ingleses escriben Stuart,(aunque en inglés, también, Stewart), el catalán lo adaptó como Estuard y el castellano como Estuardo.

      De todas formas, no creo que, tratándose del título de una ópera que se representa en su versión italina original, hiciera falta que de la italianización del apellido de la reina escocesa (Stuarda) tuviera que pasarse a su castellanización (Estuarda) tal y como observaste en los títulos iniciales de la citada retransmisión televisiva, aunque también es cierto que se dan algunos casos de títulos de óperas con nombres propios, como lo es el de “Guillaume Tell”, de Rossini, que normalmente se conocen adaptados a otras lenguas: “Guglielmo Tell”, en italiano, “Guillem Tell” en catalán, y “Guillermo Tell” en castellano.

      También quisiera hacer notar que, durante algunos años, esta licencia se tomó, y valga la redundancia, de una forma muy licenciosa, y podemos encontrarnos, por ejemplo, con libros donde figuran nombres de autores como Guillermo Shakespeare o Marcelo Proust, y no digamos los de Alejandro Dumas o de Julio Verne, ya que sobre todo estos dos últimos son más conocidos por su nombre de pila traducido al castellano que no por el francés.

      M'agrada

      • Aquestes assurades són fantàstiques.
        Com bé dius, partint de que l’òpera s’haria de dir Mary Stuart,que els italians passin a anomarla Maria Stuarda, em sembla lògic que els espanyols l’animenin María Estuarda.
        Tot plegat, en qualsevol cas, molt propi de la TVE, d’aquella època i d’ara. El més normal seria que respectessin el títol original de l’obra i així fora problemes i si el títol original és complicat Z mrtvého domu (De la casa dels morts) o Леди Макбет Мценского (Lady Macbeth de Mtsensk), aleshores si, millor traduir-ho, no et sembla?. 🙂
        Una abraçada amic.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: