Ahir, en cas d’haver estat el Liceu un teatre com cal, hauria assistit a la inauguració de la temporada, però en fer-la privada, vaig decidir assistir amb en Fede a l’altre esdeveniment galàctic del dia, l’estrena als cinemes de La Bola Negra, la pel·lícula que segurament ha tingut la millor campanya de màrqueting abans de la seva estrena en molts anys, causant una expectació no gaires vegades vista, més enllà de les estrenes dels films, habitualment nord-americans destinats a rebentar les taquilles durant unes setmanes amb herois de còmic com a protagonistes i actors de plexiglàs.

A la primera sessió dels multicinemes Aribau (sala 1) pràcticament es van esgotar les entrades i a la sortida, per entrar a la sala gran del cinema Aribau, a l’altre costat del carrer, la de tota la vida i ara malaguanyada i només aprofitada per a esdeveniments diversos i no projeccions, hi havia una cua immensa per assistir al col·loqui en streaming amb els Javis, és a dir Javier Calvo i Javier Ambrossi, pares de la criatura.

La pel·lícula té una durada de 155 minuts, excessiva segurament, tot i que a mi em va passar volant, però pel que fa a discurs narratiu, segurament li sobra metratge, ara bé, el metratge que no aporta res a la història és en moltes ocasions bellíssim, d’una poètica visual i estètica, que enlluerna, com l’escena dels soldats banyant-se amb la banda sonora de La vida breve de Manuel de Falla en la versió de la ONE dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos i Nicolai Gedda cantant el rol de Paco, i malauradament  no sentim a Victória de los Ángeles…

És excessiva?, pretensiosa?, i portentosa?, possiblement, i?. Desborda originalitat narrativa i fluctua entre el distanciament, per no dir fredor de la història granadina de la bola negra que origina la resta de trames i un desebvolupament narratiu per a mi òptim amb un tram final que encongeix el cor, provocant un cop de puny a l’estómac i un plor silenciós profund. Sí, és així.

La posada en escena és brillant i han tingut cura de tots els detalls per no ser una pel·lícula d’època ben ambientada i oferir una bellesa visual, més enllà i no vull desvelar res, de la trama aparentment fictícia amb una Granada de cerres nocturns nets i polits i unes escenes del Casino desmesurades, operístiques i irreals, que contrasten extraordinàriament amb la trama de la guerra civil que té com a protagonistes a Rafael Rodríguez Rapún (personatge real i amant de Federico García Lorca) i el soldat Sebastian, per una banda, i l’acció situada en l’actualitat (2017), amb els personatges d’Alberto i Teresa com a eix central.

La base fílmica és una petita obra de teatre de dos personatges “La piedra oscura”, d’Alberto Conejero, que a la vegada pren el fil argumental d’un esbós teatral de Federico García Lorca com a pretxt ique acaba donant el títol a la pel·lícula.

Com d’una obra teatral intimista d’una hora i quinze minuts de durada amb tan sols dos personatges (a Barcelona es va estrenar al Teatre Lliure de Gràcia l’any 2016, provinent del Centro Dramático Nacional) i protagonitzada per Daniel Grao interpretant a Rafael Rodríguez Rapún i Nacho Sánchez interpretant a Sebastian, s’ha transformat en aquesta pel·lícula que la sobrepassa en durada en més de vuitanta minuts i on surten infinitat de personatges, només pot ser obra del talent imaginatiu i prodigiós de l’audàcia del Javis per parlar de temes cabdals de reparació històrica, que tant molesta encara avui en dia, de la persecució i la repressió de les dissidències sexuals, tenint com a fil conductor a l’immortal escriptor granadí i aquestes quatre planes d’una obra on per primera vegada García Lorca volia mostrar un personatge homosexual com a protagonista i l’esmentada obra teatral, amb un dels amants de Lorca i el soldat que es topa amb ell fa volar la imaginació i la denúncia de manera esplèndida.

La imaginació narrativa i visual és fascinant i esdevé una epopeia amb ambició d’esdevenir un gran clàssic del cinema, no només queer, però és important que sigui queer, òbviament. El guió que enllaça les tres històries de manera magnífica i que podrien ser tres pel·lícules diferents, està hàbilment entrellaçat i els grans moments corals, prodigiosament dirigits, no només la colpidora escena inicial, sinó també la intervenció de Penélope Cruz com a la cupletista Nené Romero i com els Javis mouen la càmera al seu voltant i de la massa de soldadesca abraonada, d’una precisió enlluernadora. Tota aquesta escena dels cuplés, amb l’actriu madrilenya en una actuació esplèndida (també en les escenes més intimistes) em van semblar dins de tota la narrativa, com aquelles que Verdi va utilitzar a La Forza del Destino, imitant a la gran òpera russa, per equilibrar la trama dramàtica central i les escenes costumistes i així alleugerir l’angoixa que des d’un bon inici va calant inexorable.

La Cruz interpreta una cantant tronadeta, sense gens de ganes de voler fer de gran cupletista i aquest és el gran encert, “Batallón de modistillas” i “Las tardes del Ritz” ambdós cuplés d’Alvaro Retana, el primer amb la música de Gaspar de Aquino i el segon de Genaro Monreal.

La banda sonora, tret d’aquests fragments, és obra del català Raül Fernández Miró, potser és més excessiva que especialment brillant i a vegades abusa d’èpica o mística new age, però en la desmesura genial no desentona i en l’intimitat acarona bé.

Tot i que la llista d’actors i actrius és esplèndida, el pes més contundent recau, per a mi sobretot en el músic i actor Guitarricadelafuente (Álvaro Lafuente Calvo) en el rol de Sebastian, sensacional en la contenció de les escenes del desig reprimit i l’escena a dalt de camió. També convenç Miguel Bernardeau en el rol de Rafael Rodríguez Rapún, excessivament musculat per interpretar un presoner greument ferit i enllitat durant dies en un hospital de campanya, però ves, fa goig a la vista. Lola Dueñas com a Teresa, es fa càrrec un rol molt complicat d’una histèria antipàtica gens fàcil de fer i que broda, aquests tres no perquè tots els altres des d’Albert Pla (genial i odiós), Antonio de la Torre, Antonio Dechent i la immensa Glenn Close, que ha de fer poc, però el que fa és d’una elegant sobrietat i atorga prestigi internacional al projecte, entre molts altres en un treball coral molt convincent envolten a aquests tres que arriben a estremir, com també l’actor que interpreta l’ancià que dona el manuscrit a Alberto, en una de les escenes més belles i contingudes de tot el metratge. Aquest personatge sense nom és una delícia.

Interpretar a Federico García Lorca és un repte i com que no tenim constància de la seva veu, qualsevol aproximació segurament pot trair la imaginació de cadascú, com ha estat el meu cas, malgrat que la interpretació d’Alberto Cortés sigui de tot creïble.

Les crítiques negatives, que també les té, si són cinematogràfiques les accepto, però en molts casos no tenen res a veure amb el cinema i tufegen homofòbia i sobretot aquella animadversió contra la reparació de la memòria històrica, que encara oneja amb més força, en l’Espanya actual, on continua sent vergonyós no haver trobat el cos de Federico García Lorca, un personatge incòmode que l’extrema dreta sempre ha volgut desmitificar. Encara estem així, i per això la pel·lícula em sembla imprescindible, necessària i excel·lent, perquè remou i ho fa amb desmesura creativa, poesia visual, emoció a mans plenes i cops dolorosos al sota ventre que en cap cas ens poden fer perdre la lluita per la llibertat, els drets i la recuperació i preservació de la memòria que a hores d’ara encara manté a tants protagonistes d’un bàndol de la història, en els vorals de les carreteres de l’Estat.

Us la recomano amb emoció.