El dia 25 de setembre va sortir a la venda, suposo que aprofitant les representacions de Macbeth al MET ja comentat a IFL, el CD que Lise Davidsen va gravar fa més d’un any i mig, els dies 8,10 i 12 de gener de 2025 al Henry Wood Hall de Londres, amb l’Orquestra Filharmònica de Londres i l’Apollo Voices, tots sota la direcció d’Edward Gardner dedicat íntegrament a Giuseppe Verdi i on es posa en evidència algunes de les coses ja esmentades en l’apunt de la inauguració de la temporada del MET, si bé cal dir que el director anglès té un tremp verdià molt més notori que no pas el del MET (Nézet-Séguin) i que això beneficia a la soprano. El perquè han trigat tant a publicar-se és una incògnita d’aquelles que només les discogràfiques ens poden explicar, i que en alguns casos (Concert de Cap d’Any a Viena) el disc o DVD es publica immediatament mentre que en aquest cas hem hagut d’esperar una eternitat.

Paga la pena l’espera? Lise Davidsen no aporta res de nou al cant verdià, aquesta és la veritat i havent-hi com hi ha, tantes grans sopranos que han deixat enregistraments discogràfics dedicats a Verdi, exactament com aquest, fa difícil creure que una vegada escoltat un parell o tres de vegades, torni a despenjar-lo de la prestatgeria corresponent per a repetir l’experiència.

La veu sona esplèndida, homogènia i fins i tot més bonica que en directe al MET, de fet com jo la recordo sempre que l’he sentit en directe, i cal fer esment que el registre greu, que en directe a penes és perceptible, en la gravació d’estudi sense ser contundent, tractant-se suposadament d’una veu de soprano dramàtica, és molt més convincent i que hem d’agrair a les gravacions d’estudi. Agraeixo  moltíssim que Davidsen, com fa sempre, no forci mai la veu per denotar coses que no són, és clar que a ella no li fa falta segons què, perquè la veu natural ja és ample i de sonoritats dramàtiques, si més no per fer front a alguns dels rols que conformen aquest àlbum, no tots.

Inicia el disc amb Macbeth, el que menys li convé, cantant l’escena d’entrada des de la lectura de la carta, recitatiu, ària i cabaletta, després fa front a “La luce langue” de l’acte segon i acaba amb l’escena del somnambulisme “Una macchia è qui tuttora”, la que com ja em va succeir en la gravació del teatre, trobo més adient per a ella. El gran inconvenient d’aquest inici és exactament el mateix que al MET, la manca d’instint dramàtic per cantar aquest rol terrorífic vocalment, però també dramàticament. Manca intenció i incisió en aquesta lectura i en cap cas el recitatiu imposa, ni molt menys l'”Or tutti sorgete” que hauria de fer molta por i no fa. Deixem estar que la coloratura no sigui precisa, tot i que en el disc està més treballada que al MET, el cant ha d’estremir i produir calfreds, no per la qualitat vocal, que és excelsa, però sí per la maldat que ha de despendre cadascuna de les frases que s’han de clavar com a punyals en l’oient i que Davidsen embelleix i dulcifica, malgrat que la direcció de Gardner sigui més intensa i sembli que això l’hauria de motivar i no és el cas. Insisteixo per això, que és millor interpretació que en directe.

Després d’aquesta Lady Macbeth bonica i tova, Davidsen inicia el blog de les heroïnes verdianes que en teoria haurien de ser més adients a les seves característiques vocals, expressives i tècniques, sense coloratures i cabaletes que l’obliguin tan sols a una aproximació, i canta àries d’Un ballo in maschera, La forza del destino, Don Carlo i Aida.

Del ballo, canta les dues àries d’Amelia, “Ecco l’orrido campo…Ma dall·arido stelo divulsa” i “Morrò, ma prima in grazia”. Cal dir que aquesta segona és potser el que m’ha agradat més del disc, sense en cap cas desbancar les meves referencials versions de Caballé, Price o Callas, totes ben diferents. En la melangia d’aquesta ària preciosa sembla que Davidsen es trobi més implicada i el seu cant legato segueix de manera expressiva la bella i melangiosa melodia, amb atacs als aguts més italianitzants que no pas en les àries de més bravura. En la primera, molt més dramàtica, li manca aquella emoció que no atorga a la intensitat del fraseig.

De la Forza canta l’ària del segon acte “Son giunta…Madre pietosa vergine”, on hauria d’haver treballat més algunes frases inicials del recitatiu per evitar oferir sons lletjos a “Io tremo! la mia orrenda storia é nota…”, ja que fins que no inicia la part de més volada a “Madre pietosa vergine” la veu sembla que no encaixi amb la melodia i on fa atacs en piano bonics, sense, però, que en cap moment es produeixi aquella sensació d’excepcionalitat, segurament perquè no existeix la calidesa en el fraseig que doni veritable sentit dramàtic a les frases. Les notes hi són, és clar i quasi sempre ben donades (alguna sona oberta), apianades i demostració de legato i fiato, però la fredor es manté. També canta “La vergine degli Angeli” un moment gloriós del cant verdià, acompanyada del cor. La melodia és bellíssima i cal, i ella ho fa, cantar-la recollint i demostrant legato alhora que emetent els aguts en piano. Un encert incloure aquest moment gloriós al disc. Obvia l’ària més coneguda i ja gravada anteriorment, el “Pace, pace mio.

De Don Carlo i, per tant, en italià, canta la preciosa “Non pianger, mia compagna” on és inevitable no recordar a Caballé, canti qui la canti. Davidsen està bé, però no és capaç d’arreplegar en pianissimo aquelles notes que quasi són una súplica de perdó a la dama de companyia, canta suau, però controlar fins al pianíssim eteri el seu cabal sonor és una tasca pràcticament impossible. Els recursos tècnics de Davidsen són en aquest cant legato, molt idonis, però ai las!, la calidesa llatina, i no és un tòpic, és inexistent. A “Tu che la vanità…Francia, nobile suol” està vocalment esplèndida, amb precisió i amb una excel·lent variació de matisos, control i colors en el recitatiu, mentre que en l’evocador cantabile que recorda el somni iniciat i avortat a Fontainebleau, fa una bona demostració d’intensitat en l’arc melòdic/expressiu sense notes horroroses a “la pace dell’avell” com tantes i tantes que sense tenir els greus volen fer veure el que no és. El control vocal de la Davidsen aquí, és preciós.

El disc acaba amb una única ària d’Aida el “Ritorna vincitor”, per a ella i per a totes, la més “fàcil”. Expressivament, és més dramàtica que l’etèria del tercer acte i aquí rau, com en tot el disc, la poca intensitat del seu fraseig com a màxim retret. Aguts lacerats i bon control vocal, però un cert tedi fa que la interpretació no sigui especialment memorable.

El disc que no arriba a setanta minuts, permetia alguna altra heroïna verdiana (Desdèmona ja la va gravar) i les altres, més primerenques, segurament són amb les coloratures per a soprano dramàtica d’agilitat que acostumava a escriure Verdi, poc convenients a la seva tècnica, no pas a la veu.

És un disc més profitós que la seva Lady del MET, però jo m’hauria estimat molt més una altra mena de repertori per a deixar constància de la seva grandesa, amb àries d’òperes poc o gens gravades, de compositors com Richard Strauss, Erich Wolfgang Korngold, Alexande von Zemlinsky o fragments wagnerians encara no interpretats en escena, en definitiva, rols on crec que ella pot oferir molt i millor i on no té rivals, en Verdi, sí que les té i millors, tot i que la collita no sigui enlluernadora.

Un disc que es pot sentir, no pas excel·lent. Ella no deixarà de ser una de les meves santes venerades per assumir aquests rols, per altra banda, temptació de tantes i tantes sopranos dotades pel cant germànic que no volen perdre l’oportunitat una vegada instal·lades en el Walhalla, de baixar a la terra, però com he dit tot començant, si vull gaudir de les sopranos verdianes, sé on anar a posar el dit de la meva prestatgeria.

Enllaços d’interès

• Lise Davidsen Unveils New Album of Verdi’s Greatest Heroines – Lise Davidsen | Decca Classics
• VERDI Lise Davidsen | Decca Classics