L’OCNE, Núria Rial, Maite Beaumont, José Antonio López, Barcelona Ars Nova i Kent Nagano a L’Auditori de Barcelona, el 7 de niovembre de 2026. Fotografia IFL

Feia quatre anys que la OCNE no visitava Barcelona, la darrera vegada (octubre del 2022) ho va fer amb el que aleshores era el director titular, David Afkham i amb el pianista Seong-Jin Cho, interpretant obres de Beethoven i Xostakóvitx.

Enguany i estrenant l’etapa del seu nou director Kent Nagano, ens visita amb el que hauria d’haver estat un intercanvi entre les orquestres nacionals d’Espanya i Catalunya a les seves respectives seus, però la de l’OBC a Madrid s’ha cancel·lat arran de la vaga que ha iniciat reivindicant millores laborals que de moment no tenen resposta per part de l’administració.

Per aquesta nova vinguda a Barcelona, la Orquesta y Coro Nacional de España han presentat un programa estimulant amb dues obres de Claude Debussy; “La cathédrale engloutie” (núm. 10 del primer llibre de Preludis) amb l’orquestració encarregada a José Luis Turina i “La mer”, mentre que a la segona part ens proposa una selecció de la cantata escènica l’Atlàntida de Manuel de Falla / Ernesto Halffter.

Que la ONE no ens visiti en els importants cicles que es fan a la ciutat i només sigui habitualment en la temporada de l’OBC, és un fet que només s’entén des de l’absurditat dels perjudicis i estretors mentals de caràcter polític que sovint ens encotillen fins al ridícul, perquè estem parlant d’una orquestra magnífica, superior a moltes de les que ens visiten de bolo o fan temporada a la ciutat.

Finalitzada la gran tasca de renovació que va fer Josep Pons, l’alemany David Afkham ha situat l’orquestra a un nivell molt alt que ara amb la nova titularitat del nord-americà Kent Nagano, ben segur que prendrà una volada internacional ben merescuda i que no hauríem de menystenir com succeeix amb la poca assistència en els tres concerts d’aquest cap de setmana.

Després d’una per a mi, poc interessant versió orquestrada de La cathédrale engloutie, que no millora la delicadesa pianística original, si bé Turina ha fet una orquestració tímbricament molt brillant, l’ONE sota la direcció de Nagano ha ofert una versió magnífica de La Mer, amb un desplegament de qualitat tímbrica, de colors, so i densitats molt estimulants, i que el director ofereix amb una claredat i aparent senzillesa gestual, admirables. Música sense espectacularitats supèrflues i amb una brillantor expositiva que no necessita cap mena d’excessos, ja que les idees clares i una orquestra en plena forma són suficients per oferir aquesta magnificència sonora de l’impressionisme musical, d’una manera lluminosa i transparent, amb exquisides gradacions dinàmiques sempre equilibrades en una orquestra de sonoritats virtuoses en els solistes i unes cordes greus de calidesa molt satisfactòria. Una grandíssima primera part que predisposava pel millor.

A la segona teníem un altre plat fort, d’una obra que cal dir que sempre és propensa a la indigestió. Falla no va acabar la partitura després de molts anys de treballar intensament el poema de mossèn Cinto i va haver de ser Ernesto Halffter qui l’acabés. Jo crec que no calia fer més gran la indigestió, però els qui hi entenen, diuen que va atorgar a la partitura d’una brillantor que els fragments orquestrats per Falla no tenien. El mestre Nagano, que potser algun dia la programa sencera (la versió revisada posterior a l’estrena) n’ha ofert una selecció que no arriba a l’hora de durada, podríem dir que ha triat el més selecte de la partitura i la veritat és que s’agreix i es gaudeix, sí, és un pecat mortal tallar una obra, però sí, en aquest cas ho agraeixo. La cantata escènica en format reconcentrat es fonamenta en les parts corals i deixa als tres solistes: Corifeo, Reina Isabel i Pirene, juntament amb breus intervencions dels solistes del cor per a la dama de la cort, patge o nen, per conferir el pròleg (L’Atlàntida submergida i el Hymnus Hispanicus), tres fragments de la primera part (L’incendi dels Pirineus, Ària i mort de Pirene i Càntic a Barcelona) i cinc de la tercera (el pelegrí, el somni d’Isabel, Les caravel·les, La salve en el mar i la nit suprema),

Nagano dona una entitat majestàtica en la seva concepció simfònic coral de la partitura, molt diferent del Falla més folklorista que tothom programa i que l’ha internacionalitzat, i no només per la xapa i pintura que va practicar Halffter a una partitura inicialment hereva de la música francesa, però certament amb una austeritat molt hispànica ancorada en un moment fortament polititzat entre l’espasa i la creu, que pren el poema de Verdaguer com una excusa pel renaixement de la Hispanitat i un misticisme que arreplega tota la tradició de la música religiosa i la polifonia i que es reflecteix en les grans intervencions corals.

La versió de l’OCNE (ara amb l’esplèndid cor), també amb la participació de Barcelona Ars Nova, el cor que dirigeix Mireia Barrera i que no entenc gaire per què ha hagut de reforçar el nodrit Coro Nacional, ha estat francament esplèndida, sobretot per la gran tasca de Nagano amb l’orquestra i sobretot amb el cor, magníficament preparat per Miguel Ángel García Cañamero i l’esmentada Mireia Barrera i que són el gran pilar de la versió. La part polifònica ha estat el millor, amb grandesa, sonoritat, equilibri, projecció i ductilitat i amb una Salve en la mar a cappella, que posava la pell de gallina, en un dels moments més inspirats de la partitura.

Pel que fa als solistes vocals, m’ha agradat moltíssim Núria Rial cantant el somni d’Isabel, el moment vocal més destacat i conjuntament amb la Salve, d’una inspiració seductora, amb una veu que ha guanyat amb cos i volum, sense perdre la claredat i la puresa del so que sempre l’han caracteritzat. No m’ha agradat tant Maite Beaumont com a Pirene, amb veus diferents segons el registre, sent el més greu i fosc de mezzosoprano el més feble i “falsejat”, la recordava millor fa uns quants anys que era assídua al Liceu. El baríton José Antonio López, que darrerament ens ha visitat molt i millor, no m’ha agradat gens, és la vegada que m’ha agradat menys, amb una veu fluctuant que semblava lluitar per trobar la posició natural. Les intervencions solistes de membres del cor han estat bé, sobretot el tenor, crec que era Diego Blázquez malgrat que el trist full parroquial que ara reparteix l’Auditori com a programa indignant de sala, no menciona a cap d’aquests solistes de parts menors.

Ha estat la vegada que m’ha agradat més aquesta obra, és clar que la selecció sempre és una solució no desitjable, però el mestre Nagano ha extret el millor d’una partitura que els directors espanyols que jo havia vist abans d’ell dirigir-la, la convertien en un “mantecado nadalenc” en ple mes d’agost.

La trista assistència a l’Auditori en aquests tres concerts, que potser ni amb dos haurien fet ple, em preocupa i m’entristeix, perquè una bona orquestra i cor, un director que no necessita presentació i que amb qualsevol orquestra d’aquestes que ens visiten de bolo, molts no s’ho haguessin volgut perdre, i un programa estimulant fora del que és habitual, a preus de temporada de l’OBC i no d’escàndol com els dels cicles simfònics dels programadors privats, mereixia una resposta absolutament diferent. Barcelona o més ben dit, els seus melòmans, no ha estat a l’altura.

Pels que llegiu l’apunt diumenge abans de les onze del matí i tingueu el matí lliure, jo de vosaltres no ho dubtaria, és un concert magnífic.