IN FERNEM LAND

LES VÊPRES SICILIENNES


El 13 de juny de 1855 s’estrenava a l’Académie Impériale de Musique (el Palais Garnier no s’inauguraria fins 20 anys més tard), una de les òperes que m’estimo més del catàleg verdià. Les Vêpres Siciliennes, molt més coneguda i representada en la seva traducció italiana de I Vespri Sicilianni, tot i que mai ha arribat a ser una òpera de repertori.

Aquest era el segon encàrrec de l’Òpera de Paris a Verdi, el primer havia estat Jerusalem que no era altre que una revisió de I Lombardi alla prima Crociata, però Les Vêpres, con després Don Carlos, serien les úniques aportacions noves per a Paris, totes les altres varen esser versions de òperes ja estrenades en la seva versió italiana, per be que amb alguns retocs a la partitura i sobretot la inclusió del ballet.

Tot el procés de composició de Les Vêpres va ser llarg, difícil i ple d’inconvenients. Verdi estava a disgust a Paris i tot eren problemes amb la direcció i els artistes que havien d’estrenar-la, sobretot amb la soprano (Sophie Cruvelli, en realitat Sophia Sophie CruvelliCrüwell, doncs era alemanya). En aquell moment la soprano, estimadíssima pel públic parisenc, que es va fugar, poc abans de començar els assajos amb el basconte Vigier, que després es convertiria en el seu marit i per tan ella esdevindia bescontessa (i ara ens posem dels nervis pels retards del Villazón. Tampoc ha canviat tan el món de l’òpera). Finalment la Cruvelli va tornar (va haver-hi una veritable recerca i captura, infructuosa. Ella va tornar ben satisfeta de l’aventura i a punt per afrontar les exigències verdianes.

El llibret de Les Vêpres Siciliannes no és altre que el de Le Duc D’Albe, l’òpera de Donnizetti, tot i que es varen canviar les localitzacions i els personatges. Aquest llibret ja havia estat rebutjat abans per Halevy. Aquesta òpera feta dins els cànons de la Grand Opera, també enllaça dintre del gran marc històric on finalment es situa, amb els conflictes polítics que tan li agradaven a Verdi i que s’esqueien tan be en l’època del Risorgimento.Eugene Scribe

Hèctor Berlioz després de l’estrena a Paris, en va fer una elogiosa crítica, valorant-la millor que Il Trovatore, que en aquells moments causava sensació i de la que Verdi va fer una versió per Paris (Le Trouveur). Finalment Le Troveur va desbancar a Les Vêpres que desapareixerien  de L’Òpera després de la segona reposició de 1863, que va fracassar.

L’òpera es va estrenar a Itàlia amb el nom de Giovanna de Guzman, per qüestions de censura. L’estrena es va fer al Regio de Torino i a Parma, posteriorment es va estrenar a la Scala. Quan es va estrenar ja amb el nom de I Vespri Sicilianni va ser sense el ballet, que el públic italià va repudiar en la Giovanna de Guzman. La traducció italiana del original francés va destrossar tota la poesia del llibret original, ja fos la volada patriòtica de Procida, l’austeritat de Monforte o l’ardent expansió de Helena i Arrigo, per no citar l’alenada reivindicativa dels concertants de cadascun dels actes. De produccions per la història caldria mencionar les del Maggio Musicale Fiorentino amb Maria Callas, Boris Christoff, Enzo Mascherini i la direcció de Erich Kleiber a l’any 1951. Del tenor més val oblidar-se.

Montserrat Caballé va fer del rol de Elena, durant uns anys, un dels seus cavalls de batalla. Ja sigui al MET amb Nicolai Gedda, com al Liceu, en unes fabuloses representacions al costat de Plácido Domingo (inici dels malaurats litigis entre ells, esmentats en el post de la setmana passada i després podreu comprovar un dels motius)., Totes dues funcions són del any 1974.

A la Scala de Milà, es varen fer unes representacions a l’any 1970 amb una estupenda Renata Scotto, alternant-se amb una sorprenent (com sempre) Gencer, però que varen ser incomprensiblement protestades, amb orelles d’ara i sense els vidus de la Callas amargant la vetllada. Va dirigir esplèndidament per tot un referent, Gianandrea Gavazzeni. Les representacions que varen inaugurar la temporada 1988-1989 amb Muti dirigint un cast equivocat amb Studer i Merritt al capdavant, tan sols es salve per una interessant direcció, sobretot a partir del tercer acte.

 

A part de les esmentades representacions, totes elles disponibles amb CD, cal esmentar l’enregistrament de la RCA amb un cast que hagués hagut d’incloure a la Caballé, però que finalment va ser substituïda per una estupenda però massa gélida Martina Arroyo, magníficament acompanyada per Plácido Domingo i Sheril Milnes i el desconcertant Ruggero Raimondi, dirigits per James Levine. També de notabilíssim interès la reedició de la versió francesa feta per la BBC i ara editada per Opera Rara, amb un repartiment correctet i una inspirada direcció de Mario Rossi. El interès rau en que avui per avui és l’única versió integra de la partitura amb el text original escrit per Scribe.

Caballé Callas Scotto Gencer Arroyo Radvanovsky

Dels innumerables tresors que amaga aquesta òpera, no tan sols tenim la magnífica i coneguda obertura. En el rimer acte després de la impactant i difícil entrada de Hélène hi ha un quartet interessant i sobretot el primer dels duets entre el baríton i el tenor (pare i fill, és a dir Henri i Monfort). En el segon acte, l’imponent ària de Procida, Palerme! Ô mon pays!…Et toi, Palerme. En el tercer acte i abans del llarguíssim ballet anomenat de les quatre estacions, hi ha el segon duo entre tenor i baríton, precedit del ària de Monfort. El tercer acte acaba amb un concertant brillantíssim Ô noble patrie!, on la Caballé al Liceu va provocar, tot desafiant les lleis del fiato i la paciència del Plàcido, el deliri del teatre. L’imponent quart acte, comença amb la dificilíssima ària del tenor (Henri en la versió francesa i Arrigo a la italiana) Ô jour de peine et de souffrance!. Després ve l’inspirat duo amb Hélène, intercalat per aquella meravella que és Ami!…le coeur d’Hélène que en italià serà Arrigo! Ah! parli a un cuore, on la Caballé feia l’escala descendent més prodigiosa que he escoltat mai, en això ni la Callas podia superar-la. L’acte acaba amb un altre concertant, d’aquells que tan sols la màgia, la força i la teatralitat de Verdi, s’havia fer. El cinquè acte ens reserva, després de quasi tres hores de música, una pàgina diabòlica per la soprano, el famós Bolero o Sicilienne, Merci, jeunes amies, en el que una soprano dramàtica di aggilità, o lirico spinto amb aggilità també, ha de fer les mil i una. Veritablement difícil, però si la soprano ho resol be, te l’èxit pràcticament assegurat. El tercet final abans de l’escabetxina, entre Hélène, Henri i Procida és d’absoluta referència. 

Us deixo alguns dels moments més electritzants de les representacions liceistes amb el Plácido Domingo, Montserrat Caballé, Franco Bordoni i Justino Díaz. Dirigia, en el seu debut a Europa Eve Queler i era l’any 1974 i el so de la radio nacional era el que era, per això us demano disculpes, com també per l’orquestra i sobretot el cor del Liceu, que no sona  com “il faut”

Comencem amb el magnífic duet d’Arrigo i Monforte del acte tercer. Canten en italià Plácido Domingo i Franco Bordoni. 


Ara be la tanda Caballé. Comencem pel final del concertant del tercer acte, on va fer embogir al públic i a Plácido Domingo, tot i que en resultats ben diferents. Seguirem amb Arrigo! a parla a un cuore i finalitzarem amb el Bolero. Ja ho sabeu, so miserable i cor i orquestra mediocres, el cant excels.

M’agradaria veure aquesta òpera al Liceu. Ara hi ha cantants que la porten en repertori. La Radvanovsky i el Marcello Giordani, entre d’altres. Seria demanar molt una reposició amb caràcter quasi de estrena? (les darreres representacions, les esmentades de 1974). S’ha fet darrerament a Bilbao (sempre al capdavant de les òperes verdianes), a Viena, Zuric, MET, Paris i altres teatres europeus.

4 comments

  1. jesus

    Molt interesant, com sempre el teu post sobre Les Vêpres siciliennes i tambe tinc de dir que m’agradaria veure una representació al Liceu. No estic segur que en Matabosch ho tingui al cap. Sempre ens quedara Paris mes amant de la Grand Opera.
    Vaig assistir amb la Pilar a finals del 2.001 a la representació de Bilbao al Euzkalduna i ens va agradar. Els interprets de la funció entre altres eren S. Neves, J. Lotric i C. Colombara respectivament als papers de Elena, Arrigo i Procida dirigits tots ells per A. Allemandi. Res comparable a la Caballé, Placido, Mutti i companyia.

    M'agrada

  2. colbran

    Aquesta òpera conté autèntiques meravelles, entre d’altres la obertura, que és la meva predilecte de totes les de Verdi, el “O tu, Palermo” del baix i les dues àries de soprano el “Arrigo…!” i el “Bolero”, per no extendrem massa (cosa a la que tinc tendència).
    Verdi feia temps que estava patint la influència de Meyerbeer, el rei de les taquilles d’òpera del moment, i aixó queda reflectic en aquest títol i posteriors (“Un ballo in maschera”, “Don Carlos” i “Don Carlo”, etc.).
    Precisament en “Les vêpres sicliennes” i en la seva traducció al italiá, l´aria “Ami…” o sigui “Arrigo…” emula melódicament l’ària de Isabella de “Robert le diable”, amb moments molt similars, com posteriorment trovarem en el duet del “Ballo” respecte al duet de Raoul i Valentine de “Les huguenots”. Aixó no es cap retret, és la moda que es portava i Verdi la seguia, aportant novetats que seguirían d’altres.
    Aquest títol es un deute del Liceu al seu públic. Jo que sóc molt d´originals: prefereixo el “Don Carlos” al “Don Carlo”, agreiria molt la versió original, però, possats a fer, no li faria fàstics a la traducció o adaptació italiana. Crec que vivim un moment en que dispossem de cantants per fer-ho.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: