IN FERNEM LAND

JOSEP CARRERAS: Ai, que linda moça (Halffter)


[splashcast PFVE6510EN]

A finals de febrer d’aquest any vaig iniciar aquesta bogeria del blog i avui és la primera vegada que dedico un post al meu tenor.

La primera vegada que vaig escoltar en directe a Josep Carreras va ser en una Tosca de diumenge amb Montserrat Caballé i Igmar Wixell. Em vaig quedar fascinat.

D’ençà d’aquella experiència fantàstica, he seguit tota la seva carrera i les tardes i nits memorables que em va fer viure el seu art, no ho ha aconseguit cap altre tenor fins ara.

És cert que en juga amb l’avantatge de ser el meu tenor de joventut i ja se sap que als inicis tot és passió i que el record et marca per sempre, però és que ara quan escolto les actuacions i gravacions d’en Josep, dels primers 70 fins passada la meitat dels 80, em continuo quedant enganxat a aquella veu i a la forma de cantar, al fraseig inigualable i a la manera de dir i fer viure.

He escollit una cançó per començar aquest homenatge particular que acabarà amb la crònica del concert que te previst celebrar al Liceu, el proper 17 de juny, quan es commemorin els cinquanta anys del seu debut al Teatre, en el Trujamán del Retablo de Maeso Pedro, quan en tenia 10.

Una cançó de les sis cançons populars portugueses d’Ernesto Hafflter, la que porta per títol, Ai! Que linda moça i que és un fado meravellós, on Carreras llueix totes les magnífiques aptituds, per tal d’enamorar al oient. Calidesa i falsets intel·ligents, al servei de la partitura.

La gravació es va realitzar al Palau de la Música de Barcelona i l’acompanyament és del gran Miguel Zanetti.

Espero que us agradi.

12 comments

  1. Tosca

    El cert és, que no he estat de sort. Mira que hi ha cantat al Liceu !!! Doncs jo no l’he vist més que en el seu últim Sanson. M’he perdut tant d’ell!!! És, com diu coco, una asignatura pendent. Pot ser perquè jo també tinc el meu tenor de joventut( i de maduresa i per sempre ), entenc el sentit afegit que hi ha en el teu particular homenatge.

    M'agrada

  2. joanpau

    Ui, jo si que he estat de sort.
    Recordo coses extraordinàries de Carreras al Liceu i també a l’estranger.
    En especial el Rodolfo de La Bohème amb la Cotrubas en aquell famós tête a tête amb el Plácido Domingo, en el festival ProMusica. El seu Don José, ja sigui amb la Obraztsova o amb la Baltsa. La Lucia i el Roméo amb la Wise, L’elixir, la Tosca, la fabulosa Herodiade, son tantes nits inoblidables!.
    Recordo amb especial emoció un Andrea Chénier a la Scala (l’única vegada que he estat en aquest teatre) on el públic no paraven de bravejar-lo, amb un repartiment extraordinari, la Marton i el Cappuccilli de companys i ell el que més èxit va tenir.
    Una vegada a la sortida dels artistes del antic teatre va ser molt amable amb tota la colla que ens esperàvem i ens varem fer fotos i ens va signar tots els discs que portàvem.
    Tinc una platea pel seu recital de l’any vinent.
    Em sap greu dir-li a la Tosca que si tan sols ha vist el Samson, ho ha vist en Carreras. Aquella funció no l’hagués hagut d’acceptar mai.
    Ens va donar 15 anys fantàstics.
    Gràcies

    M'agrada

  3. Teresa

    Jo no l’he sentit mai en directe (fa pocs anys que m’ha picat el mosquit verinòs i letal l’òpera), pero ja tinc les entrades pel seu recital d’enguany al Liceu. Clar que no serà el mateix (pel pas del temps) que les actuacions de les que parleu, però sempre quedarà alguna cosa o, si més no, podrè dir que ja l’he sentit cantar en directe.Em va pasar algo similar amb l’Aragall, que sempre m’ha encantat: no vaig ser a temps de veure’l a cap ópera, pero fa una any el vaig sentir al Palau, i va ser inolvidable!

    M'agrada

  4. joanpau

    Mei a l’òpera quan es pateix és disfruta dues vegades. Les puntetes del Carreras les estimo moltíssim i els aguts no ho són tot, sobretot quan son dificultosos i s’han de desenvolupar altres facetes per tal d’arribar a ser un dels tenors més importants de la seva generació.
    Com el trobem a faltar!, sobretot els carreristes.

    M'agrada

  5. colbran

    Yo creo que a Carreras se lo he visto todo lo que ha interpretado en el Liceu, con la excepción de su Trujamán de “El retablo de Maese Pedro”, su “Amunt” al año siguiente, su niño en “La Bohême” y de adulto su “Elixir d´amore” (obra que no me gusta) que escuché por la radio.
    Pero le he seguido la carrera desde que Carlo Felice Cillario lo presentó en TVE vestido de Flavio para la primera “Norma” de Montserrat Caallé. Recuerdo que estaba muy tieso y envarado y el Sr. Cillario, para darle ánimos, dijo que el rol de Flavio era un pequeño Pollione…
    Luego vino su preciosa “Lucrezia Borgia” donde junto a una inmaculada Caballé brilló con luz propia y después todo lo que habéis mencionado, más la extraordinaria “Luisa Miller”, una vez más con una inmensa Caballé ý un notable “Simon Boccanegra”, etc.
    No es mi tenor, quien me conoce lo sabe. Mi tenor es Plácido Domingo, pero Carreras es mi accésit. Sin embargo debo aclarar que la cuerda masculina que yo prefiero es la de bajo.
    Mi voz preferida, no obstante, es la de contralto y ahí está mi Ewa Podlès. Y a falta de contraltos, que acostumbran a faltar, las mezzo-sopranos, cuanto más graves mejor. Con una salvedad: mi idolatrada Cecilia Bartoli, que es una mezzo aguda.
    Pero volviendo a Josep Carreras, su entrega, su dicción y su fraseo han sido incomparables y, probablemente, continúan siéndolo. Prodigó poco el falsete, por lo cual es muy de apreciar que le escuchemos en esta deliciosa pieza de Halffter haciendo uso del mismo con maestría.
    Su Rodolfo y su Don José han sido antológicos, como lo fue su Romeo y sus escasas incursiones en Rossini (discográficamente, claro) en “La pietra del paragone”, “Elisabetta, regina d´Inghilterra” y “Otello”, si bien otros tenores más especializados quizás lo hayan superado, creo, de todos modos, que su aportación es totalmente imprescindible para una época en que aún no se había recuperado la tesitura del baritenor (Merritt, Blake, Ford,…); precisamente un joven Chris Merritt interpretaba el príncipe Leopoldo en “La Juive” que Carreras cantó en la Opera de Viena. Si no recuerdo mal fue el debut en Europa de Merritt.
    La pasión que despertaba en el Liceu era inmensa, parecida a la que originaba Jaume Aragall, si bien en este caso la entiendo menos (primeras “Bohême” y “Favorita” aparte).
    Quien no haya escuchado la “Lucia” que menciona Awake le recomiendo que lo haga. Es tal como la compuso Donizetti, con la excepción de que hoy día el diapasón está más alto. Carreras brilla sobremanera, como Sardinero y Samuel Ramey; Montserrat Caballé está excepcional (aceptando que no es la soprano dramática de agilidad que requería el rol) pero unos tirantes agudos en momentos clave pueden desmerecer su brillante aportación para quienes buscan agudos por todas partes.
    Las grabaciones verdianas que Carreras hizo para la Philips son absolutamente aconsejables.
    Esperemos que en ese próximo encuentro con su público podamos volver apreciar esa entrega, dicción y fraseo que tánto apreciábamos en él.

    M'agrada

  6. joanpau no t’amoïnis, faré uns quants posts on deixaré, per tots aquells que es vulguin deixar seduir, el millor que tinc d’en Carreras.
    Colbran, preciós comentari, malgrat que la Podles surt sempre que pots, vingui a la conversa o no 😀 😀 😀 .
    A la resta espero els vostres comentaris en les properes entrades dedicades al meu tenor (i al del joanpau i al de tants altres)

    M'agrada

  7. Titus

    Jo per Carreras tinc un sentiment ambivalent, m’emociona com pocs cantants en alguns moments (aquesta cançó, per exemple) i em fa patir amb els aguts oberts i el cant tant a la gola en alguns altres. Recordo una Tosca en vídeo amb Caballé i Pons on, després d’un primer i segon acte on no m’agrada, fa un tercer acte per deixar-se les mans aplaudint. I és que per mi, Carreras = Cavaradossi, mai he escoltat un tenor més entregat cantant “E lucevan le stelle”.

    M'agrada

  8. maac

    Qué casualidad, esta canción siempre me gustó cantanda por Carreras, cuando yo llegaba él ya había iniciado su declive artístico, no es un tenor que me guste especialmente pero debo reconocer que su timbre era muy atractivo, no tan bello como el de Di Stefano pero casi, y el intérprete tan apasionado y comunicativo como éste. En esta canción hace un uso magistral de la media voz y los pianísimos. Gracias, Ximo, hacia años que no la escuchaba y hoy me la has recordado.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: