IN FERNEM LAND

LA TIETA, Joan Manuel Serrat


Post dedicat a Colbran, aquesta és una de les seves cançons i a la Papagena, doncs en Serrat és un dels seus homes.

Avui la cançó és molt trista, però jo crec que estem davant d’una de les millors escrites mai a Catalunya i és clar, per deducció una de les millors, si no la millor, cançó de Joan Manuel Serrat.

La descripció del personatge, del ambient, de les situacions i sensacions, és tant magistral, tant commovedora i tant sincera que jo m’atreviria a comparar-la amb qualsevol lied del repertori més reconegut, ja sigui per la lletra perfecte o el magistral acompanyament de l’escruixidora melodia.

La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit… I són freds els llençols…
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam…
Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren ells ulls!…”

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això fa tant de temps… Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem…

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu: “Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén”.
I oblidarem la tieta.

16 comments

  1. Judit

    Buf… és brutal. Sempre que la sento acabo plorant… igual que amb “Pare”. Genial en Serrat, tot un poeta. I ara que s’acosta el Nadal, raó de més per recordar-nos de les “tietes” i de tota la gent que “busca una mà sense trobar ningú”…

    M'agrada

  2. colbran

    Encara que Joan Manuel Serrat va composar meravelles, aquesta es per a mi la cançó amb la que jo la identifico. La lletra es brutal i entranyable i la música una delícia. Jo crec que es impossible quedar-se indiferent davant de tanta perfecció i tant sentiment. Una de les meves cançons de tota la vida que hi passat i de la que en resti per passar.
    El mes profund agraïment per recordar-me-la.

    M'agrada

  3. si noi, aquesta es potser una de les cançons que van marcar la nostra generació i sobre tot a la gent de la nostra condició, nomes la pot cantar ell amb la veu tendre, masculina i dolça que tenia a la seva esplendorosa joventut, la Mina, la gran Mina dels anys 60 es va atrevir a fer una versió que sonava bastant correcta pero deu meu, quin desastre de lletra li van posar, no tenia res a veure amb al poema d’en Serrat, una pena. No he sentit mai mes cap versio d’aquest tema per un altre interpret, millor! LA PERFECCIÓ MAI S’HA DE COPIAR

    M'agrada

  4. Roberto

    Al poco tiempo de llegar de Argentina, hace ya 40 años! descubrí a Serrat y quedé fascinado con su primer Lp que empecé a enviar a amigos y familiares allende los mares. Casi os podría decir que aprendí a hablar catalán gracias a sus discos, que en aquella época traían impresos letra y traducción. “La tieta” siempre me ha parecido de lejos, la mejor canción de Serrat. Y el Josep opina lo mismo.

    M'agrada

  5. Teresa

    Doncs disenteixo del Julianen, a mi la versió de la bravissima Mina (la cantant que més m’agrada, al costat de la Bonet) em sembla molt lograda, encara que, efectivament, no sigui La tieta. Us en poso un enllaç del Youtube, perquè jutgeu vosaltres mateixos:

    M'agrada

  6. Benvolguda Teresa:
    Una cosa és que t’agradi la Mina, i a qui no?, però l’altre és que em diguis que la Tieta de la Mina…
    Si a la Tieta del Serrat li treus la lletra et queda o la Ti o la eta. En el mateix enllaç del youtube que ens deixes, hi ha un comentari d’una catalana estupenda que diu que si es vol escoltar la versió italiana d’aquesta cançó s’ha de buscar la versió de Guccini.
    Amb tots els respectes del món, el que fa la Mina és un atemptat sense precedents. Imagina que la música escrita per Wagner per a la mort d’Isolda li poses la lletra de Che gelida manina.
    Sto scherzando lo so, ma é lo steso, cara.

    M'agrada

  7. Teresa

    Ai, ai, ai, aquestes contundències! (totalment legítimes, però: no seré jo qui vagi de diplomàtica, precisament)

    Dove c’è gusto, non c’è perdenza, caro Ximo. Una cançó ens porta, moltes vegades, els records dels temps, del lloc, de la companyia amb qui la vam escoltar. I a mi m’agrada molt aquesta versió, acceptant que la cançó és una altra. I d’aquesta mena “d’atemptats”, que dius, n’hi ha molts, però que molts de precedents.

    La versió de Guccini no la coneixo, em posaré ara mateix a buscar-la, gràcies per la referència.

    M'agrada

  8. Teresa

    Més versions de la Tieta:
    Mina Mazzini, en diversos discos desde 1969, versión italiana con el título Bugiardo e inconciente, en adaptación de Paolo Limiti.
    Manzanita en versión en castellano (en sus discos Málaga gitana, 1986 y Locura de amor, 2001).
    Santi Vendrell (Concert acústic, 2002).
    Ornella Vanoni (Argilla, 2004), versión italiana: Bugiardo e inconciente.
    Francesco Guccini (Ritratti, 2004 y Anfiteatro Live, 2005) en dialecto modenés con el título de La ziatta.
    Joan Isaac en el disco colectivo Per al meu amic Serrat, 2006.

    M'agrada

  9. Assur

    Gràcies, Teresa!

    Amb les teves indagacions m’has fet descobrir al “yutub” Francesco Guccini, que m’ha agradat moltíssim, i m’ha encantat, a la vegada, sentir el dialecte de Mòdena.

    Pel que fa a Joan Manuel Serrat, tinc uns grans records de la meva època d’adolescent, i potser perquè són precisament aquells records els que manen en el meu cervell, la cançó que més m’agrada d’ell és “Paraules d’amor”.

    M'agrada

  10. Albert

    Fa avui vuit dies vaig pedre la meva avia, no era tieta però no me la puc trure del cap. Ens estimava molt a tots però en part no se sentia corresposta per alguns d’aquells que més estimava.

    Segur que va sentir l’abraç d’un dels seus besnets quan la va veure estirada al llit, ja sense vida, que plorant li preguntava: per que iaia, per que?

    I com tots, jo també ploro mentre escric això, però ho necessito fer. LA TROBO MOLT A FALTAR!

    Albert

    M'agrada

  11. Hola Albert, benvingut a In Fernem Land. Lamento de veritat les circumstàncies que t’han fet deixar un comentari al blog. Espero en futures ocasions que siguin per coses més alegres.
    Els essers estimats romanen per sempre al nostre cor.
    Una abraçada

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: