Bernard Herrmann, potser el millor compositor de bandes sonores pel cinema de tota la història, va conèixer a Orson Welles quan va col·laborar amb el Mercury Theatre.
A l’any 1938 va composar la banda sonora del famós programa “La Guerra dels móns”. Va tornar a col·laborar-hi per la pel·lícula “The Happy Prince” a l’any 1941, any que Welles va trobar el finançament necessari de la RKO per estrenar la pel·lícula més ben valorada de la història del cinema Citizen Kane.
En aquesta pel·lícula, que com tothom sap, narra l’ascens i caiguda de Charles Foster Kane, magnat de la premsa i el poder que exercia sobre la els mitjans per tal de utilitzar-los per dominar el poder polític i econòmic,
la segona dona de Kane, Susan Alexander (Dorothy Comingore), és una cantant mediocre que aprofita la relació amb el magnat per debutar al principal teatre d’òpera de Chicago (anomenat a la pel·lícula Chicago Municipal Opera House), aquesta relació truncarà la carrera política de Kane. Però Kane la fa debutar amb gran fracàs artístic, malgrat el que diuen les crítiques en els seus diaris.
Bernard Herrmann va composar una ària, enlloc d’utilitzar una
òpera de repertori. Aquesta ària presumptament d’una òpera anomenada Salambó, és un fragment molt interessant i a tots els admiradors de la música d’aquest grandíssim compositor, ens hagués agradat que Herrmann hagués escrit tota l’òpera sencera.
La música exòtica, te unes reminiscències que ben bé es podria tractar d’un obra de Massenet amb orquestració de Strauss o Korngold. S’inicia amb un tema molt oriental per poc després desenvolupar un tema més líric i cantable que acaba amb un esclat melòdic i de gran impacta vocal, amb un agut per a una gran diva. Es tractava entre d’altres coses de demostrar lo desastrosa que era la cantant.
A l’any 1974 es va gravar la banda sonora sencera de Bernard Herrmann i es va aprofitar per gravar també l’ària per una cantant en plena forma i aixì poder fruir de la partitura. La cantant va ser la joveníssima Kiri Te Kanawa, dirigida per Tony Bremmer.
IN FERNEM LAND 
Está mucho mejor la grabación en directo de 1994 del recital del 50 cumpleaños de (dai)Kiri.
La interpretación es mucho más intensa.
¡Recomendable!
M'agradaM'agrada
Mira que eres friki, XDDD
Mks.
M'agradaM'agrada
P.D. Lástima de portada, X-S
M'agradaM'agrada
¿Esta es Kiri? No la habría reconocido jamás.
Awake, perdona, no acabo de entender lo de friki.
El domingo El País regalaba el Citizen Kane, ¿tendrá algo que ver con el artículo o es pura casualidad?
M'agradaM'agrada
De friki nada de nada. “Ciudadano Kane” sigue siendo una de las mejores, sino la mejor, película americana de todos los tiempos. Y el hecho de recordar curiosidades como ésta aria es otro ejemplo más de lo mucho que Ximo se curra esta página. Y es de agradecer.
M'agradaM'agrada
Postear sobre la grabación de del aria de una ópera inexistente me parece muy poco común, y yo llamo frikis a los que son conocedores de cosas poco comunes (ej.: la avispa de la Patagonia), y sin embargo, llamativas, 🙂 . Por si queda alguna duda, se lo he dicho como una alabanza, 😀
Mks.
M'agradaM'agrada
Gracias Awake, ahora ha quedado muy claro.
Aunque el “friki” no se ha pronunciado, je,je,je
M'agradaM'agrada
De genolls davant Bernard Herrmann, un dels millors i més influents compositors del segle XX. Imprescindible la seva biografia “A Heart at Fire’s Center”, escrita per Steven C. Smith.
M'agradaM'agrada
A mi me agrada muchísimo esta seudo aria de ópera y también la música en general de Bernard Hermann, especialmente la escrita para “Sinbad y la princesa”, “Jasón y los argonautas” y “Psicosis”, pero aunque le considero muy original, prueba de ello es que ha tenido copiadores… yo prefiero como compositor cinematográfico a Korngold (“Captain Blood”, “Anthony Adverse”, “The adventures of Robin Hood”, “The sea hawk”,…y, curiosamente en “Give us the night”-1936-, concluye la cinta con una ópera corta sobre Romeo y Julieta, a mayor gloria de Jan Kiepura, en su mejor momento vocal); a Dimitri Tiomkin (“Lost Horizon”, los Hitchcock: “Shadow of a doubt”, “Strangers on a train”, “Dial M for murder”,… y los grandes westerns:”Duel in the sun”, “Red river”, “High Noon”, “Blowing wild”, “Giant”,…) y sobre todos ellos a Max Steiner, compositor de 270 partituras para el cine y que sólo con la de “Gone with the wind” ya hubiera pasado a la historia, pero además es el autor de la música de “King Kong” y de la mayoría de los dramas de Bette Davis, mención especial para “Dark Victory” y “Now voyager”.
M'agradaM'agrada
I què dir de la increible partitura de Vértigo? Escoltant-la penses que el millor Wagner visitava a Hermann mentre componia aquella espiral infínita que comença amb lleus i insinuants pinzellades plenes de presagis i culmina com una nova Mort d’amor d’Isolda.
Desitjo esmentar també, la música de Taxi Driver de M. Scorsese. Quan és de nits i brillen els neons a la ciutat, sento aquella inoblidable melodia.
Com sempre, Ximo. Gràcies altra vegada,
Olympia
M'agradaM'agrada
El friki es pronuncia:
Primer estic encantat de ser friki, sempre i quan la definició sigui la que em fa l’Awake. Si una mica estrany si que sóc, però és que m’agrada trobar l’originalitat del blog en aquestes coses sorprenents. Cada dia una fernemlanada.
La meva admiració cap a Bernard Hermann no es pot acabar amb aquest post, en vindran més o sigui Wimsey i Olympia, ni haurà més.
Soter, si, parece ser que esta es Kiri a los 30 añitos y el post ya estaba decidido, no tengo presiones, por ahora,del grupo PRISA.
M'agradaM'agrada