L’Infernemlandaire més premiat del blog, m’ha demanat per mail privat que li donés algunes informacions i impressions sobre Bayreuth, un dels seus somnis i és clar, devent-li un post dedicat pel mèrit assolit en encertar les 10 òperes, he pensat que mataria dos ocells d’un tret, dedicant-li el post i al mateix temps parlant-li de la meva experiència bayreuthiana.

per escoltar mentre llegiu la crònica. Preludi del Parsifal del any 2004, dirigit per Pierre Boulez, les primeres notes que hi vaig escoltar.

Golaud, la primera gran emoció és rebre el sobre del festival amb la notificació de l’acceptació. Com et pots imaginar, després de deu anys anhelant la resposta afirmativa i rebent any rere any, la negativa amb el “auch in diesem Jahr war die Nachfrage unvermindert so groβ Bedauern mitteilen musen, Ihre Kartenwünsche für…”, quan reps la factura amb el planell que he posat per capçalera, per tal de que ubiquis les localitats que t’han assignat, et quedes sense reaccionar durant uns segons, amb la carta a les mans i la boca oberta.

Sempre la mateixa resposta, sempre la mateixa frustració que t’acaba per fer pensar que mai hi aniràs. L’any 2004, després de 10 anys, vaig rebre la contesta positiva. Un calfred d’emoció amb va fulminar del cap fins els peus. Aquesta emoció no la pot tenir un d’aquests que tirant de talonari, compra les entrades quan vol i pel que vol, a qualsevol de les agències que s’enriqueixen de manera escandalosa a costa de la il·lusió de molta gent, per anar a una de les cites obligades dels estius musicals europeus.

Des de que t’arriba la notificació, fins que hi vas, és un neguit incessant de projectes i d’il·lusions, d’imaginar-te per fi, com serà allò que has vist tantes vegades, però en viu i aquell so que has escoltat tantes vegades en disc i per la radio.

Un dels grans neguits, és precisament el fet de fer tan difícil l’adquisició de les entrades. A Salzburg si estàs atent, com qualsevol altre teatre del món, treus entrades de manera ben clara i transparent, a Bayreuth mai. Envies la sol·licitud i el que passa a la Kartenbüro, és un enigma impossible d’esbrinar.

Recordo que el 26 d’agost quan varem arribar als voltants del migdia al hotel, vaig divisar la teulada del Festspielehaus. Tenia ganes de plorar.

Canviar-nos la roba, menjar alguna cosa i tot jo era un sac de nervis. Com el dia de Reis quan ets molt petit.

Tot caminat per l’ample passeig que et porta al turo verd, és un altre de les coses que no oblidaré mai, i mentre passeges inquiet et vas envaint de l’atmosfera i del ambient del festival. Els altíssims i frondosos arbres que voregen el passeig, t’acullen amb la seva ombra i t’emmarquen constantment, la silueta del teatre que poc a poc es va apropant, mentre luxosos cotxes carregats et van passant, tot i que també hi ha molta gent que opta per la passejada, formant part del ritual. Els ulls xops, l’excitació extrema de veure que el dia que tan has esperat ha arribat i que ets un dels afortunats que han estat escollits per assistir a una de les representacions.

Quan arribes davant del parterre floral i tens la façana enlairada dominant majestàtica el turó, tens la sensació que ja has fet el cim. Tants esforços, tants preparatius, tantes decepcions i traïcions, valen la pena. Per fi has arribat, per fi hi ets.

A l’ample esplanada un seguit de gent disfressada et passen pel costat, però t’ignoren. Els vestits més ridículs, al costat d’escasses senyorones d’aquelles que sembla que surtin al món real (si és que allò és el món real), un cop a la vida i és precisament aquell, amb tu, per que les vegis. Homes altius, amb aquell posat de ser els més poderosos, amb el mentó enlairat, els pentinats perfectes i l’elegància i la decadència pròpia de l’altíssima burgesia i la rància aristocràcia europea. Tot això passejant al teu voltant, remenant discs, comprant el programa o fent cua per prendre un cafè.

Tothom esperant que del balcó situat a sobre de la porta d’entrada, més pròpia d’una mansió que d’un teatre, s’ompli amb els musics que hauran de tocar la fanfàrria, que ens anirà enunciant que l’hora del inici de l’òpera s’apropa.

És un ritual que fa certa gràcia, però que no deixa de ser ridícul, si tens en compte que has d’escoltar-ho com si estiguessis a dins del teatre en plena representació, és a dir en silenci. Aquest any passat se’m va ocórrer parlar i un talibanesc teutó em va fer callar de la manera més brusca i autoritària que et puguis imaginar. La flaire del reich s’olora amenaçant.

Els voltants del Festspielhaus són d’una plàcida bellesa. L’edifici envoltat d’exuberants jardins i boscos, sorprèn per l’austeritat del maó vermell. Amb una teulada de color verd i cap ostentació ornamental, tot molt funcional però antic, molt antic. Tot té l’encant de romandre com a l’època de l’estrena, però un cop entres a dins del edifici, t’envaeix un pànic brutal. Les escales, els passadissos i els accessos ni estant preparats per a discapacitats, ni ofereixen la més mínima seguretat en cas d’una evacuació d’urgència.

Quan entres a la sala t’envaeix, o al menys és el que va succeir a mi, una sensació d’emoció i desencís alhora.

Totes les entrades a la sala son laterals (veure el planell) i la immensa platea està ocupada totalment per seients (allò no són butaques).

No hi ha cap passadís central, ni cap passadís que parteixi la platea en dos, ni verticalment ni horitzontalment, de tal manera que s’ha establert un ritual que fins que no s’han omplert totes les fileres la gent no seu. A la part posterior de la platea, les fileres son de més de seixanta seients, la qual cosa fa que en cas d’una evacuació d’urgència em sigui difícil imaginar (o molt fàcil, malauradament) com ens ho feríem per sortir.

La sala no brilla ni pels materials, tots bastants rònecs, ni pels colors, entre rosats i blauverdosos, amb un aire grisós i unes làmpades de globus en el laterals i en el dos pisos de llotges frontals al escenari, que no deixen de ser força decebedores, i funcionalment rònics.

La boca del escenari es fosca i el teló és d’un gris verdós molt ronyós.

Quan les llums s’apaguen, comença la màgia i una certa por. La por motivada per que a cada porta lateral a dreta i esquerra de la platea en forma d’amfiteatre semi circular i amb una pendent considerable) si asseuen dues “fräulein’s” que un cop han controlat que les fileres a elles encomanades son plenes, a una senyal inequívoca a banda i banda, es disposen a tancar en clau, l’accés a la sala. Jo en algun moment vaig pensar que per quin lloc sortiria el gas que ens eliminaria a tots. És a dir, si et trobes malament (com va succeir aquest any passat a una senyora asseguda a la fila del darrere i al bell mig del teatre), t’has d’esperar al final. No sé que succeeix si la cosa és veritablement greu, però se’m fa difícil imaginar-ho. Si aixeques la veu per dir que tens pipi o que t’estàs fent cacones, pots morir allà mateix, és clar que millor manera de morir no se’m acut, amb banda sonora d’en Wagner. Ni la ment més sofisticada podria imaginar un lloc més elitista i una banda sonora més sublim per deixar aquest món.

La màgia, i ara una mica més seriosos, tot i que el que he dit abans és absolutament real, ja comença abans de la música, quan perceps una llum fantasmagòrica que s’intueix on estan ubicats els musics de la fabulosa orquestra, que com tothom sap, estan en un fossar que no està a la vista del públic, com tampoc ho està el director. Aquesta disposició revolucionària de l’orquestra, permet que el volum sempre estigui envoltat com d’una sordina que no tapa mai les veus. Senten doncs, que molts cantants que han triomfat a Bayreuth, en un altre teatre amb l’orquestra al davant i no estant tapada, siguin de difícil audició o els hi costi traspassar-la. El genial Wagner va dissenyar aquesta disposició esglaonada a la inversa de l’orquestra, que fa que des de la sala ens arribi el so extraordinàriament nítid, però sempre matisat, mòrbid, sense que mai fereixi l’oïda i que sempre embolcalli el conjunt.

Golaud, és pura màgia sonora.

Les primeres notes del fabulós preludi del Parsifal (hi havia millor òpera per debutar?) em va recórrer per tot el cos i vaig entendre moltes coses de Bayreuth i ja vaig pensar en tornar a escriure per l’any següent.

Les veus arriben claríssimes i projectades de manera natural. L’orquestrà allà sota, fa que la música esdevingui etèria, però quan ha de sonar potent, a fe de Déu que hi sona, però mai distorsionada i feridora.

Els cantants d’aquest Parsifal varen ser correctes, sense més, però fins hi tot Wotrich va estar força convincent. Ara bé, l’orquestra portada per un inspiradíssim Boulez i el cor, aquell màgic cor que sembla que no estigui format per cent persones, doncs la seva uniformitat i la compenetració entre les cordes i la seva categoria en l’emissió fan que sigui un únic so magistralment i miraculosament polifònic, varem fer-me entendre la màgia i l’encís d’aquest festival.

Malgrat l’enrabiada monumental per una posta d’escena indigne, la tan anomenada incomoditat dels seients no em va martiritzar. És clar que si el que sents i el que veus voreja la indignitat més gran, com va succeir en els Meistersingers d’aquest estiu passat, aleshores, el seient esdevé una tortura pel cul i l’esquena. Pensa Golaud, que no tens ni un trist reposa braços. Cal estar rígid i tensiona’t per fruir de la música del més gran compositor d’òpera que hi ha hagut fins ara, i al pas que anem, de tots els temps.

Per sort, cap de les dues vegades que he estat a Bayreuth no ha fet la temible calor que molts dels assistents en edicions especialment caloroses, han patit. Jo en això he tingut sort i més aviat he ensopegat temps plujós i frescot. El Festspielhaus quan la temperatura apreta, esdevé una sauna. Tenint en compte les condicions abans descrites de comoditat, pots imaginar-te el que suposa sentir la suor com et cau per l’esquena, amb el braç del veí tocant el teu i sense poder-te ventar.

Bayreuth és tot un anacronisme. No s’ha modernitzat, ni per dins ni per fora. Tants diners que han invertit en fer de les instal·lacions tècniques, el escenari on tot és possible, haguessin pogut pensar en la sala i els espectadors, però si el que veus i escoltes funciona, tota la resta és una pura anècdota.
Jo hi tornaré tantes vegades pugui.