IN FERNEM LAND

PETER SEIFFERT, reclinatori.


Final Tannhäuser – Foto Bofill

No volia parlar un altre cop del Tannhäuser del Liceu, però després de la representació d’aquesta tarda, em veig obligat a parlar-ne, no de la funció en la seva globalitat, doncs per lo bo i per lo dolent, estem allà mateix on estàvem, però si de Peter Seiffert.

Aquesta tarda ha estat senzillament superb. Ha començat una mica reservat en l’escena del Venusberg, tot i així aquesta reserva fa que doni més sentit a cadascuna de les frases, que impacten més per la intenció que per la força. Cap a la meitat del duo i un cop passada la seva cançó a Venus la veu s’ha centrat i ha començat el festival. Ha acabat el primer acte plet`risc.

El segon acte, acostuma a ser ignorat per la majoria de tenors, que el passen com poden, per tal d’arribar de la manera més digne possible al relat de Roma. Seiffert ha estat espectacular, brillant, musical, incisiu, punyent, romàntic i quan han arribat el “Zum Heil den Sündigen” i més concretament “Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden” la veu de l tenor, amb força i poderosa, ha recorregut sense cap signe de defallença per tot el teatre. Jo crec que trigaré a escoltar un segon acte com aquest. Esplendorós.

En el tercer acte, hom podia pensar que allò no seguiria amb el mateix nivell, però jo després de veure’l en altres tres funcions (l’assaig pre general, la primera i la dissabte passat) no en tenia cap dubte. Seiffert, que no sé pas com s’ho fa, treu forces, però també musicalitat i fa un relat de Roma, esgarrifós i emocionant.

No entenc com pot estar a aquest nivell cantant cada quatre dies aquest rol esgotador.

De moment, lo més notable del que portem de temporada.

Ara us deixaré des del relat de Roma fins al final de l’òpera, de la funció del dimarts 25 de març.

L’estat vocal de Seiffert en aquesta gravació no és el mateix que el mostrat avui, però si que es percep tota la intensitat interpretativa. Bravo! Si puc disposar de la gravació de R Clásica, us penjaré el mateix fragmet.

Acompanyen a Seiffert, Markus Eiche (substituint a Bo Skovhus) i Beatriz Uria-Monzón.

ACTUALITZACIÓ:

El final de la versió del diumenge 5 d’abril. Infinitament millor que l’anterior.

23 comments

  1. Golaud

    He seguido la retransmisión de Radio Clásica, aunque la he pillado al comienzo del acto II. He disfrutado mucho con su interpretación, guardaba peor recuerdo del Siegmund al que hice mención en el primer post sobre el Tannhäuser y me ha sorprendido. Ha demostrado mucha seguridad en los momentos críticos y la entrega ha sido máxima. Comparto el entusiasmo.

    M'agrada

  2. Jaume

    Pensava que ja no havia tenors d’aquets, despres de llegir tantes critiques, pero el Seiffert d’ahir la nit m’ha fet creure que estave al 1950-60. No sabia que RClasica retransmitia la funció, m’agradaria tenirla complerta.
    La resta del repartiment no m’ha fet el pes. M Eiche canta molt be pero no me ha emocionat com alguns dels enregistrements que he escoltat.La direcció del Carsen no ma desagradat.

    M'agrada

  3. En Seiffert, en una funció una mica més, en una altra una mica menys, però està sensacional a tots nivells. Jo tampoc acabo d’entendre com s’ho fa per marcar cada nit un nivell així. Reclinatori.

    M'agrada

  4. Ferran - Un que passava

    El vaig sentir dijous passat, que va haver de substituir Robert Gambill, i vaig quedar meravellat. Es passa gairebé tota l’obra a l’escenari cantant i el paio aconsegueix arribar a l’últim acte com si res! La reserva al primer acte deu ser habitual, perquè dijous també semblava cantar amb més plenitud al segon i al tercer acte, que no pas al primer.

    M'agrada

  5. joanpau

    Ferran dijous passat no substituia a Gambill, era funció d’abonament normal (torn B amb el primer repartiment).
    A Gambill l’han substituit, el primer dia Stephen Gould (el Siegfried de Bayreuth en el segon repartiment!!!, prodigiós) i Fran van Aken (el últim Tannhäuser de Bayreuth, continua el prodigi).
    Gambill encara està anunciat pel 18 d’abril.
    Després alguns criticaran la direcció artística.

    M'agrada

  6. Com més dies passen des que vaig veure el Tannhauser, més m’entusiasma la proposta de Carsen. He de confessar que la primera sensació va ser de perplexitat (qué ha passat al final?). Però cada cop ho veig més clar: la substitució d’una redempció tràgica a través de la mort, per una redempció lúdica a través del plaer i l’èxit. Volem propostes més actuals?

    M'agrada

  7. Ferran - Un que passava

    Sí, Joan Pau, era torn B amb primer repartiment… però havia de cantar Robert Gambill, o almenys això posa al llibret i al programa de mà, on hi ha una nota que diu que Gambill estava malalt.

    M'agrada

  8. Ferran - Un que passava

    Ups, he repetit el comentari del Vianant. Això dels torns “normals”, va una mica d’aquella manera: no és la primera vegada que als torns “normals” canta algú d’un altre torn o un cantant de “primer repartiment alternatiu”. No conec gaire el funcionament de la programació, però suposo que deu dependre de la disponibilitat dels cantants o de la dificultat dels papers. Potser en Ximo o algun liceista veterà ens ho podrà aclarir.

    M'agrada

  9. joanpau

    Perdoneu, teniu raó tots dos. Creia que Gambill tan sols feia les dels torns populars. Doncs vareu estar de sort. Gambill té unes crítiques bastant dolentes en aquests repertoris i he vist el Tristan del DVD amb la Stemme i és molt dolent, de fet és un DVD molt car i decebedor, a veure quan editen el de la inauguració de la Scala d’aquest any.

    M'agrada

  10. bocachete

    Totalment d’acord: ahir, Seiffert va ser el millor tenor wagnerià que hem sentit al Liceu en anys. El millor Tannhäuser en trenta anys, segur que sí. No només canta bé, sinó que la veu és bonica, plena, consistent… no sé: rodó. I actua bé. I la resta del repartiment, molt bé, la veritat. La veu de Hermann, sensacional. I Eiche, molt maco. El cor, de disc. I Venus, a banda de fer-ho bé… llueix “físicament”. Jo pensava que seria una doble, però no… és maca, la noia. Francament, la millor representació de la temporada, de moment. I, pensant en el futur premi a la millor actuació de la temporada, Seiffert podria guanyar-lo merescudament.

    M'agrada

  11. bocachete

    Doncs… no sé: potser se’m va passar i sí que ho era (això deu voler dir que no n’estava tan pendent del cos despullat? :’ )). No puc assegurar-ho, la veritat. Que algú ens il·lumini. Pel que fa a l’escena, a banda d’aquesta qüestió digna de la pàgina central de l’Interviu, trobo que la proposta és interessant, amb moments molt assolits. El plantejament general és coherent. Penso que falla sobretot al tercer acte. Allò que el Wolfram arribi i digui “Ja la trobo com sempre, pregant” i vegis que Elisabet és ajeguda al matalàs, dormint com un tronc, no sé… no crec que sigui una ironia buscada per Carsen. Les referències boscatanes, a la vall, a la mateixa estrella del capvespre, no tenen sentit en una habitació tancada. I la irrupció dels pelegrins a la cambra, sense previ avís, com si el Wartburg fos al mig de la senda dels elefants… no sé. És un moment un tant ridícul que, sense modificar gaire la proposta, podria millorar bastant. Ttobo que, potser, hi ha una certa tendència a escenografies “per a coneixedors”. Certament, qui ja coneix l’òpera podrà interpretar-ne una lectura diferent i la gaudirà. Fins i tot pot agrair que sigui diferent. Per a qui comença acaba resultant confosa, potser. No serveix
    dir que ens hem de documentar prèviament. Un dels majors plaers que experimentava quan m’apropava per primer cop a una representació era anar-hi “verge” (que també ho era, però en fi…). És a dir, per exemple, enfrontar-me al meu primer Tannhäuser sense haver-ne sentit ni vist res abans: així podria experimentar la sensació de viure tota l’òpera com la van viure els primers espectadors que van assistir-ne a l’estrena. Recordo moltes primeres impressions, així, que ja no han tornat, justament per no ser les primeres. El cas és que, si això ho hagués fet en aquesta època nostra, m’hagués resultat complicat entendre algunes coses de l’argument, per molt que hi hagi sobretítols. De fet, un company que venia per primer cop s’ha perdut al final, amb les dues Venus-Elisabets repartint pinzells. És l’únic però, en general, que trobo en aquestes produccions.
    A banda d’això, molt bé: i quina direcció d’actors! Tothom actuava, el cor era un cor de personatges individuals cada un amb un paper assignat. Realment, molt bé, un moviment esc`neic modèlic. Com el de l’últim Tannhäuser, dirigit per Harry Kupfer, on tothom era un actor amb una paper determinat i diferent.
    En aquell moment, ja fa bastants anys (15!), van repartir-se uns impresos curiosos, on es preguntava “Quin Tannhäuser prefereixes? El de Kupfer o el de Wagner?”, il·lustrat amb un decorat de Kupfer i un de Mestres Cabanes (o algú de l’escola clàssica catalana), respectivament (era obra de la associació que prengué el nom de la benemèrita i desapareguda Associació Wagneriana i que sembla administrar les essències wagnerianes del país). Aquest any no hem tingut imprès, però d’haver-ho fet, és possible que les fotos haguessin estat de les escenes de Carsen i de Kupfer, donant aquest com el model a seguir. Perquè, possiblement, allò que en aquell moment va semblar inacceptable, ara seria un camí a seguir. Per tant, d’aquí a quinze anys, també trobarem que aquestes discussions actuals potser no tindran sentit.
    En fi: un Tannhäuser digne de ser vist i sentit i de tornar-hi a veure’l i a sentir-lo.

    M'agrada

  12. Bé, lo de si era un doble o no, no te la més mínima importància; al menys per a mi.
    Jo, veus, em va semblara el tercer acte el més reexit. Penso que Carsen busca la ironia permanentment: la “pregaria” d’Elisabeth, l’amistat entre Elisabeth i Venus, el vernissage de Heinrich penjant el seu quadre al museu, etc.
    La veritat és que si ho mires fredament, el missatge wagnerià original està una mica devaluat.
    I estic d’acord amb tu: és per tornar-hi!

    M'agrada

  13. colbran

    A mí la propuesta de Carsen no me desagrada, es una más, muy intelectualmente concebida, pero válida. Pero, el único auténtico pero es para el tercer acto. El hecho de que Elisabeth vaya al atelier de Tannhäuser, se desnude (no del todo) y ocupe el lecho que ha visto reflejado en el cuadro de Venus para rezar su plegaria no me cuadra. Que luego marchen juntas Venus y Elisabeth porque se unen, digamos, en una persona el amor carnal y el espiritual, me parece acertado. El hecho de que Wolfram diga que la sigue por los valles y, en esta ocasión la siga al atelier…El caso es que la sigue. Y que entren los peregrinos también en el atelier llevando cruces enmarcadas como cuadros podría retrotraernos a la bacanal del primer acto y considerar que los peregrinos son los pecadores de la bacanal. Todo muy rebuscado, la verdad y para mí poco convincente, aunque estéticamente produzca su efecto.
    Impresionante y emocionante, no obstante, el final absoluto con la subida del telón interior, el último tema de peregrinos y colocación del cuadro de Venus, junto a los lienzos de Venus de la historia pictórica.
    Pero tener que interpretar tánto una propuesta escénica me parece un poco exigente.
    La parte vocal de este “Tannhäuser” es de una grandísima calidad y yo creo que la labor de Peter Seiffert debe ser recompensada. El resto del reparto muy coherente aunque yo hubiera preferido una voz algo más densa para Elisabeth.
    La dirección musical de Weigle discutible, con un segundo acto muy acertado y un tercer acto en la misma línea. Pero con un primer acto muy flojo, especialmente en la obertura, como si estuviera poco involucrado.
    El coro excepcional.
    Un grandísimo “Tannhäuser”, no obstante.

    M'agrada

  14. Bocachete, és una doble.
    Jo he vist aquesta producció quatre vegades i cada cop m’agrada més, sobretot el tercer acte. El segon és impressionant, però durant el tercer tot explota, tot s’explica. Wolfran intentant dibuixar (tot metàfores és clar) el cos d’Elisabeth ajagut on precisament Tannhäuser trobava la inspiració artística, que evidentment ella, gelosa del que s’ha perdut, del amor que no ha pogut consumar és lamenta, prega o és que cal pregar sempre de genolls i davant la verge?. Wolfram, que desitja el seu estel i que sap perdut per sempre agafant el vestit de l’Elisabeth que estima, un vestit, una pell, una forma de ser i pensar que ella ja ha deixat per sempre per ser musa, per ser venus. El moment que apareix, al final amb el pinzell a la mà per donar-li a Tannhäuser que finalment podrà penjar el quadre que no cal veure, doncs tots podem imaginar que serà com les altres obres mestres penjades en la fantàstica galeria que Carsen ens proposa, per demostrar que aquell violent rebuig en el sensacional i teatral segon acte, és finalment acceptat amb gran admiració per part de la mateixa societat que els va estigmatitzar.
    El discurs de Wagner avui no s’aguanta per enlloc. Pensar que algú ha d’anar a Roma per que li perdonin a seva manera de pensar, de ser i de crear és tan reaccionari, tan pervers i tan maligne, vist com les gasten allà, que o es canvia de manera fins hi tot respectuosa (que no caldria, però…), tal i com ha fet Carsen o millor no esbombar un missatge d’aquests. Em direu que Il Trovatore no hi ha per on agafar-lo i us diré si, és cert, però mai ningú ha volgut, ni el mateix Verdi, fer-nos reflexionar amb els problemes de l’Azucena i el Comte de Lluna i en canvi Wagner si.
    Genial Carsen i ahir GENIAL SEIFFERT. Si algú disposa de la gravació de la Radio, li agrairia enormement que la deixés a disposició dels infernemlandaires.
    Gràcies

    M'agrada

  15. wimsey

    Ens hem de treure el barret davant la capacitat del Liceu de contractar tenors wagnerians. No només ens han portat Seiffert, sinó que retirat Gambill han fet l’esforç de dur Gould i l’actual Tannhäuser de Bayreuth. Es nota que s’esforcen en les produccions wagnerianes, perquè per l’Anell recordo que Struckmann va tenir dos substituts de luxe: Titus i Morris.

    Ximo, respecte el que dius del discurs de Wagner i el peregrinatge, crec que aquest home no era gens religiós, sinó que simplement usava els mites cristians. El peregrinatge lliga amb el mite medieval, i això és el que li importa, no que allà hi busqui una salvació espiritual.

    A més, Tannhäuser té una contradicció brutal: en un món cristià monoteista, què carai hi pinta la “deessa” Venus? (que a més tots els personatges reconeixen)

    M'agrada

  16. dandini

    Una funció memorable en moltíssims aspectes. Peter Seiffert després d’un primer acte amb alguna petita flema i algun punt de fatiga esporàdica ha estat absolutament extraordinari en el segon i tercer acte. M’agrada molt el seu fraseig incisiu i alhora gairebé mediterrani. Beatrice Uria Monzon ha lluït una veu carnosa amb un registre central i agut especialment brillants portats per un cant de gran poder seductor. Markus Eiche ha estat impecable en els dos primers actes. La seva veu es bellíssima i el seu cant és extremadamentnoble. Llàstima que en el tercer acte ha estat especialment insegur en l’afinació i el fiato. Molt be Gunther Groissbock en el rol de Hermann. La seva veu recorda a vegades al jove Kurt Moll.Vocalment el punt més fluix correspon a l’Elisabeth de Petra Maria Schnitzer que és tanmateix impecable però desprovista d’encant. Petita milloria en el nivell de l’orquestra però encara queda un tros per arribar al nivell del darrer Tristan. Molt acurada la direcció del mestre Weigle.

    En darrer lloc vull comentar la pretació de Stephen Gould el passat dia 27 de Març. La veu és bonica i el volum és potser una mica superior al d’en Seiffert. El seu cant tot i ésser molt lloable té menys musicalitat i sobre tot el fraseig no és tant expressiu. Això sí,no va tenir cap moment de defalliment en tota l’obra i es va permtre el luxe de fer algun pianíssim sorprenent en un cantant d’aquest repertori. En conclusió una prestació que no supera la de Seiffert però que gairebé li trepitja els talons, un cantant a tenir molt en compte. Va sortir a saludar individualment en tres ocasions aconseguint molts bravos tot i tractarse d’una funció popular.

    M'agrada

  17. És cert ximo: el problema de Wagner és que és excesivament “ideológic”. Cosa que no succeeix amb els demés compositors contemporanis.
    Aleshores només caben dues opcions: o respectar-lo al peu de la lletra o, si fas un aggiornamento, trencar-lo per totes bandes. Em sembla que Carsen se n’ha sortit prou bé.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: