IN FERNEM LAND

Liceu: L’estrena de Death in Venice


foto d’El País que no s’ajusta a la veritat escènica. En realitat Tadzio balla despullat i el dia del assaig també. Aquesta foto o està censurada o és d’un altre dia.

Nit important al Liceu. La funció d’ahir representa l’estrena al Estat Espanyol d’aquesta òpera, que en coproducció amb el Teatro Real de Madrid i la Deutsche Oper am Rheim de Düsseldorf-Duisburg, estrena també una brillant producció escènica de Billy Decker, amb direcció del titular del fins aquesta temporada director musical del teatre, Sebastian Weigle.

Una nit així, important, crec jo que requereix d’una certa rellevància ciutadana, però el nostre benvolgut i estimat teatre, vol ser tant el Liceu de tothom, que s’oblida de fer gran ressonància cultural dels espectacles que produeix. No estic demanant una nit de gal·la amb vestits llargs i tota la parafernàlia, estic demanant presencia institucional i ciutadana amb consellers i regidors de cultura, alcaldes i presidents varis, tot ben promocionat amb presencia dels mitjans i portades d’avui a tots els diaris.

Res d’això, potser algun diari en farà més esment, però la nit de l’estrena era una nit més, amb tot lo bo i lo dolent que representa un acte cultural d’aquesta rellevància.

Després de la feixuga experiència del assaig general, la primera vegada que veia i escoltava sencera aquesta òpera, la nit de l’estrena haig de dir que l’he paït millor. Si bé és cert que el factor sorpresa ja no hi era, he pogut parar més atenció en els aspectes que em varen agradar més a la primera escoltada, les impressionants intervencions del cor, amb una polifonia rica i agosarada i en els aspectes orquestrals, amb algun preludi que havia obviat a la primera escoltada i que avui m’ha interessat més.

Amb el cant continuem allà on estàvem, m’avorreix extraordinàriament aquesta salmòdia interminable i esgotadora del pobre tenor que a penes para de donar-nos interminables i bellíssimes disquisicions filosòfiques, però amb un “parlando” planyívol que fa que a mitja òpera ja tinc ganes que el pobre traspassi a millor vida.

Música difícil, en alguns moments d’extraordinària simbiosi amb l’acció, el text i sobretot l’estat d’ànim del protagonista, llançat pendent avall, cap a la mort física i psíquica, en completa sintonia amb els darrers mesos d’existència del mateix compositor.

No repetiré l’experiència, això no vol dir que si un altre any ens la programen que no hi torni, potser aleshores, més vellet i caduc sabré entendré millor el món musical que ens proposa Britten. De llarg, aquesta és l’òpera que musicalment m’interessa menys del seu opus.

Jo creia que el rol més extenuant de la temporada vigent era el Tannhäuser, però ara potser dubto entre el protagonista romàntic de l’òpera wagneriana i el Gustav von Aschenbach protagonista absolut de Death in Venice. Paper llarg, extenuant, difícil i compromès, tant vocal com escènicament. fer creïble la degradació del personatge no és cosa fàcil, i Hans Schöpflin, el tenor alemany que el protagonitza se’n surt brillantment. No ens enganyem, no és un tenor de gran volada, llegint el seu currículum en el excel·lent programa de mà, ens adonem que el senyor té una curta experiència internacional, la qual cosa no vol dir que faci una important carrera. La veu és lírica i quasi sempre la projecta amb suficiència, tot i que haig de dir un cop més, que per sentir bé les veus, en el Liceu s’ha de pujar als pisos alts. Avui estava situat a un tram lateral del amfiteatre i les veus es projectaven bastant menys que el dia del assaig al bell mig del cinquè pis. Schöpflin ha salvat bastant bé tots els esculls de la partitura, si bé alguna ascensió a la zona aguda entre el falset i l’emissió cranial, li ha sortit vorejant l’aviram, però ha estat més segur que el dia del assaig. Extenuant intervenció, salvada amb molta dignitat.

foto del assaig (Bofill) que evidencia el que he posat al peu de la foto de capçalera

El coprotagonista de l’òpera son molts personatges interpretats per un mateix cantant, el fantàstic baix baríton nord-americà Scott Hendricks, que llueix una capacitat interpretativa important, assumint les diferents personalitats del viatger, el vell presumit, el gondoler, el director del hotel, el barber, el director de música i la veu de Dionís. Si bé és veritat que la visió deu haver estat marcada pel director d’escena (suposo), ha pecat en excés de fer tots els personatges molt amanerats o al menys semblava que es on es trobava més a gust. Vocalment, amb menys presència que el dia del assaig, és una veu interessant per escoltar en altres escoles més melòdiques, per valorar-lo amb més profunditat.

La resta de la llarga llista de comprimaris l’encapçalaria per Josep Ruiz (conserge del hotel), primer per ser un històric de la casa i després per que ha estat francament bé, dient les nombroses i difícils frases amb autoritat i credibilitat escènica. La Begoña Alberdi també m’ha agradat força, per bé que en algun moment la veu li ha sonat en la zona aguda una mica escardada. La resta bé i em direu i Carlos Mena? (debut al Liceu), doncs casi que em nego a parlar d’un prestigiós contratenor que ha cantat absolutament tota la seva bonica part, potser és l’únic que tota l’estona canta sobre una melodia, amb la veu amplificada, i en l’última intervenció abans de que acabi el primer acte, molt amplificada. Jo sincerament ho trobo denunciable. Si no te prou volum per cantar al Liceu que en portin un altre i a ell ens el presentin en un concert a piano o al Foyer, però lo de l’amplificació em sembla fora de lloc. Em direu talibà, però avui ja m`ha semblat que al teatre hi havia més amplificació per altres veus, ja no més ens faltaria acceptar que els teatres que ho desitgin (com passa al MET, però d’això ja en parlaré un altre dia) els hi amplifiquin la veu. Començarem acceptant efectes escènics que ho requereixen i acabarem empassant-nos una Turandot cantada per una soprano amplificada per impressionar més al personal.

un moment estèticament preciós (foto Bofill)

Menció especial pel cor del Liceu, que no em cansaré de dir que cada cop està millor. Gran tasca la de José Luis Basso. Les parts corals són o semblen molt difícils i han estat superbs, sobretot en la intervenció de l’escena del teatre, on la polifonia és excepcional. Una de les escenes que m’agrada més de l’obra.

De Sebastian Weigle n’haig de parlar bé, concertar aquesta obra és difícil i em sembla que ho ha fet molt bé, amb moment de delicadesa i força, extraient el millor que pot donar l’orquestra, però no ens enganyem i també m’agradaria parlar-ne un altre dia. L’orquestra no pot seguir així. Li manca qualitat sonora, qualitat de conjunt i qualitat de solistes. Si el teatre es vol posicionar en un lloc preferent ha d’invertir en l’orquestra. És prioritari i crec que si el Liceu, amb la seva direcció artística al capdavant no reivindica una millora substancial de la massa orquestral, no aguantarem a un director titular, més de quatre o cinc anys seguits. I això que ens han volgut vendre que és l’aposta por llançar noves batutes mitjançant el nostre teatre, no ens dona els resultats pretesos.

Deixo pel final la part escènica d’aquest espectacle. Primer per que crec que en ‘òpera primer haig de parlar de la part musical i després perquè aquesta estrena no tindria el mateix nivell si no fos per l’extraordinària posada en escena que ha ideat el gran Willy Decker. D’aquest gran home de teatre hem vist al Liceu un Der Fliegende Holländer, un inoblidable Billy Budd, un auster i impressionant Boris (el de la cadira), un discutit Otello (amb encerts) i un fenomenal Die Tote Stadt. Doncs bé, aquesta Death n Venice es situa al costat de lo més gran que ha fet. Per descomptat, escènicament parlant, és el millor que hem vist fins ara a la temporada.

Gran idees visuals, amb troballes com l’escena de l’arribada a Venècia amb la gòndola, imatges que recorden els quadres de René Magritte, amb els cels blaus i el núvols, amb la figura d’Aschenbach amb barret i abric retallant la silueta. L’escena del museu o l’escena del cor llegint el diari la noticia de l’epidèmia, son d’un impacte visual bellíssim, però on treu totes les essències més oníriques i belles de la seva imaginació, és en el somni que tanca el primer acte, on hi haurà qui s’escandalitzarà, si encara hores d’ara, però si en el Tannhäuser varem veure una Venus nua, ara toca veure un Apol·lo.

L’escena narra perfectament els esdeveniments que emmarquen l’acció escènica. A manera de curtes escenes cinematogràfiques, se’ns van mostrant els diferents indrets on passa l’acció. Elegància en el minimalistes detalls escènics, llums acuradíssimes i un sentit de la narració molt notable, fan que l’escena ens faci més lleugera la part musical, a tots aquells com jo que encara no sabem gaudir d’aquestes viandes tan musicalment sofisticades. Hi ha vegades que hem denunciat que el director escènic ens despista del que el compositor volia dir. En aquest cas, de manera molt suggerent i recordant en alguns detalls, la pel·lícula de Visconti, podem seguir fil per randa el tràgic final que en durà a la mort a Venècia.

Un retret apuntat ja en el post del assaig. Tadzio no pot ser mai un home, ha de ser un adolescent i el del Liceu, ja fa anys que no té acné.

Dos apunts finals.

Quan acaba l’òpera, l’escena i la música ens deixen o ens haurien de deixar en un estat vorejant la visita al psicòleg. No entenc, fins hi tot esteticament, que algú pugui cridar bravo desaforadament. Pesats els primers i tímids aplaudiments ho entendria, però a mi aquesta obra em deixa tant fet caldo, que no entenc com els modernets, per demostrar lo molt que els hi ha agradat, hagin trencat el clima de desesperació final.

Segon i últim. No puc entendre com un personatge s’ha dedicat a protestar sorollosament a cadascun (tots) els que han intervingut en aquest formidable espectacle. El primer en rebre ha estat el tenor, que el pobre casi es mor de veritat, sort que la resta de públic l’ha ovacionat de valent, després fins arribar a Decker, passant pel cor, tots han rebut el seu BUUUUUUUU.

Bé, aquest senyor s’ha cobert d’una espessa capa d’allò que cobreix en els pitjors dies del any, els canals de la Sereníssima.

22 comments

  1. Amfortas

    Brillant crónica de la representació que em dona la seguretat de que el meu viatge des de Madrid serà profitós. He llegit a alguns diaris a Madrid parlar de la representació de aquesta opera al Liceu abans de la estrena i suposo que ha sigut tasca del teatre i si no es així es que Madrid està mes interesat a l’ópera que a Barcelona. Respecte la repersusió de la estrena crec que es bo fer publicitat del esdeveniment, però no necesitem politics ni farandula.
    Com soc un habitual del meu estimat Met, m’agradarà molt la teva versió de l’amplificaciò.
    Avui he estat al Met (Macbeth)i tots malgrat el gran teatre del Met tenian una veu poderosa.

    M'agrada

  2. Jo no la tenia al abonament, però em vaig comprar una entrada per aquest divendres. Pel que dieu, sembla que he fet bé. Potser la música no sigui la millor de Britten, però sembla que l’espactacle en conjunt s’ho val.
    El que dius de l’orquestra, ho suscribeixo totalment: s’ha millorat des d’èpoques anteriors (Pamias), però encara no és suficient.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Nits d’Òpera, LII: Death in Venice, de Benjamin Britten « Un que passava

  4. Ferran - Un que passava

    He esperat a llegir la teva crònica a haver escrit la meva, per no tenir al cap ressons d’altres opinions que em fessin dir coses que no fossin meves… i va i veig que coincidim en algunes coses. Jo tampoc he entès els “buuuuuuuu”, i els “bravo” m’han sobtat. De les òperes de Britten que he vist, també és la que m’ha avorrit més, però en canvi és la que m’ha fet reflexionar més. No diré que sobre la vida i la mort, que quedaria molt pedantot, però és cert que la presència constant de la mort arriba a angoixar una mica. La posada en escena m’ha agradat molt, gairebé més que la de Die tote Stadt (l’arribada en gòndola m’ha semblat un dels millors moments). En fi, no dic res més que sembla que estigui repetint el que has escrit.

    Pel que fa als “buuu”, a mi a vegades em fan sentir una mica ignorant, perquè no entenc a què vénen. En el cas d’ahir, els coneixements que tinc de música (evidentment força minsos comparats amb els que teniu tu i alguns comentaristes) em deien que Schöpflin no havia cantat malament i que havia mantingut el tipus durant tota l’òpera. Podreu imaginar el meu trasbals en sentir aquell “buuuuuu”…

    M'agrada

  5. Ferran - Un que passava

    Ja deia jo que havia parlat molt i no deia res… em va sorprendre la reacció del públic davant la nuesa de Tadzio i dels altres joves que surten cap al final. Sembla que ens anem acostumant a veure segons què a l’escenari, perquè no es va sentir ni un xiuxiueig, quan Tadzio queda nu!

    M'agrada

  6. julianen

    Que seria d’aquesta funció si no portes un embolcall Decker tan preciós? S’hagués estrenat aquesta opera si en lloc de Britten el compositor s’anomenés Smith? Doncs segur que no a les dues preguntes ja que te una musica avorrida i que no ajuda res al contingut dramàtic d’una obra universal. Ai Visconti que encertat vas estar en guarnir la teva historia amb el Mahler mes malaltís i decadent!

    M'agrada

  7. Benvingut al bloc Jaume, crec que és la primera vegada que visites In Fernem Land, però espero que no t’escandalitzis, sota el teu parer hi pots trobar molts motius.
    Llàstima Julianen i Emilio, si hagués sabut que estàveu al teatre us hagués vingut a saludar.
    Quan parlo de resonància mediàtica vull dir que, qui nodreix el pressupost per les temporades, mostrin més interès per les produccions rellevants i les estrenes. Al MET, els grans esdeveniments estan plens de qui paguen les emporades, allà la societat privada, però als teatres d’arreu (Itàlia, França, Alemanya), hi han una sèrie de funcions que es publiciten més que d’altres, aquesta d’abans d’ahir, malgrat el tedi generalitzat, era una ocasió d’or. Caldria saber si l’excelentíssim Sr. Hereu hi anava com alcalde o com a barceloní diletant.
    El Liceu és la institució cultural que s’emporta més pressupost de tot Catalunya.

    M'agrada

  8. Mei

    D’això de l’orquestra ja ho hem parlat, Ximo, és força decebedor comprovar que el nivell de l’orquestra està per sota del nivell del cor… L’orquestra és capdal a un teatre d’òpera, s’ha de fer alguna cosa per a que l’orquestra arribi al mateix nivell del cor…

    Cada dia que passa estic més convençuda que anar el dia d’estrena és anar a sentir xiulades sense solta ni volta que són de cara a la galeria…

    A vegades em sembla bé que no es faci al Liceu això de la nit d’estrena, em sembla que així només hi va qui li interessa… Encara que potser sí que s’hauria de fer més visible les coses bones que fa el teatre…

    M'agrada

  9. Jaume

    Gracies per la teva benvinguda. Si es la primera vegada que us llegeixo. (Perdoneu el meu catalá: vaig anar a l´escola el temps del Dictador !)
    Jo no m´escalitzo per un nu, ni per mil, el que volia dir ahir es que cada cosa al seu lloc: els nus a un cabaret o la platja i els musics al Liceu.
    Tinc entrades per el 27, pro, vist al vostros comentaris, penso anar-me´n a sopar al entre-acte 🙂
    Bona nit

    M'agrada

  10. Jaume, la teva reflexió em fa venir a la memòria l’excel•lent i polèmic muntatge del Tannhäuser que acabem de veure al Liceu, també amb personatges mostrant la nuesa dels seus cossos i en el rerefons, la nuesa en l’art, l’erotisme, la puresa, la llibertat del artista, etc.
    És un missatge que s’arrossega fa segles, per quadres i escultures, pel teatre, el cinema, la fotografia o la literatura (no cal sempre veure, en l’art de l’escriptura podem mostrar encara més explícitament la nuesa del cos) i que no sé perquè el vols excloure de l’òpera.
    L’òpera com una expressió del art total (és un tòpic que s’apropa molt a la realitat)no ha d’excloure tal possibilitat.
    Quan entrem a les grans pinacoteques del món, et sembla que estàs al Molino?.
    Jo crec que tothom ha entès el que volies dir, et molesta la nuesa, et fa vergonya o ho trobes de mal gust i és clar això és una percepció molt personal i subjectiva que pot topar de front amb l’obra artística.
    Faràs malament si marxes a la mitja part per anar a sopar, si hi vas amb aquests prejudicis millor no anar-hi.
    El que m’agradi o no m’agradi a mi pot, com de fet és, contradictori amb l’opinió de molta gent, com vaig tenir l’oportunitat de discutir amigablement en el entreacte d’aquest important avorriment que s’ha estrenat per fi a casa nostre.

    M'agrada

  11. Ahir hi vaig anar. He deixat un … no sé si dir-li crònica, al meu bloc. Em va decebre. Sobre tot la música: massa serialisme, dissonáncies i demés. Em va encantar la dramaturgia aixecada, que possa de relleu coses que Mann només insinua. Em sembla que Apol.lo no és ni tant sols citat en el text de Mann. Però, clar, havia passat Nietzsche pel mig. Potser tinc el problema que no puc dissociar Aschenbach i Mahler (maleït Visconti!).
    L’escenografia és Bogarde+Andresen+Mangano. Basicament, perque el demés es redueix a la pura abstracció.
    El cor i la dramaturgia salven l’espectacle. Segurament valia la pena anar a veure’l.

    M'agrada

  12. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » sirocco

  13. Nagahara

    No, que no vayan personajes públicos, alcaldes, regidores, políticos en general, a los estrenos. Eso es desperdiciar asientos; que vayan si les gusta, pero por compromiso, mala cosa.

    Aún no he ido a esta ópera, y reconozco que me da cierto palo porque Britten es de lo más soporífero que he soportado jamás. En mis noches de insomnio recuerdo la Gloriana y caigo rendido al momento. Vaya.

    M'agrada

  14. Nagahara

    Lo siento, no pude con Britten.No me gusta.
    Lo siento por la preciosa puesta en escena y por el tenor que estaba dando el tajo dignamente, pero no puedo con Britten. ¡Aburrido!
    Normalmente son los cantantes o la puesta en escena las que chafan las óperas, pero a mí este espectáculo me lo aguó el propio compositor. Es cuestión de gustos personales, claro.

    Pero me hace pensar: desde la reinauguración del Liceu se han puesto 5 óperas de Britten, si no recuerdo mal, eso sale a una cada dos temporadas. Es mayor frecuencia de la que se da, por ejemplo, a Strauss. O a la ópera rusa. O la barroca.
    ¿En serio Britten gusta tanto en Barcelona? ¿Además de la tradición wagneriana del Liceu se quiere crear una tadición britteniana?
    Hay muchas joyas de la ópera esperando para ser cantadas. A mi Britten me da un sueño desesperante.

    M'agrada

  15. Amfortas

    Siento disentir Nagahara (y con algunos mas). Estuve el viernes, el día antes de la segunda Die Walküre y me pareció una obra maravillosa. Un taetro de opera debe poner títulos no habituales y con Britten había cuentas pendientes. Espero que se puedan ver algunas operas de el que todavía no se han estrenado. Coincido contigo en que también hay una asignatura pendiente con la opera rusa. Y por suerte para mi Death in Venice se representará también en Madrid ya que es una producción conjunta con el Real.

    M'agrada

  16. Nagahara

    Que la disfrutes en el Real, Amfortas. Si le gusta a la peña que pongan a Britten. Yo creo que la próxima vez me abstendré de ir, prefiero dormir en casa que en la butaca.
    Aplaudo la inclusión de óperas poco habituales en las temoradas.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: