IN FERNEM LAND

Sul fil d’un soffio etesio


En l’abandonada sèrie de les meves àries preferides, el primer Verdi no serà pas per una ària de baix, baríton o mezzosoprano, que són les que més valoro del millor compositor d’òpera italià.

Falstaff, l’última òpera de Giuseppe Verdi, és molt valorada pels musicòlegs, historiadors musicals i estudiosos de l’obra verdiana, però no ha estat mai una obra estimada del públic. Massa trencadora pels verdians, amants de la trilogia popular i del belcanto en general que veuen consolidat el trencament de l’estructura tradicional per apropar-se a models més propers al verisme i al simfonisme imperant en l’àrea germànica.

A mi el Falstaff m’agrada moltíssim, des de sempre, no em feu dir el motiu, però sempre l’he trobada genial, divertida i també trista i una mica cruel, però entranyable i sobretot amb un final antològic.

Què hi pot haver millor que acabar la imprescindible obra verdiana amb una fuga burleta, genial de concepció musical i extraordinari testament d’un home sorrut, compromès i de difícil tracte i personalitat?

Del Falstaff hi ha molts, però molts moments que em poden. Ja sigui per les inspirades i elaborades melodies, ja sigui pel llibret d’Arrigo Boito, perfecte en sintesi i concreció dramàtica i escènica. Una síntesi perfecte de les Alegres comares de Windsor i l’Enric IV de Shakespeare. Des d’el primer monòleg que clou la primera escena del primer acte, “L’Onore! ladri!”, els quartets de les comares amb l’elegant frase d’Alice “E il viso so su me resplenderà Come una stella sull’immensita”, tot el que canta la Quickly amb l’impressionant “Riverenza” al capdavant, la frase dels enamorats i leitmotiv inspiradíssim “Bocca baciata non perde ventura”, el “E poi diranno che un marito geloso è un insensato!” en l’escena de Ford i les àries del tercer acte, la inspirada “Dal labro il canto estasïato vola” de Fenton, la fuga final, “Tutto nel mondo è burla”, fins a l’etèria, misteriosa i dolcíssima “Sul fil d’un soffio etesio” que canta Nanetta, en el inici de la mascarada del parc de Windsor, disfressada de La Reina de les Fades.

L’ària és un largo que s’inicia amb la crida que la reina fa a les fades, nimfes i elfs amb la resposta misteriosa de les veus del cor i l’acompanyament orquestral, diríem que és el recitatiu que ens porta amb els violins a una delicada ària on les “sfomatture”, els “portamenti” i els “pianissimi”, obligats tots ells, han de fer d’aquesta ària pura màgia.

Escrita per a una soprano lírica, moltes vegades ha estat assumida per a una líric lleugera. En l’estrena va ser cantada per Adelina Stehle (1860-1945), soprano italiana casada amb el tenor Edoardo Garbin, el primer Fenton que no agradava gens a Verdi (i ens pensem que la cosa Alagna-Gheorghiu, Dessì-Armiliato, és d’ara), també va ser la primera Nedda dels Pagliacci de Leoncavallo i la primera Maria del Guglielmo Ratcliff de Mascagni.

Al llarg de la historia hauríem de citar a il·lustres sopranos que han cantat aquesta rol dolç, enamoradís i que ha de tenir un cert grau de picardia. Però avui us presento un seguit de sopranos per que escolliu vosaltres, la que més us agradi, clicant sobre el nom accedireu al àudio o vídeo.


Jo, amb el vostre permìs em quedo amb la Freni de l’any 1962.

7 comments

  1. joanpau

    Haig de confessar que em va costar entrar en el Falstaff. Un cop superada l’al•lèrgia que hagi de confessar que li professava me’n he adonat que amaga una música preciosa (a vegades petites cèl•lules musicals)i també un llibret excepcional.
    Potser el punt d’inflexió va ser una representació que vaig veure al Covent Garden amb Bryn Terfel (vaig anar per veure al baríton i vaig sortir subjugat per l’òpera).
    Aquesta ària certament és una filigrana i de les versions que has deixat m’agrada molt la de Maureen O’Flynn que no conec de res. A sortit editat aquest Falstaff?. És d’ara aquesta gravació? On canta aquesta soprano?A part de la O’Flynn qui canta? Jo creia que el Muti tan sols tenia el DVD de Busetto.
    Perdona a bateria de preguntes, però m’ha sorprès.

    M'agrada

  2. Joanpau la Maureen O’Flynn és una cantant d’aquelles que surten i et penses que es menjaran el món i després desapareixen, en perds la pista. En aquest Falstaff de la Sony, gravat a l’Scala de Milà a l’any 1994 està força bé, a mi també m’agrada molt, però em fa l’efecte que hi ha molta tècnica i poca passió.
    La resta del cast era:
    Falstaff: Joan Pons
    Ford: Roberto Frontali
    Fenton: Ramón Vargas
    Dr.Cajus: Ernesto Gavazzi
    Bardolfo: Paolo Barbacini
    Pistola: Luigi Roni
    Mrs. Alice Ford: Daniela Dessí
    Mrs. Quickly: Bernadette Manca di Nissa
    Mrs. Meg Peg: Delores Ziegler
    Dirigeix: RICCARDO MUTI

    M'agrada

  3. wimsey

    Falstaff és la meva òpera preferida de Verdi. Hi ha mil coses que m’encanten, des de les burles de Bardolfo cap al doctor Cajus fins al tractament de la parella de jovenets.

    M'agrada

  4. dandini

    Caram Ximo un altre bingo! Adoro per tots costats aquesta aria i tota l’obra.Aquest aire oníric i naïf alhora es d’una bellesa impagable.De les cantants Freni tot i tenir un instrument poderós sap trobar el punt just al personatge.M’ha sorprès molt favorablement la dolçor de la veu gairebé de timbre infantil de Gianna D’Angelo.Finalment tot i alguna petita fixació trobo maravellosa a Dorothea Roschmann que exhibeix una elegancia vocal irresistible equiparble a Lisa della Casa o Kiri te Kanawa. A veure si algún día ve a cantar per aquestes valls! També hagues estat interessant sentir a Inva Mula i els seus pianíssims de manual.

    M'agrada

  5. Hola Cecilio, benvingut. Doncs no, no l’he vista mai en directa, ni ben pentinada ni desgrenyada. No és una cantant que m’agradi especialment, però m’hagués agradat escoltar-la en un teatre, tot i que posats a demanar impossibles, prefereixo altres cantants.
    Dandini, mira que t’aprecio, però lo de la Gianna D’Angelo no ho acabo d’entendre, a part del pentinat, es veu que aquest post té un aire capil•lar, el cant em sembla ben genèric.
    Wimsey, no podia ser d’altre manera, tot encaixa a la perfecció.

    M'agrada

  6. Yo no he llegado todavía al punto de inflexión, la obra se me atraganta, la mente se me dispersa; y bien sabe dios que lo he intentado con ahínco y un punto de desafío.
    Espero con ansia poder pronto asistir a una representación en vivo para cambiar mi actual opinión. Una ópera muy “teatral”.
    Preciosa el aria, destacada Freni, sorprendente O’Flynn.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: