Tots sabíem que el repartiment del Don Giovanni era bo.
Tots esperàvem aquestes funcions, a part del morbo sense interès (per ja coneguda) de la posada en escena i del seu responsable, pels cantants, que al cap i a la fi i que sigui per molts anys, és l’essència de l’òpera.
Potser perquè la temporada ha estat més fluixa del que esperàvem, havia posat moltes esperances en aquesta darrera representació que si bé no podrà salvar el conjunt de la mediocritat del resultat dels títols programats, al menys em permetrien marxar de vacances una mica més satisfet.
Haig de dir que realment no esperava que m’agradés tant. Les cròniques de la Mei i del bloc del Radigales, així com la crítica oficial s’havien posat d’acord, quasi unànimement, però calia comprovar-ho sobre el terreny, que al cap i a la fi és el que compta més per a mi.
Enllestiré aviat al tenor Christoph Strehl, notòriament el més fluix i de llarg, del excels repartiment d’aquest Don Giovanni. Ens havien dit que era un jove tenor que despuntava amb força, però aquí no ha estat així i després d’una primera ària justeta, en el segon acte ha estat molt poc encertat, calant i sobretot desfiatat en una “Dalla sua pace”, que no hagués passat les eliminatòries del Viñas.
El baix Günther Groissböck, que tan ens va agradar en el Tannhäuser d’aquest any, ha estat més discret i la veu no es projectava gaire, és clar que això els hi passava a tots, depenen de on es situessin per cantar. L’espai escènic, absolutament obert no afavoria bé a la projecció de les veus, i a ell l’ha perjudicat especialment. De totes maneres és un molt bon baix que espero que continuï venint. No és gaire fàcil escoltar una veu de baix, baix.
David Menéndez ha cantant força bé el Masetto, tot i que vocalment la seva veu és força limitada, però ha estat convincent, sobretot com actor.
M’ha agradat molt Juanita Lascarro. La temporada passada ja em va impactar en el segon repartiment de Boulevard Solitude i aquí m’ho ha tornat a confirmar. Molt musical i en estil perfecte.
Després del que havia dit tothom m’esperava molt de Kyle Ketelsen i vocalment m’ha decebut una mica. Potser perquè la projecció de la veu ha quedat tapada en més d’un moment o potser perquè ha començat un pèl fred, amb una ària del catàleg força anodina. Després ha millorat tot i que el seu fort no és pas el registre greu. Com actor absolutament sensacional.
Veronique Gens m’ha agradat molt més aquest cop que en l’estrena de la producció (2002). Ara amb el “Mi tradí” que en la primera versió no es va incloure. Musicalitat, exquisidesa vocal, estil al servei de la partitura i de l’escena. Extraordinària. La vegada que m’ha agradat més.
L’Angeles Blancas és bestial. És un animal escènic incommensurable. Estic entusiasmat amb aquesta senyora i amb aquesta cantant. Diuen que no és gaire mozartiana, doncs a mi m’ha semblat que si, sobretot en el “Non mi dir”, ha demostrat, a part del que explicaré després, que estava en perfecte estil, amb pianíssims, agilitats, coloratura i afinació perfecte. Molt atenta a la partitura i a l’escena. Molt implicada i fent un personatge no gens fàcil. En el “Or sai chi l’onore” del primer acte ens ha aclaparat amb tanta força vocal i escènica. Després de veure-li la Luisa Miller i aquesta Donna Anna no tinc cap dubte que estem davant de la soprano espanyola més interessant de l’actualitat. Si l’any passat va ser la soprano que em va agradar més de tota la temporada, aquesta any repetirà.
Pel final el millor. El més gran cantant i actor que ha passat enguany pel Liceu, Simon Keenlyside. Aquest home té una veu privilegiada, bonica, dúctil, i un cant mozartià extraordinari. Però és que s’implica tant en el personatge, que sembla mentida que pugui cantar tan acuradament, fent tot el que li fan fer. Jo pensava que el cantant atlètic per excel·lència era Graham Clark, però Keenlyside està com ell en plena forma i el supera musicalment parlant, al no defallir mai en l’afinació, el legato i la respiració, mentre fa les coses més inaudites sobre l’escena. renoi quin cantant i quin baríton. Quina lliçó!, quin magisteri musical i interpretatiu. Keenlyside és Don Giovanni, Keenlyside és el rei, el primer, el millor.
Ketelsen, Blancas i Keenlyside (foto Bofill)
Després d’una temporada tan accidentada amb el rendiment de l’orquestra, poc em podia pensar que la última òpera fos la millor, quan acostumen a arrossegar el cansament d’unes temporades extenuants.
Friedrich Haider ha demostrat que sense anar de primeríssima figura i treballant i assajant, és poden treure les coses amb moltíssima dignitat. Fins hi tot hi han hagut moments de so bell (la ci darem la mano). L’orquestra ha sonat, si no amb un so espectacular, al menys homogènia i compacta. De la direcció de Haider li retrec els temps excessivament vius, no tan a l’obertura que con que no hi ha cantants, pot accelerar el que vulgui, però en el final del primer acte, ha fet desquadrar més d’un cop el concertant. Mai ha tapat a les veus i diguem que la rapidesa en el temps li anava de meravella al muntatge de Bieito.
Bé, del muntatge de Calixto Bieito començaré per les coses positives, que també en té. Segurament avui en dia no hi ha cap director escènic que tregui tan rendiment dels cantants com ell. Tots fan de manera extraordinàriament aplicada el que se’ls hi diu i això només és el seu mèrit. Veient la vertiginosa posada en escena i el molt que els hi demana als cantants, a nivell d’actors, i com li responen tots, tant sols em queda dir-li, Bravo Bieito. Però aquí s’ha acabat. Si avui hagués sortit a saludar m’hagués despatxat a gust.
Tampoc hi deu haver cap director escènic que fidel a les seves filies i fòbies, repeteixi un muntatge darrera un altre les seves obsessions sexuals i estètiques com ell. En aquest muntatge poc importa que un cantant hagi de fer una ària de dificultat tècnica extrema, ell ha decidit que no el pot deixar que canti, no, ha de fer mil i una cosa, sobretot per que la gent no s’avorreixi escoltant el que canta. Que la Zerlina o la Donna Anna (aquesta mig asseguda en un taburet i aganfant-se a la barra del darrere) hagin de cantar obertes de cames les seves àries mentre se les follen, és gratuït, de poca importància escènica i de molt morbo i provocació. No aporta res a la pròpia dramatúrgia. RES, es senzillament perquè aquest senyor ha decidit que no es pot parar ni un moment, ni tant sols quan la música sembli indicar el contrari, tant li fa.
Això és el que em molesta més, aquest despreci a la partitura. Importa més la dramaturgia que el cant.
Què la Donna Anna s’hagi convertir en una Juani, xabacana i ordinària, vestida com una puta o que la Donna Elvira hagi d’escopir el que no es vol empassar després de no adonar-se’n que allò que s’acaba de posar a la boca no és de Don Giovanni si no del Leporello, és una de les mil incongruències d’un muntatge que no ens podem prendre seriosament, tot i voler ser transcendent.
L’escena del pretès cementiri, potser una de les més reeixides sota el meu punt de vista, Don Giovanni i Leporello se’n begut tot el possible i han esnifat tot el que han volgut. Aleshores és normal que vegin visions i escoltin veus. Això mateix hagués pogut passar en el happening final, però no. Apareix el Commendatore de dins del capó del cotxe de Don Giovanni, quan en el primer acte un cop mort, se’l enduen Donna Anna i Don Ottavio. Qui la tornat a posar allà dins? Si és una visió dels penjats, com és que la Happy Flowers de Donna Elvira s’espanta quan el veu, o és que s’ha fumat un porret i també veu visions?.
Estic tip de les “Bieitades”. Don Ottavio i Massetto tenen problemes d’ejaculació precoç mentre les seves parelles han de fer les coloratures a cops de pelvis. Barrets mexicans, horterisme elevat a l’enèsima potencia. Brutícia, merda, pixarades, vòmits, mamades, drogues i alcohol a dojo. Tot això en tres hores de música excelsa.
La disbauxa del final Gens, Ketelsen i Keenlyside (foto Bofill)
M’avorreix i em repugna aquesta teatralitat buida, feta per escandalitzar.
Don Giovanni potser és l’òpera més sexual del repertori, però la manera que té d’entendre el sexe Bieito no m’agrada i sempre és la mateixa. No té més sorpreses aquest senyor. Ja sigui quan violen a un noiet en el Ballo o la necrofília del Wozzec o ara la disbauxa d’una nit de cap de setmana al port olímpic. En el cervell d’aquest gran home de teatre, tot és brut, tot fa pudor, tot és sempre igual, i em cansa.
El final que s’inventa Bieito és el més sorprenent. Esdevé un final reaccionari, molt moralista. Em sorprèn i si no hagués estat per la disbauxa extra musical, fins hi tot diria que és un final de dretes.
Quina merda!
Si trobeu que he estat groller, perdoneu-me, però hi ha coses que no poden ser dites amb eufemismes. Potser és que jo també vull “epater le bourgeois”?, no, em coneixeu prou bé i si no ho dic rebento.
En l’espai pels comentaris teniu tot el dret a bufar-me i a protestar, faltaria més.
Demà, potser més Wagner i recordeu que aquest Don Giovanni el dia 30 va per la ràdio.
IN FERNEM LAND 
Ay, Ximo, yo paso de comentar las Bieitadas y seguro que si las veo digo cosas peores que tu. No deja de extrañarme que Simon Keenlyside sea tan “mandao” y haga ciertas cosas habiendo visto lo tremendamente timido que es. Por cierto, me alegro de que le salieran bien las cosas y de que a ti te haya gustado. No me extraña porque a mi este hombre me parece que todo lo hace bien…pero no esta mal saber porque tengo entrada para Septiembre en CG, jejeje.
El dia 30 estaré pegada a la radio, tiene sus ventajas…no tengo que ver las ocurrencias del señor Bieito 😛
M'agradaM'agrada
Keenlyside es el mejor Don Giovanni de la actualidad.
Me alegra un montón que te gustara tanto, ximo.
Lo escucharemos por Cataluyna Ràdio 😉
M'agradaM'agrada
Sí, amic Ximo, si bé no era jo el que tenies just a sobre al pis de dalt que gairebé va eclipsar a la Blancas amb els seus crits i aplaudiments desmesurats, he de dir que em va satisfer força l’aspecte musical de DG. No puc dir el mateix de l’espectacle bleitesc que per falta d’experiència d’haver-lo viscut abans em va provocar cert estat de xoc, no pas tant per lo transgressor i groller, que ves, a aquestes edats ja no ens sorprèn res, sinó per la falta de coherència del muntatge en general. El final no l’hagués previst millor el mateix Emilio Aragón.
No puc pas dir una paraula que aporti res al que has dit sobre els cantants, per mi la Blancas genial, en Keenlyside per haver-lo vist per primera vegada en aquest DG no em va acabar de fer el pes. Les raons poden ser l’extraordinari estrès que en Bleito provoca als cantants, forçant-los a interpretar i a cantar en situacions i posicions francament difícils i de resultats nefastos pels qui volíem sentir les àries de catàleg amb unes mínimes condicions d’audibilitat. L’ambient va ser terriblement fred al inici i no es va començar a connectar amb el públic fins ben avançat el primer acte.
Hi ha però una cosa positiva, ahir donat que la mitjana d’edat havia baixat ben bé 20 anys, no hi va haver cors de senyores crepades tossint dodecafònicament.
M'agradaM'agrada
Coindimos muy mucho con las bieitadas de rigor que de gracia tienen muy poco y además son ya poco novedosos.
Me extraña que hubiera personas que se divirtieran el pasado martes, sobre todo e insisto con toda la escena de la cena y de las guarradas que desde cerca se pudieron apercibir ( eruptos, mmucosidades, lanzamientos de las yemas y las salchichitas de frankfurt, el ruido perjudicando la música); si esto es gracia e inteligencia creativa, a mi no me la hizo y me indignó, soltándole a Bieito al final de la función todo lo que pude y más.
De todos modos si Bieito produce gracia, pues para gustos…los colores
M'agradaM'agrada
El montatge de Bieito, que vaig veure pel 33 fa uns anys, em sembla no tan sols de mal gust, que això en tot cas també dependrà del gust de cadascú, sino mal pensat pels molts errors respecte al texte (pareix que a Bieito poc l’importa el libreto) i perquè no deixa al públic gaudir de la música, més bé pareix que vol eclipsar-la. A mi em va semblar molt roïn, no tant per que fora provocador (a mi, personalment, no em va provocar), sino perquè, operísticament (que no teatralment), no funcionava.
M'agradaM'agrada
Coincideixo que Keenlyside és boníssim, recordo com la Dessay i ell van convertir aquella mediocritat de Hamlet en una cosa sublim. I m’encanta això de “cantant atleta”, tot i que Clark té força anyets més.
M'agradaM'agrada
Ximo.Vaig veure la producció d’en Bieito de l’any 2002. Em va semblar pura divagació escènica, obscenitat gratuïta. No em podia concentrar veient aquell disbarat teatral (?) sobre una partitura tan sublim…En un moment donat em va ajudar la imaginació: Vaig fer veure que una colla de passavolants de les Rambles havien entrat i sense cap direcció havien improvisat un Don Giovanni on hi “cutrejaven” voluntariament el xandall del Barça, les miccions del play boy i aquella Donna Anna cenyida d’estampat de tigre…Per mi això és la negació de la vertadera creativitat. Si aquest home volia fer un Don Giovanni morbós, que es presta, fins i tot aixì ho havia de fer amb art, al servei de la partitura i dels intèrprets que l’han d’executar.
Celebro molt que sis anys més tard, coincidim, Ximo.
M'agradaM'agrada
Una autèntica merda escènica. Sort o llàstima del cast que han salvat aquesta porqueria de la bronca que realment es mereix aquesta ment malalta
M'agradaM'agrada
Amic Mario, vols dir que no has confós el Keenlyside amb el Ketelsen (aquest és el que canta l’ària del catàleg). És que m’estranya molt que The King, The First and The Best no t’hagi agradat, francament.
Frog, benvingut encara que sigui per comentar aquest espectacle que penso que no t’ha agradat gaire. Hi vares anar ahir, oi?, el primer dia hi va haver bronca sonada pel nostre amic.
Olympia, sempre coincidim, fa sis anys també em va semblar bruta i grollera, però con que el cast era més discret, no em va molestar tan. El divendres amb aquelles lluminàries em va saber molt greu.
Titus mira que jo ho he fet llarg, oi?. Tu amb quatre línies l’has encertat de ple. D’això se’n diu síntesi. Gràcies
Wimsey, és clar que és més gran, però Clark vint-i-cinc anys enrere amb plenes facultats físiques no tenia l’excel•lència vocal de Keenlyside.
Alex no és tan estrany, hi ha gent que vol trobar això a l’òpera, perquè creuen que s’ha d’evolucionar i no se quantes coses més. Si no és trenca tot no val. Jo no em considero un tradicionalista, ans el contrari, però el que no puc suportar és veure a la senyora Blancas oberta de cames intentant no perdre l’equilibri, mentre té al tenor entretingut simulant que li fa un clau i ha de cantar un ària d’extrema dificultat.
Kende i Zerlina, no us perdeu la transmissió, efectivament, tant sols escoltarem el cant, però també escoltareu la quantitat de sorolls que es produeixen en l’escena del sopar, principalment, però al menys no veureu la brutícia.
M'agradaM'agrada
I no us pregunteu per què el king com diu en Ximo, que pot triar doncs és un Don Giovanni reputat, vol participar en una producció d’en Bieito?
M'agradaM'agrada
Mei, jo crec que The King, The Best and The First, és un gran professional, com la Blancas, la Gens i la resta, i participarà en totes les produccions que el contractin.
Per molt prestigi que tingui un director i per molt que grans cantants participin en les seves propostes escèniques, no m’ha de fer canviar la percepció d’un espectacle, que em continua semblant senzillament dolent. El pitjor, de llarg, dels tres que ha fet pel Liceu.
També podríem fer un exercici divertit, i començar a pensar quins cantants extraordinaris de l’actualitat no hi voldrien participar en un joc, sota el meu punt de vista, brut com aquest.
Fins hi tot The King, The Best and The First, pot tenir gustos radicalment diferents als meus i no per això, ni ell deixarà de ser The King, The Best and The First i jo deixaré de pensar el que penso del Don Giovanni de Calixto Bieito.
M'agradaM'agrada
Los cantantes, efectivamente, pueden aceptar o no una producción. Carmen Remigio y creo que Kurt Streit no quisieron participar en la escenificación de Bieito del “Don Giovanni” de 2002 y salieron del reparto previsto. Pero, por lo general, aceptan lo que les viene encima y algunos intérpretes incluso ilusionados (Blancas) por lo que puede ser una “experiencia”. Otra cosa es que quieran repetir con el “niño prodigio” que es Bieito.
Son tántas las imbecilidades reunidas en esta producción que no sé cuál destacar. El post y los comentaristas ya han dicho bastante.
Es probable que el propio Bieito sea víctima de sus excentricidades y obsesiones sexuales que debiera resolver en privado y no plasmarlas en escena. Claro que mientras haya teatros que lo contraten seguirá “ideando” estas basuras, para goce de algunos y disgusto de los demás.
Llegará un momento que habrá llegado tan lejos, si nadie le frena, que se quedará sin “ideas” y tendrá que hacer la ruta del cangrejo, hacia atrás.
Su sentido de la sexualidad es tan barato y zafio que su plasmación escénica es cualquier cosa menos atractiva y estimulante y podría serlo, pues, concretamente “Don Giovanni”, por su trama y su desarrollo da pie a ello. Baste recordar el film de Joseph Losey y, especialmente, la escena de “La ci darem la mano” con Berganza y Raimondi.
Algunos cantantes de este estupendo reparto parecen estar a gusto con lo que hacen, especialmente Keenlyside (una experiencia pevia fue “1984” de Maazel) y Ketelsen (cantante que me ha decepcionado mucho aunque esté excelente como actor), pero no sé qué pensará ahora Angeles Blancas ahora, después de los resbalones montada sobre esos tacones y con aquél infame atuendo que la hace contrahecha…
Tendremos más Bieito si la dirección artística del Liceu nos lo sigue imponiendo. Otra cosa sería que una escenificación de este señor fuera verdaderamente interesante y comprobada previamente en otros teatros (hasta el presente no sé de ninguna que no haya sido masivamente protestada) y entonces se presentara aquí. De momento el Liceu seguirá siendo “conejo de Indias”.
Es curioso cómo cambian las cosas. Antes cuando algo se protestaba notoriamente se retiraba de escena y a los culpables no se les contrataba más. Ahora cuando esto sucede se les contrata cada año para así fastidiar (por no poner otro verbo) al público que paga. Es decir “cornudos y apaleados”, como en el cuento de Boccaccio.
M'agradaM'agrada
En primer lloc, crec que els coneixedors de l’òpera de Mozart vagin a escoltar-la per divertir-se, com diu l’amic Alex. És una òpera seriosa que dóna molt a pensar.
Referent el qué diu l’amic Titus, jo crec que Bieito si coneixia bé el llibretista Da Ponte.
No hem d’oblidar que D. Giovanni és un perssonatge completament amoral,sense escrupuls ni conciència. Un home sumergit als vicis més desagradales i sense fre. No coneix la bondat, l’amistat ni l’autentic amor,degradat per tanta malicia.
Una òpera què en el seu estrena també va èsser escridassada, per l’atreviment de l’argument.
Penssant amb àquella, penso que el D. Giovanni de Bieito i traspassant-ho al s.XXI crec que és bastant encertat. Aixó si carregant les tintes…
M'agradaM'agrada
Benvolguda Isolda, la societat ha canviat mot des de que Mozart i Da Ponte varen estrenar el Don Giovanni causant el escàndol pertinent al públic que en aquell moment hi varen assistir. No crec que per aquest motiu cada muntatge del Don Giovanni hagi d’escandalitzar al públic del moment que es representi. Allò que era escandalitzant en aquell temps, ara ho podem veure obrint la televisió a prime time.
De la mateixa manera pensar que La Traviata ens ha de continuar escandalitzant és absurd, ara ja no pot ser així. De fet una meuca com la Violeta, en mans de Richard Gere a Pretty Woman va agradar fins hi tot a les iaies. Ara s’accepta i es tema de diaris i magazines, que les anacròniques famílies reials, s’exposin davant l’opinió púbica amb el detall de la seva vida privada, fins el punt de saber que el príncep hereu de la monarquia més antiga del món, li agradava ser el tampax de la seva fulana, ara feliçment casats i beneïts fins hi tot per The Queen.
Imaginat si han canviat les coses!
Potser si volen escandalitzar tan el millor seria agafar noves temàtiques o les mateixes però amb músiques més adients per una nit de disbauxa embogida. No em puc imaginar aquest personatges tant barruers i frikis del Don Giovanni de Bieito, ballant, follant i drogant-se amb música de Mozart, mentre fan coloratures i escales descendents. Anacrònic, lleig, provocador, gratuït i sobretot irreal. Els personatges que ens descriu Bieito, no tenen res a veure, formalment, amb els personatges que descriu Da Ponte, res.
El principal problema és precisament aquest, voler escandalitzar, que aquest sigui el únic objectiu d’una representació d’òpera. Cal que em recordi el Sr. Bieito les barbaritats que es poden arribar a cometre en una nit boja, de drogues i perversió?. Em nego a posar el sexe com una cosa bruta i negativa, quan a qui més qui menys ens agrada d’allò més, però no fet d’aquesta manera. El que fa trempar al Bieito a mi em produeix fàstic.
Deia l’amic Dandini en el bloc de la Mei, que un personatge que s’ha passat per la pedra a 1003 espanyoles, a part de la llista de guiris que anomena el Leporello, ha de ser així. Doncs mira, tinc els meus dubtes. Amb el ritme que porta en una nit, és impossible que se li aixequi per molt Viagra que gasti i en tot cas, també hi pot haver personatges no tant tirats, igualment amorals, que cometin les mateixes barbaritats sense ser visualment tant rastres i bruts. És aquesta merda visual la que em molesta.
Es pot mostrar la perversió de moltes maneres. No recordo haver sortit del cinema més indignat de la baixesa moral d’uns personatges absolutament amorals, com després de veure Dangerous Liaisons (1988), la pel•lícula de Stephen Frears, on no calia muntar aquest ciri que munta el Bieito per sortir indignat de la sala del cinema, per la baixesa moral dels personatges i les situacions.
Avui no ens escandalitza l’atreviment del argument de Don Giovanni, de fet, d’aquest espectacle no m’escandalitza res, senzillament no m’agrada i em costa molt creure que pugui agradar a algú que li agradi l’òpera, sincerament, sense por a que per dir que això és una autèntica porqueria, siguis titllat de retrograda, antiquat o no estar a l’alçada del que el públic d’avui demana d’un teatre d’òpera. Això no és així en absolut, per allà on passa Bieito és escridassat, també a Alemanya, malgrat això, els teatres s’han encaparrat en programar-lo, no m’estranya, s’esgoten les entrades, el morbo és molt cridaner, i rentable, però difícilment productiu. És bo pel teatre pel fet que es fa molta taquilla.
Jo puc estar en desacord en una proposta, senzillament perquè és absurd estar d’acord en tot el que ens programa un teatre, sobretot quan intenta agradar a tothom. Jo estic tant en desacord amb la Luisa Miller com amb el Don Giovanni, una merda tots dos
M'agradaM'agrada
Ximo, només recordar-te que el cantants d’aquesta producció no pertanyen a la nòmina del Liceu, són agents lliures… Quan signen un contracte, i més d’una producció que ja s’ha estrenat, saben molt bé a què hi van…
Es pot ser molt professional però suposo que tot té els seus límits i si tu dius que la seva professionalitat els fa fer coses en les que no hi creuen estàs deixant molt baix el seu nivell artístic…
M'agradaM'agrada
Yo sí creo que a veces ocurre lo que dice Ximo, porque cuando se dan cuenta de donde se metieron es demasiado tarde para echar atras..pero no creo que ese sea el caso de este Don Giovanni que es un montaje ya conocido, incluso fuera de España (en ENO, por ejemplo). Mas bien pienso que a cantantes como Simon Keenlyside que han cantado el papel mas veces de las que pueden recordar, les divierte hacer cosas diferentes…y encima les pagan. Y es que si lo piensas bien, desde el punto de vista teatral..la cosa tiene su miga. Desde el musical…como tu dices, es THE KING, no tiene que preocuparse 🙂
M'agradaM'agrada
Avui he anat a veure el DG. Vaig comprar l’entrada perque el repartiment el considerava molt interessant i no m’ha decebut. L’altra vegada que es va representar al Liceu no hi vaig anar perque a mi el Calixto Bieito no m’agrada gens i em possa de mala ll….. No entenc com pot tenir tant d’èxit. Jo havia vist fa uns quants anys un parell d’obres dirigides per ell quan encara no era tan conegut i ja no em van agradar i aleshores era molt moderat. Aquesta producció l’ha he trobada horrorosa. Quan els cantats han sortit a saludar havien d’anar en compte de no trepitjar alguna de les moltes coses que hi havia escampades pel terra. Algun dia cauran i es faran mal. No anem bé.
M'agradaM'agrada
Mei, i què vols dir amb això? Que com li agrada a Keenlyside (això no ho saps ni tu ni jo) ja m’ha d’agradar a mi? doncs no, ho sento. Keenlyside és el mes gran Don Giovanni del moment, i canta produccions arreu. La del MET que és horrorosa i aquesta, que també ho és.
Continuo pensant que és un gran professional i no està amb nòmina, de fet no hi han cantants amb nòmina, però el paguen per fer el que fa i ell, en el cas que no li agradés, no crec que es tiri enrere per aquest motiu, ho trobo absurd i de molt poca professionalitat per part dels cantants que ho varen fer en l’estrena d’aquesta producció.
De fet estic segur que fa coses que no li agraden, com tots. Dubto molt que estigui eentusiaamat amb el 1984 de Lorin Maazel.
Anna, feia temps que no deixaves comentaris. Jo avui també hi era (a la primera part) després he marxat al Auditori amb recança, tot i que al Auditori m’he emocionat de valent. Aquest Don Giovanni té una qualitat musical (sort d’això) excel·lent, de fet jo el considero l’espectacle més rodó, musicalment parlant, de la temporada.
M'agradaM'agrada
Jo no he dit això, tu dius tot tu… A mi tant me fa que t’agradi o no què vols que et digui…
M'agradaM'agrada
Mei, estem parlant, tots diem coses i intentem argumentar les nostres possicions, no et sembla?.Digues el que vulguis, el que et sembli més oportú, com sempre, no? 😯 😯 😯
M'agradaM'agrada
El que volia dir, si és que no ha quedat prou clar, és que a cadascú té impressions diferents d’un espectacle… Han quedat ben clares quines eren les teves impressions…
Jo només volia aportar enmig de tanta destralada la possibilitat de què els intèrprets podrien estar d’acord amb els plantejaments d’en Bieito, res més… I si no ens agrada pensar en aquesta possibilitat què hi farem…
M'agradaM'agrada
No sabremos nunca, o muy pocas veces, si a los interpretes les gusta o no una determinada producción, si la aceptan como un reto, como una oportunidad, o deciden “sufrirla” por cualquier otro motivo. Ellos sabrán y a mi, como espectadora, poco me importa.
Yo ya he sufrido a Bieito en esta puesta en escena y por ello no he querido volver a verla, a pesar del interesante reparto o precisamente por ello. Cuando voy al teatro quiero disfrutar del espectáculo completo (vocal y escénico), como sabia que en esta ocasión no sería así, he preferido esperar para poder gozar de las voces de Keenlyside y de Blancas sin que el protagonismo de Bieto me lo impida.
M'agradaM'agrada
Hola Ximo.
Quina llàstima, no saps el greu que em sap no haver sabut que ahir diumenge vas anar al Don Giovanni. Jo també hi era però no et vaig dir res, doncs vaig suposar que havent vist aquesta de divendres, no hi tornaries. Vaig estar a punt d’enviar-te un mail privat. M’hagués fet il•lusió saludar-te. Un altre dia que baixi a Barcelona t’ho diré i afixi segur que l’encerto.
Jo ahir vaig m’ho vaig passar bé, tot hi estar força d’acord amb tots els que no us agrada el plantejament que fa Bieito.
Jo d’entrada haig de dir que el trobo ben ideat, però molt mal resolt. Podríem dir allò que es diu ara de “se li ha anat l’olla”.
Per sobre de tot hi han els cantants i actors, i en això em sembla que tots estem d’acord. Al costat meu fins hi tot hi havia una parella que varen llençar bravos al tenor i això si que no ho vaig entendre.
El que més em va agradar Keenlyside, és clar, però Ketelsen casi et diria que a la mateixa alçada. La meva dona em va dir, ara que no ens llegeix ningú, que tenia més morbo que el Don Giovanni, si se’n entera que he dit això em matarà.
Les dones em van agradar totes.
En definitiva un boníssim Don Giovanni, passat de rosca, però que miris per on t’ho miris, assoleix un èxit rotund, omple el teatre i d’un públic que no hi entén gaire d’òpera, doncs el comentaris que escoltava pel voltant meu em feien petar de riure, però qui sap si seran públic pel demà.
Felicitats per les 200.000 visites, pel sant i pel bloc. Ah! i bon estiu. Jo encara tinc uns quants dies per anar a fer muntanya.
Salut!
M'agradaM'agrada
Amic Ximo m’agrada molt l’òpera desde fa quaranta anys i vaij disfrutar enormement amb la part musical i escènica d’aquest Don Giovanni.Crec que en general els cantants amb certa agilitat escènica s’engresquen amb propóstes d’aquesta mena.Jo vaig parlar personalment amb Simon i Kyle al terme de la primera i estaven absolutament encantats per la posada en escena.En segon lloc hem d’alegrarnos de que la mitjana d’edat baixi en un espectacle operístic aixó ens allunya de l’anquilosi,al cap i a la fi el Don giovanni era un home d’una gran vitalitat i que seduia les dones no a distància sino al llit.Estic totalment en contra de sacralitzar l’espectacle operístic i em sembla perfecte que s’ens presenti una visió extrema si voleu pero actual.Brut o net aquest home és un mite ,estudiat per totes les escoles de Psiquiatia d’arreu del món,i un fornicador compolsiu sense mesura.Em sembla absolutament ridicul que aquest montatge escandalisi.Estic totalment convençut que Mozart tenia en aquesta obra un especial interes en provocar al públic,doncs el tema s’hi presta.La nostra cultura audiovisual actual ha capgirat totalment el món del art i no entenc com no ens escandalitzem amb una pelicula i si a l’òpera.A pesar d’agradarme els montatges de Bieito sempre he intentat ser una persona positiva , equilibrada i de seny en la meva vida.El públic diguemne tradicional sempre ha sigut un defensor d’aquestes qualitats per aixó em resulta tremendament còmic veure com perden els papers i resten amb les cares desencaixades escridassant al Calixto,ho passen ben malament pero segur que repetirien .El comportament del esser humà és ben estrany…Una abraçada a tots tant els que opinin com jo com els que creguin tot el contrari!
M'agradaM'agrada
Amic Dandini. Ja fa molt temps que em coneixes i saps perfectament que no m’escandalitza el Bieito. Sembla mentida que després de la quantitat de paraules que he escrit per exposar la meva opinió, et quedis amb una cosa que no és.
Hi ha moltes maneres de mostrar l’amoralitat dels personatges, fins hi tot hi ha moltes maneres de mostrar, si es que cal, el que ens mostra el Bieito. També hi ha moltes maneres de presentar els personatges del Don Giovanni, fins hi tot ni ha una que pot respectar l’essència del original, que en aquest cas jo crec que no és així. No puc tornar a insistir, al final em direu passat!, amb el mal gust que utilitza Bieito per provocar el “interès” del espectador. És això el que no m’agrada, no em posis al mateix sac dels que s’escandalitzen i surten aïrats contra la direcció del teatre demanant la dimissió del Matabosch.
NO, hi ho saps prou bé, per tan, cal pensar que hi ha gent que no li agrada aquest espectacle que perfectament es poden situar en la banda progressista i innovadora del òpera, i jo estic allà, no us equivoqueu, o no vulgueu confondre a qui no em coneix tant bé com vosaltres. Sembla que ho estàs amb el Bieito i la modernitat o ets un carca, i això permeteu-me que us digui que és simplista i manipulador.
Per altra part, que els teus amics Simon i Kyle estiguin encantats, no em predisposa ni a favor ni en contra, tan sols em donen ganes de dir-te, presenta-me’ls.
M'agradaM'agrada
Amic Ximo ja sabem tots que tu no ets un afeccionat reaccionari i que no ets d’aquelles persones que rebutjen sobre l’escenari tot alló que s’alluny del que es feia abans.Tantmateix crec que davant d’un ser mentider,pervers i assassi com Don Giovanni no hauria de costar gaire acceptar una posada en escena barruera,violenta i provocadora amb un nivellaç de moviment actoral i amb moltes hores de preparació.Algú a aquesta alçada de la película pot defensar que vol un Don giovanni elegant i de modals exquisits que enamori a les seyores de 70 anys de la platea? Jo simplement crec que el públic no és tonto i al cap i a la fi veu que el nivell escènic supera de molt l’improvisació malauradament tant habitual.Quand surten a saludar els cantants i es senten aquestes ovacions atronadores crec que s’està jutjant també un component actoral que t’agradi o no ha estat ideat pel Calixto Bieito.Una versió concert no hagués aconseguit aquest autèntic festival de bravos.Respecte al públic reaccionari et puc dir que tots aquells que varen rebutjar el Tannhauser d’en Carsen ara deuen està tirant dardos a una foto del Calixto.
M'agradaM'agrada
Dandini, amic, m’he topat al llarg de la meva vida, amb ser exquisits formalment, d’una baixesa moral com la del Don Giovanni de Da Ponte. Els del Bieito no formen part del meu cercle,d’amics, coneguts i saludats.
Ja ho sé que el que ens planteja Bieito és real com la vida, però l’òpera no és real com la mateixa vida, ni tant sols el Don Giovanni, amb el fantasmes, els Comendadors i la Zerlina ensangonada el dia del casament. Hi ha noies i del ambient que ens presenta el Bieito, que vagin per desvirgar al altar?, ho dubto i més tant llançades com la Zerlina Bieitesca.
És igual amic, ni jo et convenceré a tu ni a la legió de gent que pensem com tu i tu ho aconseguiràs. És un espectacle fet per això mateix, per discrepar, o t’agrada o no, no et deixa indiferent, i això està bé, però deixeu-me dir, que no m’agrada gens.
Ah! i ves en compte amb les senyores de 70, en coneixes moltes que a més son amistats de fa molts anys, i a veure si et punxaran (je, je, je, je)
I la última, tant sols enamora a les senyores el Don Giovanni?, al Liceu aplaudia tothom, fins hi tot jo que no em va agradar gens l’escena. Quina culpa en tenen els fantàstics cantants. Potser si hagués tornat a sortir el Bieito les unanimitats haguessin desaparegut, i no precisament per les escridassades de les senyores de 70.
M'agradaM'agrada
Perdó a les meves amigues de 70 anys us estimo i us haig de dir que la vostra mentalitat correspon a una edat molt més jove.Un petó a totes!
M'agradaM'agrada
no pienso justificarme, ME GUSTA BIEITO, BRAVO POR EL¡¡¡
M'agradaM'agrada
A mi tambien Pilar me encantan sus producciones pese a sus aspectos discutibles.Cuando salgo de un espectáculo suyo siento como si me hubiera liberado de la losa pesante de la tradición rancia y totalmente absurda que algunos se empeñan en asociar al mundo de la ópera.Un abrazo a los dos!
M'agradaM'agrada
Què vol dir tradició rància? Tot el que no sigui Calixto Bieito és ranci?.
Si hi ha persones que necessiten anar a l’òpera per sentir sensacions vertiginoses, els hi recomanaria que vagin a Port Aventura. L’òpera és un altre cosa i mai ha tingut la pretensió de regirar l’estomac del espectador.
Jo sóc vella, tinc més de setanta anys. No demano que el Don Giovanni em sedueixi, això li demanava al meu marit. Tampoc sóc tonta i se valorar l’evolució en positiu que ha fet el món de l’òpera, però no podem perdre de vista que l’òpera s’ha de fer per a tots i quan dic tots em refereixo a la gent rància com jo, que mentre tinguem força per sortir de casa volem continuar disfrutant de l’òpera i no veure’ns obligats a quedar-nos escoltant els discs de tota la vida. El públic es mereix un respecte i moltes vegades el Sr. Bieito ens el perd, a una part significativa del públic, crec que si. Les seves son propostes radicals que potser no tenen cabuda en el Liceu. Altres ciutats europees no fan els muntatges d’aquest senyor al primer teatre.
Algú em podria dir, quans teatres de primera han programat els seus espectacles?. Vull dir aquests teatres que vostès anomenen sovint. No em refereixo a teatres alemanys de províncies.
M'agradaM'agrada
Estic segura que el Calixto Bieito estaria molt content si llegis tots aquests comentaris perque precisament això és el que sempre busca: la polèmica i que el públic es manifesti ben sorollossament. És molt hàbil. És un bon director de cantants i d’actors però encara és millor perruquer o barber perque sap prendre el pel a molts de nosaltres. Jo no soc reaccionaria ni carca ni m’escandalitzo, però davant d’aquest tipus de produccions em sento estafada. Aquesta vegada vaig anar a veure el DG perque el repartiment era molt i ja estava mentalitzada respecte a la producció artística que com ja vaig dir la vaig trobar de molt mal gust.
M'agradaM'agrada
Yo pensaba que el arte era estética, o que la estética era arte, pero resulta que estoy equivocado.
Según Bieito lo antiestético, al estilo calle de las Tapies años 50; meadas en público, con desprendimiento de líquido de verdad o preparado; mujeres que en lugar de doña Anna debieran llamarse Annuta, por lo de Anna y puta; lanzamiento de huevos y salchichas; fellatios con posterior intento de enjuague…,esto, por lo que se ve, es modernidad y puesta al día de una ópera con música compuesta por minuetos, serenatas, etc. y el Sr Giovanni, que es muy culto, con tejanos y bebiendo cerveza o coca-cola reconoce las óperas “Una cosa rara”, “I litiganti” y “Le nozze de Figaro”, cuando dado su comportamiento y maneras, en esta versión, “a prou feines” debiera reconocer el último éxito del verano.
Es mejor pronunciarse como Pilar: me gusta y prou, pues los planteamientos de Bieito no soportan una pormenorización seria, caen por su propio peso y hieren muchas sensibilidades, tanto de personas mayores como jóvenes y si es exitoso, que no lo niego (al menos en el Liceu) es porque siempre hay alguien que piensa “a ver si esta vez se quitan los calzoncillos o los pantys” (a veces se los han quitado). De momento en esta función se han quitado las camisas y se han hecho toqueteos por todas partes. Algo es algo. Pero es que además sin ninguna gracia, pues Bieito carece del sentido de lo sexy y lo suple por la crudeza más troglodita y zafia.
Si el planteamiento de la obra tuviera un look atractivo y sensual (sin necesidad de perrucas blancas), puede que yo fuera el primero en aplaudirlo, pero no soporto la vulgaridad y la memez.
De todas maneras Bieito siempre consigue que se hable de él. En ésto es un genio, sin duda. Veremos qué hará cuándo haya agotado su revoltillo de suciedad y provocación porque todo tiene un límite, o no…?
M'agradaM'agrada
Així ho sento:crec que l’òpera necessita directors gosarats que de tant en tant faigin tontollar la tradició que no és sinónim de qualitat.Tant en el Don Carlos com en aquest Don Giovanni,el Liceu ha tingut una deferència especial al no incloure aquests espectacles en els torns habituals com mida per no molestar a ningú.D’aquesta forma la decisió d’assistir a algún d’aquests espectacles ha recaigut exclusivament sobre els afeccionats.Crec que entre els afeccionats a l’òpera en Calixto Bieito i el seu tarannà son prou coneguts i tothom en el teatre sabía quin tipus d’espectacle anava a veure.A partir d’aquest punt que cada espectador en tregui les seves conclusions.A mi personalment em sembla que és un espectacle memorable.Crec que un personatge tant pervers com Don Giovanni seria lògic que ens deixes una mica ofesos doncs ell gaudia de forma compulsiva humiliant i ofenent l’honor de les dones.
M'agradaM'agrada
Ximo y toos los demas, me ha encantado poder leer todas estas opinions sobre la produccion y los cantantes…bueno a veces mas sobre la produccion que los cantantes… No la vi y como tal poco podria anadir o comentar. Pero si, el hecho de que estes tan encantado con SK me hace esperar con mas ansias mi funccion del 13 de Septiembre cuando lo vere en DG en ROH. Seguro que despues de estas imagenes que habeis provocados en mi mente (y mi estomago :-S) la produccion de ROH me parecera sosa y aburrida…pero ya veremos, os contare 🙂 Me apetece mucho escucharle y verle en el escenario porque en el Carlo fue solo una primera prueba que me dejo con ganas de mas para convencerme. Ademas DG es una de las operas que mas me gustan, justo porque toque provocativo del tema y la belleza tremenda y seductora de la musica. Si DG es un imoral que transpuesto a nuestros dias podria ser un personaje tan asqueroso como lo describe Bieito pero tengo que reconocer, aunque parezca cursi que a mi me agrada mucho mas el DG de Mozart que a pesar de ser igual de imoral algun encanto tiene para poder llevarse a su cama las mas de 1003 mujeres 🙂 me encanta el toque ironico que le pone Mozart y no creo que quita algo a la seriedad del final cuando la castiga llega sin fallar. Es lo que anoro a veces en los montajes modernos de Mozart, que le quitan justo lo especizl que tenia de compaginar tam bien las cosas serias con las ironias, con el juego. Mozart como nadie supo disfrazar la seriedad y dureza de la vida en un juego sensual. Y me molesta cuando le quieren quitar ese toque de brillo, de luz a sus creacciones y quieren ponerse por encima de el tirandolo a la oscuridad. Pero manana estare sin falta pegada a la radio para escuchar! 🙂
M'agradaM'agrada
querido Colbran, de la estética y su evolución a lo largo de la historia del Arte podriamos hablar largo y tendido,(el Greco se libró por los pelos de la Santa Inquisición cuando pintó su espléndido y maravilloso San Mauricio absolutamente provocador para la época, también al gran Caravaggio le censuraron unas cuantas obras, “La muerte de la Virgen” por ejemplo, por utilizar como modelo a una joven prostituta ahogada en el Tiber, hinchada y vestida pobre y desastradamente, eso fué una escandalera total.)
De los gustos, en contra, de lo que dice el refran “hay mucho escrito” y eso es estupendo, aquello de la variedad ¿no cres?… de pormenorizar a Bieto, se puede y se debe, y creo que en este blog se ha pormenorizado bastante en pro y en contra, afortunadamente. Besos
M'agradaM'agrada
L’únic problema Pilar, es que sota el meu punt de vista l’obra d’un director d’escena, és un interpretació d’una obra d’art força pautada i que ara ens ha donat per fer-ne re lectures.
El Sr. Bieito destrossa un original i fa un altre cosa. És com si Picasso sobre el original de les Menines hagués començat a fer la seva obra.
El tema de Dom Joan té multitud de versions i lectures en el teatre, la literatura, el cinema i l’òpera.
Els directors d’escena operístics sembla que negats per fer l’obra com voldrien i crear la música adient, es dediquen fins hi tot a alterar les partitures per tal de que la seva obra els hi quedi més rodona, em sembla que Bieito això no ha fet mai.
Comparar-los amb els mestres de la pintura em sembla molt fort, com diria la meva neta.
Crec que no es tracta d’escandalitzats o no, més aviat d’aprofitats.
M'agradaM'agrada
Miracle, disculpame, lee bien, no he comparado nada con nada hablo con un par de ejemplos de la evolución de la estética en el Arte y de los artistas y la sociedad con ella.
Con respecto a Picasso, su serie “Meninas” también dió para que muchos en su momento se rasgaran las vestiduras, ¿recuerdas?.
Con respecto a Bieito y a sus intenciónes al interpretar la obra D.G. debieras preguntarselo a él, yo soy poco objetiva, a mi me gusta. Saludos cordiales.
M'agradaM'agrada
Miracle amb tots els respectes quan parles de pintar unes menines sobre un quadre ja pintat et refereixes a una destrucció física d’una obra d’art.En el cas d’en Bieito et refereixes a la destrucció de un concepte teatral o escènic.Afortunadament i pel be de tots la partitura i el text romanen intactes i podran esser reutilitzats per fer-ne interpretacions diverses.
M'agradaM'agrada
Alina! Qué alegría volver a leerte. Ahora que no frecuento los mismos ambientes, no me gustaba que hubiésemos perdido la posibilidad de charlar sobre lo que nos gusta tanto. Es por ello que te agradezco enormemente tu visita, que espero que no se deba solamente por Keenlyside, que como habrás comprobado me encantó. Por la radio todo toma otra dimensión, donde al no tener que estar pendiente de lo que ocurre en la escena, nos percatamos más de los defectos y fallos de todos los cantantes, incluido el mejor Don Giovanni de la actualidad.
Un beso enorme y espero más visitas y comentarios.
A la resta agrair-vos les interessants aportacions, que sense cap mena de dubte justifica l’esforç de tirar un bloc endavant, amb la dedicació diària que m’he imposat tot solet. Veure com aquest comentari és el número 40, em fa fins hi tot una mica de basarda.
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Quedaba muy bonito el post 40..pero voy a poner el 41, porque me ha gustado tanto la retransmisión que tenía que decirlo 🙂 Todos los cantantes me han parecido estupendos, pero vamos, a los señores K & K hay que hacerles un monumento.
Especialmente, a Keenlyside…que si, que es THE KING, THE FIRST, THE BEST , indiscutiblemente 🙂
M'agradaM'agrada
Estuve ayer en el Liceo y tengo que admitir que, junto con Tannhauser, me ha parecido, con mucho, lo mejor de la temporada. Tanto por el elenco de cantantes (fráncamente bueno, si quitamos al calzonazos de don Octavio) como por la puesta en escena, en la que los cantantes lo han dado todo.
Y me gustaría dar mi opinión sobre el pequeño debate pintura-ópera que se planteaba más arriba. Bieito está haciendo hoy en día algo parecido a lo que hizo el dadaista Marcel Duchamp en su tiempo: cuestionar el concepto de arte, rompiendo con el modo tradicional de hacer arte de forma brusca, pero efectiva. Hoy nadie pone en tela de juicio lo que supuso artísticamente la desacralización de la Gioconda que hizo Duchamp al pintarle un bigote y escribir debajo unas siglas que, al leerse en francés, decían algo así como “él tiene el culo caliente”. Es una obra que aparece en todos los manuales. Puede que pasados los años ocurra lo mismo con Bieito y con otros directores de escena polémicos de hoy en día.
M'agradaM'agrada
como díce Mozart en boca de don Giovanni (y lo saco de contexto), “abierto esta a todo el mundo, viva la libertad, viva, viva, viva, LA LIBERTAD”.
Ximo gracias por tú esfuerzo diario
M'agradaM'agrada
UUUUUUUUUH!!! (Udol per fer por) i ara , imitant una veu com si vingués del més enllà: SÓC EL COMENTARI QUE FA QUARANTA-TREEEEES!!!…
Hahahahahaha!!! No t’espantis, Ximo, que sóc l’Assur!!!… Però l’Assur de mentida, eh?… Que no em coneixes?…
El que passa és que com que vas dir que et feia una mica de basarda que t’haguessin arribat quaranta comentaris a aquesta entrada, he pensat que amb aquest, que ja és el quaranta-tres, t’entraria del tot el canguelis.
Parlant seriosament: Com que tothom més o menys ja ha donat el seu parer sobre la representació del “Don Giovani” d’aquesta temporada al Liceu, jo només volia dir que vaig estar mig sentint ahir la retransmissió que van fer per la ràdio, i dic mig sentir perquè, entremig, va se l’hora de plegar de la feina i ni als túnels del Metro ni als del tren se’m sent bé la ràdio, i si a això li sumem que a la feina tampoc estava massa concentrat per sentir-lo com déu mana, ja em diràs tu si puc dir gaires coses.
El que sí vull deixar palès és que, tot i que Don Giovanni és una de les òperes que més m’agraden, no vaig voler gastar-me els “quartos” per assistir a una representació que, a mi, de ben segur que no m’hauria agradat gens ni mica i m’hauria descentrat completament. Són formes de ser…
He llegit amb atenció tots els interessantíssims comentaris que han anat arribant a aquest “post”, i dono l’enhorabona a tothom per l’educació i el respecte amb què cadascú s’ha expressat, i a tu, naturalment, per ser l’ànima (l’ànima vivent, eh?) d’un bloc tan brillant i actiu dia a dia. De debò que no sé com t’ho fas!
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Perdó… Els quadradets que surten al comentari que t’acabo d’enviar volien ser icones d’aquelles que figuren una cara somrient.
M'agradaM'agrada
Ni musicalmente tan bueno como habéis dicho, ni por supuesto escénicamente, cuya trasgresión no es que reinterprete la obra de Mozart, es que la traiciona. Traiciona, a los personajes, las situaciones, el espíritu de la obra, transformándola en otra obra nueva.
No se trata de cambiar de época. Personajes como los descritos por Bieito también existían en la época de Mozart y Da Ponte, pero ellos usaron otros.
La obra escrita por Da Ponte y musicada por Mozart se inicia con una escena crucial, que en este montaje se altera totalmente y eso lleva a los personajes por otras situaciones, que para nada se adecuan al texto, hasta llegar al final, también cambiado y absolutamente incoherente con la moraleja de los autores, que si pusieron esta es la que hay que respetar. Aquí no hablamos que el texto hable de caballos y aparezcan mercedes, aquí hablamos de caracteres, de moralidad de los personajes, de trascendencia filosófica de las situaciones, de castigo, de perdón, de sumisión y en cambio eso es tan manipulado por Bieito y su dramaturgia que nos hallamos ante otra cosa, válida en cuanto a nueva propuesta, pero inadmisible como re lectura sobre una obra que debe ser respetada, en la música y en el texto.
Eso es una traición al original, no se respeta la obra de un literato y en consecuencia la del músico que expreso con notas los sentimientos de los personajes. Las arias de la ópera no se corresponden con los sentimientos de los interesantes personajes creados por Bieito, pero que no son los que originaron una obra de arte maltratada.
Tampoco anduvieron muy finos algunos cantantes. Incomprensible éxito el de Blancas, que desafina, cala y grita escudándose en un temperamento que tendría que controlar para no maltratar la partitura. El Don Octavio ni os cuento. En cuanto a los dos vitoreados protagonistas, si no se tuvieran que mover tanto, controlarían más la afinación, las entradas y los desajustes de cuadratura. Ayer hubo muchos, todos por culpa de la dictadura de Bieito, eso no es para nada VIVA LA LIBERTAD.
Estoy convencida que dentro de 100 años se seguirá representando Don Giovanni, con propuestas como estas u otras, pero de Bieito, a parte de su familia, se acordaran pocos, su obra perdurará mientras existan los soportes que permitan observarla pero no les quepa ninguna duda que su obra, no será nunca reinterpretada, Él no es original, él no es creador, él no es artista, se limita a meter sus manazas en la obra de los grandes, sin posibilidad alguna que estos se levanten de la tumba y le den un merecido abucheo.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig poder veure Don Giovani i em va agradar i prou. No n’hi ha per tant! Crec que a aquestes alçades de la vida ningú s’escandalitza ja per un montatge així del senyor Bieito. Després de tants comentaris no se que més dir, ja està tot dit.
Només dir que trobo que el text de l’obra en algunes escenes no es correspon amb el que es representa, crec que es produeix com un anacronisme i pel text de l’ària perd sentit amb l’escenificació. A mi el que menys m’agrada és com s’escenifica el sopar amb el Comendador, a qui convida? On? Si no es coneix Don Giovani no s’enten.
Sobre els interprets ja ho heu dit tot, només dir que la Blancas, de la que n’havia sentit parlar molt be, no em va fer gaire el pes.
Malgrat això vaig trobar un bon espectacle, el recomano.
M'agradaM'agrada
Roser he llegit els teus comentaris i estic pràcticament d’acord amb tot el que dius. Jo no vaig notar que la Blancas desafinès però és que la meva oida no és massa bona.
M'agradaM'agrada
Roser benvinguda, renoi per ser el primer dia que comentes m’encanta com t’esplaies i estem força d’acord, tot i que amb la Blancas estem a les antípodes. A mi aquesta senyora, comprenent les seves mancances, em fa vibrar molt i això m’interessa més que la perfecció gèlida de molts cantants.
Perl, ben retrobada, feia molts dies que no deixaves cap comentari.
Carme, llàstima que el recomanis el últim dia. Moltes gràcies per deixar la teva opinió, una mica entremig de les dues faccions.
Us informo que aquest és el post que fins aquest moment ha tingut més comentaris a In Fernem Land. Com han dit varis comentaristes, Bieito estarà encantat i JO TAMBÉ!
M'agradaM'agrada
Ximo, hi estic d’acord. El Bieito esterà més que content de tots els comentaris que s’han dit sobre aquest D.G. Això li agrada, l s’ha de dir que en aquest post, menys guapo s’ha li ha dit de tot.
M'agradaM'agrada
Efectivament Isolda, és el que busca i troba. La polèmica i la provocació. I també la meva valoració és que és “lletjot”. Gràcies per participar tan activament
M'agradaM'agrada
Joaquim, malgrat que fa temps que el vas publicar el comparteixo a la meva pàgina. Gràcies.
M'agradaM'agrada