IN FERNEM LAND

RESUM I PREMIS A LA TEMPORADA 2007-2008


L’últim dia de juliol de l’any passat vaig editar un post amb el resum de la temporada i amb la valoració i premis de tot el que vaig poder gaudir i patir. Em sembla una bona manera d’acabar-la i té l’al·licient de fer un repàs sobre coses que potser en el seu moment em varen agradar molt o gens i que un cop passats els dies, les setmanes o els mesos, les impressions poden haver sedimentat i tenir lleugeres variacions.

Em centraré en la temporada del Liceu i les òperes que he vist fora. No detallaré els concerts del Palau (excepció feta de la Bartoli i el del Centenari del Palau) o l’Auditori. No acabariem mai i el bloc és bàsicament operístic.

Temporada del LICEU:

En línees generals ha estat una temporada fluixa, amb puntuals perles i moments brillants, però de les moltes expectatives, ben poques han assolit el nivell que jo esperava.

Andrea Chénier: Si no hagués estat per el repartiment alternatiu Armiliato, Dessí, aquestes funcions inaugurals haguessin estat per oblidar. Ni la posada en escena, ni la direcció d’orquestra, ni el cast inaugural amb un irregular Cura i una impossible Voigt que fins l’últim moment va fer anar de corcoll a mig món, no varen donar vida a una òpera tota passió i emoció.

El Diari d’un desaparegut i El Castell de Barbablava: L’obra de Bartók ha estat sense cap mena de dubte un dels espectacles de la temporada, que de manera un tant arbitraria per part de la direcció escènica (de qui si no), van aparellar amb una cicle de cançons de Janacek escenificat, una mica forçat. Bona direcció d’orquestra de Josep Pons i excel·lent La Fura en la concepció de l’obra de Bartók, amb una parella excel·lent de protagonistes (Dalayman i White).

Aida: Multitud de funcions, canvis i repartiments possibles. Desencís per la cancel·lació de la Cedolins i fins el gorro dels paperets del Mestres Cabanes, més ben dit de la direcció escènica de José Antonio Gutiérrez. Un destacable i molt musical Radamés de Roberto Alagna l’única cosa veritablement destacable, la resta, entre la catàstofre, la correcció i la rutina d’una Aida provinciana fins la medul·la.

La Cenerentola: DiDonato i Flórez reclinatoriables, la resta del primer repartiment no estava a l’alçada dels protagonistes, sobretot un De Simone molt poc motivat. En el magnífic segon repartiment, sobretot Silvia Tro i també Barry Banks varen plantar cara a la parella estel·lar no desmereixent en absolut. Aquest segon cast es beneficiava d’un Carlos Chausson sensacional. Direcció musical molt criticada i jo crec que més que correcta i producció d’Els Comediants, horrorosa.

Elektra: El primer gran desencís. Polaski ja no és la gran Elektra, malgrat conservar moments intensos. Pieczonka ens va obviar i Marton no va poder amagar un estat vocal decrèpit. El magnífic Dohmen, el Wotan d’aquests dies a Bayreuth i Clark, no poden mai aixecar unes funcions distants amb un poc implicat Weigle a l’orquestra i una poca-soltada sense substància i moltes pretensions a l’escena.

Lucrezia Borgia: versió de concert d’un dels moments més sorollosos de la temporada. Grandioses mostres d’adhesió i admiració a una de les dives de casa, que no em va agradar, com és habitual quan la Gruberova es posa a cantar belcanto i un cast acompanyant de luxe, amb alguna sorpresa no prevista i no agradable.

Tannhäuser: Malgrat tot, l’espectacle de la temporada. Un protagonista excels, Seiffert, acompanyat de manera entre correcta i boníssima per una companyia homogènia. Una direcció desconcertant de Weigle i una producció brillant, intel·ligent i polèmica de Carsen. Segon repartiment molt interessant amb una Elisabeth de la Matos que superava a la Schnitzer.

Death in Venice: Estrena esperada i òpera feixuga. Aquí la bellíssima direcció escènica de Decker va fer molt per que l’obra fos un èxit, malgrat que discret, si em de fer cas a la resposta del públic, per assistència i eufòria final.

Die Walküre: La bogeria, la improvisació, la manca d’assaigs, el magnetisme dels divos i Plácido Domingo. Un poti poti que va tenir com a resultat un primer acte memorable amb un trio estel·lar (DomingoMeier i Pape) i a partir del segon acte una rutina mal assajada i amb una resposta orquestral penosa. Primera protesta, que jo recordi a Weigle.

Luisa Miller: Dues dones (Stoyanova i Blancas) i res més. Tristissim resultat per una obra que no es mereixia una reposició amb aquest resultat.

Don Giovanni: L’altre espectacle de la temporada. Musicalment el més reeixit, escènicament no. Ja m’he manifestat prou al llarg del recent post. Gran afluència d’un públic diferent més jove i interessat per aspectes més enllà de la pròpia òpera. Interessant però no suficient. El pitjor espectacle, dels que jo conec, de Bieito.

DANÇA:

La Carmen de la Sara Baras. Un espectacle que em va agradar molt, segurament pel mateix motiu que a molts els va irritar. Poc flamenc i molta fusió.

CONCERTS:

Concert Gluck: L’estupenda Ganassi i l’orquestra de l’Acadèmia en un concert interessant per les obres escoltades i la mezzo italiana. Malgrat això, força fredor.

Concert Händel: Daniels, Daniels, Daniels. La Saffer for the cat.

Concert Pedrell-Gerhard. La pesta no es mereix una obra telonera com les escenes de La Celestina. Magnífica direcció de Ros-Marbà.

RECITAL:

Juan Diego Flórez: El reclinatori. Magnífica demostració del art i l’excel·lència del millor belcantista del moment. Sensacional.

Rolando Villazón: La desesperació d’un retorn prematur del artista més esperat. Encara no m’he recuperat del desencís.

Robert Holl: El recital més difícil en mans d’un artista pot esdevenir una festa. Gran artista, gran cantant, gran liderista. Bravo!

Josep Carreras: L’emoció del record, de l’estima a un artista i al públic. Artísticament no valorable, emocionalment imprescindible. La pell de gallina més sincera i viscuda de tota la temporada.

FOYER:

L’altra Giordano. Proposta d’extraordinari interés, mal resolta pels artistes escollits.

Rossini. La pitjor actuació del cor de tota la temporada, que cal dir que ha millorat força respecte a les anteriors.

LES GOLFES

De Balsberg a Beverly Hills. La Denoke destrossant el cabaret alemany. L’avorriment golfo més avorrit de totes les golfes que es fan i es desfan, oi Mei?

An Evening of Stephen Sondheim. Un diva de petit format (Liz Callaway) i Sondheim galvanitzen al públic.

Palau de la Música Catalana

Concert de la Bartoli. Sensacional demostració de la cantant més sorprenent (encara) del panorama actual. Potser no va superar l’anterior dedicat a la música prohibida, però la Bartoli és un fenomen per si mateixa i en un moment imprevist et pot deixar un record per la vida. Doncs ho va tornar a fer

Concert del Centenari del Palau.

La Creació de Haydn. Concert magnífic amb un Orfeó Català exultant i sobretot un invitat de reclinatori i altar, el imprescindible en la meva vida, Thomas Quasthoff.

Madrid

Teatro Real

Tristan und Isolde. Una representació rutinària amb uns intèrprets correctes i esforçats, tret del Rei Marke del millor baix del moment René Pape. Dues direccions plúmbies, al fossat i al escenari. El millor i de llarg, la companyia de la Pilar i el Jesús i la visita al Prado gràcies a la Raquel.

Berlin:

Komische Oper

Aufstieg und Fall der Stadt Nahagonny, Weill a Berlin, tan sols per això ja va ser remarcable aquesta funció. Una obra imprescindible amb un equip solvent sense res especialment remarcable a part de la partitura.

Staatsoper Under den Linden

Pélleas et Melisande. La meva primera vegada i l’enamorament a primera vista. Sensacional experiència sensorial i artística amb la millor direcció de la temporada i amb reclinatoris per la senyora Magdalena Kožená i el senyor Hanno Müller-Brachmann, un Golaud que trigaré a oblidar. Espectacle brillantíssim amb una posada en escena massa germànica per una partitura tan suggerent.

Don Carlo. A la UDL és pot fer pitjor que al Liceu o l’estigma de Franco Farina.

Tannhäuser. Magnífica representació amb uns cantants excel·lents, encapçalats per la soprano de la temporada, la meravellosa i etèria Anne Schwanewilms. Un bon Tannhäuser de Robert Dean Smith que no supera al Seiffert del Liceu. El millor Wolfram de l’actualitat,Roman Trekel i la impactant Michaela Schuster al capdavant d’una orquestra en estat de gràcia, dirigida pel jove i fantàstic Philippe Jordan. La vella producció de Kupfer, malgrat tot aguanta el pas dels anys i m’ha fet recordar la visita de la companyia d’Hamburg al Liceu amb aquesta obra i una producció d’ell mateix, però millorada.

València.

Palau de les Arts.

Siegfried. Magnificència i esplendorós embolcall per un Siegfried “poc” wagnerià. Anar a València i conèixer a molts dels habitual al bloc ja va ser una festa. Un dinar magnífic i massa curt per la quantitat de coses que teníem per dir-nos. En una trobada estupenda. El Siegfried que sota les mans de Mehta deixava de ser lo wagnerià que a mi m’agrada i envoltada per la màgia brillant i efectista, per bé que poc comprensible pels que no ens varem iniciar al Rheingold, producció de La Fura i amb uns cantants correctes sense gaire més, ens varen donar l’ocasió de admirar i envejar una orquestra saníssima, jove i entusiasta i un Palau de Les Arts que enorgulleix a tot València. I tornaré aviat, segur!

PREMIS

  • Millor representació Pélleas et Melisande (UDL) Berlin
  • Millor direcció musical: Simon Rattle (Pélleas et Melisande)
  • Millor direcció escènica: Robert Carsen (Tannhäuser Liceu)
  • Millor soprano Anne Schwanewilms ( Tannhäuser UDL)
  • Millor tenor Peter Seiffert (Tannhäuser Liceu)
  • Millor mezzosoprano Magdalena Kožená (Melisande UDL)
  • Millor baríton: Simon Keenlyside (Don Giovanni Liceu)
  • Millor baix: René Pape (Marke al Real i Hunding al Liceu)
  • Millor recital Juan Diego Flórez (Liceu)
  • Millor concert Cecilia Bartoli al Palau
  • Valoració de la Temporada del Liceu: 5,75
  • Millor cantant de la temporada del Liceu: Simon Keenlyside (m’ha costat molt doncs de feia forces dies ja tenia triat a Peter Seiffert, però la demostració de Keenlyside m’ha colpit)
  • Millor espectacle del Liceu: Tannhaüser


Els espectacles del estiu (aquest any tan sols el ROF de Pesaro) queden fora de tota valoració i ja disposaran d’una crònica detallada.

4 comments

  1. bocachete

    Hola,

    He estat fora uns dies, sense òpera pel mig (el teatre de la ciutat ja era tancat). Veig que aquests dies, això ha continuat en marxa! Quanta lectura pendent que em trobo!
    El resum, molt encertat. Certament, ha estat una temporada desigual. Coincideixo que els espectacles més engrescadors han estat Tannhäuser, el Bartók (el Diari va ser més fluix en tot) i el Britten (que pot agradar o no, però va sortir molt bé). I el recital del Flórez. La Cenerentola i Walküre trobo que, per una raó o una altra –en el fons, la mateixa: algunes de les veus– també poden estar a la banda alta. Aquest cop, no vaig poder veure el Don Giovanni, però no sé: no crec que hagués canviat el rànquing. En tot cas, jo tenia clar que la millor actuació de la temporada era la del Flórez del recital fins a sentir el Seiffert… i quan ja veia que clarament guanyava Seiffert… va venir Domingo. Entre aquests dos tenors “wagnerians” deixaria el premi. Les decepcions, si fa no fa: l’absència de la Cedolins (ai!), el Villazón “liedericida” (i “obradorsicida”, “tosticida”, etc.), l’Elektra (em va deixar fred, quan és una obra que m’electritza, valgui el joc fàcil de paraules) i l’orquestra a Die Walküre. I, potser, La Celestina de Pedrell: me n’esperava molt més (haurem de provar amb el Pahissa i el Manén, que el Pedrell sembla que no acaba d’arrencar).
    Ara, a esperar il·lusionats la temporada vinent. Una sorpresa, però: vaig anar dijous a buscar entrades. Com que les del Foyer, normalment, no presenten problemes, vaig demanar-ne una per al concert d’Albéniz: JA NO EN QUEDEN!!! No m’ho puc creure! Sí que és al Foyer i són poques places, però ¿tant ha canviat el públic liceístic que un concert d’obres desconegudes d’Albéniz (que, per molt que sigui el nostre millor músic en segles, és d’allò més poc “popular”) n’esgota les entrades mesos abans de donar-se? Potser la direcció del Liceu hauria de replantejar-se la celebració del seu centenari amb alguna cosa més que aquesta mena d’engrunes operístiques? Sembla que si es programés el Merlín o la Pepita Jiménez, encara s’ompliria el teatre, i valdria la pena fer-ho.
    Suposo que ja toquen vacances de blog: ben merescudes, i tant. Descansa, doncs, i a passar bon estiu!

    M'agrada

  2. colbran

    Creo que Ximo ha estado muy magnánimo al conceder una nota de 5,75 a la temporada 2007/8 del Liceu.

    En mi opinión ésta ha sido la peor temporada desde que se ha reinaugurado el teatro. Mi calificación global es de un 4. Ha habido espectáculos infames, mediocres, regulares y pocos buenos.

    Lo que más me ha gustado ha sido el recital de Robert Holl, el recital de Juan Diego Flórez, “La Cenerentola” (exceptuando las ratas), el segundo acto de “Tannhäuser”, la escena de “Death in Venice”, el acto I de “Die Walküre” y “El castell de Barba Blava”.

    De los cantantes quienes más me han gustado han sido: Plácido Domingo, Peter Seiffert, Juan Diego Flórez, Simon Keenlyside, Robert Holl y Angeles
    Blancas.

    Espectáculo que me haya agradado completamente no
    he visto ninguno y lo que menos me ha gustado ha sido “Aida”, “Andrea Chenier” y “Lucrezia Borgia”, junto con el “Diari de un desaparegut”.

    Para mi gusto la mejor dirección orquestal ha sido la llevada a cabo por Haider en “Don Giovanni”.

    Mi cantante de la temporada es Plácido Domingo.

    M'agrada

  3. Tosca

    Para mi ha sido una temporada donde ganan los Wagners por goleada: Tannhäuser( no le supe encontrar ni un solo pero ) y Die Walküre(no me he repuesto de la emoción de ese primer acto todavia)Les seguiria la Cenerentola( Didonato y Florez inmensos hicieron que no me molestaran ni las ratas ),Muerte en Venecia( la escena consiguió hacerme entrar en el clima de la obra ) y Electra( me “electrizo” a pesar de los pesares ). Las funciones para olvidar : Aida( de una ñoñez total, ni Alagna consiguió hacérmela tragable ),Andrea Chenier(como Cura y Voigt pueden convertir en insulsa una opera pasional ) y Luisa Miller ( ni chicha ni limoná )

    De los recitales… pues una de cal y otra de arena, Villazón me sumió en una decepción total (afortunadamente le recuperé en Madrid) y Florez en una sorpresa mayúscula.

    Del ballet me quedo con el de Maurice Béjart.

    Premio de la temporada para el incombustible Plácido Domingo ¡!!!!

    A por la siguiente que, por lo que me han comentado, encontraré sorpresas agradables.

    Feliz Verano ¡!!

    M'agrada

  4. olympia

    Jo no dono nota. No seria alta. Em quedo amb La Cenerentola i la seva fàcil però encantadora posada en escena d’atmosfera contista. El Tann em va agradar molt. No salvo els quadres del final. Semblava una paret de menjador plena de fotos de calendaris de la Caixa emmarcats com si es tractès d’obres originals exposades al Louvre.
    El recital d’en Flórex va ser perfecte.
    El d’en Villazón em va permetre escoltar la tos d’un gran artista. Com la torta guixada d’en VanGogh, per exemple. Com la Tosca, a Madrid, vaig retrobar el tenor sensible i poderós.
    Bon estiu!!!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: