Inauguració temporada Palau 100: l’assaig d’un Rèquiem


La temporada XVIII del Palau 100 ha començat de manera solemne, com diu Fèlix Millet en el programa de ma. S’ha escollit la dramàtica, operística i sempre emocionant Messa da Requiem de Giuseppe Verdi.

Per l’ocasió s’ha invitat a l’orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu, unint-se d’aquesta manera a la celebració del centenari del Palau, i apropant les dues institucions musicals més emblemàtiques de Barcelona. Per a reforçar el cor (calia?), l’excel•lent, Cor de Cambra del Palau de la Musica ha ajudat al cor liceista i com ja vaig anunciar en el post d’ahir, s’ha contractat un solvent quartet solista per fer d’aquesta inauguració, una ocasió notòria. Hasmik Papian, Luciana D’Intino, Josep Bros, René Pape.

La direcció s’ha encarregat a Enrique Mazzola, director espanyol, que haig de confessar que no coneixia de res. Llegint el programa de ma, me’n he adonat que té una amplia i sembla que solvent trajectòria internacional, amb una projecció més que notable. Ell ha estat el responsable del desastre. Si, un desastre sonor sense precedents.

La Messa da Requiem és una obra que es pot interpretar de moltes maneres, però sempre tendeix a l’espectacularitat sonora en moments com el esperat Dies Irae, o el Sanctus.

Les condicions acústiques, degudes a les dimensions de la sala del Palau, no són les més propicies per els grans conjunts simfònics corals i si el director no ho té present, pot fer que els timpans del sacrificat públic, puguin estavellar amb la quantitat de decibels emprats per la ocasió.

El mestre Mazzola, no tan sols s’ha passat un munt en el dos moments esmentats, si no que s’ha dedicat a fer servir uns temps arbitraris i poc clars pel quartet solista. Tan aviat accelerava de manera incomprensible les amplies frases musicals escrites per Verdi, com les alentia, sense un criteri, al menys per a mi, comprensible. Es clar que ha fet anar de corcoll més d’un cop al quartet solista i per tan haig de pensar que tampoc ha estat massa comprensible per a ells.

Talment un assaig, això m’ha semblat en més d’una ocasió. Però sense interrupcions possibles, doncs això d’avui era la inauguració d’un dels dos cicles de concerts de més prestigi i de més nivell de la temporada de Barcelona. Per tan és incomprensible que hagi donat la sensació de poc assajat i de poc conjuntat per part del quartet. És veritat que Angela Brown va haver de deixar els assajos per la mort de la seva mare, buscant de manera urgent una substituta i això pot haver restat una certa cohesió, però la sensació era més que cadascú anava per la seva banda.

Les prestacions solistes, en tot aquest desgavell inaugural han estat discretes, fins hi tot el tan esperat René Pape, amb una prestació mancada d’interès, amb problemes de fiato, amb la zona aguda preocupadament evitada i amb uns greus massa inaudibles. La veu s’ha mostrat amb la seva bellesa habitual, però no ni ha prou. Alguns atacs en portamento, no han acabat de donar la italianitat necessària a una lectura no pròpia del prestigiós baix i del que hem sentit en altres prestacions.

El cas de Josep Bros fa temps que em preocupa. Aquest afany de cantar rols més decididament lírics, abandonant la seva corda natural de líric lleuger, l’ha perjudicat definitivament. Eixampla la veu de manera forçada en detriment de la homogeneïtat de columna sonora i de la lliure emissió. La veu sona més nasal que mai i engolada, amb problemes d’emissió i problemes en el pas de la veu. A vegades precipitat i a vegades tècnicament imprecís, com al Hostias et preces, on ha estat a punt d’un accident més que notori, em fan pensar que Bros ha de rumiar i decidir si vol tornar al repertori que li és propi i on ens havia fet gaudir tant, o malmetre la carrera en unes aproximacions a un repertori absolutament aliè a les seves possibilitats.

Hasmik Papian m’ha donat la sensació, desconec si és cert o no, que no havia assajat gaire amb el conjunt. S’ha limitat a cantar i a intentar passar la partitura. Ella ho pot fer molt millor i tècnicament més ben resolt, avui, sense ser una prestació negativa, s’ha limitat a sortir del tràmit, amb alguns detalls de qualitat, però sense arrodonir mai la seva actuació. En el Libera me final, ho podia fer, però no ho ha assolit.

Luciana D’Intino ha estat la millor dels quatre. La veu llueix moments esplèndids, amb un registre greu més que notable i una zona aguda força sana. La veu en el pas del registre central al greu, tendeix a desaparèixer,però ha estat segons el meu criteri, la més interessant de les intervencions solistes, amb un Agnus Dei de impactant resolució.

El Cor en estat de magnífica forma, m’ha semblat que ha gaudit de valent amb el que Mazzola els hi ha permès, però en alguns moments ho ha tapat tot.

Pel que fa a l’orquestra, també mot contundent, ha mostrat alguna cosa interessant en la qüestió d’homogeneïtat sonora, però també ha mostrat algun d’aquells signes que tan em varen preocupar durant la temporada passada. En el inici del Offertorio (Domine Iesu), la corda no ha estat a l’alçada i ha tornat a mostrar aquells signes d’anèmia. Alguna errada d’afinació d’algun instrument aïllat tampoc ha deixat una sensació de millora del conjunt, com si em va semblar en el Tiefland. Això si, quan Enrique Mazzola imposava la contundència i el volum eixordador, l’orquestra responia a les mil meravelles.

Espero sincerament que el proper 22, en el Liceu, tot aquest terrabastall sonor hagi desaparegut, ja sigui per la idoneïtat de la sala, ja sigui per uns solistes més involucrats, afinats i inspirats, o perquè Mazzola se’n ha adonat que malgrat el notori èxit assolit (incomprensible per a mi), que lo d’avui això no ha anat ni amb rodes.

El dimecres el partit de tornada i l’esperança que tot millori.

¿Algú em pot dir que hi pinten la Podles i la Gruberova en la portada del programa? Us prometo que si fossin El Flórez i la Bartoli diria el mateix, no sigueu perversos.
¿Algú em pot dir el motiu per el qual les notes al programa del Cor de Cambra del Palau son el doble de llargues que les del cor i l’orquestra del Liceu?
¿Algú em pot dir el motiu pel qual l’escrit inicial d’Alejandro de la Joya apareix en català i castellà i la resta en català?
¿Serà que el Consejero Delegado de Ferrovial, que deixa anar uns quants calerons, així ho exigeix? Serà, segur.

Un comentari

  1. ¿El Palau nunca edita programas alternativos en Castellano? Porque recuerdo que en Il Califfo di Bagdad los únicos que había eran en Catalán, con el texto en Italiano-Catalán. Se me hace raro en una ciudad eminentemente cosmopolita y turística como Barcelona…

    En el Liceu te lo tienes que comprar, pero al menos existe la opción, y además son unos libritos que están muy bien.

    Por cierto, siento que Pape no tuviera un buen día o anduviera con pocas ganas de cantar. De Bros no digo nada que luego me dicen que es porque no me gusta su voz 😛

    M'agrada

  2. Pol's avatar Pol

    Papagena, también es cosmopolita Madrid y en el Real los programas son sólo en castellano, siendo las otras lenguas del Estado Español ignoradas, pese a que las tres comunidades autónomas con lengua propia, pagan religiosamente sus tributos estatales, de donde salen los presupuestos culturales que alimentan la temporada del Real.
    En los otros teatros de ciudades cosmopolitas, sucede lo mismo.
    Pagando es otra cosa, como bien dices, pero en el Real, ni pagando. Todo es castellano.

    M'agrada

  3. Me vas a perdonar, Pol, pero los ciudadanos del Estado Español hablan todos el Castellano además de sus lenguas propias. Seguro que tú no tienes ningún problema para entender los programas del Real. A mí, en cambio, desafortunadamente si no me dan el texto en Castellano o Inglés, me resultará muy dificil entenderlo plenamente. Una cosa es la preferencia y otra la necesidad. Tu argumento (siempre a la primera de cambio el dinero, qué coñazo) de los impuestos se puede aplicar al revés, ¿o me vas a decir que los teatros de las comunidades con lengua propia sólo los pagan los ciudadanos de esas comunidades?

    Por otra parte, parece que no se puede decir nada ni tocar ciertos temas, aunque sea para comentar experiencias propias de manera ligera, sin que salte alguno con las uñas fuera. Pues nada, practiquemos la autocensura que parece que agradará más a Pol y los que como él tienden a enrarecer cualquier conversación relativa a temas que deberían ser tan naturales como la lengua que cada uno habla en su casa. Eso sí, te diré una cosa: son reacciones de ese tipo las que hacen que otros habitantes del Estado Español sin lengua propia, o mejor dicho, cuya lengua propia es el Castellano (porque nosotros también tenemos lengua propia, aunque la compartamos con millones de personas en todo el mundo, es nuestra también) se sientan incómodos y cohibidos entre habitantes del Estado Catalán a la hora de dar su opinión sobre casi cualquier cosa, como por ejemplo los programas del auditorio de una ciudad. Y eso hace un flaco favor a la mayoría de catalanes, abiertos, tolerantes y realmente copsmopolitas, que manejan estos temas con verdadera naturalidad.

    Por cierto, el Museo del Prado, primera pinacoteca del mundo y orgullo de la cosmopolita Madrid, edita planos en Gallego, Euskera, Catalán y Valenciano (esto último, según ciertos filólogos, es como si los hicieran en Castellano y Andaluz, pero aquí no me meto). Porque nosotros lo valemos 😎

    Petons, besos, bicos, kisses, etc etc etc

    M'agrada

  4. colbran's avatar colbran

    Espinoso tema acaba de suscitarse. Mejor no echar leña al fuego y evitar la prepotencia y la ironía que puede molestar y perjudicar moralmente a muchos.

    Porque estamos entre amigos, no? Y lo que nos interesa y hermana es la música, o no?

    M'agrada

  5. Papagena, ¿quién ha dicho que no se puede hablar de ciertos temas? Aquí se puede hablar de todo y opinar de todo. Lógicamente cuando se argumenta, hay que aceptar que alguien tenga otra idea que la nuestra.
    Por otro lado el dinero será un coñazo, pero mueve el mundo y en las infraestructuras culturales, sin él, es imposible organizar nada.
    Catalunya vive de la “limosna” del Estado Español y parece ser que en temas de financiación, pese a las promesas recibidas (no sé cuantas van) Solves no suelta prenda. Es lógico que este sea, entre muchos, un tema que visto desde la periferia tenga una visión muy diferente desde el corazón de la centralidad.
    Te aconsejo que no practiques la autocensura, amarga el carácter y acaba por hacer explotar a quién la practica. Aquí, en tu casa, no lo hagas, por favor.

    Pel que fa al meu comentari respecta al tema lingüístic, era motivat precisament pels diners. Els diners de la subvenció que dona l’empresa que subvenciona aquest concert ha obligat a traduir el text, així ho haig d’entendre, ja que a la resta del programa s’utilitza tan sols el català.

    Pol feia molts temps que no participaves al bloc, a veure si ens prodiguem més, d’acord?

    M'agrada

  6. Gracias, Ximo, por tu hospitalidad y tu amabilidad. Quiero pedir disculpas, eso sí, por desviar el tema del post, y decirle a Colbran que mi comentario sobre el Prado no era prepotente sino irónico (tenemos en todas esas lenguas pero en Italiano, por ejemplo, no).

    Petonets 😉

    M'agrada

  7. alex's avatar alex

    He leido por encima las críticas ( por cierto, mus esquemáticas ) que algunos periódicos on line hacen de la función en el Palau ( concretamente, ABC, EL PAIS y EL PERIODICO DE CATALUNYA).
    Muy por encima, el que más durillo ha estado ha sido el ABC ( habla que lo mejor fue el Coro o los Coros ), mientras que los otros 2 hablan de relativo éxito. A quien más se critica negativamente es al Director de Orquesta E.Mazzola por sus extraños tempi y a Hasmik Papiam.
    De todos modos, me merecen mucha más fiabilidad los comentarios de Ximo y espero que las prestaciones vocales y orquestales mejoren muy mucho mañana miércoles en el Liceu, marco mucho más adecuado que el Palau para un Concierto tan importante como es el Requiem Verdiano

    M'agrada

  8. dandini's avatar dandini

    Lo que pasa en Catalunya es muy sencillo de entender.Solo hay que compararlo con una comunidad de vecinos en la que segun los ingresos se paga una cuota determinada.Pues resulta que hay un vecino muy rico que luego de pagar religiosamente su cuota no le queda dinero para comprarse la television de plasma o el coche que tienen los tres vecinos más pobres de la escalera.Pues esto es un poco lo que pasa con Sanidad,Cultura,Educación,Infraestructuras etc.No es una cuetion de envidia,ambición desmedida,tacañeria etc,lo que se reclama es justicia.

    M'agrada

  9. anna's avatar anna

    Joaquim, jo demà tinc previst anar al Liceu a escoltar el Requiem i estic una mica preocupada arran dels teus comentaris. Espero que ho facin millor que el diumenge,

    També em preocupa la teva opinió pel que fa al tenor Josep Bros. A mi m’agrada força tot i no tenir una veu molt maca. Per comentaris i entrevistes que he llegit sembla una persona molt sensata i que, fins ara almenys, sabia escollir el seu repertori. Em sabria greu que s’equivoquès. Si poguès demà, en acabar la funció, l’esperaria a la sortida per parlar del que tu opines. Crec que és un home que sap escoltar. Per desgràcia haig de tornar a casa al més aviat possible.

    M'agrada

  10. ALRUN's avatar ALRUN

    Estoy de acuerdo con Josep Rumbau, el Director catalan nacido en Barcelona ENRIQUE MAZZOLA, ha sabido enaltecer dos coros diferentes, cuatro solitas reconocidos cada uno de ellos con su propio afan de protagonismo y una orquesta que es la que es.

    Cuando te contratan para dirigir 5 grupos diferentes és una GRAN LABOR DEL DIRECTOR, enaltecer a todos.

    BRAVO ENRIQUE!!! POR TU GRAN ESFUERZO Y VERTER TODOS TUS DOTES EN ESTE GRAN REQUIEM.

    M'agrada

  11. ALRUN's avatar ALRUN

    Es muy difícil ser profeta en tu propio país, y sobre todo si eres joven ( NO POR ELLO CON FALTA DE EXPERIENCIA) que si los criticos hubiesen leido el CV sólo lleva 20 años dirigiendo por toda Europa.

    Lo que NO ESTA BIEN és que los criticos se dejen comprar por los intermediarios y que no quieran tan solo hacer una entrevista al directo para conocer su punto de vista de como dirigir el Requiem y depues poder contrastar con otras versiones oidas.

    BRAVO ENRIQUE!!! SiGUE CON LOS ALTOS DECIBELIOS EN EL DIES IRE QUE A MI ME ENCANTA ( TAMBIEN ESTABA EN EL 2 PISO DEL PALAU Y EN EL 3 DEL LICEU Y AÚN NO ME HAN ESTALLADO LOS TIMPANOS.

    pd. Cierto Joaquim, si la version de Ricardo Mutti en la Scala no te emocionó haztelo mirar.

    M'agrada

  12. Hola ALRUN bienvenido.
    El CV de un director no me impresiona si luego lo que oigo no se corresponde con lo que espero de él.
    Al maestro Mazzola no lo conocía de nada. Tanto me da que sea de Barcelona (eso no me tiene que condicionar nunca) como de los EE.UU. Para mi lo que cuenta es el resultado. Si no es capaz de conjuntar, mi opinión es que no lo fue, los 5 grupos, tengo que expresarlo, para eso hago el bloc.
    La orquesta dices que es la que es, cierto, yo siempre he sido el primero en exigir una gran orquesta para el Liceu, pero otros directores le han sabido sacar mejor partido, sobretodo si cuenta con los ensayos suficientes.

    Si el maestro Mazzola no es capaz de conjuntar a los 5 solistas, no es un buen maestro y máxime cuando no estamos hablando de 5 divos imposibles de tratar. Había una falta de entendimiento entre solistas y director y no tan sólo el primer día, en el Liceu fue más evidente. Tampoco con el coro, hubo algunas entradas dudosas.

    He presenciado ya bastantes Requiems de Verdi como para establecer comparaciones, sin tener que recurrir a los discos que tanto engañan. Enumerarlos sería agotador y tampoco aportaría más objetividad.

    Ninguno de ellos, a pesar de ser siempre de Verdi, me ha martilleado tanto como este y todos han sido mejores que este.

    ALRUN ¿Dónde he dicho yo que no me emocionara la versión de Muti? Creo que he dicho que no era mística, ya que esta obra no se caracteriza precisamente por ello. Si hablamos de emoción, te diré que ha sido la versión más intensa, bella, serena, teatral y equilibrada que he escuchado en directo. Mística, repito que no.

    Me tendré que hacer mirar muchas cosas, pero eso no.

    En fin, deseo volver a escuchar al maestro Mazzola para retractarme de todo lo dicho, señal inequívoca que habré disfrutado, cosa que lamentablemente no ha sucedido en ninguno de las dos versiones escuchadas.

    M'agrada

  13. CRISTINA F.'s avatar CRISTINA F.

    Estic totalment d’acord amb Josep Rumbau i Alrun, a mi l’ENRIQUE MAZZOLA m’ha agradat MOLT (almenys ja som 3.
    Té el seu propi estil, els seus propis tempos, però… Quin director no ho fa?.
    Josep tal com tu deies en el teus comentaris del passat 23 d’octubre (que per cert han desaparegut misteriosament d’aquest blog) MAZZOLA fa cantar els silencis…segur que el mateix concert amb una orquesta de primera fila haguès aconseguit l’èxit merescut!

    M'agrada

  14. CRISTINA F.'s avatar CRISTINA F.

    Respecte al decibels en que ens volia segons el Joaqueim, Mazzola ens volia matar…. NO ESTIC D’ACORD.

    Jo vaig estar al 3 pis del Palau i al 2on del Liceu i encara no sordeijo.

    Si es cert que el DIES IRE sempre tendeix a l’espectacularitat, és el que estem esperant, notar que s’acosta l’apocalipsi, l’ira de Deu i potser teniu rao en que el Palau no té l’acustica per un concert de tal magnitut. Va sonar millor al Liceu….

    M'agrada

  15. CRISTINA F.'s avatar CRISTINA F.

    En resum, BRAVO MAZZOLA, per 4 raons:

    1- afrontar aquest repte, on la premsa t’ha fet servir de cap de turc i no ser objectiva (tot per les influencies i els diners) si contracten d’algú de fora (per alguna cosa serà).

    2- Com pot ser que la mateixa premsa, (ex. ABC )quan fa concerts a la resta d’Espanya l’exalti i quan ve aqui BCN se’l carregui?

    3- Temps al temps, com diu Josep Rumbau, jo també el penso seguir…I esperar que quan torni, la premsa li doni una altre oportunitat,,, i si no…. el vell refrany de “pagant Sant Pere canta” com el R. Pape, molta propaganda a La Vanguardia i desprès va fer el paperot que tots varem sentir..

    4- tant malament al public no li deuria semblar donat que al Palau abans de que Mazzola baixes els braços ja van començar a aplaudir.

    5- Gracies Enrique per aguantar la mala educació del public del Liceu que 2 minuts abans d’acabar ja marxaven no fos cosa que fessin massar cua al parking.( com si estiguessis al Camp del Barça)

    P.D.Felicitar a Josep Bros que el dia del Liceu va estar molt millor.

    BRAVO ENRIQUE!

    M'agrada

  16. Hola Cristina, benvinguda.
    Tan sols faré esment a un trosset del seu llarg comentari en defensa del Sr. Mazzola.
    A In Fernem Land no es censura a ningú, abans de insinuar tal cosa, faci el favor de repassar a on ho ha llegit i se’n adonarà que els comentaris al quals fa referència estan escrits en un altre cadena, potser a la del Rèquiem del Liceu?

    La resta, respecto la seva opinió i espero tornar-la a tenir com a comentarista d’aquest bloc. La pluralitat, no tingui cap dubte que ens enriqueix.

    M'agrada

Deixa una resposta a CRISTINA F. Cancel·la la resposta