IN FERNEM LAND

Buscant nous límits: Les Incoronazione di Poppea


El moment arriscat amb Poppea enfilant-se literalment per la paret

El moment arriscat amb Poppea (Miah Persson) enfilant-se literalment per la paret mentre Nerone (Sarah Connolly) passa d'ella.

Ahir vaig assistir a la segona representació del segon repartiment de L’Incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi al Liceu, amb la qual cosa he acomplert la meva promesa de no deixar-me endur pel tedi que em va produir el dia del assaig general i tornar-ho a intentar.

Tornaré a ser sincer, no he millorat gaire, però al menys he pogut comprovar que aquest segon repartiment, sense arribar a l’alçada del primer, té sobretot un Nerone molt remarcable.

Si Sarah Connolly impressiona en el primer per la seva majestàtica presència escènica i vocal, Kate Aldrich ho fa amb una veu dúctil i extensa, més asopranada que la cantant anglesa i més passional en el cant, aspecte aquest molt d’agrair en una representació tenyida per la monotonia perfectament estilística que l’experimentat director Harry Bicket, atorga a tota l’extensa partitura.

En el cas de la Poppea, Miah Persson guanya de llarg la partida a la més que correcta Isabel Bayrakdarian. La cantant sueca, si bé és veritat el que diu la Mei que zezea una mica, cosa que enlletgeix força el recitatius (en aquesta obra essencials doncs és recita més que es canta), té una veu molt més atraient de timbre i rica en harmònics, amb un cant més rodo en els extrems de la tessitura. La cantant libanesa quan accedeix a la zona aguda, el timbre perd tota la morbidesa, que si té en la zona central i és una llàstima doncs la línia de cant és maca i força expressiva, potser més que la sueca, però també li he notat unes lleus desviacions de la justa afinació.

L’Ottone de Carlos Mena Jordi Domènech em va agradar molt. No em va acabar de convèncer en la veu amplificada de Death in Venice de la temporada passada, però en aquest rol i amb aquesta mini orquestra (15 músics), no té cap problema per fer-se sentir. Principal retret que li fan els seus detractors. La línea és estupenda i molt homogènia, no abusant dels canvis de color tan propis de la corda contratenoril. A Jordi Domènech (divendres en el segon cast) el recordava millor en les funcions del Giulio Cesare, amb una veu més gran i que corria més. Potser el fet que ell es faci càrrec de tots els Ottone, menys el darrer (torn T, que tornarà a ser el inicialment previst Mena), li passa factura. M’ha decebut una mica, i fins i tot també li he notat que vorejava en algun moment la justa afinació.

Atenció al comentari que m’ha fet l’agmart dient que Mena no ha cantat encara cap funció. Us asseguro que la diferència entre les dues prestacions de Jordi Domènech va ser notable, potser el fet de cantar totes les funcions li ha passat factura. Per altre part reconec que no tinc molt identificades les veus  de contratenor i també que la pífia no deixa de ser IMPORTANT. Demano disculpes.

Franz Josef Selig està imponent com a Sèneca. És un baix dels de veritat, amb una veu molt gran i força dúctil, capaç de fer les agilitats i arribar a un espectacular registre greu. El segon Sèneca és el jove baix italià Mirco Palazzi, que ja havia vist aquest estiu passat a Pesaro. És molt jove, però ja és baix, clar que comparat amb Selig, no hi ha color. De totes maneres molt bé.

L’Ottavia és un rol important, que pren especial rellevància quan canta el seu “Addio! Roma”, un dels moments veritablement colpidors de la feixuga (per mi) partitura. Maite Baaumont està magnífica, dramàtica i contundnet, en canvi Marina Rodríguez Cusí està simplement bé.

La Dida i l’Arnalta estan cantats per el veterà i vocalment més que gastat Dominique Visse, que supleix les moltes carències tècniques amb una interpretació histriònica molt notable, però més digne del Comodín de Sitges. Xavier Sabata en el segon cast, està vocalment molt més sòlid, però escènicament i en part per les seves dimensions físiques, més patètic que Visse. Aquest és el rol que teòricament ha de fer més gràcia, però a mi, més aviat m’ha fet pena, però això ja forma part del show escènic que sempre deixo pel final, no precisament per ser el que més m’importa.

La resta de rols estan interpretats tot els dies pels mateixos cantants, tot i que avui han anunciat que Francisco Vas actuaria però no cantaria al estar afectat d’una faringitis aguda. Lamento no recordar qui és el tenor que ha cantat des de el fossar de l’orquestra els rols de Liberto, Soldat i Cònsol.

al centre Ruth Rosique com a Drusilla

al centre Ruth Rosique com a Drusilla

Cal destacar sobretot la Drusilla de Ruth Rosique, en el que és el seu debut al Liceu. Fresca escènicament i vocalment, amb una veu que es projecta molt bé i de gratíssim timbre. No m’ha agradat tant Olatz Saitua en el rol d’Amor, doncs li he notat la veu una mica desencaixada o el so a vegades estrident.

Marissa Martins en el triple rol de La Fortuna, Pal•les i Venus, així com Guy de Mey, Josep Miquel Ramón, Marc Pujol, Judith van Wanroij i Elena Copons i Inés Moraleda.

Harry Bicket és un gran especialista de la música barroca i al Liceu ens va signar unes versions de Giulio Cesare i Ariodante excel•lents, tot i que jo el recordo especialment per aquell meravellós A Midsummer’s Night Dream. En aquesta funció, potser li atribueixo part de la culpa en la meva dificultat per saltar-me els límits que no em deixen gaudir de la totalitat de la partitura. El so (millor al assaig general que avui, o potser era la meva posició al teatre?) nítid i l’estil perfectament arcaic, però el tempo m’ha semblat monocord i en cap moment l’orquestra, quasi sempre a un tercer pla, ha tramés cap emoció, cap crescendo expressiu o dramàtic. Altres versions que he escoltat dels factòtums de la música d’aquest període, li han tret una expressivitat al so, que jo no li he sabut trobar en cap de les dues sessions.

Aquesta orquestra barroca que el Liceu s’ha tret de la màniga està bé, tot i que el primer dia em va causar més impacte que ahir. El so no m’ha semblat tan homogeni i també vaig notar algunes desafinades en la corda, tot i així em sembla molt bé que el Teatre s’espavili en crear formacions al voltant de l’orquestra simfònica, per tal adaptar-se a les necessitats de les obres programades. Ara bé, si no els tornem a veure fins dintre de tres o quatre temporades, vol dir que aquesta formació no té vocació de continuïtat i que tan sols és fruit dels assajos i representacions d’aquesta òpera i després, finiquit i cap a la cua del atur que hi falta gent.

L'espectacular final Popart. Toto Bofill

L'espectacular final Popart. Toto Bofill

David Alden signa aquesta producció, ja una mica antiquada, provinent de la Bayerische Staatsoper de Munic amb coproducció amb la Welsh National Opera de Cardiff. Hi han moltes coses que no m’agraden d’aquesta producció i alguna que si, però no més pel número que ha de fer la Poppea enfilant-se per una paret, amb un vestit dissenyat per tenir un accident, pujant per uns sortints a mode d’esglaons i agafamans, com si d’una paret de pista americana es tractés, mentre canta un duo amb Nerone, ja em mereix tot el descrèdit del món (foto de capçalera).

Però que s’han cregut aquesta canalla? Un cantant és un professional que ha estudiat una carrera per demostrar les seves dots artístiques en el àmbit de la seva competència. Això és més propi del Circ du Soleil i total per demostrar-nos que la Poppea està per sobre del propi Nerone, com si pujant per una escala normal, no fos suficient.

Són una colla de cretins i snobs.

La resta, amb el permanent joc de transvestisme entre La Cubana (sense gracia) o Las Mujeres al borde de un ataque de nervios del Almodovar, m’ha semblat al menys distret, tot i que si no llegies el sobretitulat, el que veies a dalt del escenari no acabava d’explicar bé la trama.

Tot molt “modern” i intel•lectualitzat, com cal, vaja. Decorats minimalistes, vestuari variat, acolorit i més propi del proper carnestoltes i un disseny de llums a vegades una mica brusc, acaba per dissenyar una producció que ni molesta molt, ni enlluerna, però que u cop l’has vista et venen al cap mil i una preguntes sense resposta possible, al menys si no et dius David Alden, al voltant de portes giratòries, plataformes i dracs queens gratuites i un lletgíssim sofà de skai vermell que presideix un primer acte feixuc com pocs, en la meva ja dilatadeta vida operística.

En definitiva amics, un espectacle de qualitat, amb dos repartiments excel•lents, per bé que el primer, aquest cop supera amb escreix (llevat d’alguna excepció ja esmentada) al segon, amb una direcció musical acurada i avorridota i una direcció escènica sense gràcia, malgrat pretendre-ho, però que fa més passadora l’òpera.

El públic del torn PB, s’ha aixecat, sobretot durant el primer acte, tantes vegades volia, per tornar entrar a la sala, amb els conseqüents cops de porta i molestia per tota la fila  que s’ha d’aixecar  i sense que la guàrdia pretoriana i poses (aparentment) els habituals inconvenients.

Desercions després de cada acte tot i que al final, la sala encara presentava un aspecte digne.

Aplaudiments de reconeixement, amb bravos, sobretot per l’Aldrich, Rosique, Palazzi i Bicket.

Prometo seguir esmerant-me en passar els límits actuals, però de moment deixeu-me reposar. Si algú està interessat en dues localitats de primera fila de quart pis, central, pel diumenge 15 de febrer (torn T) on podreu escoltar a Carlos Mena cantant l’Ottone, juntament amb la resta del primer repartiment, us podeu posar en contacte amb mi a ximowb@gmail.com.

16 comments

  1. Ja ho he dit en algun altre lloc, amb tot aquest “entusiasme” que es respira pertot arreu, l’aniré a veure carregat de prejudicis. O sigui que és molt possible que m’agradi (sol passar).

    Joaquim, casualment jo també estic al centre de la primera fila del quart pis (d’un altre torn).

    M'agrada

  2. colbran

    He visto por segunda vez este espectáculo. El segundo reparto es casi tan bueno como el primero.

    No he tenido ni el más pequeño asomo de sueño, pero me he aburrido extraordinariamente. Es fantástico que la ópera haya evolucionado tánto desde Peri, Caccini y Monteverdi, los principales pioneros, y una fortuna para mí que así haya sido, de lo contrario hubiera sido un género que no me hubiera interesado para nada.

    Deseo que el Liceu y todos los teatros de ópera del mundo programen cuanto Monteverdi quieran y así sus “die hards” satisfarán sus gustos, pero conmigo que no cuenten para ninguna función más. El tiempo que me queda es muy importante y no quiero desaprovecharlo con espectáculos que me aburren y que sólo me producen veinte minutos escasos de satisfacción.

    M'agrada

  3. Ricard

    Bé, ja la he vist!
    D’entrada, he de reconèixer que Monteverdi sí que m’agrada, tot i que vaig confessar en una altra entrada que L’Incoronazione en cd em cansava una mica.
    En directe m’ho he passat bé. Anava una mica atemorit, després de tanta polèmica, amb sospites d’avorriment. El conjunt vocal és dels més equilibrats que recordo, en funcions populars, amb un nivell global molt alt (segons el meu parer) i la direcció de Bicket si que m’ha semblat expressiva i molt purista, com cal en Monteverdi, a més la seva cara reflexava, moltes estones, el plaer que sentia amb aquesta música. Trobo molt lloable la iniciativa del Liceu d’oferir música del Renaixement amb un criteri estilístic lloable, com ja va fer amb l’Orfeo de Jordi Savall. Malgrat tot, si que li trobo un problema a la versió que hem escoltat: Monteverdi, amb 15 músics (enlairats dins del fossar de l’orquestra) per la sala del Liceu són insuficients. Els instruments d’aquest període ofereixen poc volum i fins i tot des de la meva localitat (a un metre escàs del director) els escoltava d’aquella manera. Les interpretacions de Monteverdi poden tenir diferents formacions orquestrals (ja que tan sols tenim unes anotacions aproximades), de L’ Incoronazione es coneixen versions de fins a una quarantena de músics (com ja feia Monteverdi depenent del lloc de la interpretació).
    A part d’això, l’escenografia m’ha agradat més que la direcció escènica. Totalment d’acord amb el que dius de la Poppea jugant-se la integritat fent de saltimbanqui i a més cantant bé (mentre es cagava de por?).
    La il•luminació m’ha semblat molt interessant, amb l’ús que feia de les ombres projectades, tot i que (com dius) algunes transicions eren massa brusques.
    Lo millor de tot aquest enrenou, que ha aparegut al blog, és la frescor que es desprèn a In Fernem Land, gracies a Joaquim. Per fi hom pot dir, sense por, el que li agrada o no li agrada. Tots tenim “limitacions” que no agrada dir en públic (a mi em passa amb Bellini i el “bel canto”, m’agraden àries però les òperes se’m fan feixugues!). Visca la llibertat per gaudir i decidir! Visca la individualitat! Què avorrit seria si a tots ens agradés el mateix! (Avorrit com Monteverdi?) Je, je!!

    M'agrada

  4. mefistofeles

    Estoy totalmente de acuerdo con las apreciaciones que hace el sr. Joaquim, incluido lo referente al ruido de las puertas. Ayer encontré un Liceo muy ruidoso. Pero lo que más me sorprendió fue la señora que sentada justo en la fila de delante de donde yo me encontraba (cuarto piso tercera fila) estaba COMIENDO UNA BOLSA DE PALOMITAS, para ser más exactos de esas de colores, con lo cual estaba muy a tono con la puesta en escena tipo La Cubana que se mostraba en escena, de hecho sus risas también demostraban que se veia “reflejada”. Me pareció realmente vergonzoso. En la próxima representación voy a llevarme unas pipas, con sal, para poder ir sorbiendo ruidosamente una lata de coca cola, que luego, evidentemente, dejaré sobre el reposabrazos de la butaca.

    M'agrada

    • Hola Mefistofeles, benvingut.
      Saps que tot és cíclic oi? Doncs acabarem tornant a veure al públic menjant i comentant qualsevol cosa, sigui de l’òpera o del conflicte de la comunitat de veïns, mentre els cantants hauran de lluitar per fer-se sentir mentre això si, fan malabarismes escènics.
      Així, encara que enS sembli mentida era l’òpera fins que Verdi i Wagner, entre d’altres, varen començar a posar ordre.
      Potser per portar al public jove a qualsevol preu, començarem adaptant les butaques per menjar còmodament les trufetes i el cava que ens deixaran entrar, si el compres al bar del teatre, però que després algun polític populista dirà que també es pugui portar la carmanyola de casa i ja tindrem el sarao assegurat.
      Al cinema que sempre ha anat per endavant de tot va ser així,. A la postguerra tothom portava el berenar i el sopar, després quan tot semblava superat, per tal de fer el negoci més gram, es varen inventar les pudentes crispetes, i els gots de litre de begudes refrescants i tota la resta.

      Aquesta mesura inicialment rebutjada pels cinèfils recalcitrants ha acabat per imposar-se en els cinemes més cools i entre el públic més alternatiu. Tothom compra les crispetes!

      A l’òpera pot passar, doncs el respecte al públic ja fa temps que s’ha perdut amb el mòbil que sona als pocs segons que t’hagin anunciat que l’apaguis, els comentaris en veu alta, els estossecs descarats i molestos, els peus sobre les baranes i les vestimentes estiuenques amb bermudes i xancles com acostumem a veure a partir del mes de maig.
      Apocalíptic?, no això ja passa, lo del menjar és qüestió de temps.
      Benvingut també AlbertU, desitjo que t’agradi, de veritat.

      M'agrada

  5. No sabia el que diu el Ricard qie existisin diferents versions orquestrals. Si és així, estic d’acord amb ell que l’elecció de l’orquestra “minimalista” que s’ha fet per aquest muntatge no ajuda a fer-lo interessant. La veritat és que quan vaig sortir continuva tenint al cap només el fraseig dels llauts, tiorbes o el que fossin aquells tres instruments que son els únics que tenen partitura suficient.
    Ah! I sobre lo de las PALOMITAS: Ja m’agradaria saber com es representaven aquestes obres al segle XVII. Voleu dir que no ho feien mentre el públic bebia vi i xerrava?

    M'agrada

  6. Compte

    Es el primer cop que deixo una resposta en aquest forum tan interessant
    Només volia dir que efectivament em sembla vergonyòs el que passa amb els sorolls a les representacions al Liceu, però el pitjor de tot és que el propi teatre ho consenteix i promou
    Jo m’he trobat més d’un cop que els “acomodadors” acompanyen al seu lloc a gent que ha fet tard quan ja s’ha iniciat la representació i per fer-ho tenen un lot com a eina de treball. No es tallen pas de fer-ho quan ja s’ha iniciat la música i deixen els tardons a la capçalera de la fila perque entrin fent tot el soroll necessari.
    Parlar-ne amb els responsables no serveix de res perque responen per “nedar i guardar la roba” malgrat reconeixer que la primera norma del propi teatre és que a la primera nota ja no entra ningú.
    I a partir d’aquí fan equilibris per justificar-se, però el més important és: si el propi teatre és el primer a no fer cas de les seves normes, com volen fer-les respectar al públic?
    Així s’expliquen els telèfons, les palomitas, els caramels, les converses…….. i el que vindrà (i mira que m’agradaria equivocar-me!)

    M'agrada

  7. mefistofeles

    Gracias por la bienvenida. De antemano pido disculpas por lo que voy a decir, será la novatada en los lares operisticos, ya que mi C.V. en el Liceo es sólo de tres temporadas y eso deja patente mi ignorancia en estos temas, pero he de confensar, contrita y con promesa de enmienda, que el primer acto me resultó tremendamente aburrido, no me dormi, es cierto, pero no por la voluntad de no hacerlo. Creí que sólo eran dos actos y cuando vi en el programa que había un tercero…casi se me saltan las lágrimas. También he de confesar que los actos II y III me parecieron mucho más llevaderos. No me gustó la mania que pareció darle a todos los personajes de subirse a todo lo que pillaban en su paso: mesas, sofás, archivador, escaleras con peligro de desnucamiento, etc. Afortunadamente había una Nerón magnifica en escena, que salvaba con su elegancia y buen hacer los pecadillos de la puesta en escena.
    Buen fin de semana a todos/as.

    M'agrada

  8. agmart

    He leído tu “crítica” sobre L’Incoronazione, con ingratas comparaciones entre 1er y 2do cast. Me pregunto como has podido notar diferencia tan bestial entre el Ottone de “Carlos Mena” y el de Jordi Domènech, ya que Carlos Mena no cantó ninguna función hasta el momento, ni siquiera el ensayo general, por lo tanto lo seguramente has visto y oído es un Jordi Domènech cantando en 1er y en 2do cast. Del resto de comparaciones me abstengo de hablar ya que contra gustos no hay nada escrito.

    M'agrada

    • Hola agmart bienvenido:
      Gracias por avisarme.
      Te aseguro que entre las prestaciones del ensayo general y la del viernes pasado hubo una notable diferencia, tanto en así, que me parecieron cantantes distintos y en la distancia de los pisos altos, aún más. Ahora lo cambio.
      Es más que probable que el hecho de cantar todas las funciones le haya pasado factura a Jordi Domènech, que me había gustado muchísimo siempre que lo había visto y ahora me explico la grata impresión del Ottone del ensayo, con una proyección muy notable, que no es lo que se acostumbra a decir de Carlos Mena.
      Por lo que respecta a las comparaciones ingratas, me gustaría que me lo aclararas, ya que no aprecio ingratitud por ningún lado.

      M'agrada

  9. Miracle

    Joaquim no cal que et justifiquis de res.
    Fa molts anys que vaig al Liceu, ja t’ho he dit alguna que altre vegada. No estem obligats a que ens agradi tot el que ens fan, per molt obra mestra que sigui.
    Ahir em va costar aguantar fins al final, el millor sens dubte. Ja l’he vist i ja ho puc dir-ho, m’estimo més altres òperes.
    Força gent va marxar, jo no, crec que s’ha de veure la totalitat del espectacle per poder parlar amb coneixement. Abandonar al primer obstacle no m’ha agradat mai. Ahir m’acompanyava una de les meves netes. Ella amb tota un altre manera d’entendre el món, també es va esforçar per aguantar fins el final.
    Al meu costat una parella força jove, no paraven de passar figues tota la nit. Al final feien BRAVOS, vaig pensar que bravejaven contents per demostrar la felicitat de que s’hagués acabat. No els hi vaig dir res i quan vaig arribar a casa me’n vaig penedir, em varen semblar molt snobs.

    M'agrada

  10. Loge

    Benvolgut Joaquim:
    Sobre el cas Mena-Domènech. Sóc de l’opinió que és millor no fer comentaris sobre coses que no coneixem. Evidentment les veus de falset, i de fet la majoria de veus, sonen més en el registre agut que en el greu. Si no ho sabies la tessitura de les contralts de Händel és aproximadament una quinta més aguda que la de Monteverdi. Per això Domènech sona menys en Monteverdi que en Händel. Si no t’hi havies fixat, en Domènech canta en falset fins a un do-si greus. En el cas de Mena, el seu pas a pit es situa al voltant d’un mi, fet que l’obliga a passar continuament d’un registre a l’altre. M’atreviria a afirmar que, independentment de la qualitat musical, la veu de falset de Mena és poc apropiada per al repertori operístic i per una teatre de grans dimensions especialment en aquest tipus de papers greus. Abans de fer comentaris negatius sobre els cantants, hauries de tenir en compte la dificultat del repertori. Qualsevol contratenor capaç de defensar amb dignitat un rol tan compromès com l’Ottone en un teatre de grans dimensions, com a mínim es mereix un respecte. Sincerament, no sé si en trobaríem gaires.

    M'agrada

    • Gràcies Loge pel teus aclaridors comentaris, però hauràs vist que la cosa encara és pitjor, doncs sembla ser que Mena no va cantar l’assaig general i vaig veure en les dues ocasions a Domènech, per bé, que pel rendiment dels dos dies, talment hagués dit que es tractava de dos cantants diferents.

      M'agrada

  11. JaumeM

    Finalment ahir hi vaig anar i me va agradar. Llarga i una mica lenta i (¿?) estrambotica, pero me va agradar. Fa una mica de por no estar, per una vegada, en la linea dels que considero els referents, pero a mi la musica primera (cronologicament) me entra millor que la mes recent. Alan Berg, Boulez o inclus Korngold i Stravinsky me costan una mica, encara. a lo millor si continuo evolucionanat me arribaran a agradar.

    M'agrada

  12. Ferran - Un que passava

    A mi em va semblar també llarga i lenta, i no em va agradar el Domènech, que vaig trobar molt monòton, ni vaig trobar res especial, excepte al tercer acte, en la Connolly. Tampoc em va agradar la posada en escena. En fi, entre unes coses i les altres, no crec que aquesta òpera la recordi amb gaire “passió”. Tot i que intentaré escoltar-la una altra vegada demà per la ràdio, a veure si hi trobo altres coses positives que s’han anat comentant aquí i allà.

    M'agrada

  13. La veritat és que, com ja sospitava, m’ho he passat de conya. Segurament no em compraré mai una versió en disc, però teatralment és boníssima i el llibret, una delícia (l’antítesi de L’Orfeo).

    Ara deixaré anar una heretgia, però voleu dir que els experts no us heu quedat penjats de la bellesa i heu oblidat la part de teatre que inicialment tenia l’òpera?

    Les lapidacions, si us plau, a l’adreça de dalt.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: