INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TURANDOT

Amb tres dies de retard del que hagués estat habitual, arriba a IFL l’apunt de la representació de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini dins la temporada 2015/2016 del Metropolitan Opera House de New York inclosa en els títols escollits per ser transmesa a tot el món mitjançant la projecció a les sales de cinema.

El Met continua apostant per l’espectacular, excessiva, mastodòntica, barroca, bigarrada, sufocant i també admirable producció de Franco Zeffirelli, originària de la Scala de Milà (1983) i posteriorment adaptada i “enriquida” per l’escenari del teatre novaiorquès (1987) on al llarg d’aquests 29 anys ha vist en mig de les escalinates, pèrgoles, ponts, muralles, dracs, acròbates, estàndards, banderoles, ventalls, fanalets i serpentines de tota mena i condició, desfilar el bo i millor del panorama vocal. Continua llegint

LA DONNA DEL LAGO AL MET (DESEMBRE 2015):DiDonato-Brownlee-Barcellona-Osborn-Gradus;Mariotti

La Donna del Lago. Joyce DiDonato-Lawrence Brownlee

La Donna del Lago. Joyce DiDonato-Lawrence Brownlee

L’edició que us porto de La donna del lago, la deliciosa i bellíssima òpera de Gioacchino Rossini del mes de desembre al Metropolitan Opera House, repeteix el repartiment de l’edició ja comentada a IFL del mes de març d’aquest mateix any, amb la important variació, i per això torna a ser protagonista d’un apunt, del Giacomo V de Lawrence Brownlee en lloc de Juan Diego Flórez.

El canvi és sensible, però no per això aquesta producció deixa de tenir molt interès i atractiu, ja que el Giacomo/Umberto de Brownlee és extraordinari i com que a la resta ja els coneixeu, la festa està garantida. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA DONNA DEL LAGO

Avui, després de la intensitat viscuda durant el dia d’ahir, amb la repercussió de l’apunt del Tristan und Isolde dirigit per Gergiev, us proposo el vídeo de la representació de dissabte passat al Metropolitan amb l’excel·lent “La donna del lago” de Rossini, amb un quartet solista i direcció musical d’alçada, quelcom que sempre s’agraeix.

Espero que us agradi Continua llegint

EL METROPOLITAN AL CINEMA: LA DONNA DEL LAGO

La donna del lago es va estrenar a Nàpols el 24 d’octubre de 1819 i els novaiorquesos han hagut d’esperar quasi 196 anys per veure-la sobre l’escenari del MET, sembla impossible tractant-se d’una obra mestra del període més florit del romanticisme musical de la primera meitat del dinou, però encara és més incomprensible que en el Liceu anem més tard i encara no s’hagi representat mai. Hi havia un projecte però qui sap si tot ha anat a norris.

Rossini va escriure la partitura en tres mesos ja que l’empresari Barbaja en veure com Spontini el deixava penjat en un encàrrec que li havia fet, va haver de recórrer al cigne de Pesaro per salvar l’estrena d’una nova òpera per a Nàpols. Per arribar a temps a l’estrena va comptar amb un compositor anònim que li va fer els recitatius i fins i tot li va fer l’ària de Douglas “Taci lo voglio”.

Per a l’estrena Rossini va comptar amb una companyia immillorable, el bo i  millor de l’òpera, cantants que han quedat com a referents de les vocalitats respectives: Continua llegint

EL VÍDEO DE CARMEN (Rachvelishvili,Antonenko,Hartig,Abdrazakov;Eyre,Heras-Casado)

Ja tenim el vídeo de la representació de Carmen al MET del dia 1 de novembre.

Crec que ja es va dir quasi tot, però si voleu afegir alguna cosa ja sabeu que fins i tot és gratificant que en un apunt es diguin coses més enllà dels agraïments que els més amables deixeu abans o després de despenjar el vídeo, per cert!, no oblideu a Kiko.

La representació té tants punts d’interès com altres susceptibles de ser posats si més no en dubte, però el que més em va sorprendre va ser la complerta personificació tan vocal com dramàtica que fa la mezzosoprano Anita Rachvelishvili d’un personatge tan complex i difícil com la popular i estereotipada Carmen.

Si voleu recordar el que vaig dir i els comentaris que va suscitar l’apunt, aquest és l’enllaç: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: CARMEN

El 7 de desembre de 2009 una per a mi o per a molts desconeguda Anita Rachvelishvili va inaugurar la temporada de la Scala amb una Carmen que no em va agradar gens, no només per ella, però també per ella. 5 anys més tard i en la producció de Richard Eyre per el MET, la senyora Rachvelishvili m’ha agradat molt, no em sap greu ractificar, sobretot perquè aleshores li reconeixia una veu bella i amb possibilitats, calia això sí, rectificar coses i millorar algunes emissions en la zona aguda i també fer-se amb el rol, i a fe de Déu que ha fet els deures.

Carmen és un personatge molt complex que pot ser interpretat i cantant de moltes maneres i totes elles poden ser igualment vàlides encara que entre elles hi hagi unes distàncies estètiques, dramàtiques i vocals quasi abismals. La Carmen de Bumbry o la de Victoria de los Àngeles són tan distants, com la de Agnes Baltsa i Elena Obraztsova, o la de Teresa Berganza i Anna Caterina Antonacci, totes elles diverses i totes elles fascinants. Anita Rachvelishvili no defuig la tradició i la seva Carmen és explosiva, carnal i més que sensual, és pur erotisme. La mezzosoprano georgiana té un físic potent que no quadra gaire amb les estètiques imperants, les seves carnalitats generoses i les faccions quasi agressives podrien jugar fàcilment en la seva contra, sobretot si tenim en compte que aquesta producció novaiorquesa la va estrena la bellíssima letona Elina Garanca, de figura adient per les passarel·les de moda. Continua llegint

EL VÍDEO DE TOSCA (Racette-Alagna-Gagnidze;Frizza-Bondy)

Patricia Racette (Tosca) i Rodolfo Alagna (Cavaradossi) a la Tosca del MET. Foto Ken Howard/MET

Patricia Racette (Tosca) i Roberto Alagna (Cavaradossi) a la Tosca del MET. Foto Ken Howard/MET

Els que vareu llegir l’apunt que us vaig deixar el dia 10 de novembre, arran de la retransmissió de Tosca al cinema,  ja sabeu que no em va agradar gaire, els que no vareu llegir-lo i si us ve de gust, si cliqueu l’enllaç al final d’aquest apunt podreu accedir-hi, és molt recent i no canviaré res del que vaig deixar escrit.

No tenia previst deixar el vídeo, però alguns infernemlandaires m’ho van demanar i com que no he pogut acabar encara l’apunt dels tenors verdians, he pensat que podia ser més llaminer que una deliciosa melodia d’Elgar, així és que sense més preàmbul us deixo els tres enllaços, un per cada acte, que una vegada descarregats us permetran veure l’òpera sense necessitat d’ajuntar res, més fàcil impossible. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: TOSCA

Patricia Racette, Tosca al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Patricia Racette, Tosca al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Aquesta Tosca del MET té, amb un trio vocal notable, dos problemes insalvables: La direcció musical de Riccardo Frizza i la direcció escènica de Luc Bondy. Si les dues direccions són fallides, sempre sota el meu criteri, és normal que la representació visionada ahir al cinema m’hagi semblat avorridissima de solemnitat.

És difícil carregar-se una obra mestra com aquesta, ja que sense necessitat de fer res d’especial, la dramatúrgia de l’obra és tan perfecte que funcionaria fins i tot en una producció ultra convencional i també tenint una mínima noció del tremp i el tempo musical sembla impossible que el discurs musical pugui esdevenir feixuc, oi?, doncs tant el mestre Frizza, que quan dirigeix Rossini si que es posa les piles, com Bondy, aconsegueixen que aquest espectacle i malgrat comptar amb tres cantants de nivell, no m’hagi creat en cap moment  la mínima empatia o la mínima emoció. Continua llegint

EL VÍDEO DE LES TROYENS DEL MET 2013 (Voigt-Hymel-Graham-Croft-Youn;Zambello-Luisi)

Troyens MET_3

He pensat que tenint la Setmana Santa per endavant, és a dir per uns quants uns dies de descans per endavant, que us podia deixar “uns quants enllaços” per anar fent, si és que us interessa tenir el vídeo de Les Troyens de Berlioz que el passat mes de gener de 2013 es van representar al MET de Nova Yok, aquells que en a mi em van agradar tant, malgrat la Cassandra de Deborah Voigt.

Són 25 enllaços, per tant paciència, però crec que paga la pena l’esforç, ja que la qualitat d’imatge i so és esplèndida, d’altíssima definició i per tant de pes considerable. Continua llegint

EL VÍDEO DEL DON CARLO AL MET (Alagna-Poplavskaya-Furlanetto-Keenlyside-Smirnova;Nézet-Séguin, Hytner)

Simon Keenlyside (Rodrigo) i Ferruccio Furlanetto (Filippo II) al Don carlo de Verdi al MET (2010) Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Simon Keenlyside (Rodrigo) i Ferruccio Furlanetto (Filippo II) al Don carlo de Verdi al MET (2010) Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

El 12 de desembre de 2010 us vaig deixar l’apunt del Don Carlo al MET que vam poder veure als cinemes, avui us porto el vídeo gràcies a la gentil col·laboració del Kiko que ho ha fet possible i a qui agraeixo enormement que em facilités la font.

Potser no va ser el Don Carlo de les nostres vides, però si que en línies generals va superar el que s’està fent aquesta temporada i que dissabte passat es va poder escoltar per Radio Clásica i que segurament degut a una direcció que quasi m’atreviria a classificar de anti verdiana per part del sempre controvertit Lorin Maezel, fa autènticament bona la del jove Yannick Nézet-Séguin.

No em desdiré del que vaig escriure en aquell apunt, per tant si ho voleu saber, ho teniu de fàcil accés a l’enllaç directe que us he deixat a la primera línia del text. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES TROYENS

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Programar Les Troyens a qualsevol teatre d’òpera representa un repte i també denota poder, poder adquisitiu per poder-ho fer i poder organitzatiu per poder-la representar sencera. És necessita quelcom més que un imponent equip artístic, encapçalats per uns directors musical i escènic que siguin capaços d’aixecar aquesta imponent mole musical amb garanties, però sense cap mena de dubte també es necessita un equip de cantants de primeríssim nivell, fins i tot per les parts petites que en aquesta obra són de gran compromís.

El Metropolitan de Nova York no ha de demostrar res a ningú, però per si no fos suficient bagatge tot el que ha fet al llarg de la seva història, té la sana costum de muntar Les Troyens de manera regular des de 1973 cada deu anys. La primera vegada que es va representar aquesta òpera gegantina al MET va ser el 22 d’octubre de 1973 amb Shirley Verrett com a Cassandra i Didon, Jon Vickers com Aeneas i Rafael Kubelik dirigint l’orquestra. Al 1974 la Verrett es va quedar amb Cassandra i va deixar Didon per a Christa Ludwig, mentre que Aeneas era William Lewis.

L’any 1983 tornà Les Troyens al Met amb James Levine dirigint i seguint la tradició un equip espectacular amb Jessye Norman (Cassandra), Tatiana Troyanos (Didon) i Plácido Domingo (Aeneas). A l’octubre del mateix any la Norman va passar a fer Didon, mentre que Cassandra era Gwynn Cornell i Aeneas tornava a ser William Lewis.

Deu anys més tard al 1993 tornava Les Troyens al MET encara amb la vella producció de Nathaniel Merrill (DVD de Norman, Troyanos, Domingo, Levine), aquest cop amb François Pollet (Cassandra), Maria Ewing (Didon), Gary Lakes (Aeneas) i dirigint Levine. Cal fer constar que en aquelles representacions el rol de Ascanius el cantava una jove Susan Graham (ahir fantàstica Didon) i Coroebus era Thomas Hampson.

Seguint la tradició del decenni, al 2003 s’estrenà una nova producció deguda a Francesca Zambello (la mateixa d’ahir), dirigida musicalment per James Levine, amb  Deborah Voigt com a Cassandra (malauradament com ahir), l’extraordinària i malaurada Lorraine Hunt Lieberson com a Didon, un fabulós Benn Heppner com a Aeneas, i en rols “petits” Matthew Polenzani com a Iopas, Jossie Pérez com Ascanius i com ahir Dwayne Croft com a Coroebus.

Com no podia ser d’altre manera, a part de variacions de repartiments diverses, en tots i cadascun dels anys esmentats, deu anys després torna aquesta monumental producció, ara sota la magnífica direcció de Fabio Luisi, al teatre novaiorqués, i torna amb un repartiment important que tret de la Cassandra de la Voigt, m’ha entusiasmat. Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint

EL VÍDEO D’ANNA BOLENA AL MET (Netrebko-Gubanova-Abdrazakov-Costello-Armiliato)

Anna Netrebko a l'Anna Bolena del MET producció de David McVicar. ´Foto Ken Howard Met

Anna Netrebko a l’Anna Bolena del MET producció de David McVicar. ´Foto Ken Howard Met

El 16 d’octubre us vaig deixar l’apunt corresponent a la inauguració de la temporada del MET 2011:

EL MET AL CINEMA: ANNA BOLENA

Sense afegir-hi res més, us deixo el vídeo d’aquella retransmisió, són molts enllaços i haureu de tenir paciència per la baixada de tots ells, però estic segur que aquest 4at regal de la setmana del cinquè aniversari farà feliç a més d’un infernem.

La qualitat del vídeo no és de les millors que us he ofert, tot i que es pot veure i escoltar de manera molt més que correcta.

Espero que ho gaudiu ja que Anna Netrebko, sobretot ella, està immensa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: ANNA BOLENA

Ildar Abdrazakov (Enrico VIII) i Anna Netrebko (Anna Bolena). Foto MET

Ahir es va iniciar la nova temporada del MET al cinema, les celebrades retransmissions de la temporada del teatre novaiorquès als cinemes i en Alta Definició, que ja s’ha consolidat com quelcom a tenir en compte durant el curs musical de qualsevol ciutat beneficiada amb aquesta gratificant oportunitat i que ens apropa amb unes condicions tècniques, quasi sempre immillorables, a la temporada operística més envejada per a tots els aficionats, per la quantitat d’estels que arreplega i els resultats que obtenen.

Aquest any el MET ha estrenat la temporada amb Anna Bolena, una òpera que mai s’havia representat en aquest teatre, i que formarà part en les dues properes, de la trilogia Tudor del compositor de Bérgam, encarregada a David McVicar, responsable escènic d’aquesta producció.

Tots sabem de la dificultat de representar amb èxit aquesta òpera degut a la vocalitat extraordinàriament complexa de la protagonista i a la dificultat de trobar ara i sempre, una soprano que s’adeqüi a les exigències extremes de la partitura. No cal insistir en un tema que va ser àmpliament debatut en el blog amb interessantíssims comentaris, malgrat que algú i molt a pesar meu, va decidir no tornar-hi a participar mai més per estar en contra de la meva manera d’enfocar el tema. Prement aquí hi podreu tornar a accedir.

El Met per l’ocasió ha comptat amb Anna Netrebko la gran diva del moment Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE AL MET

Dolora Zajick (Azucena) MET 2011 producció David McVickar Foto: Ken Howard/Metropolitan Opera

Ara si.

L’altre dia per error es va publicar aquest apunt sense que tingués encara tots els enllaços disponibles, però avui si, ja estan a disposició de tots els que vareu gaudir tant als cinemes i de tots aquells que per una raó o altre no vareu poder veure aquella retransmissió del passat 30 d’abril de 2011 des de el Metropolitan Opera House de New York.

No m’esplaiaré gaire, ja que em sembla que ja ho vaig dir tot a l’apunt que vaig publicar el dia 1 de maig: El Met al cinema: Il Trovatore, però serà bo poder reveure i reviure les sensacions primàries que Il Trovatore sempre desprèn en els espectadors. malgrat ser una òpera amb un argument impossible i una música a vegades fins i tot “vulgar”, conté moltíssims atractius que encara hores d’ara la fan imprescindible per un públic acostumat a altres delicatessen.

Renoi, quan Verdi volia (això succeeix quasi sempre) ens guanya per força, noblesa i emotivitat, allunyant-se definitivament de l’aparent cartró pedra d’aquesta òpera tan impossible, com decididament engrescadora i genial. Continua llegint

Les Mamelles de Tirésias: Ainhoa Arteta em sorprèn

Les Mamelles al MET.

Les Mamelles al MET.

Un dels principals atractius de la propera temporada, tot i que en dues úniques funcions ( 27 i 29 de maig de 2010) és la programació de Les Mamelles de Tirésias de Francis Poulenc.

Les Mamelles de Tirésias es va estrenar al Theatre de l’Òpera Comique de Paris el 3 de juny de 1947 obtenint un èxit esclatant.

Basada en l’obra del mateix títol de Guillaume Apollinaire, estrena, aquesta amb gran escàndol, el 24 de juny de 1917, l’obra de Poulenc trasllada l’acció de l’africana Zanzibar a una ciutat imaginaria al voltant de Monte Carlo anomenada també Zanzibar, traslladant l’acció als anys 30 del segle passat. Continua llegint